Els moscovites no estan gens acostumats
a un hivern tan suau, això no és "el seu
hivern". En aquestes dates la neu
normalment ja cobreix els carrers, però
per a aquests dies i per Nadal s'espera
una temperatura màxima de 5 o 6 graus
positius, tot i que s'hauran d'anar
confirmar els pronòstics.
Amb dades d'aquests dies, l'última
vegada que Moscou va registrar una
temperatura tan suau per l'època va ser
de 5.3 ºC el 18 de desembre del 1886,
segons el Centre d'Investigació
Hidrometeorològica de Rússia.
En la gràfica prevista per al propers
dies de la temperatura a 850 hPa, uns
1.500 metres, es veu com entre el 19 i
el 25 de desembre estarem molt per sobre
del que tocaria. En el cas del dia de
Nadal es preveu a 1.500 metres una
temperatura de 3ºC, quan el normal seria
-7ºC, 10 graus per sobre del que
tocaria.
Aquest canvi de temperatura també s'ha
notat al jardí de la Universitat Estatal
de Moscou. Les flors han avançat la seva
floració i això, segons el jardiner
principal, podria fer que després
tinguin menys color.
El caso de 'Las 17 y más' son ejemplos
de mujeres condenadas apenas de hasta 50
años de cárcel por abortos espontáneos,
finalizar embarazos de riesgo o fruto de
una violación.
L'excolònia portuguesa commemora els 20
anys de sobirania de Pequín
https://www.ara.cat/internacional/Macau-
model-Xina-Hong-Kong_0_2364363717.html
La política d'"un país, dos sistemes"
funciona sense friccions a Macau. Al
contrari que a la veïna Hong Kong, on
les protestes per exigir reformes
democràtiques han encès els carrers,
aquesta excolònia portuguesa es posa com
a exemple d'èxit d'annexió a la Xina.
Macau celebra aquest divendres el 20è
aniversari de sobirania xinesa blindada
per la policia a causa de la visita a la
ciutat del president, Xi Jinping, que
presideix els actes oficials. El
desplegament de seguretat –que ha
comportat alguna detenció i traves per
als periodistes– es deu més aviat a la
por que activistes de la veïna Hong Kong
hi organitzin alguna protesta, que no
pas a l'existència d'un moviment
opositor a l'excolònia.
De fet, Macau és un oasi. Quan hi ha
arribat, Xi Jinping ha elogiat la manera
com s'hi ha implementat "completament i
precisament" el principi d'"un país, dos
sistemes". Aquestes últimes setmanes la
premsa xinesa també ha destacat el seu
patriotisme i la forta "identitat
nacional", al contrari de Hong Kong.
Las Vegas de l'Àsia
El 20 de desembre del 1999, quan s'hi
van retirar els portuguesos, Macau ja
era un gran casino i el joc, la seva
principal font d'ingressos. Dues dècades
després, la ciutat ha guanyat glamur.
Els casinos decadents i les sales de joc
decrèpites situades en soterranis –molt
allunyats de l'imaginari de luxe que
associem a llocs com Montecarlo– han
deixat pas a una ciutat d'oci amb espais
rutilants. La Xina ha convertit Macau en
Las Vegas de l'Àsia gràcies a importants
desenvolupaments immobiliaris i
hotelers.
El joc d'atzar està prohibit a la Xina i
els casinos de Macau tenen un gran
atractiu. L'èxit ha sigut tan gran que
ara Pequín intenta adoptar mesures
contra la ludopatia. La lluita contra la
corrupció ha frenat els viatges de
funcionaris a Macau, on sovint eren
convidats com a agraïment per la firma
d'un bon contracte. Ara ja no és una
destinació adequada si es vol escalar
dins el Partit Comunista. A més, com a
mesura de prevenció contra l'addicció al
joc, als caixers dels bancs xinesos de
Macau hi ha límit per treure efectiu,
cosa que ha generat un petit mercat
negre de canvi.
Diferències entre les dues excolònies
El PIB de Macau ha passat en dues
dècades dels 6.400 milions del 1999 als
55.000 milions de dòlars actuals. Però
no és només el desenvolupament econòmic,
el que provoca que la excolònia
portuguesa se senti còmoda dins la Xina.
Hong Kong i Macau, situades a una banda
i l'altra de la desembocadura del riu
Perla, partien d'una història diferent.
Mentre que Hong Kong s'havia convertit
en una important plaça financera abans
de la recessió, el 1997, Macau malvivia
del joc i era dependent de la Xina.
Els britànics, malgrat els 150 anys de
colonització, no van deixar a Hong Kong
un llegat de democràcia, però sí un
sistema legal independent, llibertat de
premsa i una administració eficient
sense corrupció. Aquests valors, més la
democràcia, són reivindicats ara per una
gran part de la població hongkonguesa,
que se sent amenaçada per les
ingerències xineses. En canvi, Macau té
una població reduïda, d'uns 700.000
habitants, gairebé la meitat dels quals
són treballadors poc qualificats
provinents del continent. L'excolònia
sempre ha acceptat sense problemes les
peticions xineses. El 2009 va aprovar
sense oposició una Llei de Seguretat
Nacional que dona el poder a Pequín, i
estableix l'extradició de sospitosos
d'haver comès algun delicte a les
autoritats del continent.
Pequín intenta cuidar Macau. El joc
continua sent la principal font
d'ingressos, el 80% del PIB. Però ara
s'està intentant diversificar l'economia
perquè el joc genera problemes com el
blanqueig de capitals, la prostitució i
les màfies. La Xina també ha
desenvolupat la ciutat veïna de Zhuhai.
El famós pont més llarg del món
construït sobre el mar, que uneix Hong
Kong, Zhuhai i Macau, és l'exemple
visible de l'aposta xinesa per
desenvolupar una zona batejada com a
Àrea de la Gran Badia. Pequín pretén
convertir-la en una mena de Silicon
Valley.
A Zhuhai, Pequín hi vol reforçar el
turisme familiar amb l'aquari més gran
del món i un equipament tipus Disney,
amb espectacles de circ, atraccions i
llargues platges amb palmeres. A l'illa
de Hengqin, a menys de dos-cents metres
de Macau, s'ha creat una zona econòmica
especial per millorar les sinergies
entre Zhuhai i l’excolònia portuguesa.
Yang Chuan, director administratiu de la
Zona de Lliure Comerç de Hengqin,
destaca els avantatges fiscals a l'àrea
amb l'objectiu d'"atreure empreses
estrangeres" i presumeix que Henggin “té
un dels deu millors sistemes de
subministrament d'energia del món”. A
més de la tecnologia, entre les seves
prioritats hi ha el sector farmacèutic i
s'ha creat un gran centre dedicat a la
medicina xinesa enfocat a mercats de
parla portuguesa.
