Doncs convoco una trobada dels catalans
de malaga al parque de la paloma de
benalmadena pel diumenge 16 de desembre
al matí/dinar més o menys, al costat de
la zona infantil. Una mena de picnic a
la gespa . qui vulgui més informació
aqui hi soç, al grup de wassap i al de
facebook
El proxím dia 14 de nov tinc cita a l'
oficina de treball, el problema és que
no parlo francés encarai voldria
sapiguer si algu em prodria acompanyar
per traduir, el meu numero francés es el
33+766599926, moltés gràcies i salut.
Us saludo a tots i totes, gents de
Tolosa. Sóc vingut d'Erasmus per tot
aquest curs, i la immediatesa del
Barça-Madrid m'ha dut a trobar aquesta
polida web. Ha estat una sorpresa
agradable, i segurament a alguns ja us
conec del casal. Ja hi haurà temps de
presentacions més elaborades, però, i
ara voldira saber si hi ha cap punt de
trobada pels partits del Barça. Si no és
així, proposo de fer trobada aquest
diumenge per tal de veure què fan els
nostres estimats xicotets rics.
Sóc la Sílvia. Visc a Catalunya. Tinc
previst venir uns tres mesos i estic
interessada en trobar allotjament i
alguna feina. Sóc pedagoga i tinc 36
anys. Em podeu donar un cop de mà?
Us fem arribar a partir del novembre
calçots cuits i pelats envasats
al buit amb la salsa de forma inependent
amb dos dies laborables a europa i
quatre resta mon
gracies
Tinc previst traslladarme des de Praga a
Bila Tserkva de Gener a Abril de 2019
per un tema d'estudis i em preguntava si
algu de vosaltres em podria proporcionar
algun link a on buscar pis. Tambe si
tinguessiu alguns consells que creieu
que puguin ser importants a tenir en
compte a l'hora de venir a viure a
Ucraina.
Som una famiília de Catalans del
Maresme, 2 adults i 2 nens, que volem
venir a començar una nova vida a Quebec.
Pel que tenim entès gairebé totes les
possiblitats passen per trobar una
oferta de feina des de Catalunya, hem de
dominar força els idiomes, principalment
el francés, i mai venir a buscar feina
firectament sense el permís
corresponent...
Si algú ens pot proporcionar
informació/ajuda sobre quin passos fer,
us estarem molt agraïts.
A Espanya li va costar entendre que el
colonialisme tenia els dies comptats. En
els primers anys de la dècada dels 60
França i el Regne Unit ja havien donat
la carta d’independència als territoris
africans, però l’Espanya franquista es
resistia a perdre el grapat de terres,
encapçalades pel magatzem de cacau,
fusta i cafè que era Guinea Equatorial.
El règim estava dividit entre els
partidaris d’acceptar el nou ordre
internacional impulsat per l’ONU i els
immobilistes amb voluntat de mantenir
interessos patris i de particulars,
dominats per catalans com els Ametller,
Fèlix Millet o Rius i Torres.
Finalment, la dictadura va organitzar un
referèndum per la independència l’agost
del 1968, i el 12 d’octubre, eleccions
democràtiques. Aquell Dia de la
Hispanitat d’avui fa 50 anys es va
proclamar la independència de Guinea en
plena “harmonia de les races”, en
paraules de Manuel Fraga Iribarne
recollides a La Vanguardia. Encara
haurien de passar set anys per a la
sortida maldestra del Sàhara
Occidental.
“La descolonització va trigar molt
perquè Espanya va arribar tard a la
cursa colonial”, resumeix Celeste Muñoz,
investigadora predoctoral de la UB. El
franquisme “no coneixia els guineans”,
subratlla l’escriptor i periodista
Donato Ndongo-Bidyogo, com demostra el
fet que a les eleccions es va imposar
Francisco Macías Nguema davant dels dos
candidats patrocinats pel franquisme.
