5 Brusselles - Solé reprèn l'agenda internacional del Govern. Escull Brussel·les per al seu primer viatge oficial i es reuneix amb el ministre-president de Flandes
Va ser el primer conseller a prometre el
càrrec de manera telemàtica com a
conseqüència de la pandèmia i ahir,
quatre mesos després, Bernat Solé va fer
el seu primer viatge oficial com a
titular d’Exteriors. El conseller va
triar Bèlgica com a primera destinació,
on ahir es va reunir amb el
ministre-president flamenc, Jan Jambon,
acompanyat de la delegada del Govern
davant la Unió Europea, Meritxell
Serret. Avui està previst que Solé
mantingui una trobada amb mitjans de
comunicació i faci algunes reunions a
porta tancada. El conseller encetava,
així, la seva agenda internacional per
desplegar l’acció exterior del Govern al
món. Un objectiu que des que es va crear
la conselleria, el 2016, han assumit
abans els seus predecessors: Raül
Romeva, Ernest Maragall i Alfred
Bosch.
“Catalunya vol ser una veu influent i
treballar conjuntament per fer arribar
aquesta veu a les institucions
europees”, deia ahir Solé després de la
trobada amb Jambon. De fet, l’objectiu
dels viatges oficials que han fet els
consellers d’Exteriors des de fa quatre
anys -abans els responsables eren
secretaris- ha sigut fer sentir la veu
catalana i traslladar la realitat
política de Catalunya a l’exterior. El
govern de Carles Puigdemont fins i tot
havia apostat per aquesta via com una
manera d’internacionalitzar el conflicte
amb l’estat espanyol.
En el punt de mira de l’Estat
Precisament per això, des de la seva
creació l’any 2016, la conselleria
d’Exteriors ha estat en el punt de mira
del govern de l’Estat. Pocs dies després
que Romeva prengués possessió del càrrec
com a primer conseller de la història
d’aquest departament -fins llavors
l’acció exterior es limitava a una
secretaria-, el govern espanyol
començava una ofensiva judicial contra
aquesta nova conselleria. De fet, un mes
després que l’executiu de Mariano Rajoy
presentés un recurs al Tribunal
Constitucional contra el nou departament
que dirigia Romeva, l’alt tribunal en
suspenia les competències
temporalment.
Malgrat tot, el departament va continuar
amb la seva agenda internacional. Així,
el primer viatge oficial que va fer
Romeva com a conseller va ser l’agost
del 2016 a Brussel·les, just després
dels atemptats jihadistes a la capital
belga, on va visitar la delegació que la
Generalitat hi té oberta. Així consta en
les dades indexades pel portal
Verificat, perquè el portal de
Transparència de la Generalitat no
recull cap dels viatges oficials que va
fer l’exconseller mentre va ser al
capdavant del departament d’Exteriors.
D’aquesta manera, Romeva inaugurava una
etapa de 42 viatges a diferents ciutats
europees, dels Estats Units i de
l’Amèrica Llatina principalment. Una
gira que, a banda d’exportar projectes
de cooperació, va servir perquè els
mesos abans de l’1-O la Generalitat
difongués el seu relat a través de
conferències i trobades amb diferents
representants institucionals. Cap
ministre, almenys de manera oficial.
Una imatge del conseller d'Acció
Exterior, Bernat Solé, davant de
l'ordinador, cedida pel Govern /
GOVERN
Una imatge del conseller d'Acció
Exterior, Bernat Solé, davant de
l'ordinador, cedida pel Govern /
GOVERN
Uns actes que es miraven de reüll des de
l’estat espanyol i que en alguna ocasió
fins i tot es van intentar boicotejar.
És el cas, per exemple, de la
conferència que Raül Romeva tenia
planejada a París quatre dies abans de
l’1-O. L’ambaixada espanyola a la
capital francesa va pressionar perquè
l’Institut d’Estudis Polítics Sciences
Po no celebrés la conferència. L’acte,
però, es va acabar fent tot i que no es
van poder enregistrar vídeos ni
gravar-ne l’àudio.
Reobrir delegacions
A cap dels quatre consellers d’Exteriors
que ha tingut la Generalitat no els ha
arribat a rebre mai un cap d’estat o de
govern ni cap ministre, excepte el
ministre-president de Flandes, que ahir
es va reunir amb Solé. De tota manera,
sí que s’han reunit amb parlamentaris de
diferents països europeus i han
pronunciat conferències en institucions
com la mateixa Eurocambra.
Després de l’aplicació de l’article 155,
la principal tasca d’Ernest Maragall i
Alfred Bosch va ser reobrir totes les
delegacions a l’exterior de la
Generalitat, que el govern espanyol
havia tancat amb la suspensió de
l’autonomia. La majoria dels viatges de
Maragall en els sis mesos que va ser
conseller, per exemple, van ser per anar
a rescatar delegacions tancades, com les
de Berlín, Londres, Roma o Washington.
Una tasca que va continuar Bosch, amb la
reobertura de la delegació de París. Tot
plegat, però, sota la pressió, altra
vegada, del govern espanyol perquè
tanqués totes les delegacions a
l’exterior. De fet, el ministre
d’Exteriors, Josep Borrell, va reiniciar
una ofensiva als tribunals per deixar
sense efecte el decret que Maragall
havia impulsat el juny del 2018 per
reobrir delegacions. Una estratègia,
però, que amb el canvi de govern a
l’Estat un any després va quedar
descafeïnada perquè el ministeri va
permetre obrir les noves oficines de la
Generalitat a l’Argentina, Mèxic i
Tunísia. De tota manera, el litigi va
seguir quan el TSJC va anul·lar,
paral·lelament, l’obertura de sis
delegacions que havia aprovat el Govern
amb el decret de l’any 2018.
Després de mesos de turbulències en una
conselleria de nova creació, ara Solé té
a les seves mans reprendre l’estratègia
internacional iniciada pel Govern de
Carles Puigdemont i el repte d’ampliar
la presència de Catalunya al món. Més info
Una eurodiputada alemanya dels Verds,
Pierrette Herzberger-Fofana, nascuda a
Mali, ha denunciat aquest dimecres en un
debat sobre el racisme policial a
l'Eurocambra haver estat víctima de la
violència per part de la policia belga
aquest mateix dimarts: "Ahir, sortint de
l'Estació del Nord, vaig veure nou
policies assetjant dos negres. Tenia el
telèfon i els vaig fer una foto. Quatre
d'ells, armats, em van empènyer contra
la paret, em van arrencar el bolso i em
van tractar de manera humiliant". Davant
aquesta declaració, el president de
l'Eurocambra, David Maria Sassoli, ha
demanat per carta a la primera ministra
de Bèlgica, Sophie Wilmès, que prengui
mesures immediatament per investigar el
cas.
Joaquim de Bèlgica se salta el
confinament, viatja per mig Europa i
assisteix a una festa amb 27 persones.
El príncep va donar positiu de Covid-19
i ara tots estan en quarantena
"Contamos las muertes no solo en
hospitales sino también en las
residencias de ancianos, incluso si no
se han hecho las pruebas pero hay
sospechas", afirma la ministra de Salud,
Maggie De Block
Bélgica es el país con más muertes
atribuidas al coronavirus por millón de
habitantes del mundo. Alcanza los 511
por millón, y superó recientemente a
España, que este lunes se situó en los
443 muertos por millón de habitantes.
Con casi 11,5 millones de habitantes, el
número total de muertes se eleva a 5.828
(2.716 en hospitales y el resto en
residencias y casas).
¿Por qué tiene Bélgica ese récord?
La primera ministra belga, Sophie
Wilmes, ha tenido que dar explicaciones
recientemente sobre ello, y defendió que
se debe a que su gobierno "eligió la
total transparencia al comunicar las
muertes relacionadas con COVID-19",
incluso si los "números pueden ser a
veces sobreestimados", recoge Euractiv.
Cifras de fallecidos por coronavirus en
Bélgica difundidas el 20 de abril de
2020.
Cifras de fallecidos por coronavirus en
Bélgica difundidas el 20 de abril de
2020. INFO-CORONAVIRUS.BE
A diferencia de algunos países, Bélgica
contabiliza la situación en las
residencias de ancianos. En las más de
1.500 instalaciones de este tipo en el
país, las cifras incluyen muertes que se
consideran relacionadas con el
coronavirus, incluso si no se ha
constatado mediante pruebas específicas.
Así, la mitad de las muertes de
coronavirus en el país se están
registrando en las residencias para la
tercera edad.
"En Europa, todos los países cuentan
distinto, y nuestro sistema es el más
detallado", afirmó la ministra de Salud,
Maggie De Block, al canal de noticias
LN24.
"Aquí usamos la forma más detallada,
contamos las muertes no solo en
hospitales sino también en las
residencias de ancianos, incluso si no
se han hecho las pruebas pero hay
sospechas", afirmaba la ministra, quien
reconoció que están pensando buscar "un
sistema a través del cual" compararse
"con los países" que les rodean.
El doctor Raf De Keersmaecker,
presidente de la Asociación de Médicos
de la Provincia de Limburgo, explica a
Sky su teoría de por qué la tasa de
mortalidad de Bélgica es tan alta en
comparación con otros países:
"Registramos todo. Muertes en todas
partes, no solo en hospitales".
Y eso incluye muertes sospechosas de ser
de COVID-19, pero que en realidad no se
han probado. Muchas de esas muertes
están en residencias de ancianos. De
Keersmaecker dijo: "Si creemos que la
gente está muriendo de COVID, lo
contamos. Por supuesto, eso explica el
mayor nivel de personas fallecidas en
nuestro país. En la mayoría de los
países no hacen eso. Solo toman muertes
de los hospitales. Incluso contamos
personas muriendo en casa".
Las diferencias en el registro de
muertes por coronavirus dificultan la
comparación de estadísticas entre países
y podrían significar que la cifra de
Bélgica es más realista o incluso más
baja de lo que sugieren los datos.
También podría significar que el número
de muertes por COVID en otras naciones
es mayor de lo que se pensaba.
El portavoz del Ministerio de Salud,
Emmanuel Andre, explica: "La decisión de
incluir casos sospechosos es obtener la
mejor foto del nivel de este brote en
nuestra comunidad, incluso fuera de los
hospitales. Y si sabemos esto, entonces
podemos actuar mejor para controlar la
fuente de infección". Es decir, muertes
causadas por hipertensión, diabetes,
patologías cardiovasculares y otras
causas se han agrupado en la categoría
COVID-19: "La práctica aceptada es tener
en cuenta los casos sospechosos".
El sociólogo Geoffrey Pleyers afirmaba
en Le Soir que "una tragedia humana
ética y social" se había producido
"invisible, detrás de las paredes" de
las residencias de ancianos, ya que los
funcionarios belgas se centraron en si
los hospitales tenían capacidad de
cuidados intensivos para enfrentar la
pandemia. "¿Qué proporción de muertes
podrían haberse evitado si las personas
hubieran recibido atención hospitalaria
por otras patologías?", se preguntaba
Players.
En ese sentido, informa la agencia Ansa,
la Sociedad Belga de Gerontología y
Geriatría hizo llegar, hace un mes, una
nota a los médicos en la que se indicaba
que las personas mayores y más débiles
que contrajeran el coronavirus debían
fallecer en las residencias y no en los
hospitales para no colapsarlos.
Con el criterio utilizado por Bélgica
para contar casos, aseguran fuentes
consultadas por Ansa, los países más
afectados durante esta crisis (Estados
Unidos, España –que computa fallecidos
en residencias, pero no casos sin
confirmación mediante test– e Italia)
podrían duplicar su número de
fallecidos.
A Leopold II, rei dels belgues, només li
faltava un guió de Hollywood, i Ben
Affleck acaba d’anunciar que portarà al
cinema el llibre El fantasma del rey
Leopoldo, un retrat cru escrit per Adam
Hochschild sobre un dels dirigents més
sanguinaris de l’època moderna i alhora
el més ignorat. La virtut de la
pel·lícula és que permetrà donar a
conèixer les atrocitats del monarca,
mort el 17 de desembre del 1909 -dimarts
farà 110 anys- amb 74 anys i com un home
ric. Ric i amb un historial de sadisme
equiparable al de genocides com Hitler,
Stalin i Mao.
Leopold va obtenir, a títol personal, un
territori al centre de l’Àfrica tan gran
com la meitat d’Europa. L’Estat Lliure
del Congo, com va batejar la regió el
1885, va ser durant dues dècades el seu
“feu”, la seva propietat. “El Congo era
una colònia sense metròpoli”, diu Omer
Freixa, historiador africanista de les
universitats argentines de Buenos Aires
i Tres de Febrero. La metròpoli era el
monarca, no Brussel·les. Era el cap que
va espoliar els recursos naturals
congolesos a base d’esclavitzar, mutilar
i assassinar la població local. La falta
de censos i la nul·la consideració com a
persones dels africans fa difícil posar
xifres a les matances, però les
investigacions calculen que Leopold és
responsable de la mort d’entre 10 i 15
milions de persones innocents, la meitat
de la població congolesa de l’època.
Equilibris en el repartiment
Per entendre com el rei d’un país tan
petit com Bèlgica va acabar sent l’amo
del Congo cal fixar-se en el context de
l’època. Resumint-ho molt, a la
Conferència de Berlín del 1885 les
potències europees es van repartir
l’Àfrica i d’aquest joc de fronteres
Leopold en va saber treure profit,
perquè ni Londres ni París volien que la
resta de països tinguessin més
territori. Quedava sense adjudicar
l’ampla franja central, banyada pel riu
Congo, que tot just començaven a
explorar europeus com Henry Morton
Stanley, el de la mítica frase “El
doctor Livingstone, suposo”. I entre
tots es va acordar que se la quedés
Leopold, que havia sigut prou hàbil per
forjar-se la fama de “filantrop” i de
“civilitzador dels africans”, explica
Freixa.
100
MILIONS DE FRANCS
El govern belga va pagar l'equivalent a
5.000 milions d'euros actuals al rei
Leopold pel Congo
Uns valors falsos i un engany en tota
regla que amagaven el seu veritable
objectiu d’“enriquir-se” a qualsevol
preu, explica Álvaro Barril, del Grup
d’Estudis de Societats Africanes (GESA).
A finals del XIX la ruta atlàntica dels
esclaus, la que anava cap a Amèrica, ja
estava gairebé tancada, però en canvi es
mantenia la de l’Àfrica oriental, a
l’Índic, controlada per àrabs, així que
tot encaixava amb el màrqueting del
Leopold antiesclavista, pagat en diaris
i forjat en societats i conferències
pseudobenèfiques patrocinades per ell
mateix. “Era un egòlatra i egocèntric”,
afirma Barril d’un rei que sempre va
expressar el desig de tenir “una
colònia”, ja fos a l’Argentina o al
Brasil, per superar el complex de país
petit de Bèlgica.
L’atzar va fer que fos el Congo, una
terra que el monarca mai va trepitjar.
Però tampoc li va caldre, perquè va
crear un sistema modern d’empreses
pantalla que controlava i li reportaven
una fortuna. El govern i el Parlament
belgues el van deixar fer, conscients de
les limitacions de la capacitat del país
per mantenir tot aquell imperi. Això sí,
el rei va ser un altre cop prou hàbil
perquè les arques públiques li paguessin
els altísisms costos de crear
infraestructures al Congo. Com a bon
colonialista, les vies de tren es
dissenyaven exclusivament per
transportar les matèries naturals des
d’on es produïen fins a la costa
atlàntica, on eren recollides per
vaixells que navegaven fins a Anvers.