Nueva York baraja cerrar el complejo
carcelario de la Isla de Rikers en 2026
y reemplazarlo con cuatro prisiones
urbanas más pequeñasEl proyecto de
albergar cárceles en rascacielos ha
generado críticas y debate sobre cómo
debe ser una prisión moderna"Es difícil
imaginar que pueda haber mucho
movimiento en un espacio tan pequeño, y
es posible que la privacidad también sea
limitada en una instalación tan
densamente poblada"
A Leopold II, rei dels belgues, només li
faltava un guió de Hollywood, i Ben
Affleck acaba d’anunciar que portarà al
cinema el llibre El fantasma del rey
Leopoldo, un retrat cru escrit per Adam
Hochschild sobre un dels dirigents més
sanguinaris de l’època moderna i alhora
el més ignorat. La virtut de la
pel·lícula és que permetrà donar a
conèixer les atrocitats del monarca,
mort el 17 de desembre del 1909 -dimarts
farà 110 anys- amb 74 anys i com un home
ric. Ric i amb un historial de sadisme
equiparable al de genocides com Hitler,
Stalin i Mao.
Leopold va obtenir, a títol personal, un
territori al centre de l’Àfrica tan gran
com la meitat d’Europa. L’Estat Lliure
del Congo, com va batejar la regió el
1885, va ser durant dues dècades el seu
“feu”, la seva propietat. “El Congo era
una colònia sense metròpoli”, diu Omer
Freixa, historiador africanista de les
universitats argentines de Buenos Aires
i Tres de Febrero. La metròpoli era el
monarca, no Brussel·les. Era el cap que
va espoliar els recursos naturals
congolesos a base d’esclavitzar, mutilar
i assassinar la població local. La falta
de censos i la nul·la consideració com a
persones dels africans fa difícil posar
xifres a les matances, però les
investigacions calculen que Leopold és
responsable de la mort d’entre 10 i 15
milions de persones innocents, la meitat
de la població congolesa de l’època.
Equilibris en el repartiment
Per entendre com el rei d’un país tan
petit com Bèlgica va acabar sent l’amo
del Congo cal fixar-se en el context de
l’època. Resumint-ho molt, a la
Conferència de Berlín del 1885 les
potències europees es van repartir
l’Àfrica i d’aquest joc de fronteres
Leopold en va saber treure profit,
perquè ni Londres ni París volien que la
resta de països tinguessin més
territori. Quedava sense adjudicar
l’ampla franja central, banyada pel riu
Congo, que tot just començaven a
explorar europeus com Henry Morton
Stanley, el de la mítica frase “El
doctor Livingstone, suposo”. I entre
tots es va acordar que se la quedés
Leopold, que havia sigut prou hàbil per
forjar-se la fama de “filantrop” i de
“civilitzador dels africans”, explica
Freixa.
100
MILIONS DE FRANCS
El govern belga va pagar l'equivalent a
5.000 milions d'euros actuals al rei
Leopold pel Congo
Uns valors falsos i un engany en tota
regla que amagaven el seu veritable
objectiu d’“enriquir-se” a qualsevol
preu, explica Álvaro Barril, del Grup
d’Estudis de Societats Africanes (GESA).
A finals del XIX la ruta atlàntica dels
esclaus, la que anava cap a Amèrica, ja
estava gairebé tancada, però en canvi es
mantenia la de l’Àfrica oriental, a
l’Índic, controlada per àrabs, així que
tot encaixava amb el màrqueting del
Leopold antiesclavista, pagat en diaris
i forjat en societats i conferències
pseudobenèfiques patrocinades per ell
mateix. “Era un egòlatra i egocèntric”,
afirma Barril d’un rei que sempre va
expressar el desig de tenir “una
colònia”, ja fos a l’Argentina o al
Brasil, per superar el complex de país
petit de Bèlgica.
L’atzar va fer que fos el Congo, una
terra que el monarca mai va trepitjar.
Però tampoc li va caldre, perquè va
crear un sistema modern d’empreses
pantalla que controlava i li reportaven
una fortuna. El govern i el Parlament
belgues el van deixar fer, conscients de
les limitacions de la capacitat del país
per mantenir tot aquell imperi. Això sí,
el rei va ser un altre cop prou hàbil
perquè les arques públiques li paguessin
els altísisms costos de crear
infraestructures al Congo. Com a bon
colonialista, les vies de tren es
dissenyaven exclusivament per
transportar les matèries naturals des
d’on es produïen fins a la costa
atlàntica, on eren recollides per
vaixells que navegaven fins a Anvers.
El cautxú
La riquesa congolesa se centrava, en
aquell moment, en l’ivori i sobretot el
cautxú, la gran desgràcia per a la
població local. L’Europa d’entre segles
va trobar en aquesta goma que s’extreia
dels arbres un magnífic element per al
desenvolupament industrial. I Leopold va
posar en marxa la maquinària d’extracció
en un negoci rodó amb beneficis
multimilionaris a cost zero. Milions de
congolesos van ser forçats a treballar
per als desitjos empresarials del rei,
una mà d’obra esclavitzada sotmesa a
horaris sense límits i als pitjors
càstigs imaginables.
10-15
MILIONS DE MORTS
Les malalties, les tortures i la fam van
matar entre 10 i 15 milions de
congolesos durant els 20 anys en què el
país era una Colònia
Els capatassos fixaven quotes de
producció i a qui no les aconseguia li
esperaven mutilacions de peus i mans;
als homes que es negaven a treballar per
als blancs, se’ls extorsionava amb el
segrest de les dones i els fills. La
brutalitat no tenia límits i les morts
no naturals es van multiplicar amb la
fam, l’esgotament físic, les malalties
importades i l’extermini de pobles
sencers considerats rebels, explica
l’historiador Freixa. Els historiadors,
justament, no es posen d’acord si va ser
un genocidi perquè, com subratlla Álvaro
Rincón, l’objectiu de Leopold no era fer
desaparèixer una ètnia. Sigui com sigui,
és un dels delictes contra la humanitat
més grans de la història. La majoria de
les víctimes es van produir entre el
1890 i el 1910, quan Leopold ja feia dos
anys que, acorralat per les crítiques i
la pressió, va vendre el seu imperi al
govern belga.
Brussel·les heretava així el ric negoci
i mantenia actituds i formes
colonialistes extraccionistes, sense
respectar els drets humans ni civils de
la població. “Bèlgica és igual de
perniciosa que el rei”, detalla Freixa.
Leopoldo va morir milionari però, tot i
que al seu país encara conserva estàtues
i honors, ja aquell 1909 la societat va
començar a saber en què havien consistit
realment les gestes del monarca al
llunyà Congo, gràcies en bona part a la
feina de periodistes i activistes
abolicionistes que van anar publicant
els horrors congolesos. És just destacar
el paper dels periodistes Edmund Morel,
George Washington Williams i Mark Twain,
el pare de Tom Sawyer, que van publicar
que els vaixells que tornaven del Congo
anaven plens de minerals i cautxú, i els
que sortien dels ports europeus anaven
carregats d’armes per reprimir
congolesos i de xavalla amb què
s’intentava acontentar els poblats: un
intercanvi desequilibrat i estrany per a
una missió humanitària.
Un destacat a part mereixen el fotògraf
local Herzekiah Andrew Shanu i el pastor
afroamericà William Henry Sheppard, que
van documentar el patiment dels
congolesos i en van informar el
diplomàtic irlandès Roger Casement. La
seva va ser una feina indispensable que,
malgrat tot, no els ha fet passar a la
història com els veritables herois
d’haver desemmascarat un criminal
farsant. Alhora, el criminal Leopold
tampoc ocupa el lloc de genocida, potser
perquè les víctimes eren africanes i
d’un país que encara no coneix la pau.
Només vuit mesos després que fos
derrocat per un cop militar enmig d’una
gran onada de mobilitzacions populars,
el dictador sudanès, Omar al-Baixir, ha
sigut condemnat a dos anys de presó per
corrupció i blanqueig de diners. Baixir,
de 75 anys, haurà de complir la pena en
un centre correccional per a persones
d’edat avançada i podrà sortir de la
presó de Kobe on està reclòs, cosa que
ha indignat els seus opositors.
Els seus partidaris, en canvi, han
sortit avui als carrers de Khartoum per
denunciar la condemna. El cas i la pena
són menors, però es tracta de la primera
sentència contra el rais que va governar
el Sudan amb mà de ferro durant 30
anys.
Uns dies després del derrocament del
dictador, l’abril passat, es va
descobrir, a la residència on vivien
Baixir i la seva segona dona sota
vigilància, una habitació plena de
feixos de bitllets. Han circulat
diverses xifres, però, segons el
tribunal, hi van trobar 6,9 milions
d’euros, 351.770 dòlars i 5,7 milions de
lliures sudaneses (més de 110.000
euros). Segons la versió de l’acusat,
aquests diners eren una part de les
moltes donacions que li havia enviat per
fora dels canals oficials el príncep
hereu saudita, Mohamed bin Salman, per
ajudar el Sudan a sortir de la crisi
financera, la mateixa que va detonar al
desembre les protestes que van portar la
caiguda del dictador. Baixir ha
assegurat en el judici que la
petromonarquia li havia proporcionat
desenes de milions de dòlars a canvi del
seu suport a Riad, sobretot en la seva
intervenció a la guerra del Iemen.
Què fer amb el dictador?
Aquesta és una de les preguntes que ha
de resoldre la transició sudanesa i el
govern interí de militars i civils que
l’ha de liderar els pròxims dos anys.
Des de la gàbia de ferro on ha escoltat
la sentència, Baixir s'ha mostrat altiu:
a través dels seus advocats ha fet saber
que no demana “un alleujament de la pena
ni la clemència de ningú”. Els seguidors
de Baixir han sortit als carrers de
Khartoum per protestar contra la
sentència, i els seus advocats han
anunciat que la recorreran.
L’Associació de Professionals Sudanesos
–l’entitat crescuda a la clandestinitat
que agrupa metges, advocats, enginyers i
altres professionals i que va dirigir el
moviment de protesta al carrer– ha
celebrat la condemna, però ha advertit
que Baixir s’haurà d’enfrontar a altres
judicis. Preparen denúncies per
l’assassinat de manifestants durant les
últimes protestes, i també pel cop
d’estat que el va portar al poder el
1989, per la tortura i assassinat de
presoners al país i per crims contra la
humanitat a la guerra de Darfur del
2003. Baixir està perseguit pel Tribunal
Penal Internacional (TPI) pel seu paper
en aquest conflicte, que segons l’ONU va
matar almenys 300.000 persones.
Coincidint amb la sentència, les
autoritats han anunciat una nova fase en
la “desbaixirització” del Sudan. Com en
un sistema feixista, el poder
islamo-militar sudanès havia impregnat
totes les esferes de la vida del país i
ahir les autoritats de transició van
anunciar la dissolució de totes les
organitzacions de la societat civil
construïdes per la dictadura. Fa mesos
que el govern de transició va començar
un procés de depuració de la justícia,
clau per restablir la legitimitat del
sistema judicial i per trencar amb la
dictadura.
El cas de l’habitació plena de feixos de
bitllets és, doncs, un assaig davant de
processos més importants que posaran el
govern pactat entre els militars i
l’oposició contra les cordes. Sense anar
més lluny, el general Mohammed Hemetti,
el veritable home fort del govern de
transició, que pretén presentar-se a les
eleccions que s’han de celebrar d’aquí
tres anys, està vinculat a les milícies
janjawid, acusades de crims de guerra a
Darfur i també d’haver dirigit la
massacre contra els opositors que havien
acampat davant l’exèrcit el 6 d’abril
per exigir la caiguda del dictador.
El moviment de protesta al Sudan va
esclatar fa un any, inicialment pel
desabastiment i encariment de productes
bàsics, però ràpidament va evolucionar i
va exigir la fi del règim. Les forces de
seguretat van respondre amb una brutal
repressió que va provocar desenes de
morts entre els manifestants, però la
mobilització es va recuperar fins a
forçar la caiguda de Baixir, que va ser
substituït per una junta militar que
finalment es va avenir a compartir el
poder amb organismes civils en un
període de transició de dos anys, fins
que es puguin celebrar eleccions
democràtiques amb garanties.
La primera ministra d'Escòcia, Nicola
Sturgeon, reclamarà la transferència per
poder convocar un segon referèndum i
avisa Johnson que no té "dret" a
impedir-lo
La finlandesa Sanna Marin, de només 34
anys, s'ha convertit aquest dimarts en
la primera ministra més jove del món. La
nova dirigent del Partit Socialdemòcrata
finlandès (SPD) agafa les regnes de la
coalició de cinc partits que governa el
país nòrdic, després que l'ex primer
ministre Antti Rinne dimitís després
d'estar només sis mesos al càrrec.
Marin, que va ser elegida pel seu partit
diumenge a la nit, ocupava fins ara la
cartera de Transports i Comunicacions.
El seu perfil, ecologista i
progressista, suposa un pas més a
l'esquerra del govern, especialment pel
que fa a polítiques socials: feminista i
defensora declarada dels drets LGTBI, és
filla d'una parella de lesbianes abans
que la justícia del seu país reconegués
el matrimoni homosexual.
La seva arribada al govern és la
culminació d'una carrera fulgurant: amb
27 anys era regidora i líder del seu
partit a la localitat de Tampere, i amb
29 va obtenir un escó al Parlament. Va
encapçalar amb èxit la campanya dels
socialdemòcrates a les eleccions de
l'abril, en què va substituir Rinne, que
estava de baixa per una malaltia.
Ara Marin dirigirà un país que es
distingeix pels seus alts índexs de
benestar, amb un sistema en què el model
social té un gran reconeixement. Marin
és la tercera primera ministra de la
història de Finlàndia, un dels primers
països del món que va reconèixer el dret
a vot de les dones, el 1906, i va tenir
les primeres diputades l'any següent.
Quins són els països més feliços?
Quins són els països més feliços?
El seu govern també tindrà una forta
presència femenina: dels 19 ministres,
s'espera que 12 siguin dones, inclosa la
nova ministra de Finances, Katri
Kulmuni, de 32 anys i membre del Partit
del Centre, els principals socis de
govern de l'SPD.
Precisament el Partit del Centre, de
tendència liberal, va provocar la
caiguda d'Antti Rinne la setmana passada
al retirar-li el suport parlamentari
davant una moció de censura impulsada
per la ultradreta dels Autèntics
Finlandesos. L'objectiu dels liberals,
però, només era canviar el president, i
han decidit mantenir la coalició de
govern com a cordó sanitari per evitar
l'entrada dels ultres.
