Rècord històric de suport a la
independència a Gal.les: un 41%. Segons
una enquesta realitzada per YouGov, un
41% de gal·lesos estarien a favor
d'independitzar-se del Regne Unit. Es
tracta d'un resultat històric vuit punts
més alt que les xifres de 2017.
D'altra banda, els detractors de la
independència han baixat vuit punts.
Europe Elects
@EuropeElects
UK, YouGov poll:
Wales independence referendum
Pro independence: 41% (+8)
Against independence: 59% (-8)
This excludes 29% (+2) undecided.
Fieldwork: 10-15 May 2019
Sample size: 1,133#Brexit #Cymru #Wales
#Wales2019
557
12:59 - 22 de juny de 2019
Informació i privacitat dels Anuncis del
Twitter
345 persones estan parlant sobre això
Aquest sondeig s'ha fet públic en plena
crisi pel Brexit i després que, el
passat 11 de maig, Cardiff acollís la
primera manifestació per la
independència de Gal·les. En aquella
concentració milers d'habitants de
Gal·les van sortir al carrer per
assistir a un míting i una manifestació
organitzats per All Under One Banner,
grup de pressió per a la independència
d'Escòcia.
Accident mortal a Costa d'Ivori després
de bolcar l'autobús en què viatjaven 13
alumnes de 2n de batxillerat del
Col·legi Canigó, de Barcelona. La
subdirectora de l'escola, Teresa
Cardona, ha mort a causa del sinistre,
mentre que les alumnes estan fora de
perill. Totes formaven part d'una
expedició d'ajuda humanitària en aquest
país africà.
Segons ha pogut saber l'ARA, la comitiva
la integraven 30 alumnes que viatjaven
en dos minibusos, un dels quals ha
bolcat. L'única víctima mortal de
l'accident ha sigut la professora, i hi
ha una desena de noies amb ferides
lleus.
Les alumnes ja estan viatjant cap a
Barcelona. L'expedició estava
organitzada per l'entitat Bonaigua,
vinculada a l'Opus Dei. El Col·legi
Canigó forma part del grup Fomento de
Centros de Enseñanza, també de l'Opus
Dei.
S'emetrà una ordre internacional de
detenció pels quatre sospitosos d'abatre
l'avió que sobrevolava Ucraïna amb 298
passatgers el 17 de juliol del 2014
Mohamed Mursi, expresident d'Egipte
entre el juny de 2012 i el juliol de
2013, ha mort aquest dilluns a la sala
del tribunal que el jutjava per
espionatge.
La televisió pública egípcia ha informat
que ha perdut el coneixement durant una
sessió del judici i ha mort poc després.
Tenia 67 anys, però la seva salut
s'havia deteriorat aquests últims sis
anys passats a la presó de Borg al-Arab,
a la ciutat d'Alexandria.
Des d'allà era traslladat en helicòpter
fins a l'Acadèmia de Policia del Caire,
on se'l jutjava per un suposat cas
d'espionatge a partir de contatctes amb
l'organització islamista palestina
Hamas.
Antic dirigent dels Germans Musulmans,
va arribar al poder arran de la
Primavera Àrab egípcia, que va posar fi
als 30 anys de poder totalitari de Hosni
Mubarak.
Mor Mohamed Mursi, primer president
electe d'Egipte, mentre el jutjaven per
espionatge
Mohamed Mursi, el 29 de juny de 2012,
durant un discurs a la plaça Tahrir del
Caire (Efe/Amel Pain)
Després de guanyar les eleccions
presidencials de 2012, Mursi es va
convertir en el primer president
d'Egipte elegit democràticament.
El seu mandat, però, va durar un any,
perquè va ser derrocat per l'exèrcit
després de protestes arreu del país
demanant la seva dimissió. En aquest
temps no va ser capaç de redreçar
l'economia ni la seguretat d'Egipte.
Durant els primers mesos va gaudir del
favor de la ciutadania, que, tanmateix,
de seguida va retirar-li el suport i va
acusar-lo de ser un titella dels Germans
Musulmans.
Mor Mohamed Mursi, primer president
electe d'Egipte, mentre el jutjaven per
espionatge
Mohamed Mursi reunit amb l'aleshores
secretària d'Estat dels EUA, Hillary
Clinton, el 14 de juliol de 2012
(Reuters/Amr Dalsh)
Es dona la circumstància que Mursi va
ser proclamat candidat a última hora, en
substitució de l'empresari Khairat
al-Chater. Casat i pare de cinc fills,
tenia un caràcter afable.
El líder del cop d'estat, que es va fer
sense vessament de sang, va ser el
general Abdel Fattah al-Sisi, que un any
més tard, el juny de 2014, es va
convertir en el successor de Mursi.
Mor Mohamed Mursi, primer president
electe d'Egipte, mentre el jutjaven per
espionatge
Mohamed Mursi a la presó, el 21 de juny
de 2015 (Reuters/Amr Dalsh)
Mursi estava a la presó des del 3 de
juliol de 2013, dia que va ser derrocat.
La seva família havia denunciat que era
tingut en un règim d'aïllament i
Amnistia Internacional va assegurar al
febrer que en aquests sis anys només
havia rebut tres visites.
Més enllà del judici que tenia en curs,
Mursi complia presó per un altre cas
d'espionatge, a favor de Qatar, i per la
mort de manifestants el 2012.
En este rincón de Reino Unido no sólo
los médicos que lo practiquen se
enfrentan a penas de prisión, la mujer
puede ser condenada de por vida si no
sigue adelante con el embarazo aunque
sea fruto de una violación o el feto no
tenga posibilidades de sobrevivir. La
única opción es comprar ilegalmente la
píldora abortiva o viajar fuera para
interrumpir el proceso.
Lo llaman el 'día X', un terremoto de
gran magnitud que sacudirá el corazón de
la ciudad más poblada del mundo en el
que puede ser el suceso más calamitoso
desde la Segunda Guerra Mundialla
probabilidad de que se produzca un
terremoto de magnitud 7 en la escala
sismológica de Richter en Tokio antes de
2050 es del 70%Sus rascacielos están
diseñados para balancearse, los parques
cuentan con baños de emergencia ocultos
y bancos que se convierten en cocinas y
la ciudad dispone de la mayor brigada de
bomberos del mundo
A la Guatemala del 2015 Jimmy Morales va
guanyar les eleccions amb la promesa
d’acabar amb la corrupció. “Ni lladre ni
corrupte”, proclamava en un lema que el
temps i els fets s’han encarregat de
desmentir, fins al punt que molts
auguren que passarà als llibres
d’història com el president més corrupte
del país. La Guatemala del 2019 percep
que la corrupció s’ha fet encara més
forta en les administracions públiques,
gràcies a l’ajuda inestimable de
Morales, que ha intentat en diverses
ocasions blindar-se per guanyar-se la
immunitat. Uns vuit milions de ciutadans
estan cridats al vot avui en una primera
volta en què surt com a favorita la
socialdemòcrata Sandra Torres, una
exprimera dama que es va divorciar de
l’expresident Álvaro Colom per burlar
així la llei que prohibeix la
candidatura de familiars de
presidents.
La incògnita està en qui l’acompanyarà a
la segona volta de l’agost, que amb tota
seguretat no podrà evitar -ja que no
arribarà al 50% dels vots-: si el dretà
Alejandro Giammattei o l’ultra Roberto
Arzú. Torres s’ha mostrat en contra de
l’avortament i els matrimonis
homosexuals, mentre que els seus dos
contrincants plantegen una
militarització de les presons, per
exemple, i l’enduriment del Codi
Penal.
Quatre anys després de l’efecte Morales,
no queda ni rastre “de l’onada
d’il·lusió i optimisme” amb què es va
rebre la victòria d’aquest còmic de 50
anys, famós per les seves aparicions
gracioses a la televisió, segons apunta
l’analista guatemalenc Jonatán Lemus,
per a qui el president va saber captar
el “desencís per la política tradicional
i les ganes de canviar un sistema marcat
pel clientelisme i la corrupció”.
Fals ‘outsider’
És amb aquest panorama que Morales va
fer valer la seva nul·la experiència en
gestió i el fet de ser un outsider de la
política. En realitat, però, ha sigut un
alumne avantatjat de la vella política.
I això que ho tenia fàcil per millorar
el mandat d’Otto Pérez Molina, que pocs
mesos abans de les eleccions va haver de
dimitir forçat per un rosari
d’acusacions que van des del suborn al
frau duaner i que el mantenen a la
presó.
El president Morales ha sabut treure
profit dels ressorts del poder per
intentar salvar-se de les nombroses
acusacions que han esquitxat la seva
persona, el seu germà o el seu fill, a
qui s’ha vetat poder presentar-se a les
eleccions. En els últims quatre anys no
hi ha hagut cap reforma del sistema
polític i Morales va generar una enorme
crisi institucional quan va posar fi al
mandat de la Comissió Internacional
contra la Impunitat, que va començar a
investigar-lo. Durant l’última dècada
aquest organisme havia perseguit més de
600 corruptes, entre ells presidents,
vicepresidents, militars amb galons,
empresaris o jutges. La decisió de
Morales va indignar bona part de la
població de Guatemala, que volia que la
comissió continués la seva feina fins al
final.
