A Catalansalmon tenim més de 15 .000 usuaris registrats arreu del món. I
darrere cada usuari hi ha no una història, sinó mil històries, que donarien per
omplir una enciclopèdia.
Amb 5Cèntims hem intentat fer una pinzellada d'aquestes
pel·lícules plantejant unes preguntes curtes que us donaran una idea
d'un grapat de vides viscudes amb intensitat i en català per tot el món.
Ep! Vols participar en el nostre 5Cèntims? Respon al nostre questionari i explica'ns els teus 5 centims clicant aquí!
Durant els 18 anys que porto a Irlanda, he pensat moltes vegades "què fas?, tornes o no?", i al final vaig arribar a la conclusió que la resposta més sincera a aquesta pregunta era contestant: "que faries si et toques la loteria?, tornaries o no?"
Aquí Texas m'han ajudat molt a dissenyar el meu somni conservador judeocristià republicà català que s'ha transformat en americà. Els progressistes que vaig deixar a Barcelona criticant el món Occidental han aconseguit donar mala fama als valors demòcrates
Vivint i treballant amb els russos, he après a veure el món des d'una altra perspectiva i he après a ser ambiciós. I veient com els italians venien als supermercats a preu d'or el "cantucci"- que no són més que carquinyolis -, he entès que hem d'aprendre a ser menys humils i fer-nos valer al món.
Als anys setanta, viure fora era molt dur. No hi havia Internet i l'única manera de comunicar-se era per correu postal. Jo tenia una subscripció al diari Avui però solament per l'edició del dilluns per saber els resultats de futbol. El preu del correu era molt car i encara que el rebia amb més d'una setmana de retard no hi havia cap altra manera de saber els resultats. Trucar per telèfon era exorbitant i reservat solament per coses extraordinàries.
No volia conformar-me amb el que tenia, era profe de bio a un institut, i volia treballar com a biòloga de camp, cosa que se'm dificultava molt a Catalunya si no era en el món de l'acadèmia. l'Iria que va marxar al Brasil un juliol del 2019 no és la mateixa que està escrivint aquestes línies a Alemanya el setembre del 2023. Ara porto mil aventures a la motxilla i una visió del món molt més oberta.
El que no sabíem és que, quan marxes, tornar fa la vida molt petita, quan el món és tan gran i tan canviant. Quan la vida et cap en un contenidor, el port de destí poc importa
Viure fora, en el meu cas, no està sent una experiència encoratjadora. La vida fora de Catalunya t'ajuda a valorar moltes coses que abans no hi pensava: la qualitat de vida que vaig deixar enrere a Barcelona, passejar una tarda de dissabte pel Passeig de Gràcia o disposar d'un sistema sanitari públic formidable que mai valorem prou.
Sempre he cregut que si copses el moment amarant-te de l'olor, dels sons, dels colors que t'envolten, el cor ho guarda en una estanteria ben guardat, per poder recordar-ho més sovint. Com una biblioteca de sentiments i no pas una imatge.
Ser lluny és dur, i més quan els pares es fan grans, això toca el cor, el cap, i et fa sentir que no ets d'enlloc. Però si tornés a ser més jove, sortiria de CAT igual que he fet. Sempre seré un català allà on vagi, orgullós del meu país.
Ara mateix no veig possible tornar a Catalunya. Ens fa gràcia la idea de tornar, però tinc clar que professionalment i per qualitat de vida, seria un pas enrere important. Sempre parlem a casa de tornar "quan ens jubilem", però crec que és més per treure'ns la pressió de sobre que un pla ben pensat.
Dos 'il·luminats', separats per 2.000 km, hem muntat un programa de converses en català, fent immersió lingüística i social catalana al Brasil. Tela marinera!
Nàpols és una ciutat que s'estima i s'odia al mateix temps. És una ciutat dicotòmica en tot els sentits. Bonica i lletja, neta i bruta, sacra i profana, masclista i feminista, funcional i caòtica,etc. Esgota en cert sentit però enriqueix molt.
La set d'aventura em va arrossegar a Zanzíbar, un canvi radical en tot. Jo parlava anglès amb accent de Sant Quirze, però a Zanzíbar la immensa majoria no el parla i vaig aprendre el suahili, una mica per respecte i una mica per entendre'm. Em va obrir moltíssimes portes. En cultures tan extremadament diferents les lliçons són constants.
Vaig desertar de la legió de Ceuta i em van enxampar . Vaig anar a parar 3 mesos a treballs forçats (tal com sona). Va ser una experiència molt dura, però al mateix temps va fer que molts problemes que et sorgeixen a la vida els trobis insignificants.
Encara continua passant que m'identifiquin com a espanyola i, a continuació, esperin que arrenqui a cantar i a ballar flamenc i quan explico que soc catalana cada cop més la gent sap del que parlo i molts ja fan referència al procés d'independència, mentre que anys enrere la referència eren al Barça i Messi.
