A Catalansalmon tenim més de 15 .000 usuaris registrats arreu del món. I
darrere cada usuari hi ha no una història, sinó mil històries, que donarien per
omplir una enciclopèdia.
Amb 5Cèntims hem intentat fer una pinzellada d'aquestes
pel·lícules plantejant unes preguntes curtes que us donaran una idea
d'un grapat de vides viscudes amb intensitat i en català per tot el món.
Ep! Vols participar en el nostre 5Cèntims? Respon al nostre questionari i explica'ns els teus 5 centims clicant aquí!
Durant els 18 anys que porto a Irlanda, he pensat moltes vegades "què fas?, tornes o no?", i al final vaig arribar a la conclusió que la resposta més sincera a aquesta pregunta era contestant: "que faries si et toques la loteria?, tornaries o no?"
Aquí Texas m'han ajudat molt a dissenyar el meu somni conservador judeocristià republicà català que s'ha transformat en americà. Els progressistes que vaig deixar a Barcelona criticant el món Occidental han aconseguit donar mala fama als valors demòcrates
Vivint i treballant amb els russos, he après a veure el món des d'una altra perspectiva i he après a ser ambiciós. I veient com els italians venien als supermercats a preu d'or el "cantucci"- que no són més que carquinyolis -, he entès que hem d'aprendre a ser menys humils i fer-nos valer al món.
Als anys setanta, viure fora era molt dur. No hi havia Internet i l'única manera de comunicar-se era per correu postal. Jo tenia una subscripció al diari Avui però solament per l'edició del dilluns per saber els resultats de futbol. El preu del correu era molt car i encara que el rebia amb més d'una setmana de retard no hi havia cap altra manera de saber els resultats. Trucar per telèfon era exorbitant i reservat solament per coses extraordinàries.
No volia conformar-me amb el que tenia, era profe de bio a un institut, i volia treballar com a biòloga de camp, cosa que se'm dificultava molt a Catalunya si no era en el món de l'acadèmia. l'Iria que va marxar al Brasil un juliol del 2019 no és la mateixa que està escrivint aquestes línies a Alemanya el setembre del 2023. Ara porto mil aventures a la motxilla i una visió del món molt més oberta.
El que no sabíem és que, quan marxes, tornar fa la vida molt petita, quan el món és tan gran i tan canviant. Quan la vida et cap en un contenidor, el port de destí poc importa
Viure fora, en el meu cas, no està sent una experiència encoratjadora. La vida fora de Catalunya t'ajuda a valorar moltes coses que abans no hi pensava: la qualitat de vida que vaig deixar enrere a Barcelona, passejar una tarda de dissabte pel Passeig de Gràcia o disposar d'un sistema sanitari públic formidable que mai valorem prou.
Sempre he cregut que si copses el moment amarant-te de l'olor, dels sons, dels colors que t'envolten, el cor ho guarda en una estanteria ben guardat, per poder recordar-ho més sovint. Com una biblioteca de sentiments i no pas una imatge.
Ser lluny és dur, i més quan els pares es fan grans, això toca el cor, el cap, i et fa sentir que no ets d'enlloc. Però si tornés a ser més jove, sortiria de CAT igual que he fet. Sempre seré un català allà on vagi, orgullós del meu país.
Ara mateix no veig possible tornar a Catalunya. Ens fa gràcia la idea de tornar, però tinc clar que professionalment i per qualitat de vida, seria un pas enrere important. Sempre parlem a casa de tornar "quan ens jubilem", però crec que és més per treure'ns la pressió de sobre que un pla ben pensat.
Dos 'il·luminats', separats per 2.000 km, hem muntat un programa de converses en català, fent immersió lingüística i social catalana al Brasil. Tela marinera!
Nàpols és una ciutat que s'estima i s'odia al mateix temps. És una ciutat dicotòmica en tot els sentits. Bonica i lletja, neta i bruta, sacra i profana, masclista i feminista, funcional i caòtica,etc. Esgota en cert sentit però enriqueix molt.
La set d'aventura em va arrossegar a Zanzíbar, un canvi radical en tot. Jo parlava anglès amb accent de Sant Quirze, però a Zanzíbar la immensa majoria no el parla i vaig aprendre el suahili, una mica per respecte i una mica per entendre'm. Em va obrir moltíssimes portes. En cultures tan extremadament diferents les lliçons són constants.
Vaig desertar de la legió de Ceuta i em van enxampar . Vaig anar a parar 3 mesos a treballs forçats (tal com sona). Va ser una experiència molt dura, però al mateix temps va fer que molts problemes que et sorgeixen a la vida els trobis insignificants.
Encara continua passant que m'identifiquin com a espanyola i, a continuació, esperin que arrenqui a cantar i a ballar flamenc i quan explico que soc catalana cada cop més la gent sap del que parlo i molts ja fan referència al procés d'independència, mentre que anys enrere la referència eren al Barça i Messi.
Viure fora m'ha fet adonar que només tenim una vida i això ha fet tornar-me més pràctica i emprenedora. Si les coses no em surten com vull, doncs no surten i ja, però no serà perquè no ho hagi intentat
Fa uns anys, el Barça de Victor, Nadal i companyia, i el Madrid van jugar un partit amistós a Masqat. Vaig anar a l'hotel on s'allotjaven per veure si podíem veure'ls i vaig acabar convidada al capvespre a l'hotel a prendre una copa amb ells. Al cap d'un mes, vàrem rebre a casa una samarreta oficial signada per l'equip oficial, Messi, Piqué, Valdés, Xavi... Difícilment vivint a Catalunya, hauria passat!!
Soc intèrpret de llengua de signes. El fet de saber llengua de signes te els seus avantatges. Pots comunicarte amb una altra persona a través d'un vidre (per exemple al bus), fent submarinisme, pots menjar un entrepà amb una mà i parlar amb signes amb l'altra al mateix temps i també t'ajuda a ser més expresiu.
He viatjat a moltíssims països fent fotos. Vaig viure més de quatre mesos amb només una moneda de 5 cèntims de dòlar a la butxaca i era tot el que tenia de valor, però l'esperança mai no va decaure.
vaig treballar de submarinista des d'un vaixell cercant diamants a l'Atlantic. Preferiem tancar els ulls i així no veure ombres de llops de mar o de taurons
Vivint i treballant amb els russos, he après a veure el món des d'una altra perspectiva i he après a ser ambiciós. I veient com els italians venien als supermercats a preu d'or el "cantucci"- que no són més que carquinyolis -, he entès que hem d'aprendre a ser menys humils i fer-nos valer al món.
Com et dius, on has viscut i durant quant de temps
Em dic Jordi Bosch, i he viscut a Moscou entre 2011 i 2022. Actualment però visc entre Barcelona, el Pallars Sobirà i Lleida. Desconec si podré tornar a Moscou en el futur, donada la difícil situació que es viu en aquella zona.
Què t'ha portat a viure a fora?
Entre 2010 i 2022 vaig estar casat amb una cantant d'òpera russa. Amb la crisi del 2008, la cultura havia quedat molt tocada a casa nostra, i ella havia pivotat a guia turística. Va sorgir la possibilitat de continuar amb la seva carrera com a cantant retornant a casa. Sol ser la dona qui segueix l'home per facilitar la seva carrera: en el nostre cas va ser a l'inrevés.
Només vaig posar dues condicions per a marxar a Moscou: que ella es dedicaria a la seva professió, i que jo em dedicaria a la meva pròpia carrera com a enginyer - per temes familiars, hi havia la possibilitat d'entrar al món de la cultura que, tot i atreure'm, definitivament hauria estat estrany.
I així, un 18 de febrer de 2011 ens vam traslladar la meva exdona, la meva filla, els nostres gats i jo. Una mudança complicada en què vam haver de buidar un pis de lloguer de tots els mobles, repartir-los entre tres cases, i arribar en mig d'una nevada a vint sota zero. L'endemà queia malalt a 39 de febre, de pur esgotament!
Una experiència interessant que pots compartir amb nosaltres
Moltes, masses per tan poc espai. Possiblement, la més impressionant en l'àmbit social fou el funeral de la meva sogra, que era una persona molt famosa en aquell país. Recordo quinze mil persones a la capella ardent al teatre Bolshoi, fent cua tot el dia per donar el condol. La cerimònia a la catedral de Moscou. Una dona molt estimada, de gran qualitat humana.
En l'àmbit personal, els dos cops que la meva filla va ballar al teatre Bolshoi. Fa dos anys a més va poder entrar en una escola nacional de ballet, i espero que quan acabi els seus estudis pugui fer una gran carrera com a ballarina professional de ballet clàssic. Prepareu-vos per una estrella catalana naixent en uns anys!
I en l'àmbit professional, quan junt amb l'Andreu Veà i una colla excepcional vaig passar-me cent nits des de Moscou coordinant una colla de 600 voluntaris per ajudar a lluitar contra la pandèmia a casa.
Tens intenció de tornar a Catalunya algun dia?
No la tenia, però les circumstàncies m'hi van obligar l'octubre de l'any 2022. Va ser del tot inesperat, i devastador en molts sentits. Per fortuna, m'he aconseguit adaptar en el meu retorn, però no ha estat senzill.
En el futur, espero compaginar la meva vida entre Catalunya i Rússia quan acabi el conflicte bèl·lic, per poder passar temps amb la meva filla: essent ballarina de ballet, i estant a "la Masia" de la seva professió, dur-la aquí seria destruir el seu futur.
Fes-nos 5 cèntims del que significa per tu "viure a fora" i en què t'ha enriquit personalment
Quan vaig arribar a Rússia, recordo haver fet una reflexió: qui vull ser "de gran"? Ser un rus no tenia sentit, ja hi ha 140 milions de russos a Rússia. Però gent que faci de pont entre els nostres mons, n'hi ha ben pocs.
Vivint i treballant amb ells, he après a veure el món des d'una altra perspectiva. Treballant en startups globals i una Fortuna 500, he après a ser ambiciós. I veient com els italians venien als supermercats a preu d'or el "cantucci"- que no són més que carquinyolis com els que podem trobar a qualsevol pastisseria -, he entès que hem d'aprendre a ser menys humils i fer-nos valer al món.
Dels russos, a més, he après lliçons importants: és un país que té enemics. Nosaltres fora de les fronteres no en tenim, però ells sí. I m'han ensenyat que la sobirania, si no s'exerceix, la perds.
També he vist el valor real de la solidaritat i l'amistat. És un poble avesat a passar moments difícils, i tothom entén que has d'ajudar els teus perquè amb els alts i baixos de la vida, un dia seràs tu qui tindrà problemes. Si un rus t'anomena amic, el llaç és més fort que la sang. Nosaltres som més superficials en les nostres amistats: fem coneguts i amics més fàcilment, però ens costa ajudar-nos quan realment cal. Almenys, comparat amb els russos, que quan cal sempre hi són.
Viure a fora amb una nena catalana criada tan lluny també vol dir donar-li aquelles coses que són la base de la nostra identitat: fer el tió, adaptat perquè no expliqui a l'escola que un tron li caga regals; fer panellets buscant farina d'ametlla per internet i comprant pinyons siberians; i tants altres detalls. M'hauria agradat trobar més ajuda per a criar la meva filla com a catalana a l'estranger. Tant de bo Catalans al Món hagués existit el 2011!
Com et dius, on has viscut i durant quant de temps