Per a l’analista Lemus, el gest del
president no fa altra cosa que tensionar
i polaritzar la societat, fins al punt
que aquesta campanya electoral serà una
de les més “dures” dels últims anys. La
conseqüència, apunta aquest professor
universitari, és que la societat arriba
a les urnes “apàtica”, sense conèixer
amb detall les propostes dels candidats,
que han obviat, apunta Lemus, temes tan
candents com la immigració i el pla de
Mèxic per militaritzar la frontera entre
els dos països. Lluny de millorar,
Guatemala continua aportant migrants a
la ruta cap al nord, desigualtats
socials, pobresa, analfabetisme i
violència.
Una setmanes de protestes massives i
greus aldarulls aconsegueixen congelar
el projecte de llei que facilitaria les
extradicions a la Xina
https://www.ccma.cat/324/la-pressio-popu
lar-forca-hong-kong-a-suspendre-la-llei-
dextradicio-a-la-xina/noticia/2928914/
El govern de Hong Kong ha anunciat la
suspensió del polèmic projecte de llei
que autoritzava les extradicions a la
Xina i que havia provocat una setmana de
manifestacions i protestes sense
precedents a l'antiga colònia
britànica.
La cap del govern, Carrie Lam, després
de reunir-se aquest matí amb el seu
Consell, ha comparegut davant la premsa
per anunciar que la llei queda suspesa
de forma indefinida. Una mesura que
l'executiu ha pres per intentar
desactivar la crisi als carrers. Lam ha
afegit que la seva intenció és "evitar
que Hong Kong es converteixi en un
paradís dels criminals".
"Hem creat un gran conflicte i molta
gent està decebuda i trista. Jo també
estic trista i em sento penedida per
haver desfermat aquest conflicte.
Acceptem les crítiques amb sinceritat i
humilitat i ho millorarem. El govern
escoltarà obertament totes les opinions
sobre el projecte legislatiu. Ens
comunicarem amb la societat, explicarem
més i escoltarem més", ha dit Carrie
Lam.
La difusió de converses entre el
magistrat i la fiscalia comprometen
l?ara ministre de Bolsonaro
https://www.ara.cat/internacional/invest
igacio-periodistica-questiona-imparciali
tat-jutge-Lula-Lava-Jato_0_2249775094.ht
ml
La teoria conspiratòria de l’esquerra
brasilera que la macroinvestigació de
corrupció, coneguda com a operació Lava
Jato, tenia com a principal objectiu
evitar que Lula da Silva participés en
les presidencials del 2018 ha guanyat
ara un argument de pes. Una investigació
periodística de The Intercept ha revelat
converses de Telegram durant tres anys,
del 2015 al 2018, entre el fiscal Deltan
Dallagnol i el jutge Sérgio Moro, que va
instruir la primera fase de l’operació
Lava Jato des del seu inici, el 2013, i
va condemnar, entre d’altres, Lula da
Silva. El material difós posa en dubte
la parcialitat del magistrat, ara
ministre de Justícia amb Jair
Bolsonaro.
Bolsonaro farà ministre de Justícia el
jutge que va empresonar Lula
Bolsonaro farà ministre de Justícia el
jutge que va empresonar Lula
Les filtracions són un autèntic
Brasilgate, un terratrèmol
jurídico-polític de conseqüències ara
mateix incalculables, que poden fer
replantejar, per part del Suprem,
condemnes de desenes de polítics, com
Lula da Silva, empresonat des de l’abril
del 2018. El cas, igualment, pot
escurçar la carrera política de Moro,
que és el ministre més ben valorat del
govern d’extrema dreta.
L’actuació coordinada que reflecteixen
les filtracions entre el jutge i la
fiscalia, més enllà de les audiències i
les interlocutòries, contradiu el
principi d’imparcialitat del magistrat i
dinamita la narrativa dels autors de la
Lava Jato que l’operació no té cap biaix
ideològic. La Constitució brasilera, a
diferència de l’espanyola, estableix que
el magistrat instructor també farà el
judici, per això li prohibeix que
col·labori amb la fiscalia, per evitar
la indefensió de l’acusat. Les converses
ara publicades mostren com Moro passa
diverses proves al fiscal (una de clau,
sobre la qual es va fonamentar
l’acusació que Lula va rebre un
apartament de la constructora OAS),
l’orienta i influeix en el ritme, el
contingut i l’ordre de les
acusacions.
En el xat entre els fiscals es parla de
“resar perquè el Partit dels
Treballadors no torni al govern” i
d’intentar tergiversar la decisió del
Suprem, que va permetre a Folha de S.
Paulo entrevistar Lula empresonat,
perquè “una roda de premsa abans de la
segona volta pot ajudar Fernando Haddad
[candidat del Partit dels
Treballadors]”. La defensa de Lula da
Silva ja ha demanat la seva immediata
posada en llibertat adduint que el
procés que el va condemnar està
“corromput”. “Podem estar davant de
l’escàndol institucional més important
de la història de la República”, va dir,
per la seva banda, Fernando Haddad.
Dilma Rousseff
@dilmabr
As revelações do @TheInterceptBr deixam
explícitas as relações ilegais e
espúrias entre o Juiz Sérgio Moro e os
Procuradores da Lava Jato com destaque
p/ Deltan Dalagnol. Uma fraude jurídica
construída p/ condenar Lula sem crime e
sem provas e impedir sua eleição para
Presidente
22,8m
20:58 - 9 de juny de 2019
Informació i privacitat dels Anuncis del
Twitter
6.534 persones estan parlant sobre
això
Tot i que Moro treu ferro al contingut
divulgat -“No hi ha res de l’altre món”,
assegura-, ahir a Brasília ja es donava
per fet que el Congrés instauraria una
comissió d’investigació i que l’onada
expansiva de la crisi afectarà
l’aprovació del seu pla contra el crim
organitzat. Qui va defensar a capa i
espasa l’exmagistrat són els tres fills
de Bolsonaro, que conformen un nucli
radicalitzat que critica “la invasió
il·legal” de la privacitat de l’ara
ministre.
La crisi tindrà nous capítols. The
Intercept anuncia que hi haurà noves
filtracions. El Brasilgate el signa
Glenn Greenwald, que el 2013 va revelar
les informacions d’Edward Snowden sobre
els programes de vigilància massiva de
l’NSA.
Centenars de milers de persones van
recórrer ahir el centre de Hong Kong per
protestar contra el projecte de llei
d’extradició que permetrà que residents
a l’excolònia britànica siguin detinguts
i traslladats a la Xina per ser jutjats
sota les seves lleis.
La manifestació va ser la més massiva
que s’ha vist a Hong Kong en l’última
dècada, incloses les concentracions de
la Revolució dels Paraigües del 2014.
Els convocants van assegurar que més
d’un milió de persones, vestides de
blanc, el color de la protesta, van
omplir els carrers durant més de nou
hores i van enviar un potent missatge de
rebuig a Pequín. La policia va limitar
l’assistència a 240.000 persones.
Els manifestants anaven vestits amb roba
blanca, el color que simbolitza
l'oposició a la llei / JEROME FAVRE /
EFE
Els manifestants anaven vestits amb roba
blanca, el color que simbolitza
l'oposició a la llei / JEROME FAVRE /
EFE
Els opositors al projecte de llei
denuncien que dona carta blanca a la
Xina per extradir qualsevol presumpte
sospitós, inclosos activistes pro
democràcia o dissidents, per ser jutjats
sota el sistema legal de Pequín, que no
és ni independent ni transparent.
La protesta va ser la més unitària que
s’ha vist a l’excolònia. Va reunir
contra el govern no només l’oposició
política i els activistes prodemocràcia,
sinó també gran part de la societat
civil, des d’advocats fins a empresaris,
que temen que la nova llei retalli les
llibertats i també la seguretat
jurídica, que és un dels principals
atractius de Hong Kong.
Els crítics denuncien que el projecte de
llei és una nova ingerència xinesa per
retallar les llibertats a Hong Kong. El
1997, quan Londres va retornar la
sobirania de Hong Kong a la Xina, Pequín
es va comprometre a mantenir el seu
sistema legal i de llibertats civils
durant 50 anys sota la política d’“un
país, dos sistemes”.
En la manifestació es van corejar
consignes que exigien la retirada de la
llei i demanaven la dimissió de Carrie
Lam, la cap de l’executiu de Hong Kong.
Lam i el seu govern defensen que la llei
és una eina necessària per combatre el
crim transnacional. Asseguren que han
introduït excepcions per a casos de
persecució política o religiosa. I han
intentat tranquil·litzar la població
dient que només s’entregaran sospitosos
d’haver comès delictes amb una condemna
de més de 7 anys de presó. Però la nova
llei, que va ser proposada al febrer,
permetrà al govern i als tribunals de
Hong Kong tramitar les extradicions
sense acords previs i sense supervisió
legislativa.
Existeixen seriosos temors que
l’administració de Hong Kong no sigui
capaç de resistir les peticions xineses
d’extradir dissidents o opositors
acusant-los de delictes comuns.
Un temor que té la seva justificació en
la memòria dels habitants de
l’excolònia, que recorden el cas dels
cinc llibreters que van desaparèixer el
2015, es creu que detinguts il·legalment
per policies xinesos. Eren responsables
d’una petita editorial a Hong Kong que
publicava biografies controvertides
sobre els líders xinesos. Alguns van
aparèixer al cap de mesos a la televisió
xinesa confessant crims comuns, com ara
delictes de trànsit, i van ser
condemnats a anys de presó.
La massiva manifestació d’ahir va
culminar amb incidents davant del
Parlament. Era el colofó a un conjunt de
mobilitzacions: dijous passat s’hi van
reunir prop de 3.000 advocats i jutges,
que van desfilar en silenci per la
ciutat en senyal de rebuig a la nova
llei.
