A Catalansalmon tenim més de 15 .000 usuaris registrats arreu del món. I
darrere cada usuari hi ha no una història, sinó mil històries, que donarien per
omplir una enciclopèdia.
Amb 5Cèntims hem intentat fer una pinzellada d'aquestes
pel·lícules plantejant unes preguntes curtes que us donaran una idea
d'un grapat de vides viscudes amb intensitat i en català per tot el món.
Ep! Vols participar en el nostre 5Cèntims? Respon al nostre questionari i explica'ns els teus 5 centims clicant aquí!
Durant els 18 anys que porto a Irlanda, he pensat moltes vegades "què fas?, tornes o no?", i al final vaig arribar a la conclusió que la resposta més sincera a aquesta pregunta era contestant: "que faries si et toques la loteria?, tornaries o no?"
Aquí Texas m'han ajudat molt a dissenyar el meu somni conservador judeocristià republicà català que s'ha transformat en americà. Els progressistes que vaig deixar a Barcelona criticant el món Occidental han aconseguit donar mala fama als valors demòcrates
Vivint i treballant amb els russos, he après a veure el món des d'una altra perspectiva i he après a ser ambiciós. I veient com els italians venien als supermercats a preu d'or el "cantucci"- que no són més que carquinyolis -, he entès que hem d'aprendre a ser menys humils i fer-nos valer al món.
Als anys setanta, viure fora era molt dur. No hi havia Internet i l'única manera de comunicar-se era per correu postal. Jo tenia una subscripció al diari Avui però solament per l'edició del dilluns per saber els resultats de futbol. El preu del correu era molt car i encara que el rebia amb més d'una setmana de retard no hi havia cap altra manera de saber els resultats. Trucar per telèfon era exorbitant i reservat solament per coses extraordinàries.
No volia conformar-me amb el que tenia, era profe de bio a un institut, i volia treballar com a biòloga de camp, cosa que se'm dificultava molt a Catalunya si no era en el món de l'acadèmia. l'Iria que va marxar al Brasil un juliol del 2019 no és la mateixa que està escrivint aquestes línies a Alemanya el setembre del 2023. Ara porto mil aventures a la motxilla i una visió del món molt més oberta.
El que no sabíem és que, quan marxes, tornar fa la vida molt petita, quan el món és tan gran i tan canviant. Quan la vida et cap en un contenidor, el port de destí poc importa
Viure fora, en el meu cas, no està sent una experiència encoratjadora. La vida fora de Catalunya t'ajuda a valorar moltes coses que abans no hi pensava: la qualitat de vida que vaig deixar enrere a Barcelona, passejar una tarda de dissabte pel Passeig de Gràcia o disposar d'un sistema sanitari públic formidable que mai valorem prou.
Sempre he cregut que si copses el moment amarant-te de l'olor, dels sons, dels colors que t'envolten, el cor ho guarda en una estanteria ben guardat, per poder recordar-ho més sovint. Com una biblioteca de sentiments i no pas una imatge.
Ser lluny és dur, i més quan els pares es fan grans, això toca el cor, el cap, i et fa sentir que no ets d'enlloc. Però si tornés a ser més jove, sortiria de CAT igual que he fet. Sempre seré un català allà on vagi, orgullós del meu país.
Ara mateix no veig possible tornar a Catalunya. Ens fa gràcia la idea de tornar, però tinc clar que professionalment i per qualitat de vida, seria un pas enrere important. Sempre parlem a casa de tornar "quan ens jubilem", però crec que és més per treure'ns la pressió de sobre que un pla ben pensat.
Dos 'il·luminats', separats per 2.000 km, hem muntat un programa de converses en català, fent immersió lingüística i social catalana al Brasil. Tela marinera!
Nàpols és una ciutat que s'estima i s'odia al mateix temps. És una ciutat dicotòmica en tot els sentits. Bonica i lletja, neta i bruta, sacra i profana, masclista i feminista, funcional i caòtica,etc. Esgota en cert sentit però enriqueix molt.
La set d'aventura em va arrossegar a Zanzíbar, un canvi radical en tot. Jo parlava anglès amb accent de Sant Quirze, però a Zanzíbar la immensa majoria no el parla i vaig aprendre el suahili, una mica per respecte i una mica per entendre'm. Em va obrir moltíssimes portes. En cultures tan extremadament diferents les lliçons són constants.
Vaig desertar de la legió de Ceuta i em van enxampar . Vaig anar a parar 3 mesos a treballs forçats (tal com sona). Va ser una experiència molt dura, però al mateix temps va fer que molts problemes que et sorgeixen a la vida els trobis insignificants.
Encara continua passant que m'identifiquin com a espanyola i, a continuació, esperin que arrenqui a cantar i a ballar flamenc i quan explico que soc catalana cada cop més la gent sap del que parlo i molts ja fan referència al procés d'independència, mentre que anys enrere la referència eren al Barça i Messi.
Viure fora m'ha fet adonar que només tenim una vida i això ha fet tornar-me més pràctica i emprenedora. Si les coses no em surten com vull, doncs no surten i ja, però no serà perquè no ho hagi intentat
Fa uns anys, el Barça de Victor, Nadal i companyia, i el Madrid van jugar un partit amistós a Masqat. Vaig anar a l'hotel on s'allotjaven per veure si podíem veure'ls i vaig acabar convidada al capvespre a l'hotel a prendre una copa amb ells. Al cap d'un mes, vàrem rebre a casa una samarreta oficial signada per l'equip oficial, Messi, Piqué, Valdés, Xavi... Difícilment vivint a Catalunya, hauria passat!!
Soc intèrpret de llengua de signes. El fet de saber llengua de signes te els seus avantatges. Pots comunicarte amb una altra persona a través d'un vidre (per exemple al bus), fent submarinisme, pots menjar un entrepà amb una mà i parlar amb signes amb l'altra al mateix temps i també t'ajuda a ser més expresiu.
