Quan agafes el tren entre Bukhara i
Samarcanda reconeixes uns sons familiars
quan la megafonia avisa de la pròxima
estació. Sí, un tren Talgo
https://www.ara.cat/vintage/viatge-facil
-ruta-Seda-Uzbekistan_0_2354164572.html<
br />
Quan agafes el tren entre Bukhara i
Samarcanda reconeixes uns sons familiars
quan la megafonia avisa de la pròxima
estació. Sí, un tren Talgo. Ara farà
vuit anys el govern de l’Uzbekistan va
comprar dos trens espanyols per millorar
les seves comunicacions. Ara ja són més
de 10 els trens que arriben als 250 km
per hora, cosa que facilita el transport
per un dels països més bonics de l’Àsia,
l’Uzbekistan. La Ruta de la Seda ha
passat de fer-se amb camells a fer-se
amb trens d’última generació. Rutes
mil·lenàries que abans servien per
mantenir viu el comerç entre continents,
i ara transporten els turistes que de
mica en mica arriben a un país ple de
tresors. L’Uzbekistan en va rebre en
l’últim any més de sis milions, però més
del 75% encara són de països veïns. De
mica en mica, cada cop hi arriben més
europeus, la major part sèniors que hi
van en viatges organitzats que permeten
veure, en una setmana, algunes de les
ciutats més boniques de l’Àsia. És fàcil
moure-s’hi també per lliure, tant per a
la gent gran, per als quals és una
destinació còmoda, com per als joves
motxillers. És un país molt econòmic, on
s’hi pot menjar bé per menys de 10
euros, amb hotels cada cop més preparats
i amb un únic maldecap: no hi ha vol
directe. A més, no cal demanar visat per
entrar-hi a través dels seus dos
aeroports internacionals, Taixkent i
Samarcanda. I malgrat que bona part de
la població no parla anglès, cada cop
més guies atenen els grups en anglès o
castellà. La Ruta de la Seda torna a
estar oberta.
Khiva
És un viatge en el temps. A diferència
d’altres ciutats, conserva tot el seu
centre intacte, ja que els russos no hi
van entrar fins al 1873, respectant la
independència del Kanat de Khiva fins al
1924. A les portes del desert, és una
ciutat plena de racons preciosos, amb
una tradició culinària pròpia i edificis
tan bonics com el minaret de Kalta
Minor, de color turquesa. La seva
construcció va començar el 1851 i diuen
que la idea era que fos l’edifici més
alt del món, però el 1855 les obres es
van aturar. I així ha quedat. El minaret
el trobes un cop es travessa la porta de
Hazarasp, que dona accés a la ciutadella
interior, plena de mesquites. Cada una
diferent, cada una amb personalitat, com
la mesquita de Pahlivan Ata, amb la
tomba del patró local Pehlivan Ahmed
Zemchi, la mesquita dels divendres, amb
més de 200 columnes de fusta, cada una
diferent de les altres, o la madrassa de
Medemin Khan. Quan el sol es pon, res
millor que veure com van canviant les
llums des d’una terrassa, amb un te ben
calent a les mans, ja que quan arriba la
nit, arriba el fred. Coses del desert.
De fet, la major part de viatges
organitzats fan una excursió als
diferents castells que protegien les
rutes entre dunes. Des dels murs de la
fortalesa d’Ayaz-Kala, a dues hores de
Khiva, la vista impressiona.
Khiva
Khiva
Samarcanda
Tancada darrere el taló d'acer soviètic,
Samarcanda ha estimulat la imaginació de
milers de viatgers que no podien
arribar-hi. Ara ja es pot fer sense
patir gaire, i val la pena. La ciutat és
plena de tresors malgrat que Genguis
Khan la va deixar feta miques.
Samarcanda, tan antiga que desenes
d’imperis diferents hi han deixat el seu
llegat, va renéixer gràcies a Tamerlà a
partir del 1370. El cor de la ciutat és
la preciosa plaça del Registan. Cal
pagar per entrar a la plaça però val la
pena, tot i que les millors vistes són
des de fora. La ciutat queda rodejada
per tres madrasses, les d’Ulugh Beg,
Tilla-Kari i Sher-Dor. A Tilla-Kari, cal
entrar a la mesquita, al pati interior.
De les més boniques del país. A uns 10
minuts caminant, al mausoleu de Gur Emir
s’hi pot veure la tomba de Tamerlà,
reivindicat avui en dia com el gran
heroi local pel govern uzbek. L’edifici
és preciós, però millor anar-hi a la
tarda, quan la llum és més bonica.
Samarcanda té tantes joies que costa
destacar-ne algunes, però també són
imprescindibles la mesquita de Bibi
Khanum o el cementiri de Shah-i-Zinda,
on s’apleguen alguns dels mausoleus més
bonics, l’un darrere de l’altre. I, per
descomptat, l’Observatori d’Ulugh Beg,
el monarca local que va destacar com a
astrònom.
Bukhara
Bukhara
Bukhara
Al bell mig de la ruta de la seda,
Bukhara era una ciutat on molts viatgers
es quedaven a viure. Cada vespre
centenars de veïns encara es reuneixen
al voltant del llac artificial de Lyab-i
Khauz, on abans bevien els camells de
les caravanes. A Bukhara s’hi parla la
llengua tadjik, i amb ella hi ha
espectacles de titelles. A la plaça de
Lyab-i Khauz encara hi ha un taller de
titelles no gaire lluny de l’estàtua del
savi Nasreddín, muntat del revés dalt
del seu ase i agafant-li la cua, tal com
és representat tradicionalment. I
amagada en un carreró al costat, la
sinagoga de la comunitat jueva. Van
arribar a ser més de 100.000, però ara
queden tot just uns 150 jueus. La seva
sinagoga sempre és oberta, excepte els
dijous. Algunes de les joies
arquitectòniques de la ciutat són el
minaret de Kalyan, del segle XIII, i el
complex de Po-i-Kalyan. Just al davant
de la plaça, la vista del capvespre des
de les terrasses als pisos superiors
dels restaurants és molt bonica. El cor
polític de Bukhara quan va ser un estat
independent és la ciutadella d’Arq, amb
els seus murs mil·lenaris. Just davant
hi ha la preciosa mesquita de Bolo-Hauz,
amb una porxada de fusta que fa segles
que captiva els viatgers.
Taixkent
Taixkent
Taixkent
La capital del país queda arraconada al
mapa, però gràcies al tren pots arribar
a Samarcanda en menys de dues horetes.
Malgrat que el govern està enderrocant
tot el barri antic per aixecar-hi noves
avingudes i museus, Taixkent és una
ciutat moderna amb molts atractius per
al turista. Per exemple, cal anar als
seus mercats, on es pot veure la curiosa
tradició uzbeka de vendre el pa sobre
cotxets per a nadons. Molta gent fa el
pa a casa i el porta així, sobre rodes,
als mercats. El basar de Chorsu és el
més famós, amb un edifici soviètic
curiós on es pot comprar carn, formatge
i fruits secs. A Taixkent et pots moure
fàcilment amb el seu metro, el primer
construït a l’Àsia central, amb
estacions tan boniques com la de
Kosmonavtlar, dedicada, com indica el
seu nom, als cosmonautes soviètics. La
plaça de la Independència i el carrer
Puixkin són la part cèntrica i moderna,
amb la seva estàtua a Tamerlà
presidint-ho tot. És impossible no veure
el famós Hotel Uzbekistan, un edifici
mastodòntic purament soviètic que fa les
delícies dels amants de l’arquitectura.
El millor museu és el d’arts aplicades,
un petit viatge per les tradicions
artístiques locals en un barri tranquil
ple de cafès. I si t’arribes a la
madrassa de Hast Imam, pots veure
l’Alcorà més antic del món.
