A Espanya li va costar entendre que el
colonialisme tenia els dies comptats. En
els primers anys de la dècada dels 60
França i el Regne Unit ja havien donat
la carta d’independència als territoris
africans, però l’Espanya franquista es
resistia a perdre el grapat de terres,
encapçalades pel magatzem de cacau,
fusta i cafè que era Guinea Equatorial.
El règim estava dividit entre els
partidaris d’acceptar el nou ordre
internacional impulsat per l’ONU i els
immobilistes amb voluntat de mantenir
interessos patris i de particulars,
dominats per catalans com els Ametller,
Fèlix Millet o Rius i Torres.
Finalment, la dictadura va organitzar un
referèndum per la independència l’agost
del 1968, i el 12 d’octubre, eleccions
democràtiques. Aquell Dia de la
Hispanitat d’avui fa 50 anys es va
proclamar la independència de Guinea en
plena “harmonia de les races”, en
paraules de Manuel Fraga Iribarne
recollides a La Vanguardia. Encara
haurien de passar set anys per a la
sortida maldestra del Sàhara
Occidental.
“La descolonització va trigar molt
perquè Espanya va arribar tard a la
cursa colonial”, resumeix Celeste Muñoz,
investigadora predoctoral de la UB. El
franquisme “no coneixia els guineans”,
subratlla l’escriptor i periodista
Donato Ndongo-Bidyogo, com demostra el
fet que a les eleccions es va imposar
Francisco Macías Nguema davant dels dos
candidats patrocinats pel franquisme.
Floquet de Neu
Per a Andrés Antebi, antropòleg i
cocoordinador de la recerca Barcelona,
metròpoli colonial, el sorpasso de
Macías s’explica per la passivitat de la
dictadura, perquè al franquisme només li
interessaven de Guinea les “relacions
comercials, l’acumulació econòmica i el
manteniment de suborns i prebendes”.
Antebi, que va ser un dels comissaris de
l’exposició Ikunde sobre la Barcelona
colonial, al Museu Etnològic, subratlla
que el Floquet de Neu és l’exemple de
“l’espoli convertit en símbol de la
ciutat”. El goril·la va ser portat a
Barcelona des de Guinea Equatorial pel
primatòleg barceloní Jordi Sabater Pi,
després que el cacessin uns
camperols.
Hi ha costums que il·lustren una
societat racista basada en una relació
d’amos-criats, amb equatoguineans
classificats com l’elit d’“emancipats” i
els “no emancipats”, sense drets. “Els
guàrdies civils quan estaven de festa
anaven per les cases buscant dones”,
explica Edjanga Jones Ndjoli, politòleg
de pares guineans. Ndongo, l’escriptor a
l’exili, recorda que els “negres havien
de carregar els blancs a coll perquè no
s’embrutessin els pantalons”.
Macías va ser la continuació del malson.
El nou govern va expulsar d’un dia per
l’altre els 7.000 colons, que van haver
de deixar terres i propietats sense
compensació. I pel que fa als guineans,
van passar d’una dictadura feixista a
una d’autòctona, amb un Macías que havia
“après bé dels seus mentors”, com indica
l’activista Tutu Alicante des del seu
exili nord-americà, i amb un país
estrenat que s’havia construït “com un
conjunt d’infraestructures que convenien
per a l’exportació però no com a estat”,
apunta Jones.
A Ndongo la independència el va agafar,
com a l’escriptora Remei Sipi, estudiant
a Espanya. L’esclat de la crisi de les
banderes va dinamitar ponts i va tancar
ambaixades, i va deixar uns guineans que
havien arribat com a “espanyols d’una
província” convertits en “apàtrides”,
obligats a viure als llimbs fins ben
entrada la dècada dels 70. “Ningú havia
preparat la transició”, lamenta Sipi,
nacionalitzada espanyola. En canvi,
Ndongo és ara equatoguineà i va tornar
al país africà, tant amb Macías com amb
Obiang al poder, però va acabar fugint i
ara és exiliat polític. “Macías ens va
esborrar com a ciutadans guineans i
Franco ens va abandonar”, denuncia
l’escriptor, que assenyala que la
dictadura va tractar d’amagar el
“fiasco” de la descolonització amb una
propaganda que assegurava que la
guineana havia sigut una “colonització
modèlica”. Entre el 1971 i el 1976
Guinea va ser “matèria reservada” a
Espanya i estava totalment prohibit
informar-ne.
Silenci i oblit
I amb la matèria reservada va arribar el
silenci, l’oblit polític i social que
encara perdura, allunyant els guineans
de l’imaginari espanyol i “silenciant la
veu dels reprimits”, afirma Celeste
Muñoz. En temps de memòria històrica i
revisió de pecats, Espanya manté una
amnèsia “premeditada”, també assenyala
la investigadora, fins al punt que
Guinea Equatorial és només “una petita
referència” al currículum acadèmic.
Edjanga Jones, nascut el 1982, ha hagut
de crear la “història col·lectiva”, que
va reflectir a la novel·la Heredarás la
tierra (editorial Carena) a partir de
les seves lectures i records
familiars.