He viatjat a moltíssims països fent fotos. Vaig viure més de quatre mesos amb només una moneda de 5 cèntims de dòlar a la butxaca i era tot el que tenia de valor, però l'esperança mai no va decaure.
vaig treballar de submarinista des d'un vaixell cercant diamants a l'Atlantic. Preferiem tancar els ulls i així no veure ombres de llops de mar o de taurons
Dos 'il·luminats', separats per 2.000 km, hem muntat un programa de converses en català, fent immersió lingüística i social catalana al Brasil. Tela marinera!
Com et dius, on has viscut i durant quant de temps
El meu nom és Sergi Blasi i soc de Barcelona.
On he viscut?... acabaré ràpid: Al 2004 vaig anar cap a Andorra a treballar-hi. Hi vaig ser només 3 anys. El 2010 m'instal·lava a Aracajú, capital de Sergipé; l'estat més petit del Brasil. Encara hi soc.
Què t'ha portat a viure a fora?
El juny del 2008 vaig perdre una cama arran d'un accident de trànsit a la carretera de Tossa i la meva vida va fer un tomb de 180°. I ara? Doncs, tenia una amiga brasilera, la Regina, que havia d'anar a visitar-la al Brasil uns mesos després de l'accident. Sense poder-hi anar, va ser ella qui em va acabar venint a veure i el febrer del 2009 arribava al Prat. Jo estava fet un nyap però vaig anar buscar-la amb una alegria descomunal.
Tot i que no estava recuperat del tot, el gener del 2010 vaig fer maletes altre cop per passar 1 any a Aracajú amb ella, i m'hi vaig acabar quedant definitivament.
Des d'aleshores no m'he mogut més. Vivim en una caseta entre el mar i el riu a les afores de la ciutat i tenim una nena de 7 anys preciosa que es diu Naia. Això sí que és el millor que he fet a la meva vida!
Una experiència interessant que pots compartir amb nosaltres
La meva estada aquí al Brasil no va ser fàcil, no hi havia manera de trobar una feina. Jo era un cuiner format a Barcelona i amb força experiència però la meva incapacitat m'impedia de seguir treballant-hi.
Aleshores va ser quan em vaig començar a interessar per la llengua catalana a través de les xarxes socials. Veia les injustícies que feia el govern espanyol i quan més llegia notícies pitjor estava la situació política i social a Catalunya.
Després va arribar l'octubre del 2017. No cal que expliqui res més, em fotia a parir. Volia fer alguna cosa, tenia temps però estava lluny, molt lluny i no sabia el què.
Va ser quan vaig posar-me en contacte amb el VxL (Voluntariat per la Llengua) i em van assignar una parella lingüística, un noi basc de Vitòria que residia a Bordeus, França, i que parla un català collonut. Allò, realment, m'estava agradant i ja era un començament.
Per la xarxa, també vaig conèixer un catalanòfil de Rio de Janeiro enamorat de Catalunya, un brasiler que no ha trepitjat mai Catalunya però molt compromès amb la llengua i la cultura catalanes, i a més era guia del Programa Xerrem Junts de la CAL (Coordinadora d'Associacions per la Llengua). Genial!... Doncs, va ser en una xerrada amb en Rodrigo que va sortir la idea de muntar un programa de converses en català al Brasil per a brasilers. Mans a l'obra! Vaig fer una presentació documentada del Programa i la vam enviar a l'Associação Cultural Catalonia de São Paulo (l'únic Casal Català aquí al Brasil). Vam tenir la grata sorpresa de que el Casal li va agradar la idea i vam començar a organitzar aquesta bogeria. Qui ho havia de dir!!!
El 24 d'agost de 2022 neix el Catalonia Parla!!
Resumint, dos "il·luminats", separats per 2.000 km (ell a Rio i jo a Aracajú), portant un programa de converses en català, sota el paraigües del Casal de São Paulo, i fent immersió lingüística i social catalana al Brasil. "Vaja tela".
Més tard, el 24 de gener de 2023, aconseguim fer néixer el Xerrem Amèrica, programa també de converses abraçat pel programa de converses Xerrem Junts de la CAL i que és per a residents de tota l'Amèrica Llatina. Actualment tenim 29 practicants de català cada setmana residents a l'Amèrica Llatina repartits en els dos programes. I que vinguin més!
Tot un repte. Un orgull.
Tens intenció de tornar a Catalunya algun dia?
No m'ho plantejo però de moment no. Fa uns anys t'hagués dit que sí, però quan trobes el teu lloc és difícil desenganxar-t'hi. Ara, no sabem mai el que ens espera, per tant, no ho sé.
Fes-nos 5 cèntims del que significa per tu "viure a fora" i en què t'ha enriquit personalment
El Brasil és un país molt diferent de Catalunya; els costums, el menjar, la manera de ser de les persones, el clima... tot plegat m'ha fet créixer com a persona, m'ha fet adonar perquè soc aquí. El món és ben més gran del que ens pensem. No és fàcil, de vegades, aguantar la solitud o l'enyorança a les coses de casa; la família, els amics, el menjar, el menjar, el menjar... sí, el menjar! Però t'hi acostumes i a més et nodreixes de la cultura i els costums que desconeixes. Tinc la sort de que sembla que m'he trobat amb mi mateix aquí, al final, només he perdut una cama i no la vida. Però això sí, em moro per fotre'm una llonganissa, unes carxofes a la brasa o un conill amb cargols a la cassola. Com tira la terra... Ara rai, que tenim el xat de gastrònoms al món que em mata l'enyor. Gràcies!
Com et dius, on has viscut i durant quant de temps