Viure fora m'ha fet adonar que només tenim una vida i això ha fet tornar-me més pràctica i emprenedora. Si les coses no em surten com vull, doncs no surten i ja, però no serà perquè no ho hagi intentat
Fa uns anys, el Barça de Victor, Nadal i companyia, i el Madrid van jugar un partit amistós a Masqat. Vaig anar a l'hotel on s'allotjaven per veure si podíem veure'ls i vaig acabar convidada al capvespre a l'hotel a prendre una copa amb ells. Al cap d'un mes, vàrem rebre a casa una samarreta oficial signada per l'equip oficial, Messi, Piqué, Valdés, Xavi... Difícilment vivint a Catalunya, hauria passat!!
Soc intèrpret de llengua de signes. El fet de saber llengua de signes te els seus avantatges. Pots comunicarte amb una altra persona a través d'un vidre (per exemple al bus), fent submarinisme, pots menjar un entrepà amb una mà i parlar amb signes amb l'altra al mateix temps i també t'ajuda a ser més expresiu.
He viatjat a moltíssims països fent fotos. Vaig viure més de quatre mesos amb només una moneda de 5 cèntims de dòlar a la butxaca i era tot el que tenia de valor, però l'esperança mai no va decaure.
vaig treballar de submarinista des d'un vaixell cercant diamants a l'Atlantic. Preferiem tancar els ulls i així no veure ombres de llops de mar o de taurons
El que no sabíem és que, quan marxes, tornar fa la vida molt petita, quan el món és tan gran i tan canviant. Quan la vida et cap en un contenidor, el port de destí poc importa
Com et dius, on has viscut i durant quant de temps
El meu nom és Judith Aragonés Sirera, nascuda a gràcia, deslocalitzada a Gelida i expatriada primer a São Paulo, Brasil dos anys i ara a Lille, França des del 2013. Per tant, porto 12 anys fora de Catalunya.
Què t'ha portat a viure a fora?
Vaig marxar el 2011 en principi per dos anys, per un projecte de trens de Bangalore, índia, que es produïen des de Lapa, brasil, en el qual participava el meu marit. Teníem molt clar que si hi havia una oportunitat professional de marxar, tant per la meva banda com per la seva, marxaríem tota la família, per poder viure l'experiència d'aprendre un nou idioma, conèixer altres cultures... i dos anys passaven ràpidament. El que no sabíem és que, quan marxes, tornar fa la vida molt petita, quan el món és tan gran i tan canviant. Per això vam encadenar brasil amb França. Quan la vida et cap en un contenidor, el port de destí poc importa
Una experiència interessant que pots compartir amb nosaltres
Com a experiència interessant, l'expatriació ens ha fet més positius, més resilients, més oberts de pensament. Sols, amb 6 criatures en un país on no tenim cap familiar que ens pugui donar un cop de mà davant de qualsevol imprevist, és una manera de créixer i d'aprendre a centrar-te en les solucions i no pas en els problemes, a anticipar els possibles contratemps i tenir el pla a, b, c o d per si de cas.
Et fas expert en dir hola i en acceptar els adeus, de totes les persones que vas trobant en la teva vida, fins i tot a viure la relació familiar amb els teus des d'un altre paradigma. Per sort, les xarxes socials ho fan tot més fàcil, i el teletreball em permet fer estades intermitents durant tot l'any a la meva Barcelona, per carregar piles mediterrànies que m'ajuden a suportar millor el clima del nord.
Em quedo amb l'experiència d'anar a parir el meu fill a Barcelona, a les 37 setmanes, perquè a França no hi ha opció de part domiciliari. Va ser tota una aventura que ens portaria a parlar de com de malament està la maternitat en certs països
Tens intenció de tornar a Catalunya algun dia?
Intenció de tornar? Sí!! Totes! Però no puc... a Catalunya no hi ha ajudes reals per a famílies amb 6 fills, mentre que a França és un compromís de l'estat real. Potser a mesura que els meus fills vagin arribant a la universitat, una etapa que volen viure a Barcelona, potser ens podem plantejar tornar...
Fes-nos 5 cèntims del que significa per tu "viure a fora" i en què t'ha enriquit personalment
Què significa viure fora? Significa canvi, significa estar constantment fora de la meva zona de confort, sempre coneixent gent nova, aprenent idiomes, evolucionar i entendre que tot es mou. La vida no m'és petita com quan estic a Gelida, on quasi mai passa res. Potser per a ser expatriat s'ha de ser d'una determinada manera, un cul inquiet, potser ens han d'agradar els reptes i poc la rutina o la vida estàtica on quasi mai passa res excepcional. Però jo no puc entendre la vida sense multiculturalitat, sense parlar diversos idiomes diferents cada dia i sense estimar diferents cultures que són part de la meva història.
Cada país on vius t'aporta una nova part de la teva personalitat i manera de ser i pensar. Brasil i França formen part de la meva història, i ja mai més podran sortir de mi, per molt que torni a Catalunya. I al revés!! Soc més catalana que mai! Voluntària per la llengua, amant de la sardana.
Com et dius, on has viscut i durant quant de temps