A Catalansalmon tenim més de 15 .000 usuaris registrats arreu del món. I
darrere cada usuari hi ha no una història, sinó mil històries, que donarien per
omplir una enciclopèdia.
Amb 5Cèntims hem intentat fer una pinzellada d'aquestes
pel·lícules plantejant unes preguntes curtes que us donaran una idea
d'un grapat de vides viscudes amb intensitat i en català per tot el món.
Ep! Vols participar en el nostre 5Cèntims? Respon al nostre questionari i explica'ns els teus 5 centims clicant aquí!
Durant els 18 anys que porto a Irlanda, he pensat moltes vegades "què fas?, tornes o no?", i al final vaig arribar a la conclusió que la resposta més sincera a aquesta pregunta era contestant: "que faries si et toques la loteria?, tornaries o no?"
Aquí Texas m'han ajudat molt a dissenyar el meu somni conservador judeocristià republicà català que s'ha transformat en americà. Els progressistes que vaig deixar a Barcelona criticant el món Occidental han aconseguit donar mala fama als valors demòcrates
Vivint i treballant amb els russos, he après a veure el món des d'una altra perspectiva i he après a ser ambiciós. I veient com els italians venien als supermercats a preu d'or el "cantucci"- que no són més que carquinyolis -, he entès que hem d'aprendre a ser menys humils i fer-nos valer al món.
Als anys setanta, viure fora era molt dur. No hi havia Internet i l'única manera de comunicar-se era per correu postal. Jo tenia una subscripció al diari Avui però solament per l'edició del dilluns per saber els resultats de futbol. El preu del correu era molt car i encara que el rebia amb més d'una setmana de retard no hi havia cap altra manera de saber els resultats. Trucar per telèfon era exorbitant i reservat solament per coses extraordinàries.
No volia conformar-me amb el que tenia, era profe de bio a un institut, i volia treballar com a biòloga de camp, cosa que se'm dificultava molt a Catalunya si no era en el món de l'acadèmia. l'Iria que va marxar al Brasil un juliol del 2019 no és la mateixa que està escrivint aquestes línies a Alemanya el setembre del 2023. Ara porto mil aventures a la motxilla i una visió del món molt més oberta.
El que no sabíem és que, quan marxes, tornar fa la vida molt petita, quan el món és tan gran i tan canviant. Quan la vida et cap en un contenidor, el port de destí poc importa
Viure fora, en el meu cas, no està sent una experiència encoratjadora. La vida fora de Catalunya t'ajuda a valorar moltes coses que abans no hi pensava: la qualitat de vida que vaig deixar enrere a Barcelona, passejar una tarda de dissabte pel Passeig de Gràcia o disposar d'un sistema sanitari públic formidable que mai valorem prou.
Sempre he cregut que si copses el moment amarant-te de l'olor, dels sons, dels colors que t'envolten, el cor ho guarda en una estanteria ben guardat, per poder recordar-ho més sovint. Com una biblioteca de sentiments i no pas una imatge.
Ser lluny és dur, i més quan els pares es fan grans, això toca el cor, el cap, i et fa sentir que no ets d'enlloc. Però si tornés a ser més jove, sortiria de CAT igual que he fet. Sempre seré un català allà on vagi, orgullós del meu país.
Ara mateix no veig possible tornar a Catalunya. Ens fa gràcia la idea de tornar, però tinc clar que professionalment i per qualitat de vida, seria un pas enrere important. Sempre parlem a casa de tornar "quan ens jubilem", però crec que és més per treure'ns la pressió de sobre que un pla ben pensat.
Dos 'il·luminats', separats per 2.000 km, hem muntat un programa de converses en català, fent immersió lingüística i social catalana al Brasil. Tela marinera!
Nàpols és una ciutat que s'estima i s'odia al mateix temps. És una ciutat dicotòmica en tot els sentits. Bonica i lletja, neta i bruta, sacra i profana, masclista i feminista, funcional i caòtica,etc. Esgota en cert sentit però enriqueix molt.