Estic de pas uns dos o tres dies per
Kuala Lumpur. Estic fent un viatge pel
sud est asiatic durant uns mesos. Era
per si algu volia quedar i fer una birra
i m’expliqui coses de la capital!!
Más allá de la Ciudad Rosa, el Canal de
Midi o la Denominación de vinos de
Fronton te permitirán disfrutar de esta
zona enogastronómica de Alto Garona, en
Occitania Sur de Francia
Sri Lanka es la antigua Ceilán, un lugar
donde encontrarás los restos de ciudades
ancestrales, un rico patrimonio natural
y el origen del té más famoso del
mundoPodrás ver elefantes en libertad,
ballenas azules e incluso algún
leopardo. Viajar entre ruinas al siglo
IV a.C. y relajarte bajo palmeras en
alguna playa de postal
Sri Lanka es un destino al que podrías
dedicar una visita de al menos 15 días.
Suele incluirse en muchos trayectos en
los que se pasa también por Maldivas,
pero la isla de la antigua Ceilán se
merece un viaje para sí sola.
Si te llama la India, pero te parece que
su ritmo puede ser demasiado agobiante
para ti, entonces Sri Lanka se convierte
en el destino perfecto. Tienes cultura y
naturaleza a raudales, una gastronomía
rica, un pasado colonial, playas de
postal y una población abierta, amable y
hospitalaria.
Si quieres dedicar unos días a descubrir
la que llaman “la lágrima de India” aquí
te proponemos unos cuantos planes
infalibles para conocerla a fondo.
Además, entre ellos incluimos una
propuesta solidaria que será difícil de
olvidar.
Disfrutar de su naturaleza, su flora y
su fauna
Sri Lanka es uno de los países con mayor
número de reservas naturales del mundo.
Su fauna es uno de sus mayores
atractivos y no tendrás más que visitar
alguno de sus Parques Nacionales para
comprobarlo. Flora y fauna pueden llegar
a ser exuberantes y haciendo un pequeño
safari fotográfico podrás ver un buen
número de animales salvajes.
Elefantes en Sri Lanka
Visitando sus Parques Nacionales (e
incluso sin visitarlos) podrás ver un
buen número de elefantes en libertad.
El Parque Nacional Yala es uno de los
más famosos, y también uno de los más
concurridos, pero cuenta con una de las
mayores densidades de leopardos del
mundo. En los Parques de Minneriya y
Kaudulla se encuentra una de las mayores
poblaciones de elefantes de Sri Lanka, y
podrás ver un gran número de ellos
campando a sus anchas y en libertad. Si
te gusta la ornitología el Parque
Nacional Bundala es un refugio
fundamental para un gran número de aves
migratorias que pasan por Sri Lanka,
pero tanto en unos como otros siempre
tienes altas posibilidades de avistar
ciervos, cocodrilos, búfalos, jabalíes,
mangostas y osos.
Conocer el esplendoroso pasado de su
cultura
Culturalmente Sri Lanka te atrapará y su
historia te la contarán ruinas que se
remontan al siglo IV a.C. El triángulo
cultural de Sri Lanka lo forman las
ciudades de Anuradhapura, Polonnaruwa y
Sigiriya, todas ellas Patrimonio de la
Humanidad por la UNESCO desde 1982. Para
visitarlas en orden cronológico deberás
comenzar por Anuradhapura, la que fue la
primera capital de la antigua Ceilán.
Aquí encontrarás numerosas ruinas y
enormes dagobas (estupas), los restos de
importantes palacios y templos
imponentes, además del Sri Maha Bodhi,
el árbol sagrado del budismo.
Polonnaruwa tomó el relevo como capital
del país en 993, sus restos son extensos
y los edificios civiles y religiosos se
suceden unos tras otros. Si alquilas una
bicicleta podrás recorrerlos a tu aire,
sorteando algún que otro mono. Y por
último la antigua ciudad de Sigiriya se
encarga de cerrar este triángulo
cultural. Su peculiaridad es la
ubicación de sus ruinas, sobre una
enorme roca de origen volcánico,
conocida como La Roca del León, que
sobresale por encima de la selva. Si
quieres contemplarla en todo su
esplendor lo mejor es subir al cercano
cerro de Pidurangala. Si a todo esto
incluyes una visita a las cuevas de
Dambulla, mejor que mejor.
Sigiriya, la Roca del León, Sri Lanka
Sobre "La Roca del León" se encuentran
las ruinas de Sigiriya.
Viajar a las tierras altas en busca de
té
Las tierras altas se encuentran en las
montañas, a casi 2.000 metros de
altitud. Y allí, donde el clima es
fresco y las nubes tocan los montes, los
colonos británicos encontraron el mejor
lugar para sus plantaciones de té, el
origen del famoso té ceilandés. Para
llegar hasta aquí te espera uno de los
trayectos en tren más bonitos del mundo,
sobre todo cuando realizas el trayecto
que une las localidades de Kandy, Nuwara
Eliya y Ella. Irás serpenteando entre
montañas de té con el traqueteo de las
viejas vías del ferrocarril.
Tanto si te gusta el té como no es
recomendable visitar una de las fábricas
que allí lo elaboran y desde donde se
exporta a todo el mundo. Mackwoods
siempre ha sido una de las fábricas más
míticas que se pueden visitar desde
Nuwara Eliya, pero un reciente cambio de
dueño te hará preguntar ahora por la de
Damro Labookellie Tea. Aquí conocerás
las plantas de té, la recolección de las
hojas, la selección, su secado y todo su
proceso de transformación hasta que
puedes degustarlo en una infusión.
Entre las plantaciones también
encontrarás a las recolectoras del té,
las manos expertas que seleccionan las
mejores hojas y las cargan en sus
cabezas. Ellas son la columna vertebral
de una economía desigual, liderada por
hombres que ejercen un papel de control
y que levanta críticas por el nivel de
dependencia que genera ante los dueños
de las plantaciones. Es la otra cara del
té. La que solo se ve cuando llegas
hasta allí.
Tren y campos de té en Sri Lanka
Las tierras altas esconden infinitas
plantaciones de té.
Probar los platos más tradicionales y
sabrosos
Si te gusta probar platos y sabores
diferentes estás de enhorabuena, porque
en Sri Lanka vas a encontrar cosas muy
ricas y sabrosas. Aquí el plato más
popular, y que además está bien bueno,
es el kothu roti, o simplemente kothu.
Se elabora a base de trocear el pan
típico de Sri Lanka, el roti, de trigo y
prácticamente plano, mezclándolo sobre
una plancha con verduras, huevo y
normalmente pollo. Lo más característico
del kothu roti es el sonido de las
espátulas del cocinero golpeando la
plancha, en cuanto lo identifiques ya
sabrás dónde puedes comer algo rico.
Pero hay más cosas, cómo no. En Sri
Lanka también encontrarás un buen curry,
samosas, rotis rellenos de pescado y
vegetales, algún plato elaborado con
jackfruit… Y no deberías dejar de probar
un egg hopper para desayunar o un rico
pol sambol de coco, cuando lo pruebes
querrás repetir una y otra vez, día tras
día, y así hasta que te vayas del
país.
Huir del bullicio de Colombo y encontrar
la paz en las playas del sur
Por la capital de Sri Lanka, Colombo,
pasarás al llegar y al marchar, pero
poco más. Es una ciudad ruidosa y
ajetreada que no tiene nada
turísticamente interesante. Su
contrapunto lo encontrarás en las playas
del sur, donde todo es más calmado y el
ritmo se ve ralentizado. Son lugares de
postal, con palmeras y orillas de arena
clara. Si buscas relax lo encontrarás en
lugares como Medaketiya, Unawatuna y
Mirissa. Además, desde esta última se
organizan excursiones para el
avistamiento de ballenas azules. En tu
vida podrás ver un animal más grande,
porque no lo hay. Si a todo esto quieres
agregar una visita cultural pásate por
Galle, que es Patrimonio de la Humanidad
y conserva edificios coloniales.
Viaje en tren en Sri Lanka
El tren es el transporte más auténtico y
recomendable en Sri Lanka.
Dedicar un tiempo a los demás
Si vas a Sri Lanka y quieres hacer algo
menos turístico, y sí conocer mejor su
comunidad local, te recomendamos que
vayas a la pequeña población de Matale.
Aquí no encontrarás ruinas, ni
elefantes, ni templos importantes, pero
sí la St. Francis Boys Home, un proyecto
de acogida llevado por franciscanos que
lleva dando hogar a los niños más
necesitados desde hace 50 años. Allí
entre 40 y 50 chavales de entre 4 y 18
años te darán la bienvenida con los
brazos abiertos, serás una novedad y una
oportunidad de oro para practicar el
inglés que estudian en sus escuelas,
para jugar, para entretenerse y para
compartir un rato contigo. Aquí tienes
un buen ejemplo de lo que es pasar un
tiempo con los niños de Matale.
Conocerás la otra cara de Sri Lanka,
pero una cara que te sonreirá llena de
ilusión. Si tienes unas horas, perfecto,
y si tienes unos días, todavía mejor.
Cualquier rato que compartas con los
chicos de Matale te lo agradecerán. Para
contactar con ellos puedes hacerlo a
través de la Fundación Gomaespuma,
quienes tienen un proyecto de desarrollo
con ellos, o a través de la página web
de la St. Francis Boys Home de Matale.
Hola! Aterro a NY el 26 a ls nit amb una
amiga argentina i necessitem habitacio
-ella marxa el 28 i jo el 30-. Si teniu
un espai enviueme un correu o wasap i
parlem de peles .
Si coneixeu d albergues q estiguin be
tb. Q em quedare sola i estic una mica
acollonida. I si voleu fer birreta...ja
seria la ostia!
A la trobada de fa poc vam parlar de
Totnes, un poble interessant curull
d'artistes i amb molta vida cultural,
amb els trens a vapor fent el recorregut
de Totnes a Buckfastley (ho recomano, és
un viatge preciós), on hi ha el santuari
de papallones i llúdries. A la banda de
Totnes hi ha la Rare Breeds Farm, que
inclou uns magn+fics exemplars
d'òlibes.
Però si agafem la carretera, una mica
més enllà cap a l'est hi ha el petit
poble de Berry Pomeroy, que comparteix
nom amb el seu castell roïnós i
tanmateix impressionant. La visita
inclou auriculars per a sentir un guia
en diversos idiomes explicant la
història del castell i els seus mites...
diuen que Berry Pomeroy és el castell
amb més fantasmes de tota Anglaterra.
Que no us ho creieu? El dia que el vaig
visitar, una companya va fer una foto i
li va sortir amb un peculiar raig de
llum blava emergent de la torre on diuen
que viu un dels fantasmes!
El país Caribeño ofrece una amplia
oferta de ocio y turismoSu puerta de
entrada suele ser la localidad de Punta
Cana, pero la isla cuenta con muchos
otros atractivos
El país Caribeño ofrece una amplia
oferta de ocio y turismoSu puerta de
entrada suele ser la localidad de Punta
Cana, pero la isla cuenta con muchos
otros atractivos
Si agafeu la carretera cap a Tiverton,
arribareu a un punt on hi ha un pont de
pedra força estret.
Horrorós? No, meravellós! Sou a
Bickleigh Bridge, i justament aquí hi ha
unes quantes coses interessants:
-a un costat del pont hi ha Fishermans
Cot, un pub amb un jardí maco i unes
vistes al riu passant sota el pont que
són una delícia. Si podeu anar-hi abans
que comenci a fer fret (o després
també), us ho recomano.
-a l'altra banda del pont hi ha
Bickleigh Mill. Allà hi podeu admirar i
comprar una extensa varietat d'objectes
d'artesania de tot tipus, des
d'arrecades fins a mobles passant per
joguines i roba. I quan us canseu, pareu
a la cafeteria que us faran un
excel.lent cream tea. Paga la pena.
-al costat hi teniu el Devon Railway
Centre, una atracció turística familiar
amb trens miniatura, trens per
pujar-s'hi i fer un volt, un poble en
miniatura, cafeteria (tea rooms, of
course) i zones d'exterior i interior on
els nens poden fer el mico.
-una mica més enllà hi ha Bickleigh
Castle, del segle XIV, ara un B&B, però
em sembla que es pot visitar, no n'estic
segura.
Lisboa es ese viaje que siempre dejamos
para más adelante. Pues no, el momento
es ahora: acompáñanos en este
recorrido por sus diez lugares
imprescindibles.
Bon dia a tothom des de Catalunya.
El proper més d'agost vindrem a passar
les vacances a Vietnam.
Tenim l'itinerari montat, però, veient
la quantitat de coses que es poden
visitar , estem fent mans i mànigues per
provar, dins el possible, veure quantes
més coses, millor.
Arrivem a l'aeroport de Ho Chi Minh el
dilluns 5 d'agost a les 9:00 del
matí.
Concients del que pot suposar el
jet-lag, la nostra intenció seria, un
cop sortim de l'aeroport, anar directes
a visitar els túnels de Cu Chi i d'allà
cap a la ciutat per visitar el museu de
la guerra el mateix dia.
L'endemà (dia 6) fariem sortida cap al
delta fent nit a Can Tho,
Dia 7 arrivada a Ho Chi Minh i fer
nit.
En el suposat que el dia 5 poguessim
veure tunels i museu, podriem marxar més
d'hora cap al centre del país (Hue o Da
Nang) per visitar Hue i Hoi An.
Com ho veieu? Algún consell?
Moltes gràcies i visca Catalunya
Estic planejant viatjar fins Istanbul i
pot ser endinsar-me a Turquia en moto
aquest mes d'agost, voldria trobar allà
algun guia o acompanyant o grup....
Un grup de 14 catalans, d'entre 50 i 65
anys, visittem Atenes del 6 al 13 de
març i ens agradaria tindre algun
contacte amb algú que hi visqui. No
volem que ens face de guia, només
voldríem poder fer una trobada per
fer-li preguntes d'actualitat sobre el
país.
Moltes gràcies per aportar-nos qalsevol
pista o alternativa per poder conèixer
millor el país.
Belfast, ciudad de muros. Más de 30
kilómetros de filas de cemento coronados
por alambres serpentean sus barrios,
resultado de uno de los conflictos más
recientes de la Europa del siglo XX. Y
dos...
Belfast, ciudad de muros. Más de 30
kilómetros de filas de cemento coronados
por alambres serpentean sus barrios,
resultado de uno de los conflictos más
recientes de la Europa del siglo XX. Y
dos décadas después del acuerdo de
Viernes Santo, se resisten a caer.
Separan comunidades y, a su vez, son el
lienzo de centenares de murales en
homenaje a los líderes del bando
unionista o el republicano -o dicho de
otro modo, protestantes o católicos,
aficionados del Rangers o Celtic de
Glasgow-, secuela de una herida que no
cicatriza. Una frágil paz que no se
hunde, como sí ocurrió con el Titanic,
construido en un gigantesco astillero de
la ciudad. Hoy, además, su frontera
acapara la atención de Europa y Reino
Unido, por su papel crucial para un
Brexit con acuerdo o sin.
Su cruda y reciente historia es uno de
los muchos fundamentos para cruzar las
puertas de Belfast. Durante las próximas
36 horas recorreremos los muros de la
ciudad, saborearemos una pinta en un pub
irlandés centenario, nos adentraremos en
los orígenes del Titanic y echaremos un
vistazo atrás en el museo del Ulster
para entender qué supuso The Troubles,
el nombre que recibe el conflicto
norirlandés, y por qué las tensiones aún
perduran entre algunos barrios.
La capital de Irlanda del Norte es un
destino a visitar durante todo el año,
salvo unos días de julio. En estas
fechas podrías encontrarte la ciudad
blindada por las marchas Orange,
unionistas que recorren los barrios
republicanos. La tensión se dispara y la
presencia policial se multiplica para
evitar disturbios, aunque no siempre
consiguen frenar los altercados.
Debes saber también que desde el
lanzamiento de la exitosa serie de
George RR Martin, Juego de Tronos, el
número de visitantes se ha multiplicado
con creces, aunque por suerte sigue
siendo un destino sin masas. Como
siempre, echa mano del calzado cómodo y
de un buen chubasquero con el que hacer
frente a la habitual llovizna que riega
sus campos.
Let’s go!
Sábado
Murales políticos famosos a lo largo de
The Falls Road en Belfast
Murales políticos famosos a lo largo de
The Falls Road en Belfast (iStock
Editorial)
09.00 - Museo del Ulster
La mejor manera de conocer la historia
de la región es visitar las galerías del
Museo del Ulster, de entrada gratuita y
situado en el interior del Jardín
Botánico. Es pequeño, así que la visita
no te llevará más de una hora. En él
encontrarás hasta un espacio dedicado a
la exitosa serie Juego de Tronos, cuyos
productores escogieron varios paisajes
de Irlanda del Norte para el rodaje de
sus capítulos. Visitarlo será necesario
para entender el conflicto
británico-irlandés y saber interpretar
muchos de los murales que adornan los
muros de la ciudad, que visitaremos en
3, 2, 1…
10.00 – La republicana Falls Road y los
muros del conflicto
Nuestra próxima parada será el barrio
republicano de Falls Road, al oeste de
la ciudad. El principal atractivo es su
extenso muro, en el que se exhiben una
multitud de murales reflejo del
conflicto entre unionistas y
republicanos y que eran estampados para
marcar territorio o recordar a los
caídos de sendos bandos.
Debes saber que existen varios tours que
hacen un recorrido por los murales de la
ciudad. Uno de ellos es el Black Taxi
Tour, en el que un taxista te conducirá
durante dos horas a todas las zonas del
conflicto por unos 10 euros. Otra
opción, que aseguran es una experiencia
mucho más real, es dejarse guiar por uno
de los republicanos que estuvieron en
prisión. No solo conocerás Belfast, sino
que podrás escuchar su experiencia en
primera persona y disfrutar de una pinta
de Guiness en su compañía. Desconocemos
si existe un tour similar guiado por
unionistas.
Mural en recuerdo a Bobby Sands, líder
del IRA fallecido en prisión tras una
huelga de hambre
Mural en recuerdo a Bobby Sands, líder
del IRA fallecido en prisión tras una
huelga de hambre (Wikimedia)
Si te decantas por descubrir los murales
por tu cuenta, no te pierdas uno de los
más famosos: el de Bobby Sands. Líder
del IRA, falleció a los 27 años en la
prisión de Long Kesh en 1981 tras una
huelga de hambre. Había sido condenado a
14 años de cárcel por posesión de armas
de fuego en el juicio por un tiroteo con
la Royal Ulster Constabulary, unidad
policial del Reino Unido en Irlanda del
Norte.
Pasea a lo largo del muro hasta llegar
al tramo del International Wall, donde
encontrarás murales en recuerdo a
líderes históricos, como el Che Guevara,
Nelson Mandela o Martin Luther King.
13.00 – Un delicioso estofado irlandés
en Culturlann
Situada en la misma Falls Road se
encuentra Culturlann, la casa de la
cultura irlandesa. Desde ella se
promueven distintas iniciativas
culturales e incluso se puede comer el
plato típico de la región, que es el
estofado irlandés (irish stew). Los
precios son asequibles. ¡Buen
provecho!
15.00 – La unionista Shankill y su Peace
Line
En Cupar Way, ya en el barrio unionista
de Shankill, hallarás otro de los tramos
de muro más icónicos de Belfast y
también el más turístico: el Peace Line.
En la década de los 60 fue escenario de
una de las batallas más sangrientas del
conflicto en Irlanda del Norte. Puede
que te resulte difícil encontrar una
puerta de acceso... y perderte entre
tanto mural. Te recomendamos que visites
este portal para situar las diferentes
pinturas.
18.00 – El centro de Belfast
Vayamos al corazón de la ciudad. Ve
hasta la plaza Donegall para visitar el
Belfast City Hall, el ayuntamiento de la
capital. Fue erigido en el siglo XIX y
lo más destacable de su majestuosa
estructura es la enorme cúpula central,
de color verde y unos 53 metros de
altura. Se puede visitar de manera
gratuita -no todos sus salones están
abiertos al público- y ofrecen tours
guiados de 45 minutos de duración,
aunque los sábados solo lo hacen a las
14.30 horas. Sus jardines suelen ser
punto de reunión para locales y
visitantes que buscan relajarse,
especialmente si es un día soleado.
Ayuntamiento de Belfast
Ayuntamiento de Belfast (Mlenny / Getty
Images/iStockphoto)
La siguiente parada es el Saint George’s
Market, un antiguo mercado de 1604 con
mucho encanto en el que encontrarás
desde establecimientos de comida local e
internacional hasta artículos de
artesanía y productos de segunda mano,
todo ello acompañado de música irlandesa
en vivo. Es un buen lugar –y un buen
momento del día– para llevarse a la boca
un tentempié. ¡No te arrepentirás!
Después toma la calle Cromac y camina
unos diez minutos hacia el norte. A
menos de un kilómetro, en Queen’s
Square, darás con otro de los monumentos
más visitados de Belfast: el Albert
Memorial Clock. Construido en 1869 y de
34 metros de altura, en el pasado fue
punto de encuentro entre prostitutas y
marineros. En 2002 la torre fue sometida
a una costosa restauración para corregir
su inclinación, originada porque sus
cimientos eran de madera, y reparar los
leves daños en su estructura que el
estallido de una bomba del IRA dejó en
1992.
20.30 - El pub irlandés más antiguo de
Belfast
El bar que no puedes perderte es el
Kelly’s Cellars, el más antiguo de
Belfast. Construido en 1720, sus mesas
fueron punto de reunión del bando
republicano irlandés y allí se gestó la
rebelión de 1798 contra los ingleses. En
la entrada encontrarás una placa
conmemorativa de color azul que fue
colocada por el Ulster History Circle.
Pocos cambios se han hecho desde que
abriera sus puertas por primera vez:
todavía mantiene los techos abovedados,
una barra desgastada por el paso del
tiempo y una chimenea para entrar en
calor cuando cae el mercurio. Además,
dicen de él que es el mejor bar de
Belfast para saborear una cerveza
Guiness y degustar alguno de los típicos
platos de la gastronomía irlandesa. ¿Lo
mejor? La música en vivo.
Domingo
9.00 - Museo del Titanic
Dicen de él que más que una exposición,
es toda una experiencia. Hablamos del
Museo del Titanic, uno de los grandes
atractivos turísticos de la ciudad. El
motivo por el que Belfast cuenta con
este homenaje al malogrado
transatlántico es porque fue ahí donde
se construyó. De hecho, el museo está
erigido junto al muelle, en el mismo
lugar en el que se encontraba el
astillero donde le dio forma. En él el
visitante hará un recorrido por la
industria de Belfast del sigo XX y
revelará cómo se gestó el gran
transatlántico, así como cada uno de los
detalles del interior de los camarotes
de primera, segunda y tercera clase
gracias a reproducciones exactas. La
entrada ronda los 20 euros y la visita
dura unas dos horas.
Un consejo: si quieres conocer los
alrededores del puerto pero no estás de
ánimo para caminar, compra un billete
para el pequeño tranvía The Wee Tram.
Cuesta cinco libras y puedes subir y
bajar las veces que quieras.
El Museo del Titanic, en Belfast
El Museo del Titanic, en Belfast (Joel
Carillet / Getty Images)
11.00 - Sansón y Goliat, el HMS Caroline
y el Big Fish
En el mismo puerto encontrarás las dos
enormes grúas amarillas de Harland&Wolff
–también conocidas como Sansón y Goliat–
que perfilan el skyline de la ciudad, y
el HMS Caroline, un buque de guerra
convertido en museo que Belfast mantiene
como muestra del papel clave de su
industria naval durante la Primera y la
Segunda Guerra Mundial. El acceso cuesta
unos diez euros.
Otro de los atractivos de la zona son
los Titanic Studios, donde se han
filmado escenas de la exitosa serie
Juego de Tronos. En su interior, que
cuenta con unos sets de rodaje
gigantescos, podrás visitar el Salón del
Trono de Desembarco del Rey.
No te vayas de la zona portuaria sin
fotografiarte con la escultura del
emblemático pez azul, llamado Big Fish o
The Salmon of Knowledge y uno de los
monumentos más retratados de Belfast.
Acércate para comprobar cómo las piezas
que decoran el mosaico son, en realidad,
fotografías.
13.30 – Comer en el puerto un fish
chips
En el mismo puerto encontrarás varios
restaurantes. Hoy te recomendamos que
pruebes el clásico fish&chips en un
restaurante que dejamos a tu elección.
Resérvate para el postre porque después
de comer visitaremos el café The Dock,
un peculiar establecimiento dirigido por
voluntarios en el que es el propio
comensal quien escoge cuánto pagar.
¡Buen provecho!
El Albert Memorial Clock de Belfast
El Albert Memorial Clock de Belfast
(William Barton / Getty Images)
15.30 – Castillo de Belfast
No puedes irte de Belfast sin visitar
uno de sus mayores atractivos: el
castillo. El camino a pie dura en torno
a la hora y media y aún tenemos otra
parada para acabar la ruta, así que para
llegar hasta ahí te recomendamos que
cojas un autobús urbano –con el que
tendrás que caminar unos quince minutos–
u optes por un taxi.
Situado en la ladera de Cave Hill, fue
levantado en 1870 con piedra arenisca.
Es popularmente es conocido como “el
castillo de los gatos”. ¿Por qué? Fácil:
la leyenda asegura que los residentes de
la mansión serían afortunados siempre y
cuando un gato de color blanco viviera
entre los muros del castillo. Cierto o
no, en el recinto encontrarás numerosas
referencias a este animal, como
esculturas. En el interior hallarás a su
vez una taberna y un restaurante dignos
de la época, pero lo más mágico del
lugar, además de la majestuosa
construcción, son sus vistas a la
ciudad. El acceso es gratuito.
18.00 – Cementerio Milltown
Nuestra escapada a Belfast termina donde
acabaron las vidas de muchos de los
voluntarios y defensores de la causa
republicana: el histórico cementerio
Milltown. Convertido en lugar de
peregrinaje para el bando católico,
caminar por entre sus tumbas es un
auténtico paseo a través de la historia
irlandesa (abrió sus puertas en 1869), y
es que en sus nichos descansan los
cuerpos de los soldados caídos en la
Primera y la Segunda Guerra Mundial y
reconocidos “voluntarios”, como Bobby
Sands. Este lugar no solo recuerda las
vidas de quienes perecieron, sino que
también fue escenario de conflictos. En
1988 el unionista Michael Stone irrumpió
en un cortejo fúnebre y asesinó a dos
civiles y un voluntario del IRA
Provisional.
El Castillo de Belfast en Cave Hill
El Castillo de Belfast en Cave Hill
(haoliang / Getty Images)
¡Fin del viaje!
Gracias a Jaume Castan, un catalán que
residió en Belfast durante varios años y
que nos ha guiado para elaborar esta
ruta de 36 horas por la capital de
Irlanda del Norte.
Ningún establecimiento mencionado en
este artículo ha hecho aportación
económica alguna para aparecer en la
ruta, por lo que nuestras sugerencias
proceden única y exclusivamente de la
buena voluntad de nuestros guías para
que los lectores disfruten al máximo de
su viaje.
A cinc hores amb cotxe de la vibrant i
cada vegada més moderna ciutat de Hanoi,
el temps sembla que retrocedeixi trenta
anys enrere. Som al nord del Vietnam,
una àrea muntanyosa que fa frontera amb
la Xina i on viuen un bon grapat de les
54 minories ètniques del país.
Des que el Vietnam es va obrir al
turisme ara fa 27 anys, cada vegada ha
rebut més visitants que busquen combinar
el millor del Sud-est Asiàtic amb els
vestigis d’una guerra que tants llibres
i pel·lícules ha generat. Però des de fa
alguns anys també ha començat a sorgir
l’interès per visitar aquestes minories
ètniques, encara que per comoditat tot
el turisme s’ha concentrat a la vall de
Sapa, on els establiments i locals de
records ja fa temps que han guanyat la
partida a la cultura local.
Per sort, si es té temps i una mica
d’esperit aventurer, el viatger encara
té l’oportunitat d’endinsar-se en la
vida d’altres valls on els seus
habitants es poden sorprendre de la
presència d’estrangers, i on és més
probable que es vulguin fer una
fotografia amb tu que no pas vendre’t
artesania. És una zona on actualment es
concentra turisme intern que vol
conèixer la cultura, l’agricultura i la
manera de viure d’unes ètnies que,
d’altra banda, no van quedar afectades
per la guerra amb els Estats Units.
Moure-s’hi és difícil si no es parla
l’idioma, i reservar allotjament a les
cases de les famílies que decideixen
complementar els seus ingressos dels
camps d’arròs també pot ser complicat si
no es compta amb un intermediari local.
Per això han sorgit agències
especialitzades com Asiatica Travel, que
va organitzar un viatge per mostrar les
rutes que ofereix en què el home stay
amb les famílies i la vivència del dia a
dia d’aquestes poblacions són els
principals atractius.
Una dona giáy de la vall de Sapa. /
Laura Saula
Una dona giáy de la vall de Sapa. /
Laura Saula
Compartir amb les famílies
La ruta pot començar a Mai Chau, una
frondosa vall plena d’arrossars on
habita l’ètnia tai blanca, que parla
l’idioma tailandès i comparteix origen
amb altres grups de Laos, Tailàndia i la
Xina. Aquesta tranquil·la vall és ideal
per recórrer amb bicicleta i així poder
visitar petites poblacions com Chieng
Sa, Cha Long, Pom Coong i Ban Lac, on
els seus amables habitants duen una vida
senzilla dedicada al cultiu de l’arròs.
Són petites agrupacions de cases
envoltades de camps que compten amb
centres comunals on es reuneixen per
prendre totes les decisions pràctiques
de la comunitat.
Al poble de Ban Van la família del
senyor Cuong ofereix des de fa uns cinc
anys habitacions per a hostes a la seva
casa construïda sobre pilars. Com la
resta de cases de la zona, són
construccions de fusta de teca o bambú
de dos pisos: al de dalt hi ha una
àmplia sala per dormir, amb matalassos
prims i mosquiteres, i al de sota, tot
obert a l’exterior, es concentra la
cuina, el menjador i el lavabo. Un tipus
d’edificació que antigament es feia per
protegir-se dels animals salvatges
durant la nit i que, a més, segueix els
principis del feng shui : s’erigeix
d’esquena a la muntanya i de cara al riu
per refrescar-la de la calor.
