Com et dius, on has viscut i durant quant de temps
| |
Em dic Núria Masdéu i soc de Barcelona. Amb vint-i-dos anys i una beca d'un any sota el braç vaig marxar a estudiar a Berlín. Després de vint-i-cinc anys encara no he tornat i continuo estudiant i aprenent. A Alemanya he viscut a Berlín, Düsseldorf i Frankfurt. Per raons de feina m'he mogut bastant, i durant els meus anys al sector privat vaig viure a Alemanya, Estats Units, Japó i Sud-àfrica. L'any 2014 em vaig reorientar professionalment cap al sector de la cooperació i des de llavors he viscut a Tailàndia, el Líban, Palestina i actualment a Egipte. L'Orient Mitjà és la meva segona casa i hi porto sis anys. Estades de menys d'un any per projectes concrets n'he tingut a molts altres països, com Colòmbia, Xina, Sri Lanka i Myanmar. I encara em queda corda... | |
| |
Què t'ha portat a viure a fora?
| |
Al principi va ser l'impuls vital de sortir de la closca, de descobrir el món i a mi mateixa. De fer-me "gran" i créixer a la meva manera. La curiositat i l'interès per altres països, cultures, maneres de fer ha estat una constant a la meva vida, però també ha estat determinant el fet que les millors ofertes de treball i les més interessants han estat a l'estranger. Tinc un currículum difícil de classificar i a casa nostra els perfils com el meu no troben encaix, lamentablement. | |
| |
Una experiència interessant que pots compartir amb nosaltres
| |
Des del 2016 he anat a Síria algunes vegades per diversos projectes. Durant alguns anys només es podia accedir al país a través de coordinació amb Nacions Unides i incorporats en combois amb protecció militar per raons de seguretat. El conflicte armat encara estava en un moment àlgid i en un dels trajectes interiors per carretera ens van aturar en un checkpoint. Quan t'aturaven mai sabies qui et trobaries a la barricada, si l'exèrcit d'Assad, milícies armades, Al-Qaeda, grups de l'oposició... I clar, les conseqüències que fos un o l'altre no eren les mateixes.
Aquella vegada era un grup armat de l'oposició, que no es va identificar, però que ens va retenir. Ens van prendre els passaports, i ens van portar a una mena de xabola. Al cap d'unes hores va venir un membre del grup amb el meu passaport i va preguntar que de qui era. Vaig alçar la mà i em va dir que el seguís. Em va fer seure a fora, era de nit, al bell mig del no-res, i amb tot d'ombres que es bellugaven dins la foscor. Una persona es va assentar al meu costat, em va donar un got amb té i em va començar a preguntar en Àrab sobre què feia a Síria. En aquell moment el meu Àrab era molt bàsic i estava bastant espantada, o sigui que li vaig contestar com vaig poder.
Llavors es va posar a riure i em va començar a parlar en un català bastant bo amb un accent que no vaig saber identificar. Havia estat vivint i treballant com a metge a Tarragona, havia tornat a Síria per la guerra i esperava poder tornar a Catalunya "aviat", un cop haguessin guanyat la guerra. Tenia curiositat per saber com una catalana havia arribat fins allà i vam parlar força estona.
Crec que és la conversa més intensa que he tingut en la meva vida, recol·locant les barreres que desapareixen quan et parlen en la teva llengua, i gestionant la por i la informació que podia donar en aquella conversa "amigable" amb algú que em tenia retinguda a la força.
Quan es va fer de dia ens van deixar marxar però no passar, i vam retornar a Damasc. Em va costar uns quants dies recuperar-me de tot plegat. Després dels anys encara hi penso de tant en tant.
M'agradaria saber què se n'ha fet d'ell... | |
| |
Tens intenció de tornar a Catalunya algun dia?
| |
Segueixo tenint la família i el meu pis a Barcelona, i encara que estic lluny segueixo ben arrelada al barri de Gràcia de Barcelona. Viatjo a Barcelona sempre que puc, i tornar definitivament és sempre una possibilitat que no descarto encara que no ho contemplo en un futur immediat. Professionalment, no tinc les opcions que se m'ofereixen en altres contrades i això encara té un pes important.
Catalunya és el millor lloc del món, i segur que hi tornaré tard o d'hora. Per ara, em conformo a fer país allà on vaig, connectar amb catalans arreu del món i fer modestament d' "ambaixadora" de Catalunya i de la nostra cultura. | |
| |
Fes-nos 5 cèntims del que significa per tu "viure a fora" i en què t'ha enriquit personalment
| |
Per a mi, viure a fora és una aventura i una experiència que forja caràcter, especialment quan marxes sent jove. Viure en llocs tan diferents del nostre país, conèixer cultures i gent vivint en contexts i situacions tan diversos, m'ha eixamplat la manera de pensar i d'entendre el món i la vida. No seria la que soc ara si m'hagués quedat a Barcelona... Amb totes les seves limitacions, integrar-se és un repte molt enriquidor que val molt la pena.
Curiosament vivint a fora t'adones de l'abast real d'institucions molt nostres com el Barça, que ens uneixen amb gent de tot el món. Messi, Dembélé, Busquets o el darrer resultat a la Lliga poden ser un tema de conversa fantàstic per trencar el gel en llocs tan diversos com Windhoek, Cape Town, Koh Tao, Ramallah o Bogotà. La meva tàctica per socialitzar en molts països és veient partits del Barça en qualsevol local i compartint alegries i patiments futbolístics amb gent que estan tan lluny, però que estimen el Club tant o més que jo.
Viure a fora també és trobar a faltar la família, els amics, les festes de la Mercè i Sant Medir, els bunyols de Quaresma, els plats de la mare, les llums de Nadal, els estius a la platja, les revetlles de Sant Joan, els tallats i les ensaïmades de cabell d'àngel. Aquesta és la part menys positiva, però no es pot tenir tot. | |
|
|