El món empresarial, a través de diverses
cambres de comerç, també ha mostrat la
seva desaprovació. L’extradició a la
Xina també és una amenaça per a
qualsevol empresari que vulgui fer
negocis a Hong Kong. Les acusacions de
corrupció són una arma molt utilitzada
pel govern xinès per controlar els
empresaris que no segueixen al peu de la
lletra les directrius del Partit
Comunista Xinès. Les protestes contra el
projecte de llei es van estendre de
manera solidària a 26 ciutats del món,
incloses Londres, Sydney, Nova York i
Chicago.
El projecte de llei d’extradició es
començarà a debatre al Parlament
dimecres i el govern espera aprovar-lo
abans de finals de juliol.
La independència judicial, amenaçada
La població de Hong Kong respon a
l’amenaça sobre l’estatus de regió
administrativa especial de l’excolònia,
que té una llei pròpia que reconeix
drets com la llibertat de premsa, reunió
i manifestació, i té por que es
dilueixin.
Pequín no només ha rebutjat la
democratització de l’elecció del cap del
govern de Hong Kong i manté que s’hagi
de votar entre tres candidats
preseleccionats, sinó que també ha
augmentat les pressions sobre el
moviment prodemocràtic. El setembre de
l’any passat es va il·legalitzar per
primer cop un partit polític; era un
partit independentista amb dos centenars
de seguidors. I aquest abril, nou
destacats activistes que van impulsar la
Revolució dels Paraigües van ser
condemnats a presó per pertorbar l’ordre
públic aplicant una vella llei del
període colonial i obviant la llei de
Hong Kong.
El Ministeri d'Exteriors ha confirmat el
cessament del cònsol general espanyol a
Edimburg, Miguel Ángel Vecino. El
cessament es produeix després que Vecino
va afirmar en una carta que, si Escòcia
assolia la independència, "no s'hauria
d'esperar a la cua" per tornar a ser
membre de la Unió Europea.
La missiva es va enviar al director del
diari escocès "The National" i el cònsol
hi expressava la seva opinió. Vecino, en
la mateixa línia de la del ministre
d'Exteriors en funcions, el socialista
Josep Borrell, creia que, en cas d'un
acord entre Londres i Edimburg per fer
un referèndum, Madrid reconeixeria la
nova Escòcia independent perquè no
voldria ser "més papista que el
papa".
El cònsol a Edimburg va anar un pèl més
enllà que Borrell. A la carta, Miguel
Ángel Vecino afirmava que "l'entrada a
la UE no depèn de cap manera
d'esperar-se en una cua", com havia dit
l'eurodiputat del Partit Popular Esteban
González Pons pocs dies abans. A més,
afirmava que "el govern espanyol no
intervindrà mai en assumptes interns del
Regne Unit o de qualsevol altre estat, i
espera una actitud recíproca en aquest
mateix sentit".
El Ministeri d'Afers Estrangers espanyol
va acusar el seu cònsol a Edimburg
d'extralimitar-se en les seves funcions
en fer aquestes afirmacions. Segons el
ministeri, el cònsol no té funcions de
representació política, ja que les seves
tasques s'han de limitar a tramitacions
burocràtiques. A més, destaquen que el
diplomàtic a Edimburg no va consensuar
aquestes declaracions amb l'ambaixador
espanyol a Londres.
Miguel Ángel Vecino es va reunir el
febrer passat amb la primera ministra
d'Escòcia, Nicola Sturgeon, per tractar
de les relacions bilaterals i amb
Catalunya com a tema de fons.
Va anar al Nepal l’estiu del 2012 per
fer-hi un voluntariat i quan en va
tornar li va resultar impossible fer
vida normal. Al centre d’educació
especial on treballava aquí, els nens
amb discapacitat intel·lectual rebien
totes les atencions gràcies al personal
que en tenia cura i als diversos mitjans
disponibles, una situació molt diferent
de la dels nens i nenes que havia
conegut al Nepal. També tenien
dificultats intel·lectuals, però allà
eren qualificats de “nens sense ment” i
eren rebutjats, apartats i socialment
abandonats. El record de la injustícia
la va impulsar a actuar.
Aina Barca, graduada en treball social
per la Universitat de Barcelona i amb un
màster en direcció i gestió d’entitats
no lucratives per la UOC, va decidir
engegar l’ONG Família d’Hetauda amb
l’objectiu de recaptar fons i construir
una escola per a aquelles criatures. I
ho va aconseguir.
Educació especial i tractament sanitari
per a 40 nens
L’Asha Special School és l’única que té
cura d’aquest col·lectiu al districte
d’Hetauda, de 2.500 quilòmetres
quadrats. Acull una quarantena de nens i
nenes d’edats ben variades que tenen
discapacitat intel·lectual o paràlisi
cerebral que reben educació especial i
tractament sanitari. Actualment el
projecte és construir una residència per
a la dotzena d’alumnes que s’hi passen
tota la setmana perquè la família viu a
tres o quatre hores del centre escolar.
El nuevo gobierno ha creado la TRRC, una
comisión que investiga lo acontecido en
la dictadura y cuyas audiencias
interrogando a militares y políticos se
retransmiten por la televisión pública
Fue el 16 de diciembre de 2004.
Entonces, cuando Deyda Hydara dio por
finalizada su jornada laboral al frente
de The Point Newspaper, el primer
periódico de Gambia en antigüedad y en
lectores que él mismo fundó, se montó en
su coche y, junto a un par de
compañeros, puso rumbo a su casa. Nunca
llegó. En mitad del camino, unos tipos
se apearon de otro vehículo y lo
tirotearon hasta asesinarlo. Sus
acompañantes sólo resultaron heridos. La
razón: la línea editorial del rotativo
era feroz contra Yahya Jammeh, el
dictador gambiano que asaltó el poder en
1994 con un golpe de Estado y que lo
mantuvo, ya bajo las sigas del partido
político APRC (The Alliance for
Patriotic Reorientation and
Construction, la agrupación que fundaron
los militares tras el golpe) hasta 2016.
“A mi padre lo mataron por denunciar
todos los casos de corrupción y de
violación de derechos humanos. Este
periódico siempre se posicionó en contra
del dictador. Por eso estuvo cerrado un
tiempo y sufrió una brutal persecución”,
afirma Baba Hydara, su hijo y actual
editor del mismo rotativo. “Fue uno de
tantos, una víctima más de las acciones
de un régimen que asesinó, torturó e
infligió gran sufrimiento al pueblo
gambiano”.
Yahya Jammeh gobernó con mano dura
Gambia, el país más pequeño de África,
con algo menos de dos millones de
habitantes, durante 22 años. La magnitud
de las atrocidades que se perpetraron en
el país bajo su mandato sólo es
comparable a la grandeza de sus
delirios. Jammeh fue capaz de vender al
mundo que había inventado una cura del
VIH, un remedio que se aplicaba en un
hospital gubernamental, también de su
propia creación, y que provocó decenas
de muertes al obligar a los pacientes a
abandonar los tratamientos retrovirales.
También dijo haber creado una pócima
capaz de acabar con la brujería, que
repartía entre la población acusada de
ello, sobre todo entre mujeres.
Respondía a las protestas con
detenciones y tiroteos y se le acusa, de
igual modo, de ser responsable de
decenas de asesinatos y desapariciones,
muchas de las cuales todavía se
encuentran sin resolver.
Cuando en 2016, tras las primeras
elecciones democráticas o, al menos, las
únicas que no levantaron las suspicacias
de la Comunidad Internacional, el
presidente fue depuesto y obligado a
huir a los países vecinos, los
damnificados por los crímenes de la
dictadura, aprovechando la transición
política, comenzaron a organizarse.
Nueve familias se unieron entonces para
fundar el Gambia Center for Victims of
Human Rights Violations. Hoy, casi dos
años después, las víctimas se cuentan
por cientos y aumentan cada semana.
“Necesitamos justicia, saber qué es lo
que pasó durante tanto tiempo. Aquí
puede venir quien quiera. Animamos a
todo el mundo que se haya sentido
perseguido por la dictadura a que acuda
a nosotros para que podamos ayudarle. Ya
lo han hecho unas 800 personas. La queja
más común son los arrestos
injustificados que se produjeron, pero
hay gente que viene y nos dice que
necesita saber qué pasó con su hija, con
su hermano o con su padre”, explica
Zainab Rilwan, responsable de
Documentación de la asociación y una de
sus fundadoras.
Zainab cuenta que la Asociación ya ha
documentado 30 casos de personas
desaparecidas y 40 de asesinatos. Aunque
podrían ser muchos más. Ella, prosigue,
sigue buscando a su hermano. “Era
soldado. Su nombre era Ebolo. En 2006
estuvo implicado en un motín y fue
arrestado. No recuerdo bien, pero creo
que era por marzo o abril. Un par de
días después de su detención, el
gobierno de la dictadura anunció que
cinco de los presos que habían
participado en aquel golpe iban a ser
trasladados a otra cárcel. Ya no
volvimos a saber nada de él. Dijeron por
la televisión que el camión que los
transportaba tuvo un accidente en el
camino y que los prisioneros huyeron a
pie. Al principio pensamos que era
verdad. Pero después, cuando pasaban las
semanas y no teníamos noticias suyas,
empezamos a creer que lo habían
asesinado. Nadie volvió a ver a mi
hermano nunca más. Hoy estoy seguro de
que lo mataron. Era un hombre joven, de
29 años, y tenía mujer e hijos. Nadie
desaparece así…”, recuerda.
Sentada en una silla en la sede de la
Asociación, a las afueras de Serakunda,
una de las ciudades más grandes de
Gambia, a Zainab le cuesta hablar sobre
su hermano. “Todo esto fue, y sigue
siendo, muy duro para toda mi familia.
Sus niños eran todavía pequeños, así que
no fue difícil decirles que su padre se
había ido de viaje. Poco a poco,
conforme han crecido, han ido
descubriendo la verdad. Mi madre lo pasó
muy mal. Tuvo que ayudar mucho. Yo
también tuve que hacerlo. No hay forma
de explicar cómo nos sentimos.
Simplemente, no podemos aceptar que eso
pasara y que quede en el olvido”,
afirma. Y prosigue: “Días antes de su
detención estuvo en casa y nos dijo que
estaba tranquilo, que él no era parte de
aquella protesta. ¡Cómo cambia la vida!
Un día estás hablando con él, al día
siguiente te informan de que está
arrestado y al otro ya no vuelves a
verlo nunca más”.
Los testimonios recogidos por el ‘Gambia
Center for Victims of Human Rights
Violation’ no difieren mucho del de
Zainab. La asociación, que no tiene
carácter político ni nació vinculada a
ningún partido, ha documentado también
torturas llevados a cabo por la Agencia
de Inteligencia Gambiana (NIA por sus
siglas en inglés) en la época del
dictador, ha demostrado la existencia de
coacciones para firmar declaraciones
falsas y ha ayudado a localizar fosas
comunes con restos humanos de asesinados
durante la dictadura, que ya han
comenzado a exhurmarse. “Cada mes llegan
testimonios de gente que perdió a sus
familiares injustamente. Trabajaremos
para que esto no pase nunca más”,
sentencia Zainab.
La comisión reparadora y sus
audiencias
Los movimientos ciudadanos no han sido
las únicas respuestas a los años de
barbarie. Después de las elecciones de
2016, donde resultó ganadora una
colación formada por siete partidos
opositores al régimen, y capitaneada por
Adama Barrow, actual presidente (que
necesitó la intervención de la comunidad
internacional porque su rival, Yahya
Jammeh, se negó a aceptar la derrota y
amenazó con una dura represión), se han
sucedido las acciones. La más importante
ha sido la impulsada por el Ministro de
Justicia y reputado abogado gambiano Ba
Tambadou, que había trabajado durante
más de diez años para el Tribunal Penal
de las Naciones Unidas para Ruanda
(organismo encargado de depurar las
responsabilidades del genocidio
ruandés). Tambadou ha dirigido en Gambia
la creación de la Truth, Reconciliation
and Reparations Commision (Comisión para
la Verdad, Reconciliación y Reparación,
TRRC) por sus siglas en inglés).
Esta Comisión, que por mandato
gubernamental sólo tendrá dos años, más
uno prorrogable, para alcanzar sus
objetivos, está formada por once
personas y trabaja para arrojar luz
sobre los asesinatos sumarios, los
secuestros, las desapariciones y todas
las violaciones de derechos humanos
acontecidas durante los 22 años de
dictadura. Para ello ha comenzado ya una
serie de audiencias que comanda su
equipo legal, compuesto por cuatro
juristas locales, y que seguirán un
orden cronológico; empezaron el pasado
febrero con el interrogatorio a los
militares envueltos en los primeros
crímenes, los de 1995, y finalizarán
investigando los acaecidos en 2016,
durante los últimos meses de mandato del
expresidente.
La TRRC no puede imponer penas a ningún
interrogado, aunque estos confiesen
crímenes durante las audiencias. Tampoco
tiene el poder de conceder amnistías.
Esa potestad corresponde únicamente a
los jueces, que decidirán si basarse en
las conclusiones de la TRRC, cuando ésta
acabe su labor, para dictaminar sus
penas. La Comisión, en cambio, sí deberá
pedir la comparecencia de aquellas
personas contra las que haya pruebas
fehacientes de violaciones de derechos
humanos. Si esta persona se niega, el
organismo puede exigir a las autoridades
que intervengan y el requerido podría
ser llevado a declarar a la fuerza. Las
víctimas, además, tienen la posibilidad
de pedir voluntariamente su
comparecencia para explicar lo sufrido.
“Lo que haremos será recomendar al
sistema judicial, en función de los
testimonios, la encarcelación de los
responsables de las torturas y los
asesinatos”, explica Imram Darbor,
coordinador de Proyección Externa del
organismo.
Las audiencias, que tienen periodicidad
diaria, las retransmite en directo la
televisión pública gambiana.
“Necesitamos que el país entero entienda
las cosas que pasaron y también que
sepan que vamos a respetar el dolor de
las víctimas. Muchas han sufrido
demasiado tiempo sin poder decir nada”,
afirma Imram. Y lo ejemplifica
recordando uno de los casos más sonados:
“En el año 2.000 hubo una manifestación
estudiantil que fue violentamente
reprimida por el dictador. La policía
abrió fuego, mató a 16 chavales, todos
jóvenes, e hirió a bastantes más.
Algunos de los supervivientes de aquello
han venido a decir que quieren hablar.
Todavía tienen restos de las balas y de
metralla dentro de sus cuerpos y
lamentan que nunca hayan podido decir
nada al respecto. Hasta ahora”.
Por estas audiencias, finaliza Imram,
deberán pasar también policías,
militares y responsables de medios de
comunicación para ayudar a esclarecer
todos los crímenes cometidos. El
gobierno gambiano también ha impulsado
otra comisión de similares
características para inspeccionar los
crímenes financieros y la corrupción y
otra encargada de velar por el
cumplimiento de la Constitución.
Sanar el pasado, mirar al futuro
Lo cierto es que los escándalos
atribuidos al dictador Yahya Jammeh, que
actualmente se encuentra huido del país
gambiano, son muchos y diversos, aunque
algunos trascendieron más que otros,
sobre todo de cara a la comunidad
internacional. Hay varios ejemplos. Uno
de los mas recientes e importantes por
su influencia en el devenir de los
acontecimientos fue el asesinato a manos
de la policía del entonces opositor Solo
Sandeng, en abril del 2016, acción que
propició múltiples protestas civiles que
serían el detonante para el
derrocamiento del dictador.
Pero los escándalos son muchos y muy
prolongados en el tiempo. Jammeh reformó
la Constitución para perpetuarse en el
poder, pronunció discursos repletos de
odio contra la etnia mandinga, la más
numerosa en Gambia (él pertenece a la
etnia Yola, a la que privilegió durante
su mandato) y, en el momento de
marcharse al exilio, lo hizo, según
denunció Mai Ahmad Fatty, asesor del
presidente actual, llevándose consigo
unos 500 millones de dalasis (alrededor
de 10.5 millones de euros) de dinero
público, además de otros objetos de lujo
como tres Roll Royce. Otras fuentes
afirman, sin embargo, que el dinero
sustraído fue bastante más.
“Gambia es muy pequeño; sólo hay dos
millones de personas y las familias,
como en otras partes de África, suelen
tener muchos componentes. Es necesario
reparar el sufrimiento y avanzar en la
reconciliación porque, a menudo, las
víctimas son familiares de los
verdugos”, resume Imram Darbor. “Hay
damnificados de todas las edades, de
todas las etnias y de todas las
afiliaciones políticas, incluso del
partido político del dictador. De hecho,
hay víctimas que eran parientes suyos”,
dice Zainab Rilwan en la sede del Gambia
Center For Victims of Human Rights
Violation.
Como Baba y Zainab, son muchos los
gambianos que luchan por encontrar a sus
hijos, a sus maridos, a sus mujeres, a
sus amigos. Quieren cerrar una herida
que todavía supura y enterrar hondo la
llave para que nadie vuelva a abrir la
cicatriz. “De todo lo que pasaba en
Gambia, el presidente quería su parte.
Yahya Jummeh hizo de la corrupción su
forma de gobierno y de la represión su
máximo aliado. Saber lo que pasó puede
ser muy doloroso, pero antes de avanzar,
antes de reconciliarnos todos, es
imprescindible que sepamos la verdad.
Lucharemos para que el dictador vuelva a
Gambia, a nuestro país, y pueda terminar
sus días en la cárcel. Por ahora es muy
difícil, pero creemos firmemente que no
va a ser siempre así”, finaliza Baba
Hydara en la redacción de The Point
Newspaper, sentado en la silla que un
día ocupó su padre.
L'independentisme prepara una
manifestació a Estrasburg el 2 de juliol
pel veto a Puigdemont, Comín i Junqueras
https://www.ara.cat/politica/independent
isme-manifestacio-Parlament-Europeu-cons
titutiva_0_2243775797.html
Brussel·les, Madrid i ara Estrasburg.
Després de l'èxit de les manifestacions
a les capitals de Bèlgica i Espanya,
l'independentisme prepara una nova
mobilització massiva a la ciutat
francesa que acull el Parlament Europeu
per al dimarts 2 de juliol en la sessió
constitutiva de la cambra europea per
defensar els drets polítics dels
eurodiputats catalans escollits diumenge
passat, segons ha pogut saber l'ARA.
Després que dimecres les autoritats de
l'Eurocambra impedissin a l'expresident
de la Generalitat Carles Puigdemont i a
l'exconseller Toni Comín recollir les
seves acreditacions com a càrrecs
electes del Parlament Europeu, a
diferència de la resta de nous
eurodiputats, l'independentisme ha
començat a organitzar-se per organitzar
una manifestació a Estrasburg aprofitant
el gran nombre de mitjans que s'hi
congregaran. "No podem quedar-nos de
braços plegats", remarquen alguns dels
promotors d'aquesta nova marxa.
