Tauler/Pissarra |
Només els usuaris registrats poden afegir continguts. Clica Aqui per registrar-te de franc |
|
|
| Silas Siakor: “A Libèria les
multinacionals es queden tres de cada
quatre dòlars del negoci de la fusta” | 2019-04-03 (1/1) - Pujat per WEBMASTER (Catalansalmon) - Comparteix
https://www.ara.cat/societat/SILASSIAKOR
-Liberia-multinacionals-queden-quatre_0_
2208979094.html
La història de Libèria és tan particular
que és l’únic país que es va
independitzar d’una empresa privada. La
Societat Americana de Colonització hi va
enviar esclaus negres alliberats, que
van fundar l’estat sobirà a finals del
segle XIX. És a dir, la metròpoli no era
un estat europeu, sinó una companyia.
L’herència de l’esclavitud es barreja
amb guerres civils i espolis que han
deixat un paisatge geogràfic i humà
devastat. El jove Silas Siakor ja veia
que al seu país els boscos eren un
negoci per a les multinacionals però
que, en canvi, no repercutien en la
població. Les seves investigacions van
assenyalar Charles Taylor, un senyor de
la guerra reconvertit en president del
país, que va malvendre els recursos
naturals per pagar armes i soldats.
El seu és un país amb cicatrius.
Sí, crec que hi ha dos grups amb
cicatrius. D’una banda, una generació de
gent gran, nascuts als 50 i 60, que van
tornar després de formar-se a
l’estranger i que defensen un camí més
democràtic, més participació ciutadana,
millors relacions comercials, millors
condicions laborals, però que són
reprimits després del cop d’estat del
1981. La següent generació, la meva, ja
va créixer amb els descendents dels
exesclaus sense poder i l’auge dels
nadius. Així que vam començar a
experimentar l’opressió ja no dels
americanoliberians sinó de la nostra
pròpia gent, cosa que va ser molt
decebedora. En 14 anys el govern i
l’economia es van desplomar, vam perdre
el teixit social. Jo vaig créixer en
aquell període, en què la vida era
extremadament difícil.
Com es desperta el seu activisme? Com
s’adona de què passa?
De ben petit ja veia que hi havia alguna
cosa que fallava perquè anava a una
escola pública on de vegades els
professors no venien a treballar, no
teníem ni bancs ni material o hi havia
goteres al sostre. Als 20 anys, quan jo
era universitari, va esclatar la guerra
i vaig començar a treballar per a l’ONU
i em vaig adonar com funcionava el tema
de l’ajuda. Però quan realment començo a
ser conscient de la relació entre
pobresa i espoli va ser a partir de les
eleccions del 1997.
Quan guanya Charles Taylor.
Exacte. Tot i que jo ja sabia que a
Libèria hi havia mals governants i una
crisi de lideratge, a partir de llavors
m’adono que Taylor estava explotant els
recursos del territori amb empreses
internacionals i canalitzava els grans
ingressos per finançar milícies i pagar
la [Segona] Guerra de Libèria. Només
podia pensar que la població estava en
situació molt difícil, la gent no podia
entrar als camps i l’única solució era
l’ajuda que ens proporcionaven les
potències occidentals. En canvi, Taylor
no parava de guanyar diners procedents
de l’explotació de la fusta dels nostres
arbres. I aquells diners no anaven a
parar ni a hospitals ni a desenvolupar
la societat.
I ho va denunciar?
A principis del 2003, amb el suport de
l’arquebisbat, vam presentar un informe
que vam distribuir entre diplomàtics i
diputats en què denunciàvem el saqueig
del país, que robaven els recursos i
destruïen el medi. Vam ser capaços
d’aportar evidències i que el Consell de
Seguretat de l’ONU imposés la prohibició
temporal d’exportar fustes.
La lluita va tenir efecte?
Des del 2005 s’han produït moltes
reformes, tant en la pràctica de les
empreses com en la manera com les
companyies tracten la població local.
Però encara hi ha casos en què hem de
millorar.
Qui i com saqueja Libèria?
Hi ha dos paràmetres que cal tenir en
compte. D’una banda, les empreses fan
tot el possible per no pagar impostos i,
de l’altra, el govern encara hi negocia
per sota de la taula i afavoreix que no
es compleixin les lleis. Els recursos de
Libèria -fusta, diamants, minerals-
surten del país com a matèria primera
cap a Europa o l’Àsia, sobretot, i es
venen a preus molt barats. Llavors, un
cop han manufacturat els nostres
recursos, ens venen productes acabats, a
costos molt elevats, de manera que
tornem a comprar la nostra fusta però
molt més cara.
¿S’ha pogut calcular el cost que implica
aquest espoli?
Això és gairebé impossible, però et
donaré un exemple prou il·lustratiu.
Entre el 2010 i el 2013 el valor de
l’exportació de la fusta va ser de 80
milions de dòlars, dels quals menys de
20 milions es van quedar a Libèria. Així
que les multinacionals es queden tres de
cada quatre dòlars del negoci. És cert
que hem millorat gràcies a la
introducció de lleis i de polítiques de
regulació, però volem que encara hi hagi
més controls.
¿La societat està prou conscienciada
d’aquest robatori?
Sí, cada cop s’escampa més la
consciència entre les comunitats
afectades i hi ha més moviments socials.
La llei concedeix a les comunitats el
dret de tenir un seient a la taula de
negociació, així que ara estan
involucrades en la presa de
decisions.
¿Vol tornar a ser candidat a les
eleccions del 2023?
Realment m’agradaria perquè crec que puc
aportar tot el meu bagatge com a
activista. El 2017 em vaig presentar com
a independent i, tot i que no vaig
sortir escollit, em vaig adonar de la
importància de tenir veu en les
decisions. M’esperen quatre anys de
molta carretera. | |
|
|
Atenció, tot i que els anuncis del tauler son postejats per membres registrats de la web, Catalansalmon NO certifica ni comprova que siguin autèntics o actualitzats, i per tant NO es fa responsable, no fotem :)
| |