L’octubre del 1976 el franquisme va
aixecar el secret sobre Guinea i l’agost
del 1979 Teodoro Obiang, format a
l’acadèmia militar de Saragossa, va
orquestrar un cop d’estat contra el seu
oncle Macías, a qui va afusellar. Obiang
va aconseguir el comandament, que encara
controla, amb corrupció i nepotisme, i
menyspreant els drets humans i deixant
la immensa població en condicions
paupèrrimes malgrat els beneficis del
petroli. Curiosament, amb l’alçament es
van restablir els vincles comercials i
diplomàtics, fet que “alimenta la teoria
de la implicació espanyola” per acabar
amb un Macías antiespanyol, destaca la
investigadora Muñoz. Amb Obiang les
empreses i bancs tornen a fer negoci a
Guinea, i els governs tant del PP com
del PSOE han callat davant de la
repressió política, amb dissidents
assassinats, presos o exiliats, denuncia
Tutu Alicante, director d’EG Justice,
que assegura “que molts empresaris
espanyols acaben involucrats en la
corrupció guineana”.
Relacions bilaterals
Com altres sàtrapes, amb Obiang s’han
fet la foto i han buscat el seu favor
líders i empresaris de mig món, però, 50
anys després de la sortida dels últims
colons, ni a Malabo ni a Madrid hi ha
cap interès a “posar llum a les ombres”
de les relacions bilaterals, afirma
Ndongo. Tant és així que molts es van
avergonyir per la presència d’Obiang al
funeral de l’expresident Adolfo Suárez,
el 2014.
Als 76 anys, Obiang és el president
africà més longeu. Els plans per deixar
la dictadura al seu fill Teodorín li han
sortit malament perquè l’hereu ha
resultat ser un vividor gens interessat
en els afers polítics. El fet biològic i
els nous temps d’una oposició més
estructurada i formada fa que guineans,
a l’interior o la diàspora, assenyalin
que Espanya hauria de rectificar la
“nefasta política” que ha portat fins
ara, en paraules de l’escriptora Remei
Sipi, i ajudar a una transició
democràtica, com apunta Alicante,
“invertint en educació i formant quadres
polítics” per al futur. Avui, però, hi
ha poca cosa per celebrar perquè, per
acció o omissió espanyola, Guinea
Equatorial ja suma 80 anys de dictadura
en dictadura.
200 anys sota sobirania espanyola
La Corona portuguesa cedeix a
l’espanyola les illes de Fernando Poo
(actual Bioko) i d’Annobón, i la part
continental de Mbini.
Guinea es converteix en una regió amb
dues províncies i els habitants obtenen
la nacionalitat espanyola.
Madrid concedeix l’estatus d’autonomia a
Guinea després d’un referèndum.
Primer govern autònom de Guinea presidit
per Bonifacio Ondó Edu.
Espanya subscriu la declaració de l’ONU
per facilitar la independència dels
territoris africans.
2 d’octubre
Francisco Macías Nguema s’imposa a les
eleccions.
12 d’octubre
Declaració de la independència.
15 de febrer
Crisi de les banderes i enfrontament
diplomàtic.
5 d’abril
L’ONU certifica que tots els 6.000
ciutadans espanyols han sigut
evacuats.
31 de març
El dictador guineà Teodoro Obiang (foto)
assisteix al funeral de l’expresident
espanyol Adolfo Suárez.
El 31 de Juliol, vaig possar un anunci a
la pisarra, indicant la meva propera
arribada a Malabo.
Be dons per problemes puntuals, el meu
viatge s´anat enderrerint i aquest nou
comentari es
per comunicar-vos que definitivament
volo a Malabo, el proper dijous 21
d´Agost.
Mantinc en peu la meva sol.licitut de
trobar catalans, per fer petar la
xerrada, algun tarde a Malabo.
Agrair-li a na Mireia Arisa, la seva
contestacio al meu missatge i encara que
possiblement no sera a Malabo al mes de
Septembre, li desitjo el millor i potser
en altre ocassió, tindre el plaer de
coneixer-la personalment
Molt agrait a tothom i Salut
Arrivaré a Malabo la propera setmana per
un assumpte de feina i en principi
estaré només al voltant de 10 dies.
M´agradaria tenir una trobada amb algun
dels catalans que viviu a Malabo per
canviar opinions i xerrar una estona en
catala.
No se de cap lloc on poguer veuren´s, i
em teniu que ajudar ¡¡¡¡
hi ha un col.lega, estudiant de
doctorat, que està buscant una habitació
per llogar durant una setmana. Està fent
una recerca sobre història de Guinea.
Estarà tant a Malabo com a Bata. Sabeu
d'algú que tingui espai a casa?
Atenció, tot i que els anuncis del tauler son postejats per membres registrats de la web, Catalansalmon NO certifica ni comprova que siguin autèntics o actualitzats, i per tant NO es fa responsable, no fotem :)