Els organitzadors emplacen "tots els
demòcrates catalans, espanyols i
europeus a manifestar-se davant del
Parlament Europeu el dia 2 de juliol" i
insten l'ANC, Òmnium i el Govern a
abanderar "la manifestació més gran mai
convocada per defensar els drets
polítics i democràtics, tant de les
persones que han estat escollides com
dels ciutadans que els han votat".
Si aquestes entitats o l'executiu no
s'avenen a coordinar la manifestació,
els organitzadors deixen clar que la
tiraran endavant a títol individual en
defensa de la democràcia i contra la
vulneració dels drets polítics. Per
aquest motiu, ja han posat en marxa una
etiqueta a Twitter
–#2JTotsAlParlamentEU– amb l'objectiu de
començar a preparar una marxa que volen
que sigui massiva per fer sentir un cop
més la veu de l'independentisme al cor
de nombroses institucions europees i
internacionals.
Aquesta serà la segona manifestació al
cor d'Europa en menys d'un any i mig. El
7 de desembre del 2017, el moviment
independentista va aplegar 45.000
persones, segons dades oficials de la
policia belga, als carrers de la ciutat
vestits de groc per demanar la llibertat
dels presos polítics, en una
mobilització que el vicepresident de
l'ANC, Agustí Alcoberro, va definir com
"la més gran que s'ha fet mai" a la
capital belga, i que portava per lema:
"Desperta, Europa".
45.000 catalans criden a Brussel·les:
"Desperta, Europa"
Ja aquest any, concretament el 16 de
març, l'independentisme es va desplaçar
en massa a Madrid per denunciar el
judici al Tribunal Suprem contra els
presos polítics. 120.000 persones,
segons l’organització –18.000 segons la
Policia Nacional–, van omplir la capital
espanyola cantant a l’uníson el 'Cant a
la llibertat', de José Antonio
Labordeta, i 'L’estaca', de Lluís Llach,
davant d’un mar d’estelades, el color
groc dels presos polítics i les banderes
reivindicatives de diversos col·lectius
d’arreu de la Península.
El sobiranisme clama contra la repressió
des del cor de l’Estat
Només una setmana més tard, centenars de
catalans també es van sumar a la
manifestació multitudinària que va
recórrer els carrers d'Altsasu (Navarra)
per protestar contra l'última sentència
de l'Audiència Nacional que confirmava
les penes imposades a vuit joves de la
localitat per la baralla en un bar de
dos guàrdies civils i les seves
parelles.
Milers de persones es manifesten a
Altsasu en contra de la sentència de
l'Audiència Nacional
A la manifestació, convocada pels
col·lectius Altsasu Gurasoak i
Altsasukoak Aske, i secundada per veïns,
organitzacions socials i partits
polítics, hi van acudir entre 35.000 i
50.000 persones, segons la Delegació del
govern espanyol a Navarra, i 60.000
segons els impulsors, que es van
manifestar pels carrers darrere d'una
pancarta amb el lema en basc i castellà
"No és justícia".
El Consell per la República Catalana
crida a la participació
A través d'un comunicat, el Consell per
la República Catalana ha fet una crida a
participar de la manifestació per fer
una "demostració massiva de suport a la
democràcia i per la llibertat dels
presos polítics". Concretament, reclamen
a l'Eurocambra que no permeti l'exclusió
de tres eurodiputats catalans, en
referència a Puigdemont, Comín i
Junqueras. En aquest sentit, exigeixen
respecte pels resultats de les eleccions
europees del 26 de maig. En el
comunicat, el Consell per la República
també demana a l'estat espanyol que
compleixi la resolució del Grup de
Treball de Detencions Arbitràries del
Consell de Drets Humans de l’ONU i
alliberi els presos polítics.
L’ONU insta l’Estat a alliberar els
presos immediatament
L’ONU insta l’Estat a alliberar els
presos immediatament
El Consell per la República explica que
es coordinarà amb les entitats socials i
polítiques que donin suport a aquesta
mobilització, i demana la solidaritat a
aquelles entitats civils i polítiques
que se sentin concernides en la defensa
dels drets i la democràcia a Europa.
Segons l'organització, la violació dels
drets d’aquests quasi 2,3 milions de
ciutadans (la suma dels vots de JxCat i
ERC) suposaria un "gravíssim precedent
que deixaria tocada la credibilitat del
Parlament Europeu". I afegeixen que
l'Eurocambra es veuria "incapaç" de
garantir el respecte pels drets
fonamentals dins de la pròpia institució
i, per tant, incapaç de poder
representar tots els ciutadans europeus,
tal com determina el Tractat de Lisboa.
El Consell defensa que, d’acord amb les
reformes introduïdes per aquest tractat,
en el seu article 14.2 queda clar que el
Parlament el formen els "representants
dels ciutadans de la Unió" enlloc dels
"representants dels pobles dels Estats"
com fins aleshores.
Con las negociaciones en punto muerto,
la coalición opositora ha realizado dos
días de huelga general en el país,
provocando paros en sectores
importantesLa sociedad civil trata de
presionar a los militares para copar dos
tercios de la cámara que liderará el
proceso de tres años hacia una
transición democráticaPor su parte, la
Junta Militar se ha reunido este fin de
semana con líderes de Arabia Saudí,
Emiratos Árabes Unidos y Egipto para
reforzar sus alianzas
Sudán atraviesa días de tensión en los
que la Junta Militar y la oposición
civil miden sus fuerzas y reorganizan
sus alianzas antes de volver a sentarse
a la mesa de negociación. La coalición
de partidos que da voz a las demandas de
la población ha llamado a dos días de
huelga general a los que los
trabajadores se han sumado desafiantes.
Por otro lado, altos cargos de la Junta
Militar que puso fin a los treinta años
de dictadura de Omar Al Bashir se han
reunido durante el fin de semana con
líderes de Arabia Saudí y Emiratos
Árabes Unidos (EAU) en una demostración
de poder y legitimidad internacional.
"Nunca había visto nada como lo que ha
ocurrido hoy", cuenta a eldiario.es Ala
Kheir, que este miércoles no ha ocupado
su puesto como ingeniero. Han parado la
mayoría de los bancos, incluido el Banco
Central de Sudán, las compañías aéreas,
servicios privados y comercios, las
farmacias y los hospitales, muchos
funcionarios de la compañía eléctrica
nacional se han cruzado de brazos en sus
puestos de trabajo.
"No pararemos hasta lograr un gobierno
civil", asevera Duha Mohammed, que
trabaja como diseñadora gráfica para el
Ministerio de Defensa y que ha
participado en el paro pese a los
rumores difundidos de que los empleados
públicos que se sumasen a la huelga
podrían ser despedidos. "El lunes
hicimos una pequeña concentración a
favor de la huelga", cuenta desde
Jartum, y al día siguiente recibieron
una carta del Ministerio preguntándoles
cuáles eran sus motivos. De momento no
ha habido consecuencias, explica, y
apunta que no tiene miedo a perder su
posición porque "estamos todos juntos".
Los empleados en huelga se han agrupado
en las puertas de sus lugares de
trabajo, donde han improvisado
concentraciones. Las calles se han
llenado de canciones y eslóganes de
manifestantes con pancartas en apoyo a
la protesta: "Perdona que no trabaje,
estoy en huelga". Por la tarde, muchos
se han unido a la acampada de
manifestantes que todavía continúa
delante de los cuarteles generales del
Ejército, en el corazón de Jartum.
View image on Twitter
View image on Twitter
Isma'il Kushkush
@ikushkush
Sit-in outside the Central Bank of
Sudan including employees of other banks
and companies, Khartoum, #Sudan, on
second day of general strike called on
by Freedom and Change Forces after talks
with Transitional Military Council stall
#Sudan #SudanUprising #'D3H/'F
#*3B7_(3
145
6:36 AM - May 29, 2019
160 people are talking about this
Twitter Ads info and privacy
El ambiente festivo de las jornadas ha
sido empañado, sin embargo, por algunos
incidentes. Varios soldados amenazaron a
punta de pistola a empleados del Banco
Central de Sudán, a los que forzaron
para que se pusieran a trabajar, según
ha contado la activista. En respuesta y
junto a trabajadores de otros bancos,
han lanzado un comunicado reafirmando su
compromiso con la coalición opositora y
pidiendo la disculpa de las fuerzas de
seguridad. También, un grupo de
militares incautaron ordenadores y
equipos de cámaras durante una redada en
la cadena de televisión Ramatan, según
ha informado la periodista Yousra
Elbagir.
La alianza Declaración de Libertad y
Fuerzas del Cambio, el grupo de partidos
políticos y miembros de la sociedad
civil que lidera las negociaciones con
el actual gobierno militar, llamó el
martes y el miércoles a dos días de
huelga general. Con las conversaciones
en punto muerto, pretenden presionar a
la Junta para que acepten sus
exigencias: que el Gobierno de
Transición que administrará el país
hasta la convocatoria de unas elecciones
esté formado por una mayoría de civiles
y no de militares. En concreto, exigen
una representación de dos tercios en ese
nuevo órgano.