Floquet de Neu
Per a Andrés Antebi, antropòleg i
cocoordinador de la recerca Barcelona,
metròpoli colonial, el sorpasso de
Macías s’explica per la passivitat de la
dictadura, perquè al franquisme només li
interessaven de Guinea les “relacions
comercials, l’acumulació econòmica i el
manteniment de suborns i prebendes”.
Antebi, que va ser un dels comissaris de
l’exposició Ikunde sobre la Barcelona
colonial, al Museu Etnològic, subratlla
que el Floquet de Neu és l’exemple de
“l’espoli convertit en símbol de la
ciutat”. El goril·la va ser portat a
Barcelona des de Guinea Equatorial pel
primatòleg barceloní Jordi Sabater Pi,
després que el cacessin uns
camperols.
Hi ha costums que il·lustren una
societat racista basada en una relació
d’amos-criats, amb equatoguineans
classificats com l’elit d’“emancipats” i
els “no emancipats”, sense drets. “Els
guàrdies civils quan estaven de festa
anaven per les cases buscant dones”,
explica Edjanga Jones Ndjoli, politòleg
de pares guineans. Ndongo, l’escriptor a
l’exili, recorda que els “negres havien
de carregar els blancs a coll perquè no
s’embrutessin els pantalons”.
Macías va ser la continuació del malson.
El nou govern va expulsar d’un dia per
l’altre els 7.000 colons, que van haver
de deixar terres i propietats sense
compensació. I pel que fa als guineans,
van passar d’una dictadura feixista a
una d’autòctona, amb un Macías que havia
“après bé dels seus mentors”, com indica
l’activista Tutu Alicante des del seu
exili nord-americà, i amb un país
estrenat que s’havia construït “com un
conjunt d’infraestructures que convenien
per a l’exportació però no com a estat”,
apunta Jones.
A Ndongo la independència el va agafar,
com a l’escriptora Remei Sipi, estudiant
a Espanya. L’esclat de la crisi de les
banderes va dinamitar ponts i va tancar
ambaixades, i va deixar uns guineans que
havien arribat com a “espanyols d’una
província” convertits en “apàtrides”,
obligats a viure als llimbs fins ben
entrada la dècada dels 70. “Ningú havia
preparat la transició”, lamenta Sipi,
nacionalitzada espanyola. En canvi,
Ndongo és ara equatoguineà i va tornar
al país africà, tant amb Macías com amb
Obiang al poder, però va acabar fugint i
ara és exiliat polític. “Macías ens va
esborrar com a ciutadans guineans i
Franco ens va abandonar”, denuncia
l’escriptor, que assenyala que la
dictadura va tractar d’amagar el
“fiasco” de la descolonització amb una
propaganda que assegurava que la
guineana havia sigut una “colonització
modèlica”. Entre el 1971 i el 1976
Guinea va ser “matèria reservada” a
Espanya i estava totalment prohibit
informar-ne.
Silenci i oblit
I amb la matèria reservada va arribar el
silenci, l’oblit polític i social que
encara perdura, allunyant els guineans
de l’imaginari espanyol i “silenciant la
veu dels reprimits”, afirma Celeste
Muñoz. En temps de memòria històrica i
revisió de pecats, Espanya manté una
amnèsia “premeditada”, també assenyala
la investigadora, fins al punt que
Guinea Equatorial és només “una petita
referència” al currículum acadèmic.
Edjanga Jones, nascut el 1982, ha hagut
de crear la “història col·lectiva”, que
va reflectir a la novel·la Heredarás la
tierra (editorial Carena) a partir de
les seves lectures i records
familiars.
L’octubre del 1976 el franquisme va
aixecar el secret sobre Guinea i l’agost
del 1979 Teodoro Obiang, format a
l’acadèmia militar de Saragossa, va
orquestrar un cop d’estat contra el seu
oncle Macías, a qui va afusellar. Obiang
va aconseguir el comandament, que encara
controla, amb corrupció i nepotisme, i
menyspreant els drets humans i deixant
la immensa població en condicions
paupèrrimes malgrat els beneficis del
petroli. Curiosament, amb l’alçament es
van restablir els vincles comercials i
diplomàtics, fet que “alimenta la teoria
de la implicació espanyola” per acabar
amb un Macías antiespanyol, destaca la
investigadora Muñoz. Amb Obiang les
empreses i bancs tornen a fer negoci a
Guinea, i els governs tant del PP com
del PSOE han callat davant de la
repressió política, amb dissidents
assassinats, presos o exiliats, denuncia
Tutu Alicante, director d’EG Justice,
que assegura “que molts empresaris
espanyols acaben involucrats en la
corrupció guineana”.