Només 6.000 vots van separar l'SPD de la
ultradreta a les eleccions de l'abril, i
actualment les enquestes són favorables
als Autèntics Finlandesos. Per això
Rinne va dimitir abans que la moció
prosperés, cosa que va salvar la
coalició progressista. L'ex primer
ministre, antic sindicalista, havia
perdut la confiança dels seus socis de
govern per la mala gestió d'una polèmica
recol·locació de treballadors a
l'empresa de correus estatal.
El pare de les víctimes n'és el violador
en un de cada tres casos.
"El 2017 van ser violades 93.000 nenes,
i el 2018, 114.000. És a dir, que si
nosaltres fem els càlculs, cada 13
minuts hi ha una nena o adolescent que
queda embarassada, i el 89% d'aquestes,
per una violació. D'aquest 89%, el 30%
són pels propis pares biològics."
La violència sexual també es dona en les
altes esferes, es practica en tots els
àmbits socials. Escobar explica que els
agressors surten del jutjat amb molta
fredor, i diuen que violen les seves
filles perquè "són seves".
"I per què viola la seva filla? Quan
surten de l'Audiència emmanillats ens
diuen: 'perquè és meva'. Aquestes tres
paraules retraten perfectament un ordre
imaginari però també una normativa
patrimonial, patriarcal. També ens han
contestat: 'prefereixo estrenar-la jo
que no que ho faci qualsevol'."
Daphne Caruana Galizia tenia 53 anys i
era la periodista més coneguda de Malta,
l'estat més petit de la Unió Europea. El
seu blog, Running commentary, s'havia
convertit en un observador implacable de
la corrupció que impregnava la política
maltesa, un flagell per als líders del
Partit Laborista, al govern, i del
Partit Nacionalista, a l'oposició. La
seva fama va esclatar l'any 2016, quan
va revelar la implicació de diversos
membres del gabinet del primer ministre,
Joseph Muscat, en l'escàndol dels papers
de Panamà. Poc més d'un any després una
bomba col·locada sota el seient del
conductor del seu cotxe va explotar quan
ella anava al volant. El vehicle va
volar fora de la carretera i la
periodista va morir a l'instant.
Això va passar el 16 d'octubre del 2017,
però ha sigut dos anys més tard quan
l'assassinat de Daphne Caruana ha fet
trontollar el govern laborista maltès,
incapaç de suportar la pressió: la
investigació policial ha començat a
esquitxar directament alguns dels seus
membres. La setmana passada van dimitir
tres ministres i aquest diumenge el
primer ministre, Joseph Muscat, va
anunciar que marxarà al gener, malgrat
que moltes veus reclamen que deixi el
càrrec immediatament per no
obstaculitzar la investigació. Una
delegació del Parlament Europeu té
previst arribar a La Valletta aquest
dimarts per avaluar l'estat de dret a la
petita illa. Molts dels enigmes encara
s'han d'esvair. Què se sap, però, sobre
el cas fins ara?
Els autors materials
Els primers en caure en l'afer Caruana
van ser els suposats autors materials.
Els germans Alfred i George Degiorgio, i
el seu soci Vincent Muscat –que malgrat
compartir cognom amb el primer ministre,
no té cap vincle familiar amb ell–, van
ser detinguts juntament amb set persones
més en els dies posteriors a
l'assassinat. Ells tres, pinxos de
l'hampa maltesa coneguts per la policia,
van ser finalment acusats aquest any i
estan a l'espera de judici. Els dos
germans Degiorgio neguen la seva
culpabilitat, però Muscat, en un intent
d'aconseguir un perdó presidencial a
canvi d'informació, va oferir a mitjans
de l'any passat diversos detalls sobre
com s'havia planejat i executat
l'assassinat de Caruana.
L' intermediari
De la declaració de Muscat es desprèn
que ell i els seus dos amics Degiorgio
s'haurien reunit l'estiu del 2017 amb el
taxista Melvin Theuma, que hauria actuat
d'enllaç entre els ideòlegs i els
perpetradors del crim. Theuma els hauria
avançat 30.000 euros per matar la
periodista més famosa de Malta, amb la
promesa que en cobrarien 150.000 més un
cop ella fos morta. Aquest taxista ha
aconseguit posteriorment immunitat a
canvi de proporcionar informació, però
de moment encara no ha declarat davant
el tribunal.
L'assassinat
Després de dubtar sobre si disparar-li a
través de la finestra a tocar de la qual
Caruana treballava a casa seva, els tres
sicaris van decidir posar-li una bomba
al cotxe. L'artefacte els hi hauria
facilitat la màfia italiana, a través de
gàngsters establerts a Malta. El matí
d'aquell 16 d'octubre del 2017 Alfred
Degiorgio s'hauria ficat dins del cotxe
de Caruana, aparcat fora de la
urbanització on vivia, per col·locar-hi
la bomba. El seu germà i Muscat
vigilaven la carretera rural veïna.
Hores més tard, poc abans de les tres de
la tarda, quan Caruana conduïa per
aquella mateixa carretera, George
Degiorgio era en un iot enviant un
missatge de text des del seu mòbil a
l'aparell de detonació de l'explosiu.
Caruana moria instants després.
La vinculació amb el govern
No ha sigut fins dos anys després de la
mort de Caruana que han començat a sonar
els noms dels que haurien encarregat el
crim. El 20 de novembre es va produir la
detenció de l'empresari Yorgen Fenech,
que ha sigut clau per desencadenar la
crisi política dels últims dies. Caruana
va investigar com Fenech, accionista de
la central elèctrica Electrogas, hauria
aconseguit una concessió governamental a
canvi de 2 milions de dòlars.
L'empresari hauria pagat aquests diners
a dos membres del govern de Muscat –el
ministre de Turisme, Konrad Mizzi, i el
cap de gabinet del primer Ministre,
Keith Schembri–, mitjançant diverses
empreses offshore propietat de tots
tres. La informació provenia dels papers
de Panamà, i ha sigut posteriorment
comprovada per un consorci internacional
de periodistes anomenat The Daphne
Project , que ha continuat amb la feina
de la periodista.
L'executiu penja d'un fil
Amb la detenció i posterior acusació
formal de Fenech han acabat caient del
govern tant Schembri, que va ser
arrestat i posat en llibertat la setmana
passada, com Mizzi. La crisi també ha
fet trontollar el ministre d'Economia,
Chris Cardona, un altre dels polítics
que investigava Caruana. Del primer
ministre Muscat, fins ara, no ha
aparegut cap connexió directa amb el
cas, malgrat que la seva dona també
apareixia als papers de Panamà com a
propietària d'una offshore. Diverses
organitzacions internacionals com
Reporters Sense Fronteres i la família
de Caruana han denunciat, però, que la
seva administració ha intentat
obstaculitzar repetidament la
investigació.
Entre l'agost del 2018 i el juliol del
2019, es van perdre gairebé 10.000
quilòmetres quadrats de massa vegetal de
l'Amazònia, un 29%, el nivell més alt de
l'última dècada
El manteniment en el poder d'Evo Morales
ha esdevingut insostenible després que
l'auditoria que ha fet l'Organització
d'Estats Americans de les eleccions
presidencials del mes passat hagi
detectat greus irregularitats.
L'escrutini oficial havia proclamat
guanyador Evo Morales, que d'aquesta
manera accedia al seu quart mandat. Les
protestes que es van desencadenar el van
portar a anunciar la repetició dels
comicis, però la confirmació que ja no
comptava amb el suport ni de l'exèrcit
ni de la policia, que havia anunciat que
no reprimiria els manifestants, l'han
portat a dimitir.
L'expresident brasiler Luiz Inácio Lula
da Silva, de 74 anys, ha sortit aquest
divendres de la presó de Curitiba,
després de més d'un any i mig per dues
condemnes per corrupció que sumen més de
20 anys de presó, segons una recent
decisió del Tribunal Suprem que li
permet esperar en llibertat una
sentència ferma de tots dos
processos.
Lula, empresonat des d'abril de 2018, ha
sortit de la Superintendència de la
Policia Federal de Curitiba enmig d'un
bany de multituds que l'aclamaven.
Luiz Inácio Lula da Silva:
"Han intentat criminalitzar
l'esquerra."
La seva excarceració no significa que
hagi estat exonerat, sinó que esperarà
en llibertat a esgotar les vies de
recurs en les dues condemnes que ha
rebut fins ara i que podrien augmentar,
ja que ha estat imputat en cinc casos
més i té tres denúncies pendents.
Lula va ser condemnat al juliol de 2017
a nou anys i mig de presó per acceptar
un tríplex de luxe com a pagament als
favors polítics que va fer a la
constructora OAS. Després, la pena es va
canviar, primer a dotze anys i un mes i
finalment a vuit anys i deu mesos.
El mes de febrer passat, l'antic
dirigent sindical va rebre una segona
condemna per corrupció. Aquesta vegada,
a dotze anys i onze mesos de presó per
les reformes que les constructores OAS i
Odebrecht van fer en una propietat rural
atribuïda a Lula en Atibaia, a Sao
Paulo, també com a pagament als seus
favors polítics.
L'expresident brasiler Luiz Inácio Lula
da Silva, de 74 anys, ha sortit aquest
divendres de la presó de Curitiba,
després de més d'un any i mig per dues
condemnes per corrupció que sumen més de
20 anys de presó, segons una recent
decisió del Tribunal Suprem que li
permet esperar en llibertat una
sentència ferma de tots dos
processos.
Lula, empresonat des d'abril de 2018, ha
sortit de la Superintendència de la
Policia Federal de Curitiba enmig d'un
bany de multituds que l'aclamaven.
Luiz Inácio Lula da Silva:
"Han intentat criminalitzar
l'esquerra."
La seva excarceració no significa que
hagi estat exonerat, sinó que esperarà
en llibertat a esgotar les vies de
recurs en les dues condemnes que ha
rebut fins ara i que podrien augmentar,
ja que ha estat imputat en cinc casos
més i té tres denúncies pendents.
Lula va ser condemnat al juliol de 2017
a nou anys i mig de presó per acceptar
un tríplex de luxe com a pagament als
favors polítics que va fer a la
constructora OAS. Després, la pena es va
canviar, primer a dotze anys i un mes i
finalment a vuit anys i deu mesos.
El mes de febrer passat, l'antic
dirigent sindical va rebre una segona
condemna per corrupció. Aquesta vegada,
a dotze anys i onze mesos de presó per
les reformes que les constructores OAS i
Odebrecht van fer en una propietat rural
atribuïda a Lula en Atibaia, a Sao
Paulo, també com a pagament als seus
favors polítics.
En un principio, los
investigadores indicaron que los cuerpos
hallados sin vida en un camión
frigorífico en Essex eran de personas de
nacionalidad china Hasta el momento, 35
familias de varias provincias de Vietnam
habían denunciado la desaparición de
algunos de sus allegadosLos responsables
encargados de la investigación ya han
identificado a todas las víctimas y han
indicado que los familiares han
sido informados
Las autoridades locales han decidido
señalizar el barrio de las geishas con
la advertencia "No hagan fotos" y
castigarlas con una multa de unos 80
eurosLa medida llega tras una marea de
quejas provocadas por el acoso y el
comportamiento indebido de los turistas
extranjeros La prohibición y la multa no
tienen validez legal pero los
comerciantes locales esperan que sirva
para que los visitantes sean más
respetuosos con el barrio y sus vecinas
L’estancament econòmic, la pujada de
l’atur i de la pobresa i la congelació
de la inversió pública des del 2016, per
la degradació fiscal, han aguditzat un
dels mals endèmics del Brasil: la
desigualtat de renda, que ara es troba
en límits històrics. El segon trimestre
del 2019 es van complir quatre anys i
tres mesos des que la desigualtat
d’ingressos entre rics i pobres creix
ininterrompudament. És el cicle més
extens i més important mai registrat al
gegant sud-americà, segons les dades de
l’estudi Escalada da desigualdade, de la
universitat FGV.
Des del 2014 fins a finals de juny, els
ingressos de la meitat més pobra del
país van caure un 17,1%, mentre que la
renda de l’1% amb més diners de la
població, que representa els superrics,
va pujar un 10,11%. Per la seva banda,
la de la classe mitjana (el 40% dels
brasilers) va minvar un 4,16%. Les dades
oficials indiquen una acceleració de la
bretxa salarial a partir del 2016,
coincidint amb l’ impeachment de Dilma
Rousseff (Partit dels Treballadors),
l’inici del govern de Michel Temer i el
gir neoliberal, reflectit en l’aprovació
d’un sostre de despesa pública durant 20
anys i una reforma laboral inspirada en
els motlles de l’espanyola. L’índex
Gini, que mesura la concentració de la
renda, es va enfilar el juny del 2019
fins al 0,6291 (0 és la situació ideal i
1 la màxima desigualtat), el més alt a
Sud-amèrica per davant de Colòmbia i
Xile. De fet, el Brasil és la democràcia
amb economia de mercat més desigual del
planeta.
La tendència s’ha mantingut en l’inici
del govern de l’ultradretà Jair
Bolsonaro, que segueix les indicacions
del seu ministre d’Economia, Paolo
Guedes, deixeble de l’Escola de Chicago
que va treballar per a la dictadura
d’Augusto Pinochet. El Congrés i el
Senat, de majoria conservadora, acaben
d’aprovar el nou sistema de pensions,
amb el qual es preveu un estalvi públic
d’uns 180.000 milions d’euros en la
pròxima dècada. El nou capítol de les
reformes governamentals és la
tributària, que pretén unificar impostos
per afavorir la dinamització de les
inversions. Cosir econòmicament i
socialment el país no és cap prioritat
per a Bolsonaro, que es nega a parlar de
classes socials i retalla,
principalment, en educació i sanitat.
Més de 15 milions de pobres
De tota la renda del país, un 43,1% està
concentrada en mans del 10% de la
població més rica, que representen 20
milions de persones d’un país
continental amb una població estimada de
210 milions d’habitants. Las dades
oficials del 2018, que ara s’han fet
públiques, assenyalen que l’1% més ric
ingressa mensualment 34 vegades més que
la meitat de la població més pobra: o
sigui una mitjana de 27.744 reals (uns
6.165 euros) per 820 reals (uns 182
euros).
Aquesta disparitat es veu reforçada per
una tendència antagònica: els rendiments
de l’1% més ric van créixer l’any passat
un 8,4%, mentre que per al 5% dels més
pobres es van encongir un 3,2%, d’una
renda mensual de 153 reals (només 34
euros), molt allunyada del llavors
salari mínim de 958 reals (uns 212
euros). De fet, la pobresa extrema
segueix en expansió i inclou 15,8
milions de brasilers, que necessitarien
nou generacions per arribar a la renda
mitjana nacional.
Futur pessimista
Economistes coincideixen que les classes
més desafavorides són les principals
víctimes d’una crisi econòmica que
s’allarga des de fa 6 anys i que va
tocar sostre entre el 2014 i el 2016,
quan el PIB es va encongir prop d’un 7%.
L’ortodòxia liberal dels executius de
Temer i Bolsonaro no obté els resultats
desitjats i el país no acaba
d’enlairar-se: per tercer any consecutiu
l’expansió del PIB serà del voltant de
l’1%. L’atur, després d’una lleu
millora, és de l’11,8% i afecta 12,6
milions de brasilers, la gran majoria
amb molt pocs estudis. La població
subutilitzada al mercat laboral, que
inclou aturats i subocupats per
insuficiència horària i força de treball
que no busquen feina, ha batut un rècord
i ha arribat fins a 28,4 milions de
brasilers, un augment del 3,9% en
l’últim trimestre.
De cara als pròxims mesos no hi ha cap
indicador que assenyali un canvi de
tendència per a un país que seguirà
ampliant la distància entre rics i
pobres i on la classe mitjana, que
majoritàriament va votar Bolsonaro,
segueix minvant en un degoteig imparable
cap a la pobresa.
Este martes, el primer ministro libanés
ha anunciado su renuncia tras dos
semanas de protestas masivas en las que
la población ha exigido la dimisión del
Gobierno y el fin de la retórica que
divide a la sociedad por religionesLa
gota que colmó el vaso fue el anuncio el
17 de octubre de una tasa surrealista de
6 dólares al mes por utilizar WhatsappEn
el país hay un millón y medio de
personas viviendo bajo el umbral de la
pobreza, una tasa de paro del 25% y una
flagrante desigualdad económica
"Por primera vez en mi vida tengo
esperanza en este país", dice con una
sonrisa la universitaria Deisa Aramouni
al pie de la acampada frente al
parlamento libanés en Beirut. Es una de
las miles de personas que han
protagonizado las protestas más masivas
que se recuerdan en Líbano. Desde hace
14 días, un cuarto de la población ha
salido a la calle para pedir la dimisión
del Gobierno y el establecimiento de un
ejecutivo tecnócrata transitorio que
convoque nuevas elecciones.
Este martes, lo han logrado. El primer
ministro, Saad Hariri, ha anunciado que
presentará al presidente la renuncia de
su Gobierno "en respuesta a los muchos
libaneses que salieron a las calles". En
un discurso televisado, Hariri ha
reconocido que el país ha llegado a un
"callejón sin salida". "Las posiciones
vienen y van, pero lo más importante es
la dignidad y la seguridad de la patria
(...) Nadie es más grande que mi país",
ha afirmado.
Las protestas estallaron hace casi dos
semanas, el pasado 17 de octubre. Desde
entonces, de norte a sur del país,
improvisados DJ han puesto la banda
sonora desde sus furgonetas con
adaptaciones techno de los eslóganes de
las revoluciones árabes: "Revolución" o
"El pueblo quiere la caída del régimen".
En un ambiente mayoritariamente festivo,
los manifestantes han conseguido
paralizar el país bloqueando carreteras
y convocando una huelga general.
elias :p
@eliasjescart
BRO FI TOMORROWLAND B TRABLOUS ñçñçñçñç
#D(F'F_JF*A6
Video insertado
6.881
14:31 - 19 oct. 2019
Información y privacidad de Twitter
Ads
2.665 personas están hablando de esto
En el punto de mira han estado todos los
dirigentes políticos que han sido
incapaces de proveer servicios básicos.
"No tenemos infraestructura en Líbano,
ni electricidad 24 horas, ni agua
potable, ni tratamiento de aguas
residuales", se queja Deisa.
Una tasa al uso de Whatsapp, el
detonante
La gota que colmó el vaso fue el anuncio
el 17 de octubre de una estrambótica
tasa de 6 dólares al mes por utilizar
Whatsapp y otras aplicaciones de
mensajería. El gobierno no tiene ninguna
regulación relacionada con el uso de
estas apps ni puede controlar de ninguna
manera las llamadas que hagan los
ciudadanos con este servicio, así que el
impuesto se ha interpretado como una
medida arbitraria, una más del Ejecutivo
de Hariri, bajo presión de inversores
internacionales, para reducir la deuda
de 86.000 millones de dólares,
equivalente al 151% del PIB.
A muchos libaneses no les salen las
cuentas, ¿dónde van los fondos? Líbano
es un Estado semiausente: incapaz de
producir electricidad 24 horas al día,
sin red de transporte público, un
deficiente tratamiento de aguas
residuales y recogida de basuras o una
carencia de sistema de sanidad pública o
pensiones decentes.
Las protestas ponen al Gobierno entre la
espada y la pared en el Líbano
Las protestas ponen al Gobierno entre la
espada y la pared en el Líbano EFE
Este mes, los libaneses fueron testigo
de cómo, ante los incendios que asolaron
el país, helicópteros de Chipre, Grecia
y Jordania tuvieron que acudir a
sofocarlos. Los tres helicópteros de los
bomberos en Líbano no pudieron despegar
ya que el Gobierno no había aprobado el
coste de su mantenimiento. Como
colofón,The New York Timesreveló que el
primer ministro Saad Hariri dio 16
millones de dólares a una modelo
sudafricana con la que mantuvo una
relación.
A esta ecuación se suma la delicada
situación económica: millón y medio de
personas viviendo bajo el umbral de la
pobreza, una tasa de paro del 25% y una
flagrante desigualdad económica por la
que el 1% más rico controla el 25% de
los ingresos nacionales
Unidad contra la división religiosa
"La guerra civil (1975-2019)", rezaba
una pancarta. Aunque la guerra civil
libanesa entre sectores cristianos,
musulmanes y seculares acabó en 1990, el
modus operandi que divide a los
libaneses por confesiones religiosas se
ha mantenido. Muchos de los que se
sientan en el Parlamento hoy lideraron
las milicias durante la guerra. El
sistema político establece el reparto al
frente de las instituciones en función
de las diferentes religiones del
país.
"Los partidos políticos se basan en una
afiliación sectaria que ha mantenido un
complejo sistema clientelar en el que el
derecho a trabajar y obtener
prestaciones se ha convertido en un
privilegio al que se acceder a cambio de
lealtad política" sintetiza el analista
Nizar Hassan en su columna para Roar
Magazine. "El sectarismo ha sido la
mejor vacuna del sistema contra una
política que se base en clases
sociales", añade.
Pero desde hace 14 días, los
manifestantes han coreado los nombres de
todos los líderes de los partidos y
repiten "todos son todos". Este eslogan
junto a la bandera libanesa y el himno
nacional se han convertido en un mantra
de unidad.
Las televisiones locales se han
transformado en un micrófono abierto
desde el que cristianos, suníes o chiíes
interpelan directamente a sus líderes,
desafiando una ley antiblasfemia que
hasta ahora multaba cualquier crítica a
las élites políticas o religiosas.
Otro de los tabús que han roto estas
movilizaciones es incluir en sus
críticas al partido milicia Hezbolá.
Decenas de seguidores de Hezbolá han
protagonizado esporádicos
enfrentamientos con los manifestantes,
argumentando que las críticas a su líder
Hassan Nasrallah cruzan una línea roja.
Los manifestantes respondieron a coro:
"La única línea roja, la de la bandera
libanesa".
Nasrine Abualhassan, quien participó
este domingo en la cadena humana de 170
kilómetros que recorrió de norte a sur
el país, confía en los jóvenes para
deshacerse de la división religiosa: "La
gente está harta del sectarismo, ver a
sunníes, chiíes, drusos, cristianos
juntos rompiendo tabús, eso es una gran
victoria, espero que esta revolución nos
lleve al Líbano que nos merecemos",
aseguró a eldiario.es.
¿Y ahora qué?
Intentando contener el descontento
inicial, el Ejecutivo libanés anunció
medidas para luchar contra la corrupción
y una reducción del 50% de los salarios
de los parlamentarios. Pero los
manifestantes han insistido en la caída
de la élite política.
Tras la dimisión de 4 de los 26
ministros, el resto de líderes de la
coalición de Gobierno han lanzando un
mismo mensaje: comprensión ante la rabia
de la gente, promesas de reformas y
advertencia ante el caos económico si el
Gobierno cae. Este martes, el primer
ministro ha dado un paso más anunciando
la renuncia del Ejecutivo. L a mayoría
de los manifestantes han demandado que
se forme un nuevo gabinete tecnocrático
y se convoquen nuevas elecciones.
Hariri, nombrado primer ministro del
Líbano, formará un Gobierno de unidad
Hariri, nombrado primer ministro del
Líbano, formará un Gobierno de unidad
EFE
En la calle, ajena a los discursos de
los líderes políticos, la gente ha
comenzado a organizarse a través de
asambleas espontaneas. Sherif Al Masri,
estudiante de Economía, micrófono en
mano pidió que la gente expresara sus
ideas. Un señor mayor tomó la palabra.
"Soy suní, pero antes soy libanés", dijo
mientras le vitoreaban.
Al Masri asegura ser consciente de que
tienen que traducir la rabia de la calle
en algo tangible. "Hay expertos en
Economía que pueden solucionar nuestros
problemas, necesitamos que den un paso
adelante para que la gente les conozca",
asegura y explica que ya hay varias
páginas web donde la gente está
nominando a futuribles candidatos.
El universitario, Ibrahim Fawaz, cree
que primero tienen que cambiar la ley
electoral, que actualmente reparte los
escaños y otros cargos políticos por
grupos religiosos, para crear una
circunscripción única. "Espero que
nuestra generación no esté tan dividida
por afiliación religiosa como la
generación anterior, puede que las
protestas ayuden, pero será un cambio
lento", zanja.
El pasado 4 de septiembre la jefa del
Gobierno de Hong Kong, Carrie Lam,
anunció la retirada formal de la
propuesta, pero los manifestantes han
seguido protestando.
La bandera catalana ja oneja a la
delegació del Govern als Balcans situada
en un edifici històric al cor de Zagreb
(Croàcia). La delegació ha fet efectiu
el seu trasllat en el mateix immoble que
va estar-hi durant set setmanes (des de
La bandera catalana ja oneja a la
delegació del Govern als Balcans situada
en un edifici històric al cor de Zagreb
(Croàcia). La delegació ha fet efectiu
el seu trasllat en el mateix immoble que
va estar-hi durant set setmanes (des de
la Diada de 2017 fins a l’aplicació de
l’article 155 per part del govern
espanyol).
L’espai actual és més petit, d’uns 125
metres quadrats aproximadament, i consta
de dos despatxos, una sala de reunions i
una sala d’actes. Està ubicada a prop de
les ambaixades de França, Japó o Turquia
i de l’emblemàtic Teatre Nacional de
Zagreb. Actualment a la delegació dels
Balcans hi treballen tres persones.
En els darrers 9 mesos, la delegació del
Govern als Balcans s’allotjava a HUB385,
un centre d’emprenedors de la capital de
Croàcia. HUB385 és un equipament per a
creadors, innovadors i empresaris amb
l’objectiu de promoure la innovació, la
col·laboració i l’intercanvi de
coneixements. Un centre de coworking i
una plataforma per aquells joves que
estiguin a punt per créixer cap al
futur.
El Govern va reobrir, el desembre
passat, la delegació als Balcancs i el
periodista Eric Hauck n’és al delegat.
Olles i cassoles ressonen per tot el
centre de Santiago. A les finestres i
els balcons dels grans edificis,
centenars de veïns piquen amb ràbia i
indignació i criden contra el govern,
els militars i la policia. S’hi sumen
els clàxons dels cotxes que passen i les
cues de gent que compra provisions en
els pocs comerços de barri que estan
oberts. La gent es prepara per no
quedar-se sense provisions: “No sabem
què passarà demà”, diu un home. La
magnitud de les protestes desencadenades
per la pujada del preu del transport
públic ha desbordat el govern de
Sebastián Piñera.
La capital xilena es despertava ahir
d’una nit sota toc de queda –la primera
des de 1987, en plena dictadura de
Pinochet– i per segon dia consecutiu
vivia militaritzada i sota el control de
quasi 9.500 soldats, que també s’han
desplegat al nord i el sud del país. El
fum del gas lacrimogen impregna l’aire
des de primera hora de dissabte, el dia
més intens de mobilitzacions, que va
deixar quatre morts, 710 detinguts i més
d’un centenar d’accions violentes, entre
incendis, destrosses i saquejos.
També hi ha ferits, entre els quals
desenes de policies i un home en estat
greu que va ser disparat per un soldat
mentre era testimoni d’una persecució de
matinada. L’Institut Nacional de Drets
Humans (INDH) n’està fent un seguiment:
“Molts detinguts pateixen un ús
desmesurat de la força en el moment de
la detenció. Hi ha vexacions injustes a
nens, maltractaments, cops a la cara,
tortures, dones obligades a despullar-se
i vexacions sexuals”, diu l’Institut.
L’ambient al centre de la ciutat és
d’una calma tensa permanent. Grups de
gent es concentren per diferents
carrers, criden i protesten, però ahir
al matí el nombre de barricades i
incendis s’havia reduït. Tot i així, es
repetien els saquejos a grans
superfícies i els disturbis es
concentraven a la plaça Italia, centre
neuràlgic de la ciutat, entre la policia
i un grup nombrós de persones que volien
manifestar-se fins al Palacio de la
Moneda. L’estat d’excepció en diverses
regions, inclosa la capital, ho
prohibeix i els agents els reprimien amb
tanquetes d’aigua, gas lacrimogen a dojo
i diverses detencions.
“Aquest país ha de canviar, els joves no
tenim por!”, exclamava un noi carregat
amb dues cassoles que es concentrava a
una banda de la plaça. Un senyor afegia
crispat: “La situació és complicada,
però és l’única manera que alguna cosa
canviï”. Més enllà, una noia exhibeix el
seu missatge en una cartolina: “Quan la
tirania és llei, el caos és ordre”.
L’origen de les protestes és l’augment
del preu del bus interurbà i el metro.
Com a resposta, els estudiants van
decidir posar en pràctica l’“evasió” del
transport públic, i molts ciutadans s’hi
van afegir. “Evadir, no pagar, una altra
manera de lluitar!” ha sigut la consigna
de tota la setmana, mentre es produïen
colades massives al metro, en una acció
que els joves han emmarcat dins la
desobediència civil.
La situació es va complicar quan el
govern de Sebastián Piñera va enviar la
policia a intervenir a diverses
estacions. Hi va haver escenes de caos i
persecució, algunes fins a les andanes.
La reacció dels joves va ser immediata:
més mobilització, i amb ella van arribar
els primers disturbis. Divendres el caos
al transport públic va ser generalitzat
–77 estacions de les 136 que conformen
la xarxa van quedar afectades, i més
d’una vintena, incendiades.
Piñera fa marxa enrere
Davant l’onada creixent de disturbis i
indignació, dissabte el president va fer
marxa enrere i va suspendre la pujada
del preu del transport. L’anunci, però,
no ha calmat els ànims. La pujada del
bitllet de metro només ha sigut
l’espurna que ha encès un polvorí contra
un model que no garanteix l’accés a
drets bàsics com la salut, l’educació o
les pensions, en un país marcat per una
profunda desigualtat social. Alguns
experts ho comparen amb les causes de
les mobilitzacions dels armilles grogues
a França.
El repte que afronten el president
Piñera i el seu govern és majúscul. El
mandatari va afirmar fa unes setmanes
que Xile “és un oasi” en una regió
sacsejada per diverses crisis polítiques
i socials, com les que han tingut lloc
al Perú i l’Equador, la que es viu a
Veneçuela o la inestabilitat de
l’Argentina i el Brasil. L’escenari per
a les pròximes hores i dies és incert:
no se sap fins quan s’allargarà el toc
de queda, s’han suspès les classes i
molts treballadors no podran arribar a
la feina perquè el transport públic no
funciona. Tot i el desplegament militar
al carrer, organitzacions socials han
convocat una aturada i diverses
mobilitzacions per dilluns.
Una concentración en favor del "derecho
a decidir" congrega a más de 150
personas y acaba convirtiéndose en una
marcha por la ciudad
Altercados entre manifestantes y
detractores de la protesta obligan a
intervenir a la Policía
Hola a tots/es! No sé si us passa el
mateix però sóc nova a la ciutat i vient
el que está passant a Catalunya sense
poder-ne parlar amb ningú d'una forma
oberta em fa sentir extranya.
Potser som pocs per fer algún tipus de
manifestació o movilització però algú té
la mateixa inquietud i la vol
compartir?
Algunas habían intentado antes sortear
las prohibiciones del régimen
ultraconservador entrando disfrazadas en
los estadios, una práctica que derivó en
tragedia el mes pasado con la muerte de
una activista que se prendió fuego tras
ser condenada por saltarse las leyes.
https://www.publico.es/internacional/ira
n-permite-mujeres-asistir-partido.html
Las mujeres han asistido este jueves por
primera vez desde la Revolución Islámica
de 1979 a un partido de fútbol en
Teherán, gracias a una exención que por
ahora solo se aplica a los encuentros de
la selección masculina de fútbol. Se
trató del partido clasificatorio de la
Copa Mundial de la FIFA entre Irán y
Camboya en el estado Azadi.
Entre 3.500 y 4.000 mujeres adquirieron
la entrada para el partido, según los
medios locales. El acceso, sin embargo,
no ha sido libre, ya que el público
femenino ha estado recluido en gradas
especiales donde solo había policías y
personal médico mujeres.
Además, aún persisten ciertos vetos,
como por ejemplo el que impide a las
mujeres acreditarse como fotógrafas para
captar imágenes del partido, a pesar de
que el Ministerio de Deporte ha
prometido que también se eliminarán las
desigualdades en cuestiones de acceso
para prensa.
El régimen ultraconservador que controla
Irán ha aplicado estrictas normas
sociales durante estas últimas cuatro
décadas, en virtud de las cuales las
mujeres han quedado en un segundo plano
en eventos públicos. Algunas mujeres han
intentado sortear estas prohibiciones
entrando disfrazadas en los estadios, un
activismo que derivó en tragedia el mes
pasado con la muerte de una mujer que se
prendió fuego tras ser condenada por
intentar saltarse las leyes.
Un partido protagonizado por ellas
Las mujeres fueron las protagonistas
indiscutibles del partido clasificatorio
del Mundial entre las selecciones de
Irán y Camboya. Armadas con banderas
iraníes, gorros con los colores
nacionales y trompetas, comenzaron a
animar en un ambiente ensordecedor más
de dos horas antes de que arrancara el
duelo, que terminó con la victoria
aplastante de Irán por 14 goles a 0.
Las mujeres ocuparon cinco sectores de
las gradas y separadas de los hombres
"Estoy muy contenta porque era mi sueño
poder venir al estadio Azadi", dijo
emocionada la aficionada Sharvanaz
Salehí, que cubría sus hombros con la
bandera iraní. Para Salehí, de 25 años,
fue "un momento histórico" y "un buen
comienzo" en la apertura de los estadios
a las mujeres, aunque reconoció que
espera que en un futuro próximo haya
menos limitaciones y se vendan más
entradas.
Las mujeres ocuparon cinco sectores de
gradas, separadas de los hombres, en un
estadio con capacidad para 78.000
personas que estaba prácticamente vacío.
El número de asistentes mujeres fue
reducido y las entradas se agotaron en
pocas horas cuando salieron a la venta
la semana pasada, pero de todas formas
marcaron un hito.
Ankara ho té tot a punt i diu que no
farà cas del gir de Donald Trump, que
ara amenaça d'enfonsar l'economia turca
si traspassa els límits durant
l'ofensiva al Kurdistan sirià
Milers de persones es manifesten a
Edimburg a favor de la independència
d'Escòcia, menys d'un mes abans de
l'entrada en vigor del Brexit.
Els organitzadors la qualifiquen com la
manifestació més gran de la història
recent. Els organitzadors de la marxa,
"Tots sota una sola pancarta", van
reunir l'any passat en aquesta marxa
unes 20.000 persones, segons la
policia.
Entre els assistents, s'han vist
banderes estelades:
La influencia y protección que el
Vaticano ofrece a este microestado lo ha
convertido en uno de los últimos lugares
de Europa donde se castiga con prisión
el abortoCada año, se calcula que
centenares de andorranas viajan a
Catalunya y a Francia para interrumpir
su embarazo, teniendo que pagar todo el
proceso de su bolsilloUn nuevo
movimiento feminista ha irrumpido en el
país y ha puesto la reivindicación de
este derecho humano en el centro del
debate
Atenció, tot i que els anuncis del tauler son postejats per membres registrats de la web, Catalansalmon NO certifica ni comprova que siguin autèntics o actualitzats, i per tant NO es fa responsable, no fotem :)