El Consejo Militar se reúne con Arabia
Saudí y EAU
"Ellos quieren estar en el poder",
insiste Kheir en relación al Consejo
Militar, al que la oposición culpa del
estancamiento de las negociaciones y de
querer copar la institución de
transición. Y por eso, la Junta Militar
se ha reunido con sus mayores aliados en
la zona: el viernes con el príncipe
saudí, el sábado con el presidente de
Egipto y el domingo con el príncipe de
Abu Dhabi. Las monarquías del Golfo
prefieren gobiernos de "hombres fuertes
en la región", cuenta Haizam Amirah
Fernández investigador principal del
Mediterráneo y mundo árabe del Instituto
Elcano.
Abdul Fattah Al Burhan, líder de la
Junta Militar en Sudán, con el
presidente egipcio Abdel Fattah Al Sisi.
Abdul Fattah Al Burhan, líder de la
Junta Militar en Sudán, con el
presidente egipcio Abdel Fattah Al Sisi.
EFE
El trío no respondió a las llamadas de
auxilio de Al Bashir antes de ser
destronado, desgastado por tres décadas
en el poder y masivas protestas
populares. Sin embargo, Arabia Saudí y
EAU mandaron a principios de abril 2.700
millones de euros en apoyo financiero y
material a la recién establecida Junta
Militar, como garantía de continuación
de la contribución sudanesa a la guerra
de Yemen: en los últimos cuatros años
han combatido como parte de la coalición
saudí más de 14.000 soldados
sudaneses.
En lo que sí hay acuerdo: tres años de
transición
"No se trata de reemplazar caras sino de
una transición hacia un nuevo sistema de
Gobierno" y, para eso, hace falta
tiempo, explica Amirah Fernández. A
mediados de mayo, a punto de darse por
terminadas las negociaciones, lo que sí
acordaron la Junta Militar y la alianza
opositora fue un periodo de transición
de tres años tras el cual se convocarían
elecciones.
El acuerdo de tres años contempla
reformas constitucionales y legislativas
que preparen al país para "un sistema
pluralista y con separación de poderes",
explica el experto. Los propios partidos
políticos también necesitan ese tiempo
para rehacerse y darse a conocer. "Los
sudaneses han estado mucho tiempo fuera
de la política, necesitamos tiempo para
conocer a todos los partidos que forman
la alianza", apunta la activista.
Sin embargo, tanto Ala Kheir como Duha
Mohammed consideran que tres años es un
tiempo demasiado extenso, y opinan que
con dos debería sería suficiente. "La
población desconfía de periodos
transitorios muy largos", coincide
Amirah Fernández. La historia del propio
Al Bashir es ejemplo: encabezó un golpe
militar en 1989 y lideró la Junta
Militar que se instauró por entonces. Al
cabo de cuatro años, en lugar de
convocar elecciones se autoproclamó
presidente de Sudán. Y así pasaron
treinta años.
El Tribunal Superior de Nairobi, a
Kènia, ha declarat constitucionals dos
articles del codi penal que
criminalitzen, amb fins a 14 anys de
presó, les relacions homosexuals.
Desestima, d'aquesta manera, un recurs
interposat pel col·lectiu LGTBI del
país.
Els dos articles del codi penal que ara
la justícia keniana ratifica sancionen
el sexe entre homes amb penes de fins a
5 anys i les relacions sexuals "en
contra de l'ordre natural" i la zoofília
amb fins a 14 anys de presó.
Diversos membres de la comunitat LGTBI
han assistit a la sala per escoltar el
veredicte, que l'han rebut amb llàgrimes
i desesperació. Human Rights Watch, que
ha assistit al judici, ha dit que "les
lleis antihomosexuals de Kènia són una
relíquia del passat colonial del país".
Segons aquest organisme, aquests
articles del codi penal "serveixen de
base per a un ampli catàleg d'abusos
dels Drets Humans".
Els demandants asseguren que el dictamen
justifica la discriminació i la
violència contra la comunitat homosexual
i han demanat al govern que s'afanyi a
prendre mesures per protegir-los.
Expliquen que la policia de Kènia
utilitza aquestes lleis com a pretext
per assetjar i obtenir diners i sexe a
canvi de no denunciar les persones del
col·lectiu LGTBI a les autoritats. També
denuncien que els priva dels serveis
bàsics i els discrimina en l'obtenció de
vivenda o feina.
Els demandants han anunciat que
recorreran la sentència, si cal, davant
el Tribunal Suprem, la màxima instància
judicial del país.
La majoria de països de l'Àfrica
Subsahariana penalitzen les relacions
homosexuals.
Este año se celebró la edición 24 bajo
la consigna ?¡Que nos digan dónde están!
Contra la impunidad de ayer y hoy?El
presidente uruguayo Tabaré Vázquez ha
destituido al ministro de Defensa y a
seis generales por un caso relacionado
con crímenes de lesa humanidad cometidos
en los años 70
Desde que regresó al poder en 2010,
Viktor Orbán no ha dejado de erosionar
la separación de poderes y la libertad
de prensa de su país ante la
permisividad de Bruselas.
Domingo por la mañana en Dablo, una
pequeña localidad de la región
Centro-Norte de Burkina Faso. Mientras
los fieles escuchan misa, unos veinte
hombres armados entran en la iglesia y
comienzan a disparar. Mueren seis
personas, una de ellas el cura. Luego,
los asesinos queman el templo y varias
tiendas del pueblo. Al día siguiente,
otros cuatro católicos son asesinados en
una procesión religiosa en la provincia
de Bam. Este país africano se ha
convertido en los últimos meses en el
escenario de constantes ataques,
asesinatos y secuestros protagonizados
por grupos terroristas que afectan ya a
11 de sus 13 regiones, con claro riesgo
de extensión hacia el sur, sobre todo
Benín, Togo y Costa de Marfil.
“La situación es dramática”, asegura
Rinaldo Depagne, director para África
occidental del International Crisis
Group, “un país que nunca ha vivido
rebeliones o guerras se ve enfrentado a
un problema de violencia generalizada de
especial intensidad”. La empresa de
análisis en materia de seguridad Max
Security asegura que entre septiembre de
2018 y febrero de 2019, Burkina Faso
sufrió 34 ataques terroristas al mes. El
problema no es nuevo, desde 2015 ha
habido al menos 400 muertos según
fuentes del Ministerio de Interior
burkinés, pero la violencia se ha
intensificado en los últimos meses.
El pasado jueves, el ministro de
Exteriores burkinés, Alpha Barry,
planteó al Consejo de Seguridad de
Naciones Unidas la creación de una
coalición internacional para hacer
frente a este desafío. “Los estados
miembros del G5 del Sahel no lo lograrán
solos”, dijo. El órgano de la ONU
expresó su “profunda preocupación ante
el continuo deterioro de la situación en
materia de seguridad y humanitaria en la
región del Sahel”.
“Al principio los ataques estaban
dirigidos contra la representación del
Estado, fuerzas de seguridad,
funcionarios de Aduanas, etc. Luego
comenzó la denominada guerra contra las
escuelas, en la que profesores y centros
escolares se convirtieron en el
objetivo. Ahora asistimos a violencia
contra cristianos, hace dos semanas una
iglesia protestante y ahora otra
católica, además de la procesión”,
asegura Depagne. El pasado 15 de febrero
fue asesinado el salesiano español
Antonio César Fernández cerca de la
frontera con Togo, al sur del país.
La deriva de la violencia terrorista
hacia conflictos intercomunitarios
inquieta de manera especial a las
autoridades, que miran de reojo a la
explosiva situación en Malí y las
masacres que sufre la etnia peul en este
país. Sin embargo, frente a un Gobierno
que se ha mostrado incapaz de hacer
frente a esta amenaza, los terroristas
han escogido un nuevo foco de tensión:
la religión. La convivencia pacífica
entre distintos cultos ha sido la tónica
general de Burkina Faso a lo largo de
toda su historia, pero los recientes
ataques contra cristianos pretenden
sembrar la división. El país tiene un
65% de musulmanes y un 35% de
cristianos.
“Esto nos interpela a todos sea cual sea
nuestra religión o etnia”, ha
manifestado el presidente burkinés Roch
Marc Christian Kaboré mediante un
comunicado, “debemos permanecer unidos
porque es la convivencia la que está
amenazada (…) Los terroristas han
reorganizado su modus operandi y han
pasado de intentar crear conflictos
intercomunitarios a conflictos
interreligiosos, porque esas personas
fueron asesinadas por su fe, simplemente
por practicar su religión”.
Varios elementos confluyen en este
estallido de violencia. En primer lugar
la crisis de Malí de 2012, país con el
que comparte problemática, etnias y una
extensa y porosa frontera. La creciente
presencia de grupos radicales en la
región de Mopti y sur de Gao acabó por
contagiar al norte de Burkina Faso. En
segundo lugar, la caída de Blaise
Compaoré en 2014. El expresidente
burkinés mantenía acuerdos no escritos
con los yihadistas del norte, sobre todo
a través de su consejero especial,
Moustapha Chafi, y del general Gilbert
Dienderé.
Pese a que su principal lugar de refugio
se encuentra en la zona de Menaka, en
Malí, uno de los grupos terroristas más
activos en Burkina Faso es el Estado
Islámico del Gran Sahara (EIGS),
liderado por Abou Walid Al Saharaui. Sin
embargo, pronto le salió competencia con
el nacimiento de Ansarul Islam, el
primer grupo yihadista de origen
burkinés creado en torno a la figura de
Ibrahim Malam Dicko, un predicador
radicalizado a la sombra del maliense
Amadou Koufa. El grupo se estrenó en
diciembre de 2016 con el asesinato de
doce militares en la región de Sahel y
desde entonces no ha dejado de sembrar
el terror.