Relacions bilaterals
Com altres sàtrapes, amb Obiang s’han
fet la foto i han buscat el seu favor
líders i empresaris de mig món, però, 50
anys després de la sortida dels últims
colons, ni a Malabo ni a Madrid hi ha
cap interès a “posar llum a les ombres”
de les relacions bilaterals, afirma
Ndongo. Tant és així que molts es van
avergonyir per la presència d’Obiang al
funeral de l’expresident Adolfo Suárez,
el 2014.
Als 76 anys, Obiang és el president
africà més longeu. Els plans per deixar
la dictadura al seu fill Teodorín li han
sortit malament perquè l’hereu ha
resultat ser un vividor gens interessat
en els afers polítics. El fet biològic i
els nous temps d’una oposició més
estructurada i formada fa que guineans,
a l’interior o la diàspora, assenyalin
que Espanya hauria de rectificar la
“nefasta política” que ha portat fins
ara, en paraules de l’escriptora Remei
Sipi, i ajudar a una transició
democràtica, com apunta Alicante,
“invertint en educació i formant quadres
polítics” per al futur. Avui, però, hi
ha poca cosa per celebrar perquè, per
acció o omissió espanyola, Guinea
Equatorial ja suma 80 anys de dictadura
en dictadura.
200 anys sota sobirania espanyola
La Corona portuguesa cedeix a
l’espanyola les illes de Fernando Poo
(actual Bioko) i d’Annobón, i la part
continental de Mbini.
Guinea es converteix en una regió amb
dues províncies i els habitants obtenen
la nacionalitat espanyola.
Madrid concedeix l’estatus d’autonomia a
Guinea després d’un referèndum.
Primer govern autònom de Guinea presidit
per Bonifacio Ondó Edu.
Espanya subscriu la declaració de l’ONU
per facilitar la independència dels
territoris africans.
2 d’octubre
Francisco Macías Nguema s’imposa a les
eleccions.
12 d’octubre
Declaració de la independència.
15 de febrer
Crisi de les banderes i enfrontament
diplomàtic.
5 d’abril
L’ONU certifica que tots els 6.000
ciutadans espanyols han sigut
evacuats.
31 de març
El dictador guineà Teodoro Obiang (foto)
assisteix al funeral de l’expresident
espanyol Adolfo Suárez.
Hola Sóc Anna Castelló i m agradaria
trobar algú xq m ensenyés una mica
Medellín i si feu activitats també.
Moltes gràcies
annacastellomundet@gmail.com
Fa una setmana que he arribat a Porto
amb la meva parella, i vull
presentra-me.
També m'agradaría conexixer els passos a
donar per trobar feina, poder llogar
pis, etc.
Suposso que hauré de treure el NIF
d'aqui per poder fer-ho. Agrairé
qualsevol informació al respecte.
En 1980, hace apenas 40 años, cuando el
mundo vivía dividido entre Este y Oeste,
comunistas y capitalistas, pero ya bajo
la distensión de Richard Nixon y Henry
Kissinger y con una República Popular...
En 1980, hace apenas 40 años, cuando el
mundo vivía dividido entre Este y Oeste,
comunistas y capitalistas, pero ya bajo
la distensión de Richard Nixon y Henry
Kissinger y con una República Popular
que dejaba atrás la estela de Mao
Zedong, Shenzhen apenas era un pueblo de
30.000 personas. Una ciudad costera que
veía lejos, al otro lado de las
montañas, la próspera colonia británica
que se beneficiaba del comercio global.
Y que miraba de reojo, en sus costas, al
que durante años fue el único puerto de
todo el país accesible para el comercio
de los extranjeros.