La set d'aventura em va arrossegar a Zanzíbar, un canvi radical en tot. Jo parlava anglès amb accent de Sant Quirze, però a Zanzíbar la immensa majoria no el parla i vaig aprendre el suahili, una mica per respecte i una mica per entendre'm. Em va obrir moltíssimes portes. En cultures tan extremadament diferents les lliçons són constants.
Vaig desertar de la legió de Ceuta i em van enxampar . Vaig anar a parar 3 mesos a treballs forçats (tal com sona). Va ser una experiència molt dura, però al mateix temps va fer que molts problemes que et sorgeixen a la vida els trobis insignificants.
Encara continua passant que m'identifiquin com a espanyola i, a continuació, esperin que arrenqui a cantar i a ballar flamenc i quan explico que soc catalana cada cop més la gent sap del que parlo i molts ja fan referència al procés d'independència, mentre que anys enrere la referència eren al Barça i Messi.
Viure fora m'ha fet adonar que només tenim una vida i això ha fet tornar-me més pràctica i emprenedora. Si les coses no em surten com vull, doncs no surten i ja, però no serà perquè no ho hagi intentat
Fa uns anys, el Barça de Victor, Nadal i companyia, i el Madrid van jugar un partit amistós a Masqat. Vaig anar a l'hotel on s'allotjaven per veure si podíem veure'ls i vaig acabar convidada al capvespre a l'hotel a prendre una copa amb ells. Al cap d'un mes, vàrem rebre a casa una samarreta oficial signada per l'equip oficial, Messi, Piqué, Valdés, Xavi... Difícilment vivint a Catalunya, hauria passat!!
Soc intèrpret de llengua de signes. El fet de saber llengua de signes te els seus avantatges. Pots comunicarte amb una altra persona a través d'un vidre (per exemple al bus), fent submarinisme, pots menjar un entrepà amb una mà i parlar amb signes amb l'altra al mateix temps i també t'ajuda a ser més expresiu.
He viatjat a moltíssims països fent fotos. Vaig viure més de quatre mesos amb només una moneda de 5 cèntims de dòlar a la butxaca i era tot el que tenia de valor, però l'esperança mai no va decaure.
vaig treballar de submarinista des d'un vaixell cercant diamants a l'Atlantic. Preferiem tancar els ulls i així no veure ombres de llops de mar o de taurons
A Síria, una milicia armada ens va retenir a la força i em van acabar interrogant en català
Com et dius, on has viscut i durant quant de temps
Em dic Núria Masdéu i soc de Barcelona. Amb vint-i-dos anys i una beca d'un any sota el braç vaig marxar a estudiar a Berlín. Després de vint-i-cinc anys encara no he tornat i continuo estudiant i aprenent. A Alemanya he viscut a Berlín, Düsseldorf i Frankfurt. Per raons de feina m'he mogut bastant, i durant els meus anys al sector privat vaig viure a Alemanya, Estats Units, Japó i Sud-àfrica. L'any 2014 em vaig reorientar professionalment cap al sector de la cooperació i des de llavors he viscut a Tailàndia, el Líban, Palestina i actualment a Egipte. L'Orient Mitjà és la meva segona casa i hi porto sis anys. Estades de menys d'un any per projectes concrets n'he tingut a molts altres països, com Colòmbia, Xina, Sri Lanka i Myanmar. I encara em queda corda...
Què t'ha portat a viure a fora?
Al principi va ser l'impuls vital de sortir de la closca, de descobrir el món i a mi mateixa. De fer-me "gran" i créixer a la meva manera. La curiositat i l'interès per altres països, cultures, maneres de fer ha estat una constant a la meva vida, però també ha estat determinant el fet que les millors ofertes de treball i les més interessants han estat a l'estranger. Tinc un currículum difícil de classificar i a casa nostra els perfils com el meu no troben encaix, lamentablement.
Una experiència interessant que pots compartir amb nosaltres
Des del 2016 he anat a Síria algunes vegades per diversos projectes. Durant alguns anys només es podia accedir al país a través de coordinació amb Nacions Unides i incorporats en combois amb protecció militar per raons de seguretat. El conflicte armat encara estava en un moment àlgid i en un dels trajectes interiors per carretera ens van aturar en un checkpoint. Quan t'aturaven mai sabies qui et trobaries a la barricada, si l'exèrcit d'Assad, milícies armades, Al-Qaeda, grups de l'oposició... I clar, les conseqüències que fos un o l'altre no eren les mateixes.