“Aunque el EIGS prestó fidelidad [al
líder del Estado Islámico, Abubaker] Al
Bagdadi, es difícil saber las
vinculaciones reales de estos grupos a
estructuras como Estado Islámico o Al
Qaeda”, asegura Depagne, quien explica
que en Burkina Faso han surgido decenas
de pequeños grupos “que llevan el nombre
de la localidad donde se implantan y se
asocian a unos o a otros”. Los
yihadistas también han sabido explotar
las tensiones intercomunitarias para
sembrar el caos.
Un reciente informe de Human Rights
Watch ponía el acento en este aspecto al
destacar la represión violenta del
Ejército, con asesinatos extrajudiciales
incluidos, contra un grupo étnico
concreto, los peul, a quienes se acusa
de estar detrás de estos grupos
violentos, una percepción bastante
extendida entre parte de la población.
Sin embargo, el mismo informe apuntaba a
asesinatos selectivos de mossis y otras
etnias por parte de los radicales
precisamente para exacerbar las
tensiones entre las diferentes
comunidades. “No son grupos peul, es
mucho más complejo que eso”, remata
Depagne.
La situación se ha deteriorado hasta tal
extremo que hay decenas de miles de
personas desplazadas de sus hogares y
más de 1.100 colegios cerrados, sobre
todo en las regiones de Sahel y Norte,
así como centros de salud vacíos por
temor a ser atacados. “Hay más de
150.000 niños y niñas que no pueden ir a
la escuela”, aseguró el pasado febrero
el ministro de Educación Stanislas
Ouaro. En este contexto, los secuestros
de personas se han incrementado, no sólo
a occidentales como los que suelen
publicar los medios occidentales, sino,
la mayoría, burkineses. Hace una semana
le ocurrió a un chófer de una
ambulancia, posteriormente liberado tras
un proceso de negociación.
La incapacidad del Estado burkinés para
hacer frente a este desafío está
provocando que haya zonas del país
totalmente fuera de su control y que la
actividad terrorista se extienda hacia
el sur. El norte de Costa de Marfil,
Togo y Benín, donde se produjo el
secuestro de dos franceses y el
asesinato de su chófer beninés el pasado
1 de mayo, ya comienzan a sufrir
infiltraciones, lo que unido a la
inestabilidad en Níger, cumple las
peores expectativas de expansión de la
violencia, recluida en 2012 en el norte
de Malí y hoy en franco crecimiento.
El vicecanceller i líder del partit
d'extrema dreta Partit de la Llibertat
d'Àustria, Heinz-Christian Strache,
dimiteix per un vídeo gravat amb càmera
oculta a Eivissa que l'implica en un cas
de corrupció
Los parlamentarios taiwaneses debatieron
tres diferentes propuestas, dos que
hablaban en general de uniones de
parejas del mismo sexo y otra presentada
por el Gobierno que legalizaba el
matrimonio gay, aprobada por una holgada
mayoría.
https://www.publico.es/internacional/mat
rimonio-gay-taiwan-taiwan-convierte-prim
er-pais-asia-legalizar-matrimonio-gay.ht
ml
Una parella d’agents de policia
d’Ásotthalom, localitat hongaresa
fronterera amb Sèrbia, cavalquen pel
bosc a la caça d’immigrants.
Mentrestant, l’alcalde del municipi,
l’ultradretà Lászlo Toroczkai, recorre a
peu, amb aire desafiant, la tanca de 4
metres d’altura que separa els dos
països, i adverteix: “Si ets un migrant
il·legal que vol arribar a Alemanya, el
camí més curt des de Sèrbia és a través
de Croàcia i d’Eslovènia. Hongria és una
mala elecció. Ásotthalom, la pitjor”.
Aquesta escena forma part del vídeo de 2
minuts penjat a YouTube amb què el líder
local alerta els migrants que pretenen
entrar a Hongria pel seu municipi de les
conseqüències nefastes de la seva
decisió.
Lászlo Toroczkai lidera la formació
política Mi Hazánk (Casa Nostra, en
hongarès), un partit ultra, xenòfob i
homòfob que el 2015 va sortir reforçat
de la crisi migratòria quan es va erigir
com el gran salvador d’Hongria de la
“invasió” d’immigrants procedents de la
ruta dels Balcans. La construcció de la
tanca de 175 quilòmetres al llarg de la
frontera amb Sèrbia i Croàcia ha generat
una caiguda dràstica de les peticions
d’asil, fins al punt que actualment a
Hongria no hi ha immigrants. La seva
presència és absolutament residual. I,
malgrat això, la xenofòbia està
instal·lada a cada racó de la societat,
alimentada per uns partits polítics que
en treuen un rèdit que sembla no tenir
fons.
A Hongria no hi ha res que doni tants
vots com el rebuig als immigrants. Un
discurs del qual s’han apropiat tots els
partits de l’eix ideològic, des de la
dreta més ultra, encapçalada per Fidesz
-el partit del primer ministre, Viktor
Orbán-, fins a Jobbik, el principal
partit de l’oposició, d’arrels neonazis,
passant per l’esquerra, fragmentada i
afeblida, incapaç d’allunyar-se de la
narrativa antiimmigració per l’alt cost
a les urnes que li suposaria aquest
gir.
A Hongria el rebuig als estrangers va
lligat amb la preocupació pels baixos
índexs de natalitat. Però si a Espanya
el PP va proposar, abans de desdir-se’n,
ajornar l’expulsió de les dones
immigrants embarassades si donaven els
seus fills en adopció, com a mesura per
potenciar la natalitat, el govern de
Budapest rebutja frontalment revertir la
baixa demografia amb nadons
estrangers.
Des de l’any passat, el ministeri de
Família i Joventut fa arribar per correu
als ciutadans l’anomenada Consulta
Nacional sobre la Família, una enquesta
en què els pregunta com prefereixen
combatre la baixa natalitat, si “amb més
ajudes a les parelles joves hongareses o
amb més immigrants”. La titular del
ministeri, Katlin Nóvak, defensa la
pregunta binària, radicalment xenòfoba:
“Una societat multicultural no ha de ser
un fenomen positiu per defecte. Molts
països europeus han perdut la seva
identitat a causa de la
multiculturalitat i ja no poden
expressar lliurement la seva fe
cristiana. No volem societats
paral·leles dins d’Hongria i no volem
imposicions de la Unió Europea. Ens hem
de defensar de la invasió migratòria”,
declara a l’ARA en una entrevista al seu
despatx oficial a Budapest.
La ministra conservadora defensa la
Bíblia com un mandat inalterable que
també regeix la definició de la família.
“Una unió entre un home i una dona o bé
només un sol progenitor amb nens. El que
no és una família són dos homes o dues
dones, amb fills o sense”. La
Constitució hongaresa prohibeix a les
parelles homosexuals casar-se, adoptar
un fill o sotmetre’s a un tractament de
reproducció assistida.
I si els immigrants són l’obsessió més
vulnerable del govern d’Orbán, el magnat
multimilionari George Soros és la més
poderosa. Soros, d’origen hongarès però
nacionalitzat nord-americà, s’ha
convertit en el gran enemic del primer
ministre hongarès, que l’acusa de voler
omplir Hongria d’immigrants. Soros, a
través de l’Open Society Foundation
(OSF), canalitza milions de dòlars a
ONGs arreu del món, també a Hongria,
moltes de les quals dedicades a ajudar
els migrants amb les peticions d’asil.
L’obsessió amb Soros va arribar al
clímax l’any passat, quan el Parlament
va aprovar la llei Stop Soros dirigida a
criminalitzar individus o organitzacions
dedicades a ajudar els immigrants
il·legals. La llei ofega les ONG
deixant-les sense fons i limita la
capacitat operativa de l’OSF al país.
Però, malgrat que Fidez governa Hongria
amb una àmplia majoria de dos terços del
Parlament, l’afany de poder i control
del seu president no s’atura. Recentment
Orbán ha creat l’imperi mediàtic més
gran de tot Europa, la Fundació de la
Premsa i els Mitjans de l’Europa
Central, sota la qual operen 476 mitjans
de comunicació d’ideologia conservadora
i de dretes. Aquest conglomerat mediàtic
monocolor porta a qüestionar-se “si
Hongria ha deixat de ser una democràcia
per esdevenir una autocràcia”,
assenyalen des del think tank hongarès
Policy Solutions. Les eleccions europees
d’aquest mes seran una nova prova per a
Orbán, que ha engegat la campanya
defensant una “Europa cristiana i sense
immigrants, el virus del terrorisme”.
El brote de ébola que azota desde agosto
pasado el noreste de la RDC ha causado
ya 1.008 muertos de un total de 1.529
contagiosEs la mayor epidemia en la
historia del Congo y la segunda peor en
el mundo
Tailàndia comença aquest dissabte una
nova etapa amb la coronació del rei
Vajiralongkorn, després d'un llarg dol
de dos anys per la mort del seu pare, el
venerat Bhumibol Adulyadej, mort l'any
2016. El monarca, de 66 anys, va estar
acompanyat en l'acte de la seva esposa,
la reina Suthida, una antiga hostessa de
vol i guardaespatlles reial amb qui es
va casar per sorpresa dimecres.