Hoy, en el 2018, en un mundo global en
el que China es uno de sus principales
protagonistas, Shenzhen es otro
Shenzhen. De la mano del cercano puerto
–como punto de conexión con los mercados
occidentales, como ayer Cantón. De la
mano de una numerosa y barata fuerza de
trabajo (porque si el Imperio del Centro
tiene unos 1.300 millones de habitantes,
la zona metropolitana de Guangdong en la
que se alza Shenzhen reúne a más de
100). De la mano de su industria, ya
que, ubicada en medio de dos gigantes,
Hong Kong-Guangzhou, sus rascacielos
entrelazan las fábricas cantonesas con
el comercio hongkonés con el resultado
de que las pocas y pequeñas casas del
pasado forman hoy parte de una
gigantesca metrópoli de escala
global.
Los nuevos parques y rascacielos que
dominan Shenzhen
Los nuevos parques y rascacielos que
dominan Shenzhen (real444 / Getty)
Desconocida en el día a día de
Occidente, hace años que se le conoce,
además, como el Silicon Valley chino.
Gran parte de las innovaciones que
llegan del Este tienen su origen allí.
Huawei, o ZTE o Tencent, por ejemplo,
tienen su sede en la ciudad. Todas ellas
son punteras en sus sectores. Todas
ellas marcan la influencia de China en
el globo. Forman eso que muchos llaman
“la fábrica del mundo”.
Y es que, fronteriza con la excolonia
británica de Hong Kong –epicentro
financiero y bursátil asiático junto a
Tokio– y la industrial Cantón –hoy
escrita Guangzhou–, la ciudad de
Shenzhen puede pasar desapercibida en
Occidente pero resume y sobre ella
pibota una parte central de la
revolución sociodemográfica que viven
las principales ciudades chinas.
Panorámica de las megaobras públicas en
Shenzhen en 1982
Panorámica de las megaobras públicas en
Shenzhen en 1982 (China.org.cn)
Shenzhen olvidó el pueblo que era en
paralelo a una República Popular china
que dejaba atrás el Gran Salto Adelante,
la Revolución Cultural y la autarquía y
se insertaba en los límites del lema “Un
país, dos sistemas”. La ciudad es hoy
una atalaya del cambio acelerado, la
aglomeración y las cristaleras en altura
hasta concentrar a 12.905.000
habitantes, según datos oficiales de
este 2018 –una población venida en su
mayoría de la migración de masas interna
desde las pobres y rurales zonas del
interior a las prósperas y modernas
urbes costeras.
Shenzhen es así algo muy diferente del
espacio agrícola y pesquero que fue
según indica su propio nombre, zanjas
profundas, una vez traducido del chino.
Hoy apenas nos queda un recuerdo: en los
libros.
El 'skyline' de Shenzhen, China, entre
el campo y la ciudad
El 'skyline' de Shenzhen, China, entre
el campo y la ciudad (real444 /
Getty)
Hace menos de cuatro décadas, la pequeña
localidad estaba dedicada a la pesca,
algunos la seguían denominando “Bao’an”
y no era más grande que un pueblo medio
europeo. Ahora este nombre lo lleva un
distrito de la ciudad y el aeropuerto
internacional y su rápida
industrialización ha atraído las
oportunidades que en el pasado sólo
concentraba Hong Kong o la también
vecina, luminosa y dedicada al juego
excolonia portuguesa de Macao.
Y todo a raíz de los cambios impulsados
por Deng Xiaoping en el cercano 1979 y
por ser una zona económica especial en
la que el régimen de Pekín permite que
la empresa privada opere dentro del
régimen socialista general, con lo que
atrajo (y atrae) a empresas hongkonesas
como a inversores occidentales.
El barrio Puwei de Shenzhen en 1989, hoy
CITIC Plaza
El barrio Puwei de Shenzhen en 1989, hoy
CITIC Plaza (China.org.cn)
Hay quien la llama la boomtown por
excelencia; el mejor ejemplo del rápido
crecimiento urbano e industrial durante
las últimas décadas de China. También un
experimento urbano, por su expansión más
en altura que en el territorio para
encajar su espectacular incremento de
población –como muchos destacan, a su
vez, de Benidorm en otra (y mucho más
pequeña) escala restringida al
turismo.