Aquella vegada era un grup armat de l'oposició, que no es va identificar, però que ens va retenir. Ens van prendre els passaports, i ens van portar a una mena de xabola. Al cap d'unes hores va venir un membre del grup amb el meu passaport i va preguntar que de qui era. Vaig alçar la mà i em va dir que el seguís. Em va fer seure a fora, era de nit, al bell mig del no-res, i amb tot d'ombres que es bellugaven dins la foscor. Una persona es va assentar al meu costat, em va donar un got amb té i em va començar a preguntar en Àrab sobre què feia a Síria. En aquell moment el meu Àrab era molt bàsic i estava bastant espantada, o sigui que li vaig contestar com vaig poder.
Llavors es va posar a riure i em va començar a parlar en un català bastant bo amb un accent que no vaig saber identificar. Havia estat vivint i treballant com a metge a Tarragona, havia tornat a Síria per la guerra i esperava poder tornar a Catalunya "aviat", un cop haguessin guanyat la guerra. Tenia curiositat per saber com una catalana havia arribat fins allà i vam parlar força estona.
Crec que és la conversa més intensa que he tingut en la meva vida, recol·locant les barreres que desapareixen quan et parlen en la teva llengua, i gestionant la por i la informació que podia donar en aquella conversa "amigable" amb algú que em tenia retinguda a la força.
Quan es va fer de dia ens van deixar marxar però no passar, i vam retornar a Damasc. Em va costar uns quants dies recuperar-me de tot plegat. Després dels anys encara hi penso de tant en tant.
M'agradaria saber què se n'ha fet d'ell...
Tens intenció de tornar a Catalunya algun dia?
Segueixo tenint la família i el meu pis a Barcelona, i encara que estic lluny segueixo ben arrelada al barri de Gràcia de Barcelona. Viatjo a Barcelona sempre que puc, i tornar definitivament és sempre una possibilitat que no descarto encara que no ho contemplo en un futur immediat. Professionalment, no tinc les opcions que se m'ofereixen en altres contrades i això encara té un pes important.
Catalunya és el millor lloc del món, i segur que hi tornaré tard o d'hora. Per ara, em conformo a fer país allà on vaig, connectar amb catalans arreu del món i fer modestament d' "ambaixadora" de Catalunya i de la nostra cultura.
Fes-nos 5 cèntims del que significa per tu "viure a fora" i en què t'ha enriquit personalment
Per a mi, viure a fora és una aventura i una experiència que forja caràcter, especialment quan marxes sent jove. Viure en llocs tan diferents del nostre país, conèixer cultures i gent vivint en contexts i situacions tan diversos, m'ha eixamplat la manera de pensar i d'entendre el món i la vida. No seria la que soc ara si m'hagués quedat a Barcelona... Amb totes les seves limitacions, integrar-se és un repte molt enriquidor que val molt la pena.
Curiosament vivint a fora t'adones de l'abast real d'institucions molt nostres com el Barça, que ens uneixen amb gent de tot el món. Messi, Dembélé, Busquets o el darrer resultat a la Lliga poden ser un tema de conversa fantàstic per trencar el gel en llocs tan diversos com Windhoek, Cape Town, Koh Tao, Ramallah o Bogotà. La meva tàctica per socialitzar en molts països és veient partits del Barça en qualsevol local i compartint alegries i patiments futbolístics amb gent que estan tan lluny, però que estimen el Club tant o més que jo.
Viure a fora també és trobar a faltar la família, els amics, les festes de la Mercè i Sant Medir, els bunyols de Quaresma, els plats de la mare, les llums de Nadal, els estius a la platja, les revetlles de Sant Joan, els tallats i les ensaïmades de cabell d'àngel. Aquesta és la part menys positiva, però no es pot tenir tot.
Com et dius, on has viscut i durant quant de temps