Vajiralongkorn, de 66 anys, ha seguit
l'estricte protocol de la cerimònia de
coronació que es manté en la casa reial
tailandesa des de fa segles. El nou
monarca ha sigut purificat amb aigua
sagrada i ha rebut la corona daurada de
7,3 kg i amb forma d'espiral, en una
cerimònia d'inspiració hindú i budista,
cosa que reflecteix el sincretisme
religiós a Tailàndia.
La paraula 'rei' no existeix com a mot
comú en l’idioma tailandès. Per
denominar la figura del monarca es diu
“el déu per sobre dels caps”, cosa que
referma la idea de la reialesa com una
deïtat. Gairebé com buda. I la definició
s’aplica de manera literal: quan els
súbdits estan en presència d’un rei han
de caminar a la gatzoneta o clavar els
genolls a terra. D’aquesta manera es pot
entendre la imatge del casament del nou
rei. Mentre ell seia còmodament, la seva
promesa avançava agenollada per ser
acceptada primer com la seva muller i
després com a reina del país.
Suthida Tidjai –coneguda pel sobrenom
Noi– és la seva quarta cònjuge. Els tres
divorcis previs van anar acompanyats
d’acusacions de corrupció per part de
les seves dones. Ell, esclar, va obtenir
la custòdia dels fills en comú que va
reclamar, que no van ser tots. A Noi, en
canvi, ja fa anys que la va retirar del
seu ofici com a hostessa per
convertir-la en cap de l’exèrcit.
Les celebracions de la coronació
s'allarguen fins dilluns. Demà diumenge
, Vajiralongkorn participarà en una
processó al voltant de Bangkok, en la
qual es preveu que una multitud de
ciutadans acompanyin el nou monarca, que
no és tan popular com ho va ser el seu
pare .
El govern ha demanat als funcionaris que
vesteixin aquests dies de groc, el color
associat amb el rei, una iniciativa a la
qual s'han sumat molts civils en senyal
de lleialtat a la monarquia .
L’exèrcit, enrocat al poder
La coronació del rei tailandès pot tenir
un significat encobert, segons els
crítics amb la monarquia, que veuen un
enrocament del poder militar amb el
beneplàcit de la casa reial. En
realitat, sempre ha sigut així. El
costum de postrar-se en presència del
rei o de caminar a la gatzoneta el va
abolir el besavi de Vajiralongkorn, però
es va tornar a imposar durant la primera
dictadura militar de Tailàndia, a
principis del segle XX, juntament amb
altres mesures gairebé absolutistes. La
més destacada és la llei de lesa
majestat, que permet empresonar aquells
que gosen parlar malament dels membres
de la casa reial. La repressió ha
augmentat en aquest sentit des que el
nou monarca va ser nomenat fa dos
anys.
Qui és el nou rei?
Per als militars, la monarquia –molt
reverenciada pel poble– és l’excusa
perfecta per justificar cops d’estat i
accions dictatorials.
Els tailandesos han seguit la
recomanació del govern de vestir de groc
com a mostra de lleialtat a la monarquia
per seguir la cerimònia de coronació en
les pantalles gegants repartides per
Bangkok / ATHIT PERAWONGMETHA /
REUTERS
Els tailandesos han seguit la
recomanació del govern de vestir de groc
com a mostra de lleialtat a la monarquia
per seguir la cerimònia de coronació en
les pantalles gegants repartides per
Bangkok / ATHIT PERAWONGMETHA /
REUTERS
N’hi ha una de molt recent, la del
general Prayuth Chan-o-cha, que després
d’aconseguir el poder ara fa cinc anys
va muntar unes eleccions a finals de
març amb mesures titllades
d’antidemocràtiques: desqualificació
dels partits contraris, compra de vots,
recompte dubtós i cap claredat
informativa. A més, el militar es
presentava a les eleccions com a favorit
per passar de líder colpista a primer
ministre electe legitimat per les
urnes.
El seu as a la màniga va ser precisament
l’organització de la coronació. Va
decidir que els resultats no es donarien
el 23 de març, dia de les eleccions,
sinó el 9 de maig, uns dies després de
la coronació. I, per fer oblidar als
votants els tripijocs electorals que el
van posicionar com a favorit, va dir al
poble que era el moment de preparar la
coronació.
Un monarca absent
El rei va demanar el vot per als
militars en un comunicat, però sense dir
el seu nom. Segons els analistes, el
monarca està interessat que tot continuï
en mans dels militars, ja que
Vajiralongkorn no passa el temps a
Tailàndia ni s’espera que ho faci. Viu a
Alemanya regularment, d’on va arribar fa
uns dies, i un dia després dels
resultats electorals marxarà cap a
Europa un altre cop.
https://www.youtube.com/watch?v{=}AsjUG_
ipDmg&feature{=}youtu.be
És a Europa on el monarca ha provocat
més escàndols. O, almenys, on no hi ha
una llei de lesa majestat per blindar
les seves accions. Les seves fotos amb
tatuatges i vestint samarretes de dona
van fer la volta al món.
Unes eleccions perquè tot continuï
igual
Unes eleccions perquè tot continuï
igual
Com comenta el periodista expert en la
monarquia tailandesa Andrew McGregor, al
rei li va bé mantenir el poder en mans
dels militars perquè el protegeixen i
utilitzen la seva imatge per justificar
el seu poder absolut. Mentrestant,
Vajiralongkorn –com el seu pare– és
considerat el monarca més ric del món,
tot i que la seva gent no ho sap. I si
algú ho insinués podria anar a la presó
només per dir-ho.
La cerimònia haurà costat 27,9 milions
d’euros i per a la celebració s’ha hagut
de portar aigua fins a la capital des de
tots els racons del país. A més, a la
ciutat no s’hi podrà conduir. I no
perquè el trànsit molesti les pompes: si
el cotxe del rei Vajiralongkorn passés
per sota d’una autopista o d’un pont, el
seu cap estaria per sota dels súbdits, i
llavors no seria “el déu per sobre dels
caps”.
Un assassí en sèrie va poder actuar a
Xipre amb total impunitat durant tres
llargs anys, sense ser detectat. La raó?
Totes les seves víctimes eren dones
immigrants, la majoria treballadores
domèstiques. La desaparició va passar
inadvertida, o simplement les forces de
seguretat no hi van donar prou
importància perquè consideraven que
potser se n’havien anat del país.
L’escàndol que tot plegat ha generat a
Xipre va fer que ahir el ministre de
Justícia, Ionas Nicolaou, es veiés
obligat a deixar el càrrec. Va aclarir
que dimitia per “ètica política” i no
pas per responsabilitat personal. Segons
va assegurar, la policia no el va
informar mai d’aquest truculent cas.
Les víctimes
El cas es va destapar el 15 d’abril quan
un turista va trobar per casualitat el
cadàver d’una dona en un pou d’una mina
abandonada. Les autoritats van
identificar el cos com el de Mary Rose
Tiburcio, de 39 anys i d’origen filipí,
que era a Xipre com a treballadora
domèstica. La seva desaparició i la de
la seva filla de 6 anys van ser
denunciades a la policia el maig del
2018. Aleshores el president de
l’associació d’empleats domèstics, Luis
Kutrukidis, va adreçar una carta oberta
al ministre de Justícia en què li
sol·licitava una investigació exhaustiva
d’aquelles dues desaparicions i de la de
22 dones filipines més.
La troballa d’un segon cadàver al mateix
pou va portar el 18 d’abril a la
detenció de Nikos Metaxas, un oficial de
35 anys de la Guàrdia Nacional. A banda
de la Mary Rose i la seva filla, l’home
hauria matat almenys quatre
treballadores domèstiques més: Arian
Palanas Lozano i Maricar Valtez Arquiola
-totes dues originàries de les
Filipines-, la romanesa Livia Binea i la
seva filla de vuit anys, i una dona
d’ascendència sud-asiàtica. L’assassí en
sèrie va explicar a la policia que no va
deixar amb vida les filles de les
víctimes perquè no volia cap testimoni
que el pogués reconèixer.
Una amiga de la dona romanesa
assassinada, Elena Natalia, va lamentar
la poca dedicació de la policia a l’hora
de saber el parador de Binea, segons
informa el diari xipriota Cyprus Mail.
Segons explica l’amiga, va desaparèixer
deixant totes les seves pertinences a
casa seva i sense dir a ningú on anava.
“Després de desaparèixer i no deixar cap
missatge, sabíem que alguna cosa no
rutllava”, diu l’Elena, que afirma que
mai va creure que la seva amiga hagués
abandonat el país voluntàriament. Per la
seva banda, Aristos Damianou, un diputat
de l’oposició, va denunciar: “El racisme
i la negligència policial han donat prou
temps a un assassí per convertir-se en
un assassí en sèrie”.
Indignació a tot el país
Avui s’ha convocat una manifestació a
les sis de la tarda a Nicòsia, la
capital de Xipre, per honrar la memòria
de les víctimes i condemnar la pèssima
actuació policial. La comunitat filipina
de Xipre ha manifestat més d’una vegada
la seva decepció per com és tractada per
les autoritats, que no van investigar
les desaparicions.
Las plantas geotérmicas llenan el
paisaje keniata de energías limpias que
abastecen cada vez a un número mayor de
población dejando atrás los combustibles
fósilesÁfrica tiene recursos suficientes
para equilibrar su crecimiento con el
uso de energías renovables, según
considera Naciones UnidasEl punto
negativo de las plantas es el impacto y
destrucción de hábitat de los animales
Atenció, tot i que els anuncis del tauler son postejats per membres registrats de la web, Catalansalmon NO certifica ni comprova que siguin autèntics o actualitzats, i per tant NO es fa responsable, no fotem :)