Una vetllada amb la família ens
descobreix que gràcies als camps
d’arròs, als ingressos de les
habitacions per a hostes i a les ajudes
del govern a la zona, els seus quatre
fills han pogut anar a la universitat.
Tot i això, en aquestes àrees rurals el
més habitual és que els joves facin
l’educació obligatòria fins als 16 anys
i després es casin i continuïn
treballant el camp, encara que
oficialment fins als 18 anys no puguin
contraure matrimoni. Del que ningú se
salva és de fer el servei militar
obligatori, que és d’un mes per a les
noies i de dos anys per als nois. En un
país estratègic geogràficament, amb
molts recursos naturals i amb la por
endèmica de patir invasions, el govern
opta decididament per ensenyar la
filosofia comunista de Ho Chi Minh i la
utilització de les armes a tots els nois
i noies que arriben a la majoria
d’edat.
Onades d’arròs entre muntanyes
Seguim la ruta cap a la vall de Muong
Lo, on viu l’ètnia muong negra. Pel camí
no només es poden observar interminables
camps escalonats d’arrossars, sinó que
també hi ha plantacions de te verd com
les del poble de Thanh Son, a la
província de Phu Tho. Tot i això, els
arrossars són els protagonistes i al
setembre moltes famílies estan en plena
recol·lecta. Igual que a casa del senyor
Binh, que també acull hostes però que,
quan té molta feina al camp, els convida
a participar en la recollida de
l’arròs.
Des de fa anys el govern destina a cada
família de la zona uns determinats
metres quadrats de camps d’arròs segons
la quantitat de membres que tingui. I
encara que al país no és permès tenir
més de dos fills, en aquestes zones
rurals s’acostumen a saltar les normes.
Tenir fills també vol dir tenir més
treballadors al camp. D’altra banda,
mentre una part de l’arròs és per al
consum intern de la família, l’altra es
destina a la venda al mercat i també per
contribuir a un dipòsit d’arròs que ha
creat el govern amb l’objectiu
d’intentar evitar un altre període de
fam extrema com la que es va patir el
1945.
L’ètnia muong es troba en diferents
zones del nord del Vietnam, com a les
valls de Muong Lo i de Sapa. La seva
vestimenta presenta variants segons cada
zona / Laura Saula
L’ètnia muong es troba en diferents
zones del nord del Vietnam, com a les
valls de Muong Lo i de Sapa. La seva
vestimenta presenta variants segons cada
zona / Laura Saula
El que és evident és que les muntanyes
plenes d’arrossars inundats són un dels
trets identitaris de la zona, com les
espectaculars vistes que es veuen des de
la carretera que recorre la serralada de
Hoang Lien Son, on hi ha les muntanyes
més altes d’Indoxina. Des d’allà es
poden observar bones panoràmiques de la
vall de Tu Le i es creua el pas de Khau
Pha (1.550 m), on s’arriba a la zona de
Mu Cang Chai (930 m), considerada la
capital dels camps d’arròs del Vietnam.
Unes extensions de més de dues mil
hectàrees d’arrossars que semblen onades
daurades serpentejant els vessants de la
muntanya. Allà val la pena endinsar-se
en l’amagada vall de La Pan Tan, on no
arriben els vehicles i sembla que el
temps s’hagi aturat uns quants segles.
No és casualitat que els seus habitants
anomenin aquestes terrasses de verd
intens les “escales al cel”.
Ètnies de colors
A diferència dels tai blancs i dels mong
negres, les cases dels muong negres són
d’una sola planta i al porxo tenen
penjades per assecar fileres de blat de
moro. Com més en tenen, més riquesa
representa que té la família. I, com el
seu nom indica, vesteixen amb colors
negres, tot i que també llueixen
elements d’altres colors en diferents
parts del vestit. Les dones porten
arracades molt grosses amb l’objectiu
d’allargar-se les orelles i tota la
família menja amb cullera i del mateix
plat, en comptes de bastonets de fusta
com es fa a la resta del país. El que sí
que comparteixen la majoria d’ètnies és
la religió, majoritàriament budista, i
el sistema matrimonial segons el qual la
dona, un cop casada, se’n va a viure a
casa de la família del marit.
Finalment es pot fer una última parada a
la regió de Sapa, la més coneguda,
encara que també compta amb indrets
protegits de la massificació turística.
Pel camí, si fa bon temps, es poden
tenir unes bones vistes del Fanxipan
(3.143 m), considerat el sostre
d’Indoxina. És una bona carta de
presentació per arribar després a la
població de Sapa, una antiga estació de
l’època colonial dels francesos que és a
1.650 m d’altura.
Una dona tai blanca de la regió de Mai
Chau / Laura Saula
Una dona tai blanca de la regió de Mai
Chau / Laura Saula
En aquesta vall es concentren una gran
varietat d’ètnies caracteritzades pels
colors de la seva roba, com la dzao
vermella, la tai blanca, la mong negra i
la giáy. Una bona manera de conèixer-les
és caminant a través de les petites
poblacions de la vall, com Y Linh Ho,
Lao Chai i Ta Van. Tot i això, en aquest
lloc sempre es troben grups de dones que
et persegueixen durant tot el camí per
intentar vendre artesania. Una bona
oportunitat, en el fons, per
conèixer-les més de prop i veure que no
tenen una vida fàcil. Moltes han quedat
viudes per culpa de l’afició dels marits
al vi d’arròs, molt popular a la zona, i
s’han d’encarregar totes soles de cuidar
els fills i cultivar els camps. Per
tant, la venda d’artesania suposa un
extra important per als seus
ingressos.
Poques hores amb cotxe separen aquesta
vida rural i senzilla de la gran
capital, cada vegada més influenciada
pel gegant asiàtic xinès. Són poques
hores, però a la vegada molts segles de
tradicions que no volen quedar perdudes
en l’oblit.
Hola, estem a punt de viatjar a Tokyo
(arribem el 19 octubre 2018) i voldríem
saber on trobar un/una guia
català/catalana per 3 dies i les
condicions econòmiques.
email: ariadna.rectoret@yahoo.com
Sofía, está en pleno centro de los
Balcanes, en la parte occidental de
Bulgaria y se ubica en el valle de
Sofía, en la falda del macizo montañoso
de Vitosha.
Población: 1.300.000 habitantes.
Superficie: 356 km².
Prefijo telefónico: (+359) 02.
y en el centro del Valle de Sofía, muy
cerrado, la capital búlgara se ve
atravesada por varios ríos, siendo el
principal el Vladayska.
Administrativamente, Sofía constituye su
propia provincia, denominada
Sofía-Ciudad.
Geográfia y clima de Sofía
La capital de Bulgaria se encuentra a
una altitud media de 550 metros sobre el
nivel del mar en lo que se conoce como
el valle de Sofía en un lugar rodeado de
montañas.
Por su situación, Sofía está
inmejorablemente emplazada para visitar
las estaciones de esquí de Borovets y
otras.
Población
Con una población de aproximadamente un
millón trescientos mil habitantes, Sofía
es la ciudad más poblada de Bulgaria. La
composición étnica en la zona de Sofía
es bastante homogénea, siendo búlgara y
por lo tanto eslava la práctica
totalidad de los habitantes. Las
minorías más destacables son la turca y
la roma o romaní (gitana). La religión
predominante es el cristianismo
ortodoxo, practicando el islam la
minoría turca.
Clima
Sofía tiene un clima continental
templado conformado por cuatro
estaciones con veranos calurosos y secos
e inviernos frios y nevados. Las
temperaturas medias anuales en Sofia son
entorno a los 15 grados centígrados
mientras que en verano la media es de
unos 30 grados centígrados.