Shenzhen reúne a millones de personas en
sus costas, calles y empresas. Hizo de
su población un 99% inmigrante, sobre
todo del interior de China. En muchos
casos protagoniza los problemas
asociados a la ausencia del polémico
‘pasaporte interno’ –o hukou–, que
otorga a los chinos el acceso, como
residentes legales, a servicios médicos,
educativos, de pensión, etcétera,
básicos. Acoge unas estudiadas
comunidades urbanas en el lugar en el
que antes apenas sobresalían arrozales
entre las aguas que bañan una próspera
bahía, durante décadas, siglos, expuesta
al interés colonial. Y todo ello junto a
un dato que deja a las claras el nuevo
estilo de vida actual de la ciudad: hay
registradas más de 22 millones de
tarjetas SIM, el doble de sus
habitantes. Toda una señal de los nuevos
tiempos en el delta del río de la Perla
y de China.
Hola a totes i a tots, sóc de Girona. Ja
havia viscut a Lausanne fa 10 anys i ara
hi he tornat. M'acabo de registrar a
Catalansalmon. M'agradaria conèixer
altres catalans i catalanes que estan
vivint aquí. També estic buscant feina i
estudiant un màster. Salut a tothom!
Som una família catalana, del Baix
Llobregat. Som 4, 2 adults i dos nens de
6 i 8 anys. Estem intenant averiguar la
millor opció de visat, per venir a viure
a Montreal o rodalies. Amb el focus
posat en escolaritzar els nens en una
escola pública. Comentar que tenim una
germana que ja viu des de fa molt de
temps a Quebec.
Hem estat en contacte amb el casal
català que ens ha redirigit a
vosaltres.
Us agraïriem molt tota informació,
experiències i consells que ens puguin
ajudar per poder aconseguir el nostre
objectiu.
Moltes gràcies i encantats de contactar
amb vosaltres
Acabo d'arribar a Liverpool! Escric per
tenir contacte amb altra gent catalana
que estigui aquí, per començar coneixent
a gent (he vingut sol i sense conèixer a
ningú).
Brisbane és una ciutat mitjana (tot i
que té 2/3 milions d'habitants) a on hi
pots fer de tot. Tens la Sunshine Coast
i la Gold Coast a 100kms al nord i
100kms al sud aproximadaments. La gent
viu a les afores de la ciutat en cases
i/o cases adosades. Al centre o prop del
centre hi solen viure més els
estudiants. Brisbane és un bon lloc per
començar si busques tranquilitat, sol i
t'agrada la naturalesa.
Pots venir amb diferents visats: de
turista, d'estudiant i també pots mirar
les opcions del visat de work and
holidays. Amb el visat de turista pots
estudiar un màxim de 3 mesos, el visat
d'estudiant te'l donen per la duració
del curs més un mes o dos mesos de
vacances al finalitzar el curs i el
visat de work and holidays pots estudiar
un màxim de 4 mesos. Sóc agent
registrada d'immigració a First Step
Australia (MARN 1466957).
En quant a acadèmies d'anglès, doncs la
majoria estan bé. N'hi ha que tenen
diferents campus i això normalment sol
ser un punt extra ja que et permet
canviar de ciutat si la ciutat a on
arribes no t'acaba d'agradar.
A Austràlia hi ha una taxa d'atur baixa,
però la feina no et ve del no res. Si
ets activa, tens ganes de buscar i et
mous normalment solen sortir feines de
cambrera, netejar plats, cuidar nens,
etc. depenent del teu nivell d'anglès,
experiencia, sort, etc.
Cada 2/3 mesos ens reunim un grup de
catalans a un parc a prop del CBD per
fer-la petar, fer activitats pels petits
i conèixer a nous catalans.
