A Catalansalmon tenim més de 15 .000 usuaris registrats arreu del món. I
darrere cada usuari hi ha no una història, sinó mil històries, que donarien per
omplir una enciclopèdia.
Amb 5Cèntims hem intentat fer una pinzellada d'aquestes
pel·lícules plantejant unes preguntes curtes que us donaran una idea
d'un grapat de vides viscudes amb intensitat i en català per tot el món.
No volia conformar-me amb el que tenia, era profe de bio a un institut, i volia treballar com a biòloga de camp, cosa que se'm dificultava molt a Catalunya si no era en el món de l'acadèmia. l'Iria que va marxar al Brasil un juliol del 2019 no és la mateixa que està escrivint aquestes línies a Alemanya el setembre del 2023. Ara porto mil aventures a la motxilla i una visió del món molt més oberta.
El que no sabíem és que, quan marxes, tornar fa la vida molt petita, quan el món és tan gran i tan canviant. Quan la vida et cap en un contenidor, el port de destí poc importa
Viure fora, en el meu cas, no està sent una experiència encoratjadora. La vida fora de Catalunya t'ajuda a valorar moltes coses que abans no hi pensava: la qualitat de vida que vaig deixar enrere a Barcelona, passejar una tarda de dissabte pel Passeig de Gràcia o disposar d'un sistema sanitari públic formidable que mai valorem prou.
Sempre he cregut que si copses el moment amarant-te de l'olor, dels sons, dels colors que t'envolten, el cor ho guarda en una estanteria ben guardat, per poder recordar-ho més sovint. Com una biblioteca de sentiments i no pas una imatge.
Ser lluny és dur, i més quan els pares es fan grans, això toca el cor, el cap, i et fa sentir que no ets d'enlloc. Però si tornés a ser més jove, sortiria de CAT igual que he fet. Sempre seré un català allà on vagi, orgullós del meu país.
Ara mateix no veig possible tornar a Catalunya. Ens fa gràcia la idea de tornar, però tinc clar que professionalment i per qualitat de vida, seria un pas enrere important. Sempre parlem a casa de tornar "quan ens jubilem", però crec que és més per treure'ns la pressió de sobre que un pla ben pensat.
Dos 'il·luminats', separats per 2.000 km, hem muntat un programa de converses en català, fent immersió lingüística i social catalana al Brasil. Tela marinera!
Nàpols és una ciutat que s'estima i s'odia al mateix temps. És una ciutat dicotòmica en tot els sentits. Bonica i lletja, neta i bruta, sacra i profana, masclista i feminista, funcional i caòtica,etc. Esgota en cert sentit però enriqueix molt.
La set d'aventura em va arrossegar a Zanzíbar, un canvi radical en tot. Jo parlava anglès amb accent de Sant Quirze, però a Zanzíbar la immensa majoria no el parla i vaig aprendre el suahili, una mica per respecte i una mica per entendre'm. Em va obrir moltíssimes portes. En cultures tan extremadament diferents les lliçons són constants.
Vaig desertar de la legió de Ceuta i em van enxampar . Vaig anar a parar 3 mesos a treballs forçats (tal com sona). Va ser una experiència molt dura, però al mateix temps va fer que molts problemes que et sorgeixen a la vida els trobis insignificants.
Encara continua passant que m'identifiquin com a espanyola i, a continuació, esperin que arrenqui a cantar i a ballar flamenc i quan explico que soc catalana cada cop més la gent sap del que parlo i molts ja fan referència al procés d'independència, mentre que anys enrere la referència eren al Barça i Messi.
Viure fora m'ha fet adonar que només tenim una vida i això ha fet tornar-me més pràctica i emprenedora. Si les coses no em surten com vull, doncs no surten i ja, però no serà perquè no ho hagi intentat
Fa uns anys, el Barça de Victor, Nadal i companyia, i el Madrid van jugar un partit amistós a Masqat. Vaig anar a l'hotel on s'allotjaven per veure si podíem veure'ls i vaig acabar convidada al capvespre a l'hotel a prendre una copa amb ells. Al cap d'un mes, vàrem rebre a casa una samarreta oficial signada per l'equip oficial, Messi, Piqué, Valdés, Xavi... Difícilment vivint a Catalunya, hauria passat!!
Soc intèrpret de llengua de signes. El fet de saber llengua de signes te els seus avantatges. Pots comunicarte amb una altra persona a través d'un vidre (per exemple al bus), fent submarinisme, pots menjar un entrepà amb una mà i parlar amb signes amb l'altra al mateix temps i també t'ajuda a ser més expresiu.
He viatjat a moltíssims països fent fotos. Vaig viure més de quatre mesos amb només una moneda de 5 cèntims de dòlar a la butxaca i era tot el que tenia de valor, però l'esperança mai no va decaure.
vaig treballar de submarinista des d'un vaixell cercant diamants a l'Atlantic. Preferiem tancar els ulls i així no veure ombres de llops de mar o de taurons
Ser lluny és dur, i més quan els pares es fan grans, això toca el cor, el cap, i et fa sentir que no ets d'enlloc. Però si tornés a ser més jove, sortiria de CAT igual que he fet. Sempre seré un català allà on vagi, orgullós del meu país.
Com et dius, on has viscut i durant quant de temps
Hola, em dic Javi Paricio, vaig néixer a Barcelona l'any que els americans posaven un peu a la lluna. He viscut al barri del Raval fins als 27, a Manresa un cop casat, i des de l'any 2008 als USA (10 anys a Greenville, South Carolina i 5 anys la zona de Detroit, Michigan).
Què t'ha portat a viure a fora?
L'any 2008, just abans que explotés la bombolla immobiliària, vaig acceptar venir als USA amb la companyia que llavors treballava. El que inicialment va començar com un projecte de tres anys, ha acabat sent un canvi radical a la vida de la meva família.
Una experiència interessant que pots compartir amb nosaltres
Hi ha hagut moments per tot, alguns de molt curiosos, grans amistats han nascut aquí, i seguiran per sempre siguem on siguem.Experiències interessants, per exemple quan vaig venir a fer les entrevistes per feina a South Carolina, jo vestit estil europeu i de feina, i els que m'entrevistaven totalment a l'estil "deep South". Al vespre, em van convidar a veure un partit de beisbol de l'empresa, i allà vaig aparèixer amb el meu uniforme europeu, cantava molt allà al mig entre gorres ianquis.Un altre va ser el 2021, quan vàrem jurar la bandera com a ciutadans americans, encara amb restriccions per la COVID. Va ser una sensació diferent, més que un tràmit burocràtic, era el fet de saber que ja ens podem quedar aquí per sempre, si així ho decidim.Una última anècdota, quan et demanen quin idioma es parla a "Espanya", o què els hi agrada molt el francès que parlem :)
Tens intenció de tornar a Catalunya algun dia?
Intenció de viure a CAT no, però anem dia a dia, ja hem après que planificar no ens serveix, i que la vida ens portarà allà on calgui.Ens agrada anar-hi de vacances, a veure la família i els amics, però hem canviat molt, i ara ens trobem més còmodes als USA.La llibertat és una droga, un cop la tastes és difícil deixar-la, i fer el que vols, quan vols, com vols, amb qui vols, sense lligams, sense haver de donar explicacions a ningú, és senzillament genial.
Fes-nos 5 cèntims del que significa per tu "viure a fora" i en què t'ha enriquit personalment
Viure fora és llibertat, és canviar de xip i topar-te de nassos amb murs que no t'esperaves, és adaptar-se i ser generós amb les diferències, és créixer en un entorn on ets un immigrant i minoria. Viure fora és de les millors coses que m'han passat, no m'ha fet ni millor ni pitjor persona, però sí una de molt diferent. Els temes "catalans" me'ls miro amb una òptica diferent, els temes socials igual, no accepto allò del "tu rai que has marxat o vius molt bé" perquè tot el que tinc i tenim a casa ens ho hem treballat amb suor, feina i llàgrimes de tant en tant. Ser lluny és dur, i més quan els pares es fan grans, això toca el cor, el cap, i et fa sentir que no ets d'enlloc.Si tornés a ser més jove, sortiria de CAT igual que he fet, però reconec que això no és per tothom, i que molta gent no porta bé ser lluny de la nostra terra. Sempre seré un català allà on vagi, orgullós del meu país.
Com et dius, on has viscut i durant quant de temps