Bon dia, ni seré fins 16 Octubre i no
cônec ningu de la terra per fer un café
o passeig.
Merci,si voleu contactar. Visc à Mokhtar
Attia, al costat catedral
Per als amants dels cavalls, Mongòlia
deu ser un paradís. És un dels pocs
països on encara hi ha ramats salvatges
que pasturen i recorren els increïbles
paratges de l’estepa mongola. Tot i
això, és probable que no els quedin
gaires dies de dolça llibertat, a
aquests pocs afortunats. Bona part dels
habitants no deixaran perdre
l’oportunitat de domesticar-ne qualsevol
que corri lliurement entre turons.
Encara ara són valuosos com a aliment,
material per a fer teixits, com a eina
als camps o, per descomptat, per a
cavalcar per l’inacabable territori
mongol.
Cavalls salvatges a Mongòlia.
Mongòlia és un país on el temps sembla
que no avanci. Aquests animals han estat
sempre el símbol de l’Imperi Mongol, i
encara avui són ben presents en el dia a
dia d’aquesta civilització. Tothom, des
del més petit fins al més gran, els
saben muntar i s’hi entenen d’allò més
bé.
Aquesta bola de vidre que és Mongòlia
dins la globalització del planeta ha
estat objecte de desig per als viatgers
més romàntics. Molts han somiat a
aprofitar aquesta situació excepcional
per viure una experiència digna d’una
altra època: comprar-se uns cavalls i
viatjar junts pel país, topant-se amb
famílies nòmades amb qui aprendre més
d’aquesta mil·lenària cultura i
quedant-se sense esma amb els paisatges
inversemblants.
Però emprendre una epopeia d’aquestes
característiques no és fàcil. S’han
d’aconseguir els cavalls, el material,
aprendre a muntar (si no se’n sap) i
sobreviure a la intempèrie. Però el
primer pas de tots, si no s’és mongol,
és trobar un company o una companya amb
qui llançar-se a l’aventura.
De perills n’hi ha molts, i per això
convé anar-hi acompanyat. A l’estepa hi
ha llops, ossos i lladres de cavalls;
t’hi pots perdre, trencar-te una cama o
quedar-te sense aigua. I si et trobes en
qualsevol d’aquesta situació, val més no
estar sol.
En el meu cas, va ser un tal Daniel
Benedicto qui, per les xarxes socials,
em va proposar una bogeria a la qual no
vaig saber (ni voler) dir que no. Les
coincidències eren masses per a
obviar-les: tots dos, viatgers sense
bitllet de tornada, catalans, de la
mateixa edat i amb possibilitats de ser
a Mongòlia al mateix temps. Com a mínim,
s’havia de provar.
Classes intensives d’hípica al ‘mercat
negre’
Quan en Dani va arribar a Ulan Bator, jo
només podia pensar a marxar de la ciutat
i perdre’ns per fi en la naturalesa.
Però abans de sortir de la capital calia
aconseguir tot el material necessari per
a començar la travessa eqüestre. La idea
era comprar tres cavalls, dos per a
muntar i un per a carregar el menjar i
la resta d’estris per a fer vida durant
unes quantes setmanes. Necessitàvem dues
selles, una altra per a posar-hi
equipatge, tres cabeçades, frens,
regnes, uns claus gegants i unes cordes
per a lligar-los al camp i que
pasturessin a la nit. A més, també calia
comprar-nos roba per a sobreviure a les
gèlides temperatures que, a priori, ens
esperaven a la muntanya.
L’únic punt de tot Mongòlia on es poden
trobar totes aquestes coses és el mercat
de Narantuul, també conegut com a
‘mercat negre’. És un espai immens
estructurat de forma laberíntica amb
tendals, tanques de filferro i
contenidors metàl·lics rectangulars com
els que fan servir els vaixells
mercants. Ací hi ha de tot: des de
vestits tradicionals fins a arcs i
fletxes per a caçar, passant per catifes
gegants, paper de vàter, sofàs, sabates
de disseny o un aspirador.
Camises al mercat de Narantuul.
La gran majoria de productes, importats
de la Xina, són falsificacions. Tot i
això, sorprèn l’alta qualitat a un preu
més que assequible. Primer vam
aconseguir una jaqueta folrada amb
plomes, un parell de mitjos de llana de
iac, un altre de llana de camell i unes
botes per a cadascú. Un cop preparats
per sobreviure a una bona nevada, ens
vam endinsar a la secció d’hípica.
De sobte, estàvem envoltats de regnes de
tots colors que penjaven del costat de
cabeçades, ferros i altres instruments
que no havia vist mai. A sobre les
taules, moltíssimes selles, la immensa
majoria d’estil mongol, molt més dures i
doloroses que les europees, però més
barates i amb uns colors vius com els de
les banderes africanes. I tot això
impregnat d’una particular olor que
instantàniament em va evocar a records
de la infància, a un estable del Pla de
l’Estany, quan a l’estiu havia pogut fer
un petit tast de què significa ‘hípica’.
Tot i ser un record llunyà, ara era
pràcticament tot el meu bagatge sobre
aquest món.
Mirant selles mongoles al mercat de
Narantuul.
Per sort, en Dani tenia una mica més
d’experiència i m’assenyalava tot allò
que necessitàvem, explicant-me
pacientment per a què servia cada eina
mentre jo feia un esforç per a assimilar
tot aquell cabal d’informació. Tot i
això, tots dos junts no en sabíem prou
per a fer una compra encertada, però
l’Ogii, un noi que vam conèixer al
mercat, ens va donar un cop de mà i es
va assegurar que no ens prenguessin el
pèl a l’hora de pagar.
Un cop a casa, en Tenger, el nostre
amfitrió, ens va ensenyar algun truc per
a muntar com un mongol sense prendre
mal, i ens va donar consells per quan
estiguéssim tots sols a l’estepa.
En Tenger ens ensenya com muntar amb
selles mongoles.
Camí al punt de sortida
Mongòlia és molt extensa i té paisatges
molt diversos. Per això, escollir un sol
lloc on passar unes setmanes no és
fàcil. Nosaltres ens vam decantar per
l’oest, on hi ha el massís d’Altai, que
també cobreix part de Rússia, a la
frontera amb la Xina i Kazakhstan. Però
si vam optar per aquesta opció és perquè
també hi ha la minoria ètnica kazakh,
una petita part de la població mongola
de tradició musulmana i coneguda, entre
més coses, perquè són grans domadors
d’àguiles, les quals fan servir per
caçar.
El primer pas seria anar fins a Khovd,
la capital de la província que porta el
mateix nom. Per arribar-hi vam travessar
gran part del país amb un autocar
d’origen coreà. A dins no hi van faltar
les cançons folklòriques a tota hora. En
canvi, durant els més de 1.400
quilòmetres sí que vam trobar a faltar
la calefacció, que no funcionava. Una
incomoditat important tenint en compte
que a fora nevava.
Després de vint-i-set hores de trajecte,
la gran majoria dins el sac de dormir,
vam trepitjar Khovd, un petit poble
sobrevolat en tot moment per àguiles
gegants. Pràcticament no es veuen
edificis de més de dues plantes. La gran
majoria de residències són simples
iurtes amb un petit terreny protegit amb
unes tanques. En una d’aquestes iurtes
mongoles és on vam passar la nit.
La primera vegada que entrem a una
iurta.
Ens hi havia convidat una de les
passatgeres de l’autocar frigorífic. De
fet, era casa del seu germà, en
Battiulga, però ell tampoc no va dubtar
ni un moment a acollir-nos. Durant la
tarda ens va deixar trastejar amb els
seus prismàtics militars de quan havia
estat a l’exèrcit i que, si ens hagués
calgut, ens hauria permès de llegir les
instruccions d’ús d’un medicament a vint
metres de distància. Al vespre vam rebre
la visita d’amics i familiars. Un
d’ells, el seu cosí, era metge de
medicina tradicional mongola, i ens va
fer un diagnòstic de l’estat de cadascun
dels nostres òrgans només agafant-nos
els canells. En principi sembla que tots
dos estem molt bé de salut. I així,
entre sorpreses i emocions, és com vam
passar la nostra primera nit en una
iurta.
Diagnòstic general a través de la
medicina tradicional mongola.
Negocis sobre el capó d’un cotxe
Mitjançant el nostre amfitrió d’Ulan
Bator ens havíem posat en contacte amb
una família nòmada que vivia a pocs
quilòmetres de Khovd. Ells estaven
disposats a vendre’ns tres cavalls que,
asseguraven, eren de molt bona pasta. I
per coses del destí, en Battiulga també
coneixia els pastors, de manera que es
va optar per fer l’intercanvi,
directament, al pati d’en Battiulga
mateix.
Abans de l’esperat moment de veure els
que potser serien els nostres nous
companys d’aventures, vam rebre una
classe exprés d’hípica (sense paraules)
per part d’en Battiulga i el seu veí.
Ens van ensenyar a fer els nusos, per on
s’havien de lligar els cavalls, van
comprovar que portàvem el material
correcte… Tota una allau de consells,
avisos i instruccions que miràvem
d’interioritzar tan de pressa com
podíem.
Demostració d’un nus ben fet.
Finalment, tres hores més tard de l’hora
prevista, vam sentir, de lluny, el
característic repicar de les peülles
d’un cavall. Bé, en aquest cas, de tres
cavalls. Pel carrer van aparèixer tres
sementals guiats hàbilment per un mongol
que muntava el cavall capdavanter.
De sobte, al pati hi havia prop d’una
desena d’homes que se saludaven i
s’encaixaven les mans. Mentre parlaven
entre ells, nosaltres provàvem
d’assimilar que érem a punt de fer
realitat la bogeria de la qual parlàvem
de feia setmanes. Allà, davant nostre,
hi havia tres cavalls que passaven la
revisió dels homes que ens acompanyaven.
Un nòmada ensenyava la panxa d’un dels
animals, i en Battiulga assentia. A
l’altre costat, el seu amic feia igual
després de comprovar com reaccionava el
segon semental quan se li acostava algú
des de la dreta, i no des de l’esquerra,
com es fa habitualment, i d’aquesta
manera demostrava que era un cavall
especialment tranquil. I així, durant
una bona estona.
Els tres cavalls arriben al pati d’en
Battiulga.
Nosaltres els vam muntar i els vam
acaronar. Poc més podíem fer després
d’haver passat l’examen dels nostres
amfitrions. Ara ja només faltava el
moment d’oficialitzar la compra amb el
pagament. Tothom es va agrupar en
semicercle al voltant del capó del cotxe
que hi havia aparcat davant de la iurta.
Un per un, es van comptar i recomptar
tots els bitllets (n’hi havia molts,
tenint en compte que el bitllet més gran
és de poc més de 7 euros). ‘Tot en
ordre, és correcte’, va semblar que deia
el cap de família. I amb un gest tan
senzill com una última encaixada de mans
hem passat a tenir tres cavalls, l’últim
ingredient que ens faltava per a
començar, definitivament, a viure un
somni de viatger a l’estepa de Mongòlia.
Em dic Daniel i vinc de viatge a NY del
25 d'octubre al 6 de novembre. És el meu
aniversari el 27 i més o menys ja tinc
alguns dies ocupats, però me queden
alguns dubtes no resolts, o millor dit,
decidir què vull fer tal dia. Per
exemple per veure el barça-madrid del 28
d'octubre, quin lloc em recomaneu.
I després, viatjo sol, o sigui que si
algú té durant les dates exposades algun
moment lliure i em vol mostrar una mica
alguna cosa, serà benvingut.
M'allotjo a un alberg de central park, i
sóc de Girona.
La meva parella (Pau) i jo (Carme)
acabem de comprar bitllets per anar a
passar Nadals a Panama .
Estarem tres setmanes, del 21/12 fins el
8/01. Pel que he estat mirant crec que
no ens hauriem de perdre Panama city,
Bocas i San Blas. Tambe em sembla
interessant el Darien, Coiba i les illes
de les perles ( crec que es diu aixi).
Tambe sembla força interessant la part
de “cafetales”....i.... molts llocs HHH.
Que ens proposeu com a viatge per
descobrir el Panama autentic? Volem
llogar una moto gran per descobrir el
pais, i el Pau ja està mirant
alternatives
. Qualsevol suggeriment es benvingut.
Moltes gracies. Abraçada.
Parece que Italia se está cansando de
los turistas maleducados. Primero fue el
Ayuntamiento de Florencia, quien harto
de la imagen que daban los turistas
sentados comiendo en las calles del
centro histórico, impuso unas multas de
hasta 500 euros a quienes
desobedecieran. Ahora ha sido otra de
las ciudades más visitadas del país,
Venecia, quien se plantea dar un golpe
encima de la mesa. El alcalde de la
ciudad, Luigi Brugnaro, estudia multas
de entre 50 y 500 euros para los
visitantes que se sienten en el suelo o
en los escalones de los monumentos e
iglesias de la ciudad de los canales. Y
aunque la medida todavía no está
aprobada, se sumaría a las otras reglas
que pretenden regular el comportamiento
de los turistas.
Y es que Brugnaro ya subió las multas
contra los incívicos el año pasado. Si
alguien pasea con el torso desnudo, debe
pagar 200 euros. El doble, 400 por
realizar escritos encima de los
monumentos, tocar música sin
autorización o abandonar basura por la
ciudad. Bañarse en los canales comporta
la peor sanción, 450 euros, pese a que
algunos no les importa nada saltarse la
prohibición. Este verano los visitantes
se indignaron por el baño que se dieron
dos turistas franceses delante de la
Plaza de San Marco. “Hace calor”, dijo
el francés al gondolero que les
sorprendió mientras les grababa. “Vive
la France!”, les respondió. También han
surgido quejas por el grupo de chicas
inglesas que tomaban el sol en bikini en
los jardines Papadopoli.
Las multas están incluidas en un nuevo
decálogo municipal que pretende
controlar todavía más las conductas
inapropiadas. Está previsto que se vote
en octubre, pero no convence a todos los
grupos de la asamblea municipal, por lo
que falta ver si finalmente serán
aprobadas. Brugnaro ganó la alcaldía con
una lista de centroderechas, pero el
centroizquierda no está convencido de
que prohibirlo todo sea una solución. La
atención está puesta en el artículo 35,
justamente el que prohíbe sentarse en el
suelo y en los escalones, y no sólo
comer o beber en ellos. Algunos
representantes de la minoría, como el
PD, piden que el Aayuntamiento disponga
de áreas con bancos para que los
turistas también tengan derecho a
descansar.
De nuevo capital rusa sólo una vez la
Revolución bolchevique triunfaba a
inicios del siglo XX, los avatares de un
mundo dividido entre el Este y el Oeste,
blancos y rojos, izquierda y derecha
se...
Sóc una catalana de 33 anys vivint a
Suïssa, estaré per Moscou el 29 30 i 31
de marÇ si algú coneix alguna activitat
per fer sense saber rus o alguna
excursió a la que poder-me apuntar
estaria molt agraïda
Atenció, tot i que els anuncis del tauler son postejats per membres registrats de la web, Catalansalmon NO certifica ni comprova que siguin autèntics o actualitzats, i per tant NO es fa responsable, no fotem :)