Soc l'Esteve que vaig estar vivint a
Istanbul 4 anys, i vaig treballar de
guia turístic pirata. Durant aquest
temps vam crear la pàgina de Istanbul,
be, el Sergi la va crear i jo vaig
acceptar ser el gestor. Ara ja fa 3 anys
que vaig tornar a Barcelona, i encara
que tinc molt contacte amb amics d'allà,
estic poc atent a la pàgina. Jo, si hi
ha consultes, dubtes o consells sobre la
ciutat, crec que molts els puc encara
respondre, però si hi ha algú que vol
ser mes actiu, m'ho comenta i parlem amb
el Sergi i veiem com activar la pàgina
de Istanbul.
Gaudiu molt de la ciutat, te llocs
increïbles per visitar molt poc
coneguts.
Sóc Anna Castelló de Girons i d'aquí a 2
setmanes vaig a Medellín x 4 mesos
M'agradaria posar.me en contacte amb
vosaltres. Gracies.
annacastellomundet@gmail.com
Buenas a tots i totes! Som una família
de Begues que acaba d’arribar per viure
uns anyets aquí, i doncs estem força
perduts... escola i feina enllestits ens
falta cotxe i casa... alguna
recomanació? Feu alguna activitat
properament? Hem estat vivint 4 anys a
Grenoble i vam engegar el CDR dalla amb
el Casal Català i vam fer alguna xerrada
per conscienciar el poble republicà
francès del que passa a casa nostre...
Bona nit a tothom
En motiu de la diada i que soC
nouvinguda a Aberdeen...us proposo
....veure ns i conèixer nos, aquells que
tingueu disponibilitat ....demà a les
17pm al Kings College per exemple.
Bé. ..aviam si algú respon tot i que
l'avis sigui precipitat !!!
Gràcies
Montse
Benvolguts companys,
sóc nou a Venència. Fa una setmana que
hi soc per fer recerca a la universitat
de Ca'Foscari.
M'agradaria participar demà en qualsevol
acta de la diada que es faci a Venècia.
Serà una oportunitat per coneixer
catalans aqui, i per reivindicar
col.lectivament la llibertat del nostre
poble.
Benvolguts companys,
sóc nou a Venència. Fa una setmana que
hi soc per fer recerca a la universitat
de Ca'Foscari.
M'agradaria participar demà en qualsevol
acta de la diada que es faci a Venècia.
Serà una oportunitat per coneixer
catalans aqui, i per reivindicar
col.lectivament la llibertat del nostre
poble.
Sòc en Marc Altés, de Barcelona. Vull
anar a viure i engegar un negoci
d´hostelería a les Filipines, pot ser a
Bocaray o El Nido... no ho tinc gaire
clar. agrairia tota informació, consells
i recomanacions .
Perdoneu el retard, com sempre vaig a
última hora per tot!
En el día de la diada m’agradaria que
tothom portes les samarretes d’aquest
any o les d’altres anys, encara les
conserveu, oi? Doncs, veniu amb la
samarreta! Ara us dic el que hi ha
planejat per el dia de la Diada.
No se si ho sabeu, pero les samarretes
d'aquest any són de color corall per
diferents motius: era el color de les
tanques de les urnes del primer
d'octubre, en protesta per la explotació
del corall a la costa brava que es va
legalitzar amb el 155 i perquè volien
sortir del color groc per a la Diada.
Malgrat a l'exterior tots protestarem
pel fet que hi ha presos polítics (i
molts duran groc), a Catalunya es volia
recuperar l'agenda política per la
Diada. Volen que la gent entengui que el
que va passar el 1r d'octubre era un
referèndum en tota regla (malgrat
Espanya i altres no ho vulguin
reconèixer), ara també ratificat pel 21D
i per tant volem que les decisions
preses pels ciutadans es respectin.
Evidentment el tema dels presos polítics
està en ment de tothom però a Catalunya
-com ja deveu saber- es fan molts actes
constantment. El canvi de color
representa un canvi d'enfocament.
Aixi que, quedarem a la platja de North
Avenue, (1600 N Lakeshore Dr, Chicago,
IL, 60614) a les 3 del mitgdia, darrera
del restaