Sis dècades després del triomf de la
Revolució Cubana ha sigut possible
documentar la biografia d?un dels grans
protagonistes d?aquesta gesta històrica
En la història que hem conegut de la
Revolució Cubana s’hi amagava un fet
molt destacat per als catalans: un dels
revolucionaris era fill d’un fuster de
la ciutat de Reus que va emigrar al
principi del segle passat a l’illa.
Després va alliberar Guantánamo i es va
acabar convertint en un dels generals
més prestigiosos de l’entorn dels
germans Castro.
Ara, quan es compleix el 61è aniversari
d’aquella revolució, s’han pogut
documentar amb precisió les dades
històriques d’aquest personatge, el
general Demetrio Montseny Villa, que
ofereix una trajectòria existencial i
una peripècia coral digna d’una
pel·lícula de Hollywood.
El mateix general Montseny, que va morir
el juliol del 2011, no va evitar
esmentar, en alguna ocasió, la seva
ascendència catalana, però no va
transcendir mai fora de Cuba ja sigui
per l’hermetisme que envolta sempre les
forces armades en general -i molt
especialment les cubanes- o perquè ell
mateix no en tenia proves documentals
fefaents.
Al principi del segle XX el seu pare,
Josep Montseny i Gual, nascut a Reus, va
emigrar a Cuba i es va establir, a la
zona de Guantánamo, com a fuster en un
sanatori que la colònia dels catalans
tenia en aquella ciutat. Es va casar i
la seva dona va treballar de bugadera al
mateix centre.
Demetrio va néixer a Guantánamo el 8
d’octubre del 1925. Quan era molt jove
el seu pare va morir i com que era fill
únic i la situació familiar era
precària, va haver d’abandonar els
estudis. Amb quinze anys va intentar
entrar a treballar als ferrocarrils de
Guantánamo-Occidente, però no ho va
aconseguir perquè les places noves eren
per als fills dels treballadors. Va dur
a terme moltíssimes feines auxiliars.
Quatre anys després, quan en tenia
dinou, va aconseguir entrar-hi i el van
convertir en retranquero -una espècie de
guardafrens- i, més endavant, en cap
d’estació.
Era fill d’un fuster de Reus que va
emigrar a l’illa a l’inici del segle
XX
Just en aquell moment va començar la
seva implicació en lluites obreres, es
va integrar al Partit Socialista Popular
i va arribar a ser delegat obrer davant
la patronal.
El fet que va capgirar la seva vida va
ser el cop d’estat del general Fulgencio
Batista, el març del 1952, arran del
qual es va implantar una dictadura
militar a Cuba que, des del primer
moment, va suscitar una forta
resistència social, obrera i
estudiantil.
Demetrio Montseny es va inscriure de ple
dret, i des del primer moment, en
aquella etapa prerevolucionària: el 1952
amb les primeres lluites estudiantils i
obreres, just després del cop d’estat;
el 1955 amb la creació d’una guerrilla
urbana militaritzada a la zona de
Guantánamo, dins el Movimiento 26 de
Julio; i el 1958 amb la incorporació
directa a les Forces Armades
Revolucionàries, com a capità de la
Columna 20 Gustavo Fraga.
El comandant Montseny / Arxiu Marta
Montseny
El comandant Montseny / Arxiu Marta
Montseny
En l’època de guerriller urbà, Canceco o
Villa -aquests van ser alguns dels àlies
clandestins que va adoptar Demetrio
Montseny- amagava la seva identitat amb
targetes d’agent comercial de farmàcia i
alhora la seva veritable activitat
secreta: cap d’acció i sabotatge del
Movimiento 26 de Julioa tota la zona de
Guantánamo. L’àlies Villa li va quedar,
des de llavors i per sempre més,
incrustat com a segon cognom, tot i que
no era el matern.
Alliberar Caimanera i Guantánamo
A mitjans de març del 1958 Montseny va
abandonar els anys de guerrilla urbana i
va pujar a la Sierra per acabar
comandant, com a capità, la Columna 20
Gustavo Fraga, sota les ordres de Raúl
Castro. L’estratègia militar dels alçats
ja era en aquells moments començar a
conquerir territori -ciutats, casernes,
comunicacions...- en terres baixes.
Amb els efectius de la seva columna,
Montseny va encerclar Caimanera i va dur
a terme accions directes, com ara
sabotejar la via fèrria i fer emboscades
permanents en indrets de la carretera
que anava a Santiago de Cuba, d’on
venien els reforços i les tanquetes de
l’exèrcit de Batista.
Oberta la confrontació militar directa
amb Caimanera, no sense un cert nombre
de víctimes -ell mateix va resultar
ferit, encara que no de gravetat-, es
lluitava amb una gran desigualtat de
mitjans, perquè la peça més important
que tenia Villa era el cañoncito, de 20
mil·límetres, que havien capturat i
restaurat d’un avió nord-americà que es
va estavellar fora de la base militar de
Guantánamo. Després de forts combats,
Caimanera es va rendir el 25 de
desembre. Tres dies després, Fidel
Castro va firmar l’ascens de Demetrio
Montseny a comandant.
Alguns dels seus àlies clandestins van
ser Canceco i Villa
La conquesta següent, la de Guantánamo,
va ser més incruenta però
psicològicament molt complexa i
trepidant. Era una plaça militar molt
important, amb més de mil soldats,
bateries de 60 i 81 mil·límetres i sis
tancs.
El comandant Montseny a cavall / Arxiu
Marta Montseny
El comandant Montseny a cavall / Arxiu
Marta Montseny
La columna del ja comandant Montseny,
com a avantguarda, i dues més van
envoltar tota la ciutat i fins i tot van
entrar en alguns edificis. Per
estalviar-se víctimes inútils, el mateix
Raúl Castro va decidir escriure una
carta al comandant Literas, màxima
autoritat de la plaça, oferint-li que es
rendís. I el mateix Montseny, juntament
amb el comandant Ameijeiras, amb una
tanqueta, en un gest fins i tot
temerari, es va atrevir a entrar al
centre de la ciutat per parlar amb el
coronel batistià Casillas.
L’estira-i-arronsa va durar
interminables hores.
L’1 de gener del 1959 a les dues de la
matinada, el dictador Fulgencio Batista,
la seva família i altres acòlits van
pujar a tres avions DC-4 i van fugir de
l’illa. L’evidència de la desfeta del
règim ja era total i unes hores després,
llavors sí, es va rendir l’última
caserna de Guantánamo.
Després de la guerra
Un cop guanyada la guerra, el comandant
Montseny es va convertir, des del primer
moment, en cap militar de la zona de
Guantánamo. Just un mes després, el 3 de
febrer del 1959, Fidel Castro va fer una
visita apoteòsica a la ciutat. Des que
va baixar de l’avió, una multitud el va
acompanyar per tots els carrers i places
de la ciutat, durant hores, amb el
comandant Montseny sempre al seu costat.
Hi ha testimonis fotogràfics colpidors
d’aquella exaltació ciutadana.
No gaire després va esdevenir, per ben
poc temps, ajudant executiu del Che
Guevara a l’Havana i després cap del
districte militar de la província de Las
Villas, fins a ser nomenat, el febrer
del 1960, delegat del ministeri
d’Indústria a Oriente, novament a les
ordres del Che, que havia assumit aquest
nou paper ministerial.
El 1962 va seguir un curs d’oficials
superiors a la Unió Soviètica i, just
després, el van fer cap de l’exèrcit a
Camagüey, fins al 1964, quan va assumir
la direcció de la Brigada de Fronteras
i, després, la direcció de Relacions
Exteriors del ministeri de les Forces
Armades (Minfar).
El 1970 va ser nomenat agregat militar a
Txecoslovàquia i es va traslladar a
viure a Praga amb tota la família durant
quatre anys. Hi va arribar just dos anys
després que els tancs soviètics
haguessin avortat l’anomenada Primavera
de Praga.