El cautxú
La riquesa congolesa se centrava, en
aquell moment, en l’ivori i sobretot el
cautxú, la gran desgràcia per a la
població local. L’Europa d’entre segles
va trobar en aquesta goma que s’extreia
dels arbres un magnífic element per al
desenvolupament industrial. I Leopold va
posar en marxa la maquinària d’extracció
en un negoci rodó amb beneficis
multimilionaris a cost zero. Milions de
congolesos van ser forçats a treballar
per als desitjos empresarials del rei,
una mà d’obra esclavitzada sotmesa a
horaris sense límits i als pitjors
càstigs imaginables.
10-15
MILIONS DE MORTS
Les malalties, les tortures i la fam van
matar entre 10 i 15 milions de
congolesos durant els 20 anys en què el
país era una Colònia
Els capatassos fixaven quotes de
producció i a qui no les aconseguia li
esperaven mutilacions de peus i mans;
als homes que es negaven a treballar per
als blancs, se’ls extorsionava amb el
segrest de les dones i els fills. La
brutalitat no tenia límits i les morts
no naturals es van multiplicar amb la
fam, l’esgotament físic, les malalties
importades i l’extermini de pobles
sencers considerats rebels, explica
l’historiador Freixa. Els historiadors,
justament, no es posen d’acord si va ser
un genocidi perquè, com subratlla Álvaro
Rincón, l’objectiu de Leopold no era fer
desaparèixer una ètnia. Sigui com sigui,
és un dels delictes contra la humanitat
més grans de la història. La majoria de
les víctimes es van produir entre el
1890 i el 1910, quan Leopold ja feia dos
anys que, acorralat per les crítiques i
la pressió, va vendre el seu imperi al
govern belga.
Brussel·les heretava així el ric negoci
i mantenia actituds i formes
colonialistes extraccionistes, sense
respectar els drets humans ni civils de
la població. “Bèlgica és igual de
perniciosa que el rei”, detalla Freixa.
Leopoldo va morir milionari però, tot i
que al seu país encara conserva estàtues
i honors, ja aquell 1909 la societat va
començar a saber en què havien consistit
realment les gestes del monarca al
llunyà Congo, gràcies en bona part a la
feina de periodistes i activistes
abolicionistes que van anar publicant
els horrors congolesos. És just destacar
el paper dels periodistes Edmund Morel,
George Washington Williams i Mark Twain,
el pare de Tom Sawyer, que van publicar
que els vaixells que tornaven del Congo
anaven plens de minerals i cautxú, i els
que sortien dels ports europeus anaven
carregats d’armes per reprimir
congolesos i de xavalla amb què
s’intentava acontentar els poblats: un
intercanvi desequilibrat i estrany per a
una missió humanitària.
Un destacat a part mereixen el fotògraf
local Herzekiah Andrew Shanu i el pastor
afroamericà William Henry Sheppard, que
van documentar el patiment dels
congolesos i en van informar el
diplomàtic irlandès Roger Casement. La
seva va ser una feina indispensable que,
malgrat tot, no els ha fet passar a la
història com els veritables herois
d’haver desemmascarat un criminal
farsant. Alhora, el criminal Leopold
tampoc ocupa el lloc de genocida, potser
perquè les víctimes eren africanes i
d’un país que encara no coneix la pau.
En una carta a Forcadell, el president
del parlament flamenc diu que Espanya
'no compleix els requisits mínims per a
ser membre de la Unió Europea' · Les
autoritats espanyoles consideren un
insult el contingut de la missiva
Atenció, tot i que els anuncis del tauler son postejats per membres registrats de la web, Catalansalmon NO certifica ni comprova que siguin autèntics o actualitzats, i per tant NO es fa responsable, no fotem :)
