El FC Barcelona ha anunciado hoy que
cuando acabe la Liga viajará a Australia
para disputar un partido amistoso contra
una selección de los mejores jugadores
del campeonato local, los A-Leagues All
Stars. El partido se jugará en el Accor
Stadium de Sydney, con capacidad para
80.000 espectadores, en una semana
especial en el calendario australiano,
pues tres días después se disputará la
final de la Liga de aquel país y también
coincidirá con el inicio del Vivid
Sydney, importante festival de música y
cultura.
Hey bon dia , m’acabo d'unir aquest grup
i m'agradaria trobar-me amb catalans a
Málaga. Com enyoro parlar la nostra
llengua. Podíem quedar tots plegats !!!
Vinga animar-se!!!
Sant Petersburg (en rus
!0{=}:B- 5B5@1C@3, transcrit
Sankt-Peterburg, 'ciutat de sant Pere'
en alemany), coneguda col·loquialment
com a 8B5@ (transcrit "Píter") i abans
coneguda com a Leningrad
(5{=}8{=}3@04, 1924-1991) i Petrograd
( 5B@>3@04, 1914-1924), és una ciutat
de la Rússia nord-occidental, situada al
delta del riu Neva, a l'extrem oriental
del golf de Finlàndia, al mar Bàltic.
Va ser fundada pel tsar Pere el Gran el
16 de maig de 1703 amb la intenció de
convertir-la en la "finestra de Rússia
cap al món occidental".[1] A partir
d'aleshores es va convertir en capital
de l'Imperi rus durant més de dos-cents
anys fins que després de la Revolució
russa la capital del país va retornar a
Moscou.
Actualment Sant Petersburg és la segona
ciutat més gran de la Federació Russa
amb 5.023.313 habitants,[2] i una de les
ciutats més grans d'Europa. El centre de
la ciutat és considerat Patrimoni de la
humanitat per la Unesco. Sant Petersburg
és, a més, seu de la cort constitucional
de Rússia.
“Auroville quiere ser una ciudad
universal donde hombres y mujeres de
todos los países puedan vivir en paz y
armonía sin importar sus creencias, su
ideología o su nacionalidad. El objetivo
de Auroville es la unidad humana”.
Con este lema se creó en 1968 el
asentamiento utópico de Auroville, una
pequeña ciudad india que, a punto de
cumplir 50 años, es para muchos un
magistral experimento de convivencia y,
para otros, un parque temático para
turistas.
Auroville es el sueño de Sri Aurobindo y
Mirra Alfassa hecho realidad a través de
un refugio para personas que ven el
mundo de manera diferente.
En 1968, un grupo de personas a los que
Aurobindo y Mirra lideraron se instaló
en la costa de Tamil Nadu (India) con la
idea de crear una sociedad sin policía,
en la que no se manejase el dinero, sin
religiones y en la que cada miembro
aportase su habilidad al conjunto de la
comunidad. Doce virtudes eran las que
guiaban a aquel grupo de soñadores:
igualdad, generosidad, receptividad,
perseverancia, humildad, sinceridad,
gratitud, aspiración, coraje, bondad,
paz y progreso.
Auroville: así es la ciudad india donde
se vive sin dinero 1
Auroville se fundó en 1968 para llevar a
cabo la idea de ciudad que tenían sus
fundadores y las cinco mil personas que
se instalaron allí
El objetivo inicial de Sri Aurobindo y
Mirra Alfassa (hoy considerados padre y
madre de Auroville) era construir una
ciudad para cincuenta mil personas. Sin
embargo, hoy en día los residentes tan
solo ascienden a seis mil personas de
más de treinta y seis nacionalidades. La
mitad de su población es india y solo
2700 personas tienen derecho a voto en
el país.
La vida en Auroville
Aunque el número de habitantes parezca
pequeño, tenemos que ser conscientes de
que esta ciudad experimental está a
punto de cumplir medio siglo y eso no es
algo sencillo de conseguir. La vida en
Auroville no está hecha para todo el
mundo.
Sus habitantes cuentan que es muy común
encontrarse con gente que llega
entusiasmada a la ciudad, pero que
abandona pronto porque les parece muy
complicado adaptarse. Además, no todo el
mundo puede quedarse: algunas personas
no cumplen los requerimientos básicos
(no colaboran con su trabajo, alteran el
orden…) y son rechazadas por la
comunidad.
La forma de vida de la población de
Auroville es completamente alternativa:
conviven y tienen un sentido de
comunidad poco convencional. Además, el
sistema de enseñanza de su escuela se
adapta a las necesidades de los niños y
a su curiosidad. En esta utopía hecha
realidad solo se consumen productos
orgánicos y no se vende alcohol. Además,
no existe el dinero como tal (el trueque
está a la orden del día) y son los
propios ciudadanos los que la gobiernan
a través del consenso.
Sus habitantes aseguran que Auroville se
trata de una ciudad autosuficiente
gracias al turismo, a la exportación de
artesanía y a los proyectos musicales y
artísticos que desarrollan.
Además, Auroville cuenta con el apoyo de
la Comisión Europea, la UNESCO o el
gobierno de la India.
Esta ciudad acepta 120 habitantes nuevos
al año (y hay hasta lista de espera para
poder mudarse) y nadie queda excluido.
Incluso los dalit, la casta más baja de
la India, son bienvenidos. Además,
Auroville se divide en diferentes
proyectos (de agricultura, de
arquitectura, de salud e higiene, de
servicios públicos, de arte y cultura,
de meditación…) que hacen que el lugar
se mantenga a flote.
Auroville: así es la ciudad india donde
se vive sin dinero 2
En Auroville existen diferentes
proyectos que gestionan los miembros de
la comunidad. Imagen: Auroville Earth
Institute
La cara oscura de Auroville
Al no tener unas fronteras bien
definidas (iría poco a tono con la
libertad que intenta transmitir) muchos
restaurantes, centros de yoga y demás
comercios utilizan el nombre de la
ciudad para estafar a los turistas. Algo
que trae de cabeza a los locales, que ya
están buscando soluciones.
Además, sus 32 entradas sin valla de por
medio han generado algo de inseguridad:
varias mujeres han denunciado ataques
por parte de gente de poblaciones
vecinas a los que no les gusta nada la
forma de vida en Auroville. Por
desgracia, también son bastante
frecuentes los robos a turistas (aunque
esto no nos sorprende tanto).
¿Hay vida más allá de Auroville?
Más allá de los pequeños problemas de
inseguridad (que no se diferencian de
los existentes en otras poblaciones), el
mayor problema de los moradores de esta
curiosa ciudad es qué hacer cuando
quieres irte. Tras vivir años sin
generar dinero es bastante complicado
comprar un billete para empezar de cero
en cualquier otro lugar. Aunque este no
es el único problema: se han dado muchos
casos de personas que abandonan
Auroville y vuelven al cabo de un tiempo
porque no son capaces de integrarse
socialmente en ninguna otra parte.
“Auroville no es un refugio, es un
pequeño laboratorio para trabajar con
las enfermedades del ser humano y buscar
una cura. Todo lo que sucede en el mundo
exterior sucede también aquí” explica
Joseba, un vasco que lleva veintidós
años allí.
Costa d'Ivori (en francès Côte d'Ivoire,
que és l'únic nom oficial del país) és
una república de l'Àfrica Occidental que
limita a l'oest amb Libèria i Guinea, al
nord amb Mali i Burkina Faso, a l'est
amb Ghana i al sud amb el golf de
Guinea. La capital és Yamoussoukro, tot
i que la ciutat principal és l'antiga
capital, Abidjan. És un dels països més
pròspers de l'Àfrica occidental, si bé
el seu desenvolupament econòmic ha estat
afectat per una convulsa vida política,
agreujada per la corrupció oficial i el
refús d'adoptar les reformes
necessàries.
Antiga colònia francesa, va obtenir la
independència el 1960.
Com que el país tenia un nom diferent en
cada llengua, a causa de la traducció
literal del nom francès (Ivory Coast en
anglès, Costa de Marfil en espanyol,
Elfenbeinküste en alemany, Costa
d'Avorio en italià, etc.), el govern
ivorià va voler posar-hi fi de manera
oficial i l'octubre de 1985 va demanar
que el país fos conegut arreu i en
qualsevol llengua com a Côte d'Ivoire. I
de fet, segons la llei nacional, el nom
de l'estat no pot ser traduït del
francès.
Libèria és un estat de l'Àfrica
occidental banyat per l'Atlàntic al sud
i al sud-oest, i que fa frontera amb
Sierra Leone al nord-oest, Guinea al
nord i Costa d'Ivori a l'est. Fou fundat
per antics esclaus dels EUA tot i que
majoritàriament està habitat per
africans indígenes.[2]
Recentment ha patit dues guerres civils
(1989-1996 i 1999-2003) que n'han
desplaçat milers de ciutadans i n'han
destruït l'economia, que depèn de les
exportacions de minerals, bàsicament del
ferro o dels diamants. Actualment hi ha
més d'un 85% d'atur. Els seus principals
socis comercials són països europeus.
El seu clima és tropical. Té una gran
barreja ètnica i religiosa, amb
predomini de diverses formes de
cristianisme i creences locals. L'idioma
oficial, l'anglès, és conegut només per
una tercera part de la població, la
resta parla una vintena d'idiomes
diferents.
Libèria havia format part, fins al 2007,
de la llista de paradisos fiscals no
cooperatius de l'Organització per a la
Cooperació i el Desenvolupament Econòmic
(OCDE).
El Níger, oficialment la República del
Níger (République du Niger en francès,
llengua oficial) és un estat de l'Àfrica
occidental. Limita al sud amb Nigèria i
Benín, a l'oest amb Burkina Faso i Mali,
al nord amb Algèria i Líbia i a l'est
amb el Txad. La seva capital és Niamey.
Amb una superfície d'1.267.000 km², la
seva extensió és comparable a les àrees
reunides de l'estat espanyol i Turquia.
Les seves zones septentrional i central
es troben a les àrees desèrtiques del
Sàhara i el Sahel. La seva població, de
15.306.252 habitants, és majoritàriament
musulmana i es concentra a la franja
meridional, en particular a la regió
sud-occidental a la vora del riu Níger.
Està dividit en set departaments i el
districte de la seva capital, Niamey.
El Níger va ser una colònia europea de
l'Àfrica Occidental Francesa, que va
accedir a la independència el 1960. La
seva economia és una de les més pobres
del món[1] i dos terços de la població
viu sota el llindar de pobresa. L'índex
de desenvolupament humà el 2010 era el
tercer més baix del món. És un estat ric
en minerals, entre els quals destaca
l'urani, un producte valuós el preu del
qual, no obstant això, registra fortes
fluctuacions. Amb prou feines el 3,9%
del seu territori és apte per a
l'agricultura, la qual cosa sumada a les
sequeres i a la desertificació del
territori, el fa vulnerable a les
fams.[2] El govern, així mateix, ha
iniciat l'exploració i els projectes
d'exploració de jaciments d'or i de
petroli.[3]
La seva democràcia és inestable i ha
sofert diversos cops d'estat en les
últimes dècades, l'últim el febrer del
2010, quan es va deposar al president
Tandja Mamadou després de 10 anys en el
poder.[4] Fins a l'abril del 2011
l'estat va ser governat per una Junta
Militar encapçalada per l'oficial Salou
Djibo,[5] fins al lliurament del poder
al vencedor de les eleccions de l'any
2011, l'actual president Mahamadou
Issoufu.[6]
Saint Louis és l'àrea metropolitana més
gran de l'estat de Missouri als Estats
Units, amb un total de 2.603.607
habitants l'any 2000.
St. Louis, Missouri Botanical Garden,
EUA.
Fundada en 1764,[1] durant la
Colonització francesa d'Amèrica fou la
capital de l'Alta Louisiana, i
posteriorment la del Territori de
Louisiana (1805),[2] que es convertiria
després en Territori de Missouri
(1812).
La ciutat de Saint Louis, una entitat
separada del Comtat de Saint Louis, hi
contribueix amb 348.189 persones; la
seva població ha anat disminuint des
dels anys 1950, pel desplaçament cap als
suburbis del Comtat de Saint Louis
(1.016.315), Comtat de Saint Charles
(283.883), Comtat de Franklin (93.070) i
Comtat de Jefferson (198.990) a
Missouri; i Comtat de Madison (258.041),
Comtat de Saint Clair (256.082), i
Comtat de Monroe (27.019) a Illinois.
Sobrenoms
“Ciutat del Monticle” (Mount City) i
“Ciutat d'Entrada” (Gateway City), això
darrer en referència al seu històric
paper de punt de partida de la conquesta
del Far West. Hi ha un gran arc
monumental que simbolitza aquest fet.
Tennesse és un dels pocs estats dels USA
que tenen DUES franjes horàries:
The Eastern part of Tennessee is in the
Eastern Time Zone in the United
States. Eastern Standard Time (EST) is
5 hours behind Greenwich Mean Time
(GMT-5). Whilst the Western part of
Tennessee is in the Central Time
Zone in the United States. Central
Standard Time (CST) is 6 hours behind
Greenwich Mean Time (GMT-6).
Towns and Cities in Tennessee on Eastern
Time
Alcoa, TN | Athens, TN | Bristol, TN |
Chattanooga, TN | Cleveland, TN |
Elizabethton, TN | Farragut, TN |
Gatlinburg, TN | Jellico, TN | Johnson
City, TN | Kingsport, TN | Knoxville, TN
| Lakesite, TN | Maryville, TN |
Morristown, TN | Mount Carmel, TN | Oak
Ridge, TN | Oliver Springs, TN | Red
Bank, TN | Rockwood, TN | Sevierville,
TN | Unicoi, TN
Tromsø (en sami septentrional: Romsa; en
kven: Tromssa) és una ciutat i municipi
del nord de Noruega, capital i ciutat
més gran del comtat de Troms. És la
segona ciutat més gran de la Lapònia,
després de Múrmansk (Rússia), així com
la ciutat més gran de Nord-Norge i la
setena del país.
El municipi té una població de 73.480
habitants (2016),[1] però amb el gran
nombre d'estudiants compta amb gairebé
5000 persones més. L'àrea urbana de
Tromsø és la més gran del nord de
Noruega i el tercera més gran al nord
del Cercle Polar Àrtic.
La major part de Tromsø, inclòs el
centre de la ciutat, se situa a l'illa
de Tromsøya, situada a 350 quilòmetres
al nord del Cercle Polar Àrtic, i és on
s'hi concentra la majoria de la població
de la ciutat. Tromsø és una ciutat
cosmopolita i un dels centres comercials
i culturals a Noruega, amb importants
festivals al llarg de l'any.
La ciutat és la seu de la Universitat de
Tromsø, la principal universitat del
nord de Noruega. L'aeroport de Tromsø
connecta la ciutat amb moltes
destinacions arreu d'Europa. La ciutat
és més càlida que la majoria de
localitats situades a la mateixa
latitud, a causa de l'efecte
d'escalfament del Corrent del Golf.
El centre de la ciutat conté el major
nombre de cases de fusta del nord de
Noruega, la casa més antiga que data del
1789. La catedral de l'Àrtic, una
església moderna del 1965, és
probablement el monument més famós de
Tromsø.
Des de l'Edat de Ferro que la zona està
poblada, originalment per població
germànica i Sami. Tromsø adquirí certa
importància regional durant l'edat
mitjana, ja que era un nucli religiós de
l'Església catòlica. Fou designada
ciutat pel rei Cristià VII el 1794. El
seu desenvolupament inicialment estigué
fonamentat en la pesca, que fou el
detonant del seu meteòric creixement des
del segle XIX. És la ciutat de més de
50.000 habitants més boreal del món.
Minsk o Miensk (en bielorús: 5{=}A:,
V{=}A:; en rus, 8{=}A:, Minsk) és la
capital i ciutat més gran de
Bielorússia. Està situada al centre del
país i és travessada pels rius Nyamiha i
Sviloch. És la seu administrativa de la
Comunitat d'Estats Independents
(CEI).
Minsk s'estén en una àrea de 509 km² en
la qual, segons estimacions de l'any
2015, habiten un total de 2.995.000
persones.[1] Com a capital de l'estat,
Minsk té un estatus administratiu
especial dins de Bielorússia i és, a
més, la capital de la província de Minsk
i del districte homònim.
Les primeres referències històriques de
la ciutat daten del segle XI (1067),
quan fou nominada com a ciutat
provincial en el principat de Polotsk.
El 1242, Minsk es va convertir en part
del Gran Ducat de Lituània i va rebre el
títol de ciutat el 1499. Des de 1569 va
ser la capital del voivodat de Minsk, a
la República de les Dues Nacions o
Mancomunitat de Polònia-Lituània. El
1793 va ser una de les regions
annexionades per l'Imperi rus com a
conseqüència de la Segona partició de
Polònia. Entre 1919 i 1991, després de
la Revolució russa, Minsk va ser la
capital de la República Socialista
Soviètica de Bielorússia i
posteriorment, el 1991, de Bielorússia,
després de la dissolució de la Unió
Soviètica.
Puerto Montt és una ciutat del sud de
Xile, capital de la Província de
Llanquihue i de la Regió de Los Lagos.
Té una població de 175.938 habitants
(cens 2002) i una superfície de 1.673
km². Segons estimacions de l'INE per a
l'any 2010 el municipi tindria 230.000
habitants. Actualment el municipi acull
a un 27% (aproximat) de la població
total de la Regió de Los Lagos, l'11,39%
de la qual correspon a població rural i
88,61% a població urbana.
Se situa enfront de la badia de
Reloncaví i és en una cruïlla important
de vies de comunicació, ja que és el
punt de partida de la Carretera Austral
que porta fins a la Terra del Foc a
través de la Patagònia. Compta també amb
una badia protegida en el seu costat de
ponent per l'Illa Tenglo. Constitueix
així un nexe amb les regions australs
del General Carlos Ibáñez del Campo (XI
Regió) i Regió de Magallanes i de
l'Antàrtica Xilena (XII Regió). Per la
seva ubicació estratègica, aquesta
ciutat és el punt de partida per al
desplaçament cap als llocs i atraccions
turístiques del sud de Xile, a més el
seu important port marítim connecta a la
resta del país amb les regions més
australs, a més del seu aeroport
internacional Basi Aerea El Tepual,
segon en importància del país, amb els
principals terminals aeris de Xile.
Integra al costat de les comunas de
Cochamó, Maullín i Calbuco el Districte
Electoral N° 57 i pertany a la 17a
Circumscripció Senatorial (Els Llacs
sud).
El clima de Puerto Montt és un dels més
plujosos del món i s'inscriu plenament
en la dinàmica del corrent permanent de
vents de ponent que rodegen l'Antàrtida,
raó per la qual rep pràcticament sense
treva els fronts freds i càlids
alternats que fan que el temps sigui
molt variable. S'han arribat a
enregistrar sèries de dies plujosos
superiors a la trentena, raó per la qual
aquesta zona del sud de Xile té fama per
ser un dels llocs del món amb més hores
de pluja al llarg de l'any.
Aberdeen (en scots Aiberdeen, en gaèlic
escocès Obar Dheathain) és la tercera
ciutat més habitada d'Escòcia (Regne
Unit) amb una població estimada de
222.793 habitants segons dades oficials
del 2011.[1]
Alguns dels seus malnoms són Ciutat de
Granit, Ciutat Gris i Ciutat d'Argent
amb Sorra Daurada. Des del descobriment
del petroli al Mar del Nord als anys 70,
altres malnoms han estat Capital Europea
del Petroli i Capital Europea de
l'Energia.
L'àrea al voltant d'Aberdeen ha estat
habitada des de fa com a mínim 8.000
anys, quan van aparèixer assentaments
prehistòrics a les desembocadures dels
rius Dee i Don. La ciutat té una llarga
costa sorrenca.[2]
La República Centreafricana és un país
sense sortida al mar, situat al centre
d'Àfrica. Limita al nord amb el Txad, a
l'est amb el Sudan i el Sudan del Sud,
al sud amb la República del Congo i la
República Democràtica del Congo (l'antic
Zaire) i a l'oest amb el Camerun. Va ser
colònia francesa amb el nom
d'Ubangui-Chari. Els governs militars
s'hi han succeït des del 1960, any en
què va aconseguir la independència, fins
al 1993.
L'1 de desembre de 1958, la colònia
Ubangui-Chari es va convertir en un
territori autònom dins de la Comunitat
Francesa, agafant el nom de República
Centreafricana. El pare fundador i
president del Consell de Govern (Conseil
de Gouvernement) fou Barthélemy Boganda,
mort en un misteriós accident aeri el
1959, tan sols vuit dies abans de les
darreres eleccions en l'era colonial de
la República Centreafricana.
República Centreafricana
El 13 d'agost de 1960, la República
Centreafricana es va independitzar i dos
dels principals col·laboradors de
Boganda, Abel Goumba i David Dacko, es
van veure involucrats en una lluita
interna pel poder. Amb el suport dels
francesos, Dacko va aconseguir el poder
i Gumbo va ser arrestat, establint cap
al 1962 un Estat de partit únic.
El 31 de desembre de 1965 Dacko va ser
derrocat pel seu cosí el general
Jean-Bédel Bokassa, que va suspendre la
constitució i va dissoldre l'Assemblea
Nacional, es va anomenar a si mateix
emperador Bokassa I i va establir una
excèntrica dictadura militar. El 1976
Bokassa va canviar el nom del país per
Imperi Centreafricà i s'autoproclamà
emperador amb el nom de Bokassa I en una
fastuosa cerimònia inspirada en la
coronació de Napoleó. Les seves
constants violacions als drets humans,
entre altres motius, van dur a França a
donar suport a un cop d'estat en contra
seu, el qual va portar novament al poder
a David Dacko, que al seu torn va ser
derrocat l'1 de setembre de 1981 pel
general André Kolingba mitjançant un
altre cop d'estat.
Kolingba va suspendre la constitució i
va dirigir una junta militar fins al
1985, va incorporar la constitució de
1986 que va ser adoptada per un
referèndum nacional, i va crear el seu
propi partit Rassemblement démocratique
Centrafricain (RDC). El 1987 les
eleccions parlamentàries van ser
boicotejades pels dos grans opositors a
Kolingba, Abel Goumba i Ange-Félix
Patassé perquè els seus partits no van
ser habilitats per a competir a les
eleccions.
El 1990, després de la caiguda del
comunisme a l'URSS, el moviment a favor
de la democràcia es va tornar molt
actiu. El maig de 1990 es va signar una
carta per part 253 respectats ciutadans,
que volien convocar una Convenció
nacional, però Kolingba va refusar
aquesta petició. Després de les
pressions dels països occidentals,
Kolingba va accedir a realitzar
eleccions lliures a l'octubre de 1992
amb ajuda de les Nacions Unides a través
de la seva Oficina d'assistència
electoral. Tanmateix, a l'haver-hi la
possibilitat d'irregularitats, Kolingba
va suspendre les eleccions per tal de
mantenir-se al poder. Precedentment
s'havia presentat una molt forta pressió
de GIBAFOR per establir un Consell
Nacional Polític provisori per a la
República "Conseil National Politique
provisoire de la République" (CNPPR), el
mateix que una Comissió electoral mixta
que inclogués representants de tots els
partits polítics.
Nena centreafricana i dibuix sobre la
guerra.
Després de les eleccions del 1993 amb el
suport de la comunitat internacional,
Ange-Félix Patassé va obtenir el primer
lloc en la primera ronda de les
eleccions seguit per Abel Goumba i David
Dacko; Kolingba va acabar en quart lloc.
A la segona volta electoral Patassé es
va imposar sobre Goumba amb un 52,5%
dels vots que en la seva majoria
provenien dels votants de Gbaya, Karee i
Kaba i grans poblacions del nord-oest, a
diferència dels vots de Goumba, que
provenien de les poblacions del sud i
l'est. Com a conseqüència el partit que
va dur a Patassé a la presidència, el
Moviment per l'alliberament del poble
centreafricà (Mouvement pour la
Libération du Peuple Centrafricain)
(MLPC) va obtenir una majoria simple,
però no absoluta al Parlament, per la
qual cosa va necessitar socis per formar
una coalició al govern.
El 1994 el President Patassé va retirar
el grau militar a l'ex-president de
facto Kolingba i el desembre d'aquest
any va ser aprovada una nova Constitució
per al país i promulgada el 14 de gener
de 1995.
Durant els anys 1996 i 1997 es van
produir diversos motins contra el govern
de Patassé acompanyats de saquejos,
destrucció i tensió ètnica. El 25 de
juny de 1997 els acords de pau de Bangui
van establir la creació d'una força
militar africana amb la finalitat de
garantir la seguretat en el país.
LaMission Interafricaine de Surveillance
des accords de Bangui(MISAB) va ser
encapçalada per l'expresident de Mali
Amadou Touré, que també va oficiar com a
cap de mediadors i va impedir l'entrada
dels rebels al govern el 7 d'abril de
1997; aquesta missió va ser reemplaçada
amb posterioritat per la forces de pau
de les Nacions Unides a la República
Centreafricana (MINURCA).
A les eleccions parlamentàries de 1998
el partit d'André Kolingba va guanyar 20
de les 109 banques, el que va significar
el seu retorn a l'arena política,
malgrat que el 1999 encara amb moltes
denúncies de corrupció al seu govern
Patassé va obtenir el seu segon mandat a
la presidència.
Segle XXI
Vegeu també: Conflicte centreafricà de
2012-2013
El 28 de maig de 2001, els rebels van
prendre diversos punts estratègics a
Bangui en un fallit cop d'estat al que
els caps de la milícia, Abel Abrou i el
general Francois N'Djadder Bedaya, van
ser assassinats. Patassé, amb el suport
de tropes del rebel Jean-Pierre Bemba de
la República Democràtica del Congo i
soldats libis, va reprimir l'intent del
cop. Amb posterioritat, els soldats
fidels a Patassé van venjar-se contra
els rebels, conflicte que es va traduir
tant en la destrucció de centenars llars
als voltants de la capital, Bangui, com
en l'acusació de tortura i assassinat de
molts opositors al règim.
François Bozizé, president de la
República Centreafricana, a
Brussel·les
Després d'això, el govern de Patassé va
acusar el general François Bozizé
d'estar preparant un nou cop d'estat.
Bozizé va fugir amb les seves tropes
lleials cap al Txad i el 25 d'octubre de
2002, va llançar un atac sorpresa contra
Patassé, que es trobava fora del país.
Els soldats libis i les tropes
congolesos, rebels de Bemba, van fallar
en el seu intent d'aturar als rebels,
els quals van prendre el control del
país i deportaren a Patassé.
François Bozizé va suspendre la
Constitució i nomenar un gabinet amb
diversos membres de partits de
l'oposició. Abel Goumba, que gaudia d'un
gran respecte com a polític a la
població centreafricana va ser nomenat
vicepresident, cosa que va donar al
govern de Bazizé una certa imatge
positiva. Bazizé va establir un Consell
Nacional de Transició amb la finalitat
de redactar una nova constitució. La
nova constitució va ser aprovada i l'any
2003 Bozizé va guanyar la presidència en
segona volta en les eleccions, per a les
quals Patassé no va poder
presentar-se.
Font: Wikipedia -
https://ca.wikipedia.org/wiki/Rep%C3%BAb
lica_Centreafricana
Lieja (Lîdje en való,[1] Liège en
francès, Luik en neerlandès, Lüttich en
alemany) és la capital de la província
belga del mateix nom, la més oriental de
les valones. Amb 197.637 habitants
(octubre 2013) (600.000 a l'aglomeració,
1.086.232 a la província), anomenats
liegesos, és la cinquena ciutat de
Bèlgica i la primera de Valònia. De 980
fins al 1795 era la capital del
principat de Lieja, un estat autónom
dins del Sacre Imperi Romanogermànic.
Està situada a la confluència dels rius
Mosa, Llègia i Ourthe, i a la vora del
Vesdre, tributari de l'Ourthe, a 100 km
a l'est de Brussel·les, 25 km al sud de
Maastricht (Països Baixos) i 40 km a
l'oest d'Aquisgrà (Alemanya).
Centre d'una regió fortament
industrialitzada (carbó, siderúrgia),
Lieja era una ciutat important
econòmicament al segle XIX però
l'activitat va començar a decaure a la
segona meitat del segle XX amb l'ocàs
del sector miner i les restructuracions
de la siderúrgia, les fabricacións
metàl·liques i les armes. Als suburbis,
nombrosos turons negres anomenats
terrils formats durant decennis amb les
terres i la ganga sobrant de l'extracció
de carbó són testimonis del passat miner
de la regió. Malgrat els esforços de
reconversió industrial i econòmica, el
sector de l'acer continua essent de gran
importància a la regió. S'havia previst
la seva disparició però a Seraing el
2008 un alt forn tancat va reobrir-se.
Actualment s'aposta per la logística,
mitjançant el desenvolupament de
l'aeroport de mercaderies de Bierset, el
port fluvial (tercer port interior
d'Europa) i l'edificació d'una nova
estació de ferrocarril dissenyada per
l'arquitecte valencià Santiago
Calatrava.
Es creu que deu el seu nom al Llègia,
riuet afluent del Mosa. És però més
probable que l'origen etimològic sigui
Leudica ("lloc públic" en la llengua
dels francs), o bé del llatí Leodiens.
Actualment el nom oficial de la ciutat
és Liège, en francès, tot i que fins al
1950 s'escrivia Liége (amb accent agut).
El nom Pakistan significa literalment
Terra dels purs en urdú i persa. Va ser
encunyat el 1933 com a Pakstan per
Choudhary Rahmat Ali, un activista del
Moviment Pakistanès, que el va publicar
en el seu pamflet Now or Never.[2]
Figurativament, el nom és un mot creuat
que representa els "trenta milions de
germans musulmans que viuen a PAKSTAN",
referint-se als noms de les cinc regions
septentrionals del subcontinent indi:
Punjab (Panjab), Afghania (actual
Província de la Frontera del Nord-est),
Kashmir (Caixmir), Sind (Sind), i
Baluchistan (Balutxistan)".[3][4][5] La
lletra 'i' es va afegir per facilitar la
pronúncia i formar el nom correcte
lingüísticament.[6]
Gant (oficialment en neerlandès Gent i
en francès Gand) és la capital de la
província de Flandes Oriental a Bèlgica.
És la ciutat flamenca amb el major
nombre d'edificis històrics llistats,
una intensa vida cultural i una situació
privilegiada, entre Bruges i Brussel·les
i a mitja hora d'ambdues en tren. A 1
d'agost de 2009, tenia 243.053
habitants,[1] un augment de gairebé
20.000, comparat amb la situació a l'1
de gener de 2000: 224.180 habitants
(108.851 homes i 115.329 dones). És el
tercer municipi belga pel nombre
d'habitants, darrere de l'àrea
metropolitana de Brussel·les i
Anvers.
L'accés amb cotxe és realment senzill
gràcies a les autopistes E17 i E40.
També hi ha parades de trens tant
nacionals com internacionals (Estacions
ferroviàries de Sint-Pieters i
Dampoort). La llengua oficial és el
neerlandès, però la cultura poliglota
dels seus habitants ofereix la
possibilitat de comunicar-se també en
francès, anglès i alemany.
Juba (en àrab ,H(', Jkb) és la capital
del Sudan del Sud. Està a la riba del
Nil Blanc és també la capital de l'estat
sudanès d'Equatòria central
La població estimada (basant-se a
analitzar fotos aèries) per a l'any 2005
és de 163.442 habitants i per al 2006 de
250.000 habitants. Hi va haver un cens
al Sudan l'any 2008 però els resultats
van ser rebutjats pel govern autònom de
Sudan del Sud.[1] Juba és una de les
ciutats del món de creixement més ràpid
i el seu desenvolupament està basat en
el petroli i l'arribada de treballadors
xinesos.
South Sudan (/suÐÈdæn, -ÈdQÐn/ (About
this sound listen)),[12][13] officially
known as the Republic of South
Sudan,[14] Is a landlocked country in
East-Central Africa.[15][16] The country
gained its independence from Sudan in
2011, making it the newest country (as
of April 2018). Its capital and largest
city is Juba.
South Sudan is bordered by Sudan to the
north, Ethiopia to the east, Kenya to
the southeast, Uganda to the south, the
Democratic Republic of the Congo to the
southwest, and the Central African
Republic to the west. It includes the
vast swamp region of the Sudd, formed by
the White Nile and known locally as the
Bahr al Jabal. With Nilotic peoples
forming the majority of its population,
the nation is also referred to as the
Nilotic Republic, as a homeland and
supposedly the place of origin for the
Nilotic race.
The territories of modern South Sudan
and the Republic of the Sudan were
occupied by Egypt under the Muhammad Ali
Dynasty, and later governed as an
Anglo-Egyptian condominium until
Sudanese independence was achieved in
1956. Following the First Sudanese Civil
War, the Southern Sudan Autonomous
Region was formed in 1972 and lasted
until 1983. A second Sudanese civil war
soon broke out, and ended with the
Comprehensive Peace Agreement of 2005.
Later that year, southern autonomy was
restored when an Autonomous Government
of Southern Sudan was formed. South
Sudan became an independent state on 9
July 2011, following a referendum that
passed with 98.83% of the
vote.[17][18]
South Sudan has a population of 12
million, with Christianity the majority
religion. It is a member of the United
Nations,[19][20] the African Union,[21]
the East African Community,[22] and the
Intergovernmental Authority on
Development.[23] In July 2012, South
Sudan signed the Geneva Conventions.[24]
South Sudan has suffered ethnic violence
and has been in a civil war since 2013.
As of 2017, despite not being ranked
bottom in the latest World Happiness
Report, it had the highest score on the
Fragile States Index (formerly, the
Failed States Index), surpassing
Somalia.
Sibèria és una regió septentrional
d'Euràsia, els límits de la qual són,
aproximadament, els Urals a l'oest,
l'Oceà Àrtic al nord, l'Oceà Pacífic a
l'est i les terres temperades de clima
continental de Gobi i de l'Altai (Àsia
Central) al sud. Políticament, comprèn
la part asiàtica de la Federació Russa i
administrativament comprèn el Districte
Federal de Sibèria, amb capital a
Novossibirsk i el Districte Federal
Extrem Oriental, amb capital a
Khabàrovsk. Es tracta d'una immensa
regió de 13,1 milions de quilòmetres
quadrats de superfície, amb una molt
baixa densitat de població (39 milions
d'habitants). Aquesta regió es
caracteritza per un clima fred i
extremadament continental, i un paisatge
amb un relleu aplanat travessat per
grans rius. Durant molt de temps estigué
habitada per pobles que practicaven la
ramaderia, i posteriorment fou
progressivament conquerida per l'Imperi
Rus. Al segle XX va gaudir d'un
considerable desenvolupament gràcies a
les polítiques d'industrialització de la
Unió Soviètica, que buscava aprofitar i
desenvolupar els immensos recursos
miners i energètics de la regió.
Existeixen diverses teories sobre
l'origen del terme "Sibèria": Algunes
fonts diuen que prové d'un mot en
llengua turquesa que significava "terra
adormida". Una altra teoria diu que era
el nom tribal dels Sibilla, uns antics
pobladors nòmades turquesos assimilats
posteriorment pels tàtars siberians.
També s'ha proposat la relació del terme
amb el poble Sabir. Finalment, el xaman
Akkanat, un dels últims xamans de la
Sibèria Occidental, proclamava que el
nom provenia del nom del seu poble, els
Sibirga. L'ús modern del terme apareix
després de la conquesta russa del Khanat
de Sibèria a les darreries del segle
XVI.
Després de llegir l'anècdota dels
musclos, vull informar que encara que no
teniu metge ni el problema mèdic que
tingueu sigui com per anar a l'hospital,
continueu tenint dret a rebre atenció
mèdica. Sempre podeu anar a un dels
Walk-in Centres, on us atendran
gratuïtament. El Walk-in Centre d'Exeter
és a 28 Sidwell Street, gairebé al
centre de la ciutat.
He creat un grup facebook, podríem
utilitzar-lo per fer trobades i
intercanviar informacions diverses, ja
existeixen grups com Catalans a Lyon o
Catalans a Paris molt actius que fan
afterworks i activitats diverses.
Et convido a apuntar-te al Grup Facebook
i a fer-ne difusió a tothom qui hi pugui
estar interessat: Catalans a Niça i Côte
d'Azur
Columbus és la ciutat més gran i capital
de l'estat estatunidenc d'Ohio. Va rebre
aquest nom en honor a Cristòfor Colom i
va ser fundada el 1812 a la confluència
dels rius Scioto i Olentangy. Va assumir
les funcions de capital d'estat el 1816.
La ciutat té una economia molt diversa
basada en l'educació, les asseguradores,
la salut i la tecnologia. És reconeguda
com la vuitena ciutat populosa millor
habitable als Estats Units pel Money
Magazine i com una creixent ciutat
global.[1] Els residents de Columbus són
generalment anomenats Columbusites.
El 2005, Columbus va ser classificada
com la 15a ciutat més poblada dels
Estats Units, amb 730.657 habitants, i
la 32a àrea metropolitana més gran
d'aquest país. Localitzada a prop del
punt geogràfic central de l'estat,
Columbus és la seu del comtat de
Franklin, encara que algunes parts de la
ciutat s'estenen fins al de Delaware i
al de Fairfield.
El nom Columbus s'utilitza també per
referir-se a l'àrea metropolitana
homònima, que inclou altres municipis.
D'acord al cens nord-americà, l'àrea
metropolitana té una població
d'1.725.570 habitants i juntament amb
Marion i Chillicothe arriba a les
1.953.575 persones.
Iowa és un estat dels Estats Units
d'Amèrica al nord-est de la federació
(Midwest). Sovint a aquesta zona li
diuen el cor de la terra americana
("American Heartland"). El seu nom
deriva dels amerindis Ioway.[1] Iowa va
formar part de l'Imperi colonial francès
de Nova França. Després de la Compra de
Louisiana, es va fonamentar l'economia
en l'agricultura essent el cor del Corn
Belt (cinturó del blat de moro).[2] Iowa
sovint es coneix com la capital
alimentària del món ("Food Capital of
the World").[3] Tanmateix, l'economia,
cultura i paisatge d'Iowa és diversa.
A la segona meitat del segle XX
l'economia agrícola d'Iowa va passar a
diversificar-se amb indústria, serveis
financers, biotecnologia i producció
d'energia neta.[3][4] És a la llista
dels estats dels Estats Units més segurs
per viure-hi.[5]
Segons el cens dels EUA del 2000, hi
havia censats a l'estat 18.884 amerindis
nord-americans (0,6%). Per tribus, les
principals són els cherokees (2.768),
sioux (2.352), fox i sauk (1.287),
chippewa (632), winnebago (600), omaha
(486), blackfoot (441), i ponca (83).
Albuquerque va ser fundada el 1706 com
una comunitat agrícola i fou construïda
a la manera típica dels pobles colonials
d'Espanya, amb una plaça central
envoltada de cases, edificis del govern,
i una església. Aquest poble vell ha
estat preservat i avui dia serveix com
museu, lloc cultural i centre comercial.
El governador provincial Don Francisco
Cuervo y Valdés li va posar el nom
"Alburquerque" en honor del Duc
d'Alburquerque, el virrei de Nova
Espanya entre 1702 i 1710. En anglès la
primera "r" en "Alburquerque" es va
perdre durant el segle XIX, però
l'ortografia vella segueix sent usada
ocasionalment.
Al febrer de 1862, durant la Guerra de
Secessió, la ciutat va ser ocupada
breument per tropes de la Confederació
sota el general Henry Hopkins Sibley.
Més tard, durant la seva retirada a
Texas, Sibley va fer una resistència a
Albuquerque el 8 d'abril de 1862. Va
seguir una acció de llarga distància amb
tropes de la Unió sota el coronel Edward
R.S. Canby. Va haver poques baixes. Quan
el ferrocarril Atchison-Topeka-Santa Fe
va arribar el 1880, va evitar entrar en
el poble vell. En canvi, l'estació i la
cotxera van ser establerts uns
quilòmetres a l'est de la plaça, en un
lloc al que es va posar el nom de "Nou
Albuquerque" o "Poble Nou". L'àrea prop
de la plaça, el "Poble Vell", va ser una
comunitat independent fins a 1940. Nou
Albuquerque aviat es va convertir en una
ciutat pròspera que tenia, al canvi del
segle, una població de vuit mil
habitants i totes les conveniències
modernes, incloent un sistema de
tramvies que ajuntava el Poble Vell, el
Poble Nou, i la Universitat de Nou
Mèxic.
El 1902 el famós Hotel Alvarado va ser
construït al costat de la nova estació
de ferrocarril. L'hotel era un símbol de
la ciutat fins que va ser derrocat el
1970 i substituït per un aparcament. El
2002 una facilitat de trànsit nou, el
Centre de Transport Alvarado, va ser
construït en el lloc d'una manera
similar a l'hotel vell.
La Ruta 66, una carretera important
entre Chicago, Illinois i Santa Monica,
Califòrnia, va arribar fins a
Albuquerque el 1926 i els primers
viatgers van aparèixer en la ciutat poc
després. Aviat es van construir molts
motels, restaurants i botigues de regals
al llarg del Quart Carrer, el curs que
prenia la carretera per la ciutat. El
1937 la carretera va ser reordenada al
llarg de l'Avinguda Central. La majoria
dels edificis de l'època de la Ruta 66
es troben en l'Avinguda Central, però hi
ha alguns en el Quart Carrer.
Després de l'establiment de la base
aèria i els laboratoris nacionals, el
1939 i 1949, respectivament, Albuquerque
tenia molta importància durant l'època
del desenvolupament de l'energia
nuclear. Mentrestant, la ciutat
continuava estenent-se a l'est, i va
assolir una població de 200.000
habitants el 1960.
Palestina (en grec: ±»±¹Ãį½·
(Palaistin); en llatí: Syria Palæstina;
en àrab: AD37JF (Filasm+n, Falasm+n,
Filism+n); en hebreu: äÜéê - äÜéêÙàÔ
(Pléixet - Palestina) o Ðèå ÙéèÐÜ (Eretz
Israel)) és una regió històrica del
Pròxim Orient compresa entre el mar
Mediterrani i el riu Jordà, on
actualment es troben l'estat d'Israel i
els Territoris Palestins Ocupats. És tal
com es va designar tradicionalment
l'antic país de Canaan o d'Israel,
sobretot a partir de la revolta jueva
(132-135), en què l'antiga Judea que
formà part de la província romana de
Síria va esdevenir província de
Síria-Palestina o simplement
Palestina.
El gentilici és palestinià, palestiniana
o palestí, palestina[1] i els més rars
palestinenc i palestinès.[2]
Limita amb Egipte al sud, el Líban i
Síria al nord, Jordània a l'est i la mar
Mediterrània a l'oest. Palestina,
bressol de civilitzacions i de
religions, és la Terra Santa dels
cristians, la terra bíblica dels jueus,
i lloc sagrat per als musulmans.
Històricament, ha sigut un país de
conflictes territorials i religiosos,
molt agreujats des de l'establiment de
l'estat d'Israel. En l'actualitat, seu
entre els estats observadors de l'ONU a
l'espera de poder seure entre els estats
membres de ple dret.
El Sudan (en àrab 'D3H/'F, as-Skdn;
oficialment República del Sudan)[1][2]
és un estat sobirà de la part
nord-oriental de l'Àfrica. Limita amb
Egipte al nord, amb la mar Roja al
nord-est, amb Eritrea i Etiòpia a l'est,
amb Sudan del Sud al sud, amb la
República Centreafricana al sud-oest,
amb el Txad a l'oest i amb Líbia al
nord-oest. La seva capital és
Khartum.[3] El riu més llarg del món, el
Nil divideix el país en una part
occidental i una d'oriental.[4]
Sudan és la llar d'una de les
civilitzacions principals contínues més
antigues del món, amb assentaments
històrics i urbans que es remunten a
l'any 3000 aC.[5][6][7] Els sudanesos
tenen una llarga història que s'estén
des de l'antiguitat, que s'entrellaça
amb la història d'Egipte, amb el qual
estigué unit políticament en diversos
períodes. Després d'independitzar-se del
Regne Unit el 1956, Sudan sofrí una
guerra civil que es perllongà durant 17
anys i que fou seguida per conflictes
ètnics, religiosos i econòmics entre els
sudanesos del nord (amb arrels àrabs i
núbies) i els nilòtics cristians i
animistes del sud de Sudan.[8][9] Això
conduí a una segona guerra civil el
1983, i a causa dels continus conflictes
polítics i militars, Sudan fou sotmès
per un cop d'estat sense morts dut a
terme pel coronel Omar al-Bashir el
1989, que seguidament es proclamà
President de Sudan.[10]
Aleshores, Sudan experimentà un gran
creixement econòmic, implementant
reformes macroeconòmiques i acabant
finalment la guerra civil amb l'adopció
d'una nova constitució l'any 2005, que
donà als grups rebels del sud una
autonomia limitada que finalment conduí
a un referèndum per la independència el
2011.[11] Sent ric en recursos naturals
entre els quals destaca el petroli,
l'economia del Sudan és actualment una
de les economies amb el creixement més
ràpid del món.[12] La República Popular
de la Xina i Rússia són els socis
comercials més grans del Sudan.[13]
Salvador o Salvador de Bahia (nom
complet en portuguès, São Salvador da
Baía de Todos os Santos), és una ciutat
de la costa nord-est del Brasil i
capital de l'estat de Bahia. Durant molt
temps fou denominada amb el nom del seu
estat.
Es troba a una península de la costa de
l'Oceà Atlàntic al costat de la Bahia de
Todos os Santos. És el port exportador
de major volum i el centre de la regió
metropolitana del Recôncavo Baiano. La
seva població era, el 2002, de 2.540.000
habitants, el que la converteix en la
tercera ciutat més gran del Brasil.
La ciutat està divida en la Cidade Baixa
i la Cidade Alta unides per l'elevador
"la Cerda". En destaca el Pelourinho
situat a la Cidade Alta.
Nador (en amazic ;OO09ST, Enna or)
és una ciutat amaziga portuària del
nord-est del Marroc, a la regió de
l'Oriental i sobre la costa mediterrània
(estany de Bou Areg). La seva activitat
econòmica està essencialment vinculada a
la pesca, al comerç de fruites, a la
metal·lúrgia i al contraban amb
l'enclavament espanyol de Melilla, a 15
km, així com el trànsit dels marroquins
residents a l'estranger via el port de
Bni Nsar. La llengua més parlada és el
berber; l'àrab, encara que sent la
llengua oficial del Marroc, continua
sent en aquesta regió una llengua
relativament poc parlada. També es parla
francès i castellà. En 2003, l'Institut
Reial de la Cultura Amaziga (IRCAM)
decidí adoptar oficialment l'alfabet
tifinagh per ensenyar el berber a
l'escola.
Gàmbia és una república de l'Àfrica
occidental, voltada completament pel
Senegal excepte a l'oest, en què
l'estuari del riu Gàmbia toca l'oceà
Atlàntic. La capital n'és Banjul.
Gàmbia és un país petit i estret (té
menys de 48 km d'amplària) amb la
frontera basada en el riu Gàmbia.
Aquesta frontera es va definir el 1889
segons un acord entre el Regne Unit i
França. És gairebé un enclavament dins
el Senegal, i és el país més petit de
l'Àfrica continental.
Antiga colònia britànica, se'n va
declarar independent el 18 de febrer de
1965 com a monarquia dins la
Commonwealth. Va esdevenir una república
el 1970 i, entre 1982 i 1989 va formar
una confederació amb el Senegal, que van
anomenar Senegàmbia.
Jacksonville és una població del Comtat
de Duval, a l'estat de Florida, Estats
Units. És la seu del comtat i segons el
cens de l'any 2008, la població era de
735.617 habitants.[1]
Jacksonville és la ciutat dels Estats
Units (sense comptar Alaska) amb major
superfície. És la més gran de les
ciutats de l'estat i la 13a de les
ciutats més grans del país. L'àrea
metropolitana de Jacksonville té més
Els governs de Jacksonville i del Comtat
de Duval estan consolidats, altres
municipis del comtat són Baldwin,
Neptune Beach, Atlantic Beach i
Jacksonville Beach.
L'àrea total de Jacksonville és de
2.264,5 km² (874,3 m²). Jacksonville es
deia originalment Cowford a causa de la
seva activitat ramadera. La ciutat va
canviar de nom l'any 1822 en honor al
primer governador territorial de Florida
i setè President dels Estats Units,
Andrew Jackson. Jacksonville molt sovint
s'abrevia com Jax, que és el codi de
l'Aeroport Internacional de
Jacksonville.
Teheran és la capital de l'Iran i una de
les ciutats més grans del món. Té
8.244.535> d'habitants,[6] la seva àrea
metropolitana en té 15.000.000. També és
la capital de la província del mateix
nom. És una ciutat moderna, plena
d'autopistes i d'indústria, i disposa de
5 línies de metro. Teheran té el 20% de
la població de l'Iran. Però la seva
economia és encara molt més important
percentualment, amb el 30% de
funcionaris i el 45% d'indústries.
La República Islàmica de l'Iran és un
país de l'Orient Mitjà. Fins al 1935 va
ser conegut com a Pèrsia. Fa frontera
amb els següents països: Turkmenistan,
Afganistan i Pakistan a l'est; Iraq,
Turquia, Azerbaidjan i Armènia a l'oest.
Al nord és banyat pel mar Caspi i al sud
pel Golf Pèrsic, del qual forma part
l'estret d'Hormuz. Està dividit en 30
províncies. Parts de l'actual territori
de l'Iran va ser l'origen de diferents
imperis de l'antiguitat: l'imperi mede,
l'imperi Persa aquemènida, l'imperi part
i l'imperi sassànida
Es tracta d'un país dominat per
l'altiplà iranià, rodejat per diverses
cadenes muntanyoses, com les muntanyes
Zagros (al sud-oest) i les muntanyes
Elburz (al nord); i en aquesta última hi
ha la muntanya Damavand que amb 5.610
msnm, és el punt més alt del país. Les
principals planes són les que hi ha al
llarg de la costa del mar Caspi
(depressió aralo-càspica) i la depressió
mesopotàmica del golf Pèrsic, tocant a
la frontera amb l'Iraq a Arvandrud
(Chat-el-Arab). Les principals ciutats
del país són Teheran (capital), Tabriz,
Meshed, Ispahan, Shiraz, Abadan, Ahwaz i
Kermanshah.
Drets humans[modifica | modifica el
codi]
Dona bomber a Mashhad.
Article principal: Drets humans a
l'Iran
Les violacions dels drets humans a
l'Iran se centren en l'absència de
llibertat d'expressió, de llibertat de
reunió, de llibertat de culte, del dret
a la informació, del dret a la deguda
defensa en judici, la tortura i la pena
capital. A Iran es produeixen detencions
arbitràries i execucions sumàries, la
situació a les presons és catastròfica.
Les forces de seguretat cometen greus
abusos als drets humans i el poder
judicial ho avala. Les manifestacions o
protestes de carrer són reprimides
encara que siguin pacífiques. No
existeix el dret de reunió ni de
pensament. S'empresona als opositors
polítics, als periodistes que no
recolzen al govern de torn, a activistes
socials i defensors dels drets humans, a
polítics i a advocats.
La pena capital és aplicada tant a
adults com a menors d'edat, a
delinqüents comuns com a usuaris de
drogues, periodistes, bloguers o usuaris
de les xarxes socials. Llocs web són
bloquejats pel govern i les
comunicacions a l'exterior són
interferides.
Les dones i les minories racials o
religioses són ciutadans de segona.
Existeix un estricte codi de vestimenta
i les dones que no ho compleixen són
empresonades. Es realitzen lapidacions
de dones per atemptar contra l'honor.
Les minories sexuals són perseguides. En
l'índex global de l'escletxa de gènere
realitzat en 2015 pel Fòrum Econòmic
Mundial, Iran ocupa el lloc 137 de 140
països
Guinea és una república de l'Àfrica
nord-occidental, de vegades coneguda amb
el nom de Guinea Conakry per
diferenciar-la dels altres dos estats
homònims: Guinea Bissau i Guinea
Equatorial. L'estat guineà limita al
nord-oest amb Guinea Bissau, al nord amb
el Senegal, al nord-est amb Mali, al
sud-est amb la Costa d'Ivori, al sud amb
Libèria i Sierra Leone i a l'oest amb
l'oceà Atlàntic.
---
La llengua nacional o oficial de la
República de Guinea és el francès. El
kissi septentrional, el maninkakan
oriental, el pular, el susu i el toma
són llengües regionals. El SIL
Internacional ha llistat 34 llengües de
les quals, dues estan extintes:[4]
Badyara: 6.300 parlants a la regió de
Koundara. També es parla a Guinea-Bissau
i al Senegal.
Baga binari: 3.000 parlants a la costa,
a l'est del riu Nunez, a la regió de
Boké.
Baga koga: es parla a la costa, entre el
riu Konkouré i el riu Pongo.
Baga manduri: 4.000 parlants a les illes
del delta del riu Nunez, al voltant de
Dobale.
Baga mboteni: es parla al sud del riu
Nunez.
Baga sitemu: 4.000 parlants a la ribera
sud del riu Nunez, a les regiós Boké i
Boffa. També es parla a les illes
Marara, al sud del riu Pongo.
Bassari: 8.600 parlants a Guinea.
Bullom so: pocs parlants a la República
de Guinea, a la frontera amb Sierra
Leone.
Dan: 800 parlants a la prefectura de
Lola, a prop de la frontera amb Costa
d'Ivori.
Francès.
Llengua de signes guineà: s'utilitza
sobretot a Conakry.
Jahanka: 12.600 parlants a la República
de Guinea, a les frontera amb Mali, on
també es parla.
Kakabe: es parla a l'est de Timbo,
Sokotoro i Wure Kaba.
Kissi septentrional: 286.500 parlants a
la república de Guinea. A la regió de
Kissidougou. També es parla a Sierra
Leone.
Kono: 90.000 parlants a la frontera del
sud-est amb Libèria.
Kpelle, Guinea: 308.000 parlants a la
frontera amb Libèria.
Kuranko: 55.200 parlants entre Faranah i
Kissidougou i a prop de Kerouané.
Landoma: 14.400 parlants, entre el riu
Nunez i el riu Pongas.
Lele: 23.000 parlants a prop de
Kissidou.
Limba oriental: 4.000 parlants a la
República de Guinea. També es parla a
Sierra Leone.
Maninka, konyanka: 128.400 parlants a la
regió Beyla. També es parla a
Libèria.
Maninka, sankaran.
Maninkakan oriental: 1.890.000 parlants
a la República de Guinea. També es parla
a Libèria i Sierra Leone.
Manya: 25.000 parlants a la prefectura
de Macenta.
Mbulungish: 5.000 parlants a la costa
nord del riu Nunez.
Mixifore: 3.600 parlants al centre de
l'Estat.
Nalu: 13.000 parlants a la República de
Guinea. També es parla a
Guinea-Bissau.
Pulaar: 24.000 parlants a la república
de Guinea.
Pular: 2.550.000 parlants a la República
de Guinea. També es parla a Gàmbia,
Sierra Leone, Guinea-Bissau, Mali i
Senegal.
Susu: 905.500 parlants a la república de
Guinea. També es parla a Guinea-Bissau i
Sierra Leone.
Toma: 143.800 parlants al sud del
país.
Wamey: 5.270 parlants a la regió de
Koundara, a prop de la frontera amb
Senegal.
Yalunka: 55.514 parlants a la república
de Guinea. També es parla a Senegal,
Mali i Sierra Leone.
Baga kaloum: Llengua extinta.
Baga sobané: Llengua extinta.
A més a més, també es parla el bàmbara,
el bandi (7.000), krio, soninke, àrab i
llengües europees.
L'illa de Wight forma un comtat insular
de la costa sud d'Anglaterra, davant les
ciutats de Southampton i Portsmouth,
l'antiga Portus Magnus. És coneguda
popularment pels seus habitants com The
island (l'illa). Està separada de la
costa anglesa (comtat de Hampshire) per
l'estret del Solent, format a la
desembocadura del Southampton Water.
Elegeix un diputat al Parlament
britànic.
-------------------
Bari (creada amb el nom grec de ’±Á¹¿½,
després anomenada en llatí:Barium) és
una ciutat d'Itàlia, capital de la regió
de Pulla i de la província de Bari.
Des del 5 de setembre del 2016 ja tenim
Delegació de la Generalitat de Catalunya
a Portugal. La podem trobar a l'Avenida
da Liberdade, 245, 4rt D, a Lisboa.
Heidelberg és una ciutat d'Alemanya
situada a la vall del Neckar, al
nord-oest del land de Baden-Württemberg.
És la cinquena ciutat més gran de
l'estat (darrere Stuttgart, Mannheim,
Karlsruhe i Friburg de Brisgòvia).
És coneguda principalment pel seu
castell i per la seva universitat
(Ruprecht-Karls Universität Heidelberg),
fundada el 1386 per Ruprecht I, i
refundada el 1803 pel duc Karl-Friedrich
de Baden. Fou també un dels focus de la
reforma protestant i acollí a Martí
Luter el 1518.
És una «ciutat independent» (kreisfreie
Stadt) i al mateix temps centre del
«districte Rhein-Neckar» (en alemany
Rhein-Neckar-Kreis). La regió densament
poblada, on Heidelberg està situada, es
diu Rhein-Neckar-Dreieck.
El terme Tennessee va ser utilitzat per
primera vegada pel capità Juan Pardo,
explorador espanyol, quan aquest i els
seus homes van passar per una població
de nadius americans anomenada Tanasqui
en 1567 mentre viatjaven cap a
l'interior des de Carolina del Sud. Els
colons europeus després van trobar un
poble cherokee anomenat Tanasi (o
Tanase) en el comtat actual de Monroe.
El poble estava situat al costat del riu
del mateix nom, ara conegut com a Little
Tennessee River.rnrnEl significat i
l'origen del nom són incerts. S'ha
suggerit que seria una modificació
cherokee d'una paraula Yuchi/Creek
anterior. També s'ha dit que significa
"lloc de trobada" i "riu tortuós". El
terme modern, Tennessee s'atribueix a
James Glen, governador de Carolina del
Sud, que va utilitzar aquest nom en la
seva correspondència oficial al voltant
de 1750. En 1788,Carolina del Nord va
anomenar "Tennessee County" al tercer
comtat que es va establir en el que ara
seria el centre de l'Estat de Tennessee.
El terme "Tennessee" es va adoptar
finalment en una convenció
constitucional reunida en 1796 per a
crear un nou estat.
A més de les seves funcions com a seu
del govern de l'estat, Austin és un
centre comercial, docent i de
convencions. Entre la seva producció,
destaquen els articles d'alta
tecnologia, com equips elèctrics,
semiconductors i equips informàtics. És
la seu de la Universitat de Texas
(1883).
Londres efectivament es carissim i
complicat trobar allotjament per 3 dies
I per un grup a preu raonable.
Practicament impossible. rnrnEl que us
suggereixo es fer el seguentrnrnCercar
habitacio Bed and Breakfast al country
side, per exemple a la zona de Surrey.
Tant estudiants com turistes o fins I
tot gent de negocis cada cop trien mes
aquesta opcio per evitar els alts
costos.rnHi ha diferents opcions que
podeu cercar i us permetra estar
connectades relativament a prop de la
city, I la podeu gaudir tot el dia, pero
dormint fora.rnrnHi ha una linea de tren
que comunica amb Londres Waterloo cap a
diferents localitats del sud es i tambe
es la mateixa que us comunica amb des
del Aeroport de Gatwick. Si voleu a
Headrow el tren es diferent es el que
porta a Padigton. Si voleu al nord o
altres aeroports haureu de cercar
vosaltres la connexion.rnLa linea de
tren es
aquesta:rnhttp://www.southwesttrains.co.
uk/rnrnA banda el que us recomano es
agafar allotjament (B&B, Air B&B,
Hotels, Hostal) entre aquestes
poblacions que totes tenen tren directe
a la city amb alta frequencia i a nomes
40 min.rnEl tren tambe es molt car, per
aixo si agafeu opcio d'anar a primer
cinturo de Londres, us recomano que
compreu bitllet amb opcio de tren per
grup i 3 dies els transports seran mes
raonables que comprar cada dia el
bitllet de tren individual.rnrnLlocs
suggeritsrnrnGuildfordrnhttp://www.guild
ford.gov.uk/rnrnAshrnhttp://www.ashpcsur
rey.gov.uk/council/aboutus.htmrnrnFarnha
mrnhttp://www.farnham.gov.uk/rnrnAltonrn
http://www.alton.gov.uk/AltonTownCouncil
/Default-15443.aspxrnrnWokingrnhttp://ww
w.woking.gov.uk/rnrnrnEspero que tingueu
sort I que pogueu aconseguir el que
esteu cercant.rnrnBon viatge
Perpinyà (cooficialment, en francès,
Perpignan) és la capital del Rosselló i
de la Catalunya Nord. Administrativament
és un comú del departament francès dels
Pirineus Orientals i del districte
homònim. Històricament va ésser capital
del comtat del Rosselló, del regne de
Mallorca, i de la província del
Rosselló.
La població, el 2009, era de 129.925
habitants a la ciutat en si. La
mancomunitat de municipis de Perpinyà
Mediterrani tenia una població total de
més de 310.000 habitants (2011). L'àrea
metropolitana tenia el 2009 gairebé
500.000 habitants, essent així i a la
vegada, la segona àrea metropolitana de
llengua catalana.[cal citació]
Els darrers anys la Vila ha promogut amb
l'eslògan Perpignan la Catalane /
Perpinyà la Catalana. L'any 2008 la
ciutat va ésser distingida com a Capital
de la Cultura Catalana.
L'11 de juny de 2010 el ple municipal
aprovà, per unanimitat, la Carta
municipal per a la llengua catalana,
establint el català com a llengua
oficial de Perpinyà, juntament amb el
francès.[2]
Rovaniemi is the capital of Finnish
Lapland, located on the Northern Arctic
Circle. As a travel destination,
Rovaniemi is above all known as the
hometown of Santa Claus, a town where
the wonders of Lapland, proximity of
nature, and the services provided by
this modern town can easily be
experienced throughout the year.
A holiday in Rovaniemi is indeed a
versatile combination of thrilling
safaris and nature adventures. The Santa
Claus Village and Ounasvaara Skiing
Centre are located very close to the
town centre, and Pyhä with its national
park and Ranua with its zoo are
excellent day trip destinations when
staying in Rovaniemi. Holidays in
Rovaniemi can include shopping, culture
and night life. Flight time from
Helsinki to Rovaniemi takes around an
hour and every day has a number of
connections to choose from by plane or
train.
Rovaniemi shows off its new sides during
the different seasons: the amount of
daylight, temperature and natural
phenomena characteristically label each
of the distinct eight seasons. Beginning
in May, people are enticed to Rovaniemi
by the Midnight Sun, a variety of
summertime events, as well as nature
experiences from river boat safaris to
white water rafting. During the frosty
twilight period you can ride snowmobiles
through snowy forests or on the frozen
rivers. Although Christmas only comes
once a year, Rovaniemi has a piece of
Christmas to share on every day of the
year. Rovaniemi is the hometown of Santa
Claus and he may be met at the Arctic
Circle on every day of the year.
La República de Finlàndia (en finès
Suomen Tasavalta o Suomi; en suec
Republiken Finland o Finland) és un
estat del nord-est d'Europa, a
Escandinàvia, voltat per la mar Bàltica
al sud-oest, pel golf de Finlàndia al
sud-est (que la separa d'Estònia) i pel
golf de Bòtnia a l'oest. Finlàndia té
fronteres per terra amb Suècia al
nord-oest, amb Noruega al nord i amb
Rússia a l'est. La capital, i ciutat més
important del país, és Hèlsinki. Les
illes Åland, a la costa sud-occidental,
estan sota sobirania de Finlàndia, tot i
que estan poblades per parlants suecs, i
disposen d'una àmplia autonomia. De fet,
el país és oficialment bilingüe arran
del poblament per parlants suecs de
certes àrees costaneres.
Rovaniemi (Roavvenjárga o Roavenjárga en
sami del nord i Ruä'vnjargg en Sami
skolt) és una ciutat de Finlàndia, a 10
km al sud del cercle polar on
conflueixen el riu Kemijoki i
l'Ounasjoki, entre les muntanyes
d'Ounasvaara i Korkalovaara. El port de
Kemi és a 115 km. A causa de la seva
localització avantatjosa és el punt de
partida de la Gran Autopista de
l'Àrtic.
És la capital administrativa i el centre
de comerç de la província més
septentrional de Finlàndia, Lapònia. La
seva població és d'uns 58.000 habitants
des de la seva unió amb Rovaniemen
maalaiskunta (municipi rural de
Rovaniemi). És una ciutat universitària
que acull la Universitat de Lapònia. És
nus de comunicacions i mercat de pells,
enllaçat per ferrocarril amb Kemi, al
golf de Bòtnia.
Rovaniemi és cèlebre pel seu museu àrtic
però també i sobretot per ser la ciutat
del Santa Claus.
S'ha considerat sovint que la paraula
Rovaniemi és d'origen lapó, així roavve
amb sami vol dir una carena forestal o
turó o el lloc d'un incendi forestal
vell. En els dialectes de Lapònia del
sud, tanmateix, rova significa una pila
de pedres, una roca o un grup de roques
en una extensió de ràpids, o fins i tot
una estufa de sauna.
El municipi nou té una àrea de 8.016
km², és la ciutat més gran per àrea de
l'hemisferi nord i una de les més grans
al món.
Atenció, tot i que els anuncis del tauler son postejats per membres registrats de la web, Catalansalmon NO certifica ni comprova que siguin autèntics o actualitzats, i per tant NO es fa responsable, no fotem :)