Un mes després de guanyar la revolució,
Fidel Castro va visitar Guantánamo i la
ciutat va celebrar una festa
multitudinària que es va allargar moltes
hores. En aquesta portada de la revista
Blasones, el comandant Montseny apareix
amb barret a l’esquerra de Castro. A la
foto superior, Demetrio Montseny a
l’època d’agregat militar a les
ambaixades / Arxiu Marta Montseny
Un mes després de guanyar la revolució,
Fidel Castro va visitar Guantánamo i la
ciutat va celebrar una festa
multitudinària que es va allargar moltes
hores. En aquesta portada de la revista
Blasones, el comandant Montseny apareix
amb barret a l’esquerra de Castro. A la
foto superior, Demetrio Montseny a
l’època d’agregat militar a les
ambaixades / Arxiu Marta Montseny
Més endavant, entre el 1979 i el 1983,
el van enviar d’agregat militar a
l’ambaixada de Cuba a Moscou. No hi ha
cap constància documental de la feina
que va fer en aquells dos períodes, però
és ben imaginable, sobretot en el marc
de les estretes relacions i intercanvis
militars que hi havia vigents als dos
països.
El 1989 el general Villa va passar a la
reserva i va participar en la fundació
de l’Associació de Combatents de la
Revolució Cubana.
Al general Villa el va precedir sempre
la fama de ser una persona amb molt de
caràcter. Al llibre Secretos de
generales, tot i el seu to hagiogràfic,
se’l descriu significativament com “ una
persona introvertida, de carácter
fuerte, en ocasiones áspero ”... Però la
veritat és que en les dues ocasions en
què ens vam entrevistar amb ell va
resultar ser una persona
extraordinàriament afable. Potser per
justificar-ho, en una expressió ben
típica de la sornegueria cubana, ens va
dir: “ Es que ahora, por las mañanas me
tomo una pastilla de Calmón y por las
tardes otra de Tranquilizón".
Descobrint una nova petjada catalana a
Cuba
Fa més de vint anys, en un viatge a
Cuba, vaig descobrir l’existència d’un
tal “capitán Montseny” en un peu de foto
descolorit d’un racó del Museu de la
Revolució de l’Havana, situat a l’antic
palau del dictador Fulgencio Batista.
Feia referència a la conquesta de la
zona de Caimanera i Guantánamo, i
esmentava la seva decisiva intervenció
militar a la zona.
Primera fiblada. Veure el meu cognom,
tan poc usual, escrit amb total
correcció als annals de la revolució
castrista –més enllà de qualsevol
parentesc directe, que ja vaig descartar
des d’aquell moment–, em va induir a
pensar en una nova petjada catalana a
Cuba que fins llavors no havia
transcendit.
No va ser fins al 2007 que l’amic i
periodista Xavier Vinader, coneixedor i
còmplice d’aquest tema, em va fer
arribar emocionat unes fotocòpies
rebregades d’un llibre de Luís Báez
editat a Cuba, titulat Secretos de
generales, que recull en format
d’entrevistes la biografia de 41
generals de les Forces Armades
Revolucionàries (FAR). De secretisme el
llibre no en té gens, perquè és gairebé
tot hagiogràfic, però entre els venerats
militars entrevistats hi apareix el
general de brigada Demetrio Montseny
Villa, que, a més, esmenta molt de
passada que el seu pare era d’origen
català
Segona fiblada. En aquell moment em vaig
proposar que, algun dia, intentaria
documentar aquest nou vincle, fins
llavors desconegut, en la prodigiosa
relació històrica, social i cultural
entre Cuba i Catalunya.
Vaig provocar aquesta oportunitat el
2009 quan en un nou viatge a l’Havana, i
contra tot pronòstic sensat, em vaig
proposar contactar-hi directament.
Mitjançant un possible familiar seu que
sortia a la guia telefònica, i després
de força peripècies dignes d’una
novel·la d’espies de l’Est dels anys 50,
vaig deixar al lloc adequat les meves
dades i el suggeriment a distància d’una
possible trobada. Dos dies després, a
les nou en punt del matí, va sonar el
telèfon a l’hotel on m’allotjava i una
veu distesa em va dir: “Hola, soy su
pariente...” En resposta al meu
suggeriment emocionat per poder veure’ns
algun dia, em va etzibar: “El carro va
para allá...”
Vint minuts més tard entrava a l’hotel i
vam tenir la primera de dues trobades,
amb un cert paroxisme de la direcció i
el personal de l’hotel, que no entenia
per què el mític general Villa dedicava
dues hores a reunir-se amb un turista
accidental.
En el decurs de les dues trobades em va
complementar molta de la documentació
que jo ja tenia sobre la seva vida i em
va expressar el pesar perquè no tenia
cap referència documental precisa sobre
el seu pare. En un escorcoll de la
policia de Batista, a l’època de la
clandestinitat, s’havien confiscat tots
els papers de la seva família.
Li vaig fer una promesa: aniria a Reus i
furgaria en tots els arxius i racons.
Així ho vaig fer, però la feina no va
ser fàcil. Entre altres coses perquè ell
mateix es va equivocar en l’edat del
pare. I, a més, els llibres de dues
parròquies s’havien cremat durant la
Guerra Civil. Temps després d’entrar en
aquest atzucac, una mà generosa se’m va
oferir. L’investigador local Josep M.
Grau, a qui havia demanat ajuda, va
descobrir als censos d’habitants de
l’any 1900 el nom de Josep Montseny i
Gual i la seva edat. Obtenir després la
partida de naixement del pare del
general va ser molt fàcil: havia nascut
a Reus el 12 de febrer del 1882.
Vas néixer ahir...
Demetrio Montseny va ser l’últim company
d’audàcies de guerrilla urbana que va
veure viu Frank País, el mític líder del
Movimiento 26 de Julio, la imatge del
qual encara colpeix com la d’un jove
estudiant de poc més de vint anys, de
mirada penetrant, vestit sempre amb una
impecable americana i pantalons blancs.
Al principi del 1955 Frank País i el seu
inse- parable amic de la infància,
Pepito Tey, van prendre una decisió que
va canviar per sempre el futur de les
seves vides: “Necessitem armes per
lluitar contra les armes, i les hem de
prendre a l’enemic”. Van organitzar un
escamot i a mitjans d’abril van assaltar
el Club de Cazadores. Se’n van endur
dotze escopetes.
Aquí va començar la seva aventura trepi-
dant, amb el rerefons de la creació del
Movimiento Revolucionario 26 de Julio
(MR- 26-7), dedicat a promoure
insurreccions i vagues, fer sabotatges
estratègics, capturar armes i, fins i
tot, executar policies i militars,
sobretot els torturadors.
A iniciativa de Frank, el mes d’octubre
d’aquell any ell i Demetrio Montseny,
que ja es coneixien, van fundar la
cèl·lula de l’MR-26-7 a Guantánamo, en
què Villa va exercir de cap d’acció i
sabotatge.
Bastants mesos després d’una permanent i
productiva relació conspirativa i
clandestina que els mantenia a ple
rendiment, es va produ- ir la mort de
Frank País.
El 30 de juliol del 1957, a primera hora
de la tarda, Frank i Demetrio feien una
reunió a Santiago de Cuba a casa del
company revoluci- onari Raúl Pujol
–cognom de reminiscències catalanes– per
donar resposta a una carta d’un tal
Alejandro (l’àlies de Fidel Castro) on
se’ls detallaven les necessitats més
urgents per proveir-se d’armament i
municions per enviar als alçats a les
muntanyes.
Van ser avisats que la policia
batistiana pentinava la zona, perquè
algú havia recone- gut Frank País.
Montseny li va oferir fugir amb un cotxe
que tenia a prop, però s’hi va negar del
tot. Minuts després queia cosit a trets
juntament amb Pujol al Callejón del
Moro, un passatge a pocs metres d’on
s’havien acomiadat. Poques hores
després, en una reunió en un pis a
Santiago, tots els companys de Frank
País volien sortir al carrer a venjar-ne
la mort. En aquell pis va sonar el
telèfon. Era Vilma Espín, la futura dona
de Raúl Castro, que llavors era una
joveneta de bona família –el seu pare
era un reconegut advocat– que coordinava
els moviments de la guerrilla urbana amb
les directrius polítiques que baixaven
de la mun- tanya. “Enterreu el Frank amb
la màxima organització i repercussió
ciutadana possible –va ser la seva
consigna–, però no sortiu al carrer amb
accions directes, perquè us estan
esperant per trinxar-vos”. I a Montseny
li va dir: “Cuida’t, que vas néixer
ahir”.
L’endemà l’enterrament del jove Frank
País, de 23 anys, es va convertir en una
manifestació de la ja potent insurrecció
civil que vivia Cuba en aquells moments:
milers de ciutadans de Santiago van
sortir al carrer per acompanyar el
fèretre, i es van produir nota- bles
aldarulls i vagues a tot el país.
Poques hores després, el 4 d’agost del
1957, de tornada a Guantánamo, va passar
un altre fet transcendent i luctuós que,
ni que sigui per atzar, vincula el futur
general Montseny amb els seus orígens
catalans. A primera hora de la tarda va
anar a supervisar el que denominaven El
Laboratorio, una fàbrica clandestina de
bombes i granades que tenien al subsol
d’una casa a Guantánamo, al carrer
Aguilera.
L’espai secret era un cau subterrani
esgarrapat al pati d’una casa on, per
seguretat, només es podia entrar per una
trapa que hi havia al pati de la casa
del costat. Hi treballaven,
permanentment, tres o quatre
revolucionaris.
L’article més preuat que sortia
d’aquesta fàbrica eren unes bombes
potents anomenades pata de elefante: un
cilindre de metall molt ample i gruixut,
amb la tapa inferior soldada i la
superior de rosca, per on s’introduïa la
metxa que activava els explosius i la
metralla que portava a dins.
Només d’entrar al forat, Demetrio
Montseny ja va haver d’esbroncar un com-
pany que fumava envoltat de dinamita.
Després va anar a la casa del costat
perquè tenia una reunió conspirativa amb
altres com- panys i, minuts després, una
espectacular explosió, que es va sentir
a tota la ciutat, va dei- xar la casa
del costat en runes.
Hi van morir els tres companys que mani-
pulaven els artefactes, entre els quals
el vell lluitador sindicalista i
anarquista Gustavo Fraga, que va acabar
donant nom a la columna militar que va
alliberar Guantánamo.
Demetrio Montseny va tenir més sort.
Ferit al cap, va perdre el coneixement
però va ser traslladat al Centro
Benéfico Catalán, una mena d’ambulatori
a tocar. Els metges que el van atendre
van impedir que els policies que hi van
arribar tot seguit se l’emportessin. Va
sobreviure dos cops gràcies a ells,
perquè no hauria arribat a cap caserna
militar sense un tret al cap.
Montseny es va estar a la presó algunes
setmanes, però en una vista preliminar,
abans del judici, el van deixar en
llibertat amb la condició que es
presentés cada dilluns al jutjat.
“Todavía me están esperando”, ens va dir
a nos- altres el dia que el vam
entrevistar, més de sei- xanta anys
després. D’aquí ja va passar a la
clandestinitat total. Fins que, a mitja
guerra, Raúl Castro el va fer cridar
perquè pugés a lluitar a la Sierra.
Una de les coses que encara diferencien
Cuba de qualsevol altre país és que la
gent no té el cap cot i la vista
enganxada a la pantalla del mòbil als
autobusos. La manca d’un servei general
d’internet a l’illa fa que s’hi
mantinguin costums oblidats a casa
nostra. Però això pot canviar en menys
d’un mes: Cuba pot deixar de representar
aquesta excepció tecnològica al món, ja
que està previst que un servei de 3G
entri en funcionament a l’illa
pròximament, cosa que permetrà als
cubans poder accedir a internet des de
qualsevol lloc del país on hi hagi
cobertura, esclar. El WhatsApp podrà
arribar a Cuba finalment, i les
sorolloses converses al transport públic
desapareixeran. La gent es comunicarà
d’una altra manera.
Només amb la prova que va fer la setmana
passada l’empresa estatal Etecsa, que
controla el monopoli de les
telecomunicacions al país, n’hi va haver
prou per intuir el gran canvi que
suposarà l’arribada d’internet a l’illa.
Durant un dia els cubans van tenir
internet de franc des de qualsevol punt
del país i l’illa va embogir
literalment. “Per fi! Em sento
alliberada!”, exclamava una dona a
l’Havana, mentre altres aprofitaven per
trucar als familiars a l’estranger. La
infraestructura, però, no va suportar
l’enorme trànsit de dades i es va
col·lapsar en alguns moments.
Amb l’excusa de la falta de recursos,
l’Estat sempre ha anat administrant
internet al país amb comptagotes. Al
principi només era una eina disponible
per als càrrecs importants del país.
Després van poder fer-ne ús els
treballadors d’empreses estatals o
estrangeres. I no va ser fins fa quatre
anys que es van crear els anomenats
parcs wifi, espais públics on la gent
pot connectar-se pagant uns tres dòlars
per cada hora d’internet. En
l’actualitat, aquests parcs continuen
sent el lloc preferit dels cubans per
connectar-se. El preu de la tarifa,
però, ha baixat i alguns cubans han
començat a fer experiments per poder fer
servir internet des de casa.
“La raó del retard de l’arribada
d’internet no és tecnològica. Haití està
pitjor que nosaltres i tenen internet
des de fa anys”, explica un operari
d’Etecsa que treballa directament en la
implementació del 3G. Una opinió força
generalitzada és que el govern volia
evitar el fàcil accés a la informació de
la població. Per això, de vegades no és
possible consultar determinades pàgines
contràries a la Revolució. Un altre
motiu és impedir l’accés constant a les
xarxes socials, que podrien facilitar
una organització política dels cubans.
L’experiència de la Primavera Àrab i la
por de revoltes socials instigades des
dels EUA sempre han estat presents en el
debat sobre l’arribada d’internet a
l’illa.
La intervenció dels EUA
De fet, el govern nord-americà ha creat
una Task Force (grup de treball) per
millorar l’accés a internet a Cuba. Des
de l’illa es considera que el que
realment pretenen els EUA amb aquesta
iniciativa és difondre notícies falses
que posin en risc l’estabilitat del
govern cubà. En canvi, fonts d’aquest
grup de treball asseguren que volen fer
arribar aquesta nova tecnologia a l’illa
com una eina d’emancipació econòmica.
Molts cubans desitgen tenir internet per
a aspectes laborals. Tot i el pobre
accés que hi ha en l’actualitat, la gent
és capaç de treure un gran profit de la
xarxa. Per exemple, els negocis privats
saben que els turistes es basen en
pàgines com Tripadvisor per triar un
restaurant per sopar quan són a
l’estranger. I els restauradors cubans
també volen ser presents en aquesta
pàgina.
Alguns joves cubans volen ser youtubers
o instagramers. El Rubén és un raper
cubà de 16 anys que pretén guanyar-se la
vida cantant. Ara té alguns ingressos
fent concerts, però opina que la falta
d’internet limita la seva projecció.
“Han vingut a escoltar-me estrangers del
món de la música i el primer que
pregunten és quants seguidors tinc a
Instagram”, es queixa.
Amb tot, encara hi ha alguns que no
volen que internet arribi a Cuba,
malgrat que són una minoria. Per
exemple, estrangers residents al país o
cubans d’una certa edat que han tingut
oportunitat de viatjar a altres països.
Opinen que la raó per la qual Cuba és un
lloc únic és perquè continua sense tenir
internet.
Bon dia catalans!!
Estic vivint a Cuba des de fa un meset i
ja bastant adaptada a tant
surrealisme... ;)
Si organitzeu alguna activitat o voleu
anar a fer un beuret, compteu amb
mi!!
Marta
Atenció, tot i que els anuncis del tauler son postejats per membres registrats de la web, Catalansalmon NO certifica ni comprova que siguin autèntics o actualitzats, i per tant NO es fa responsable, no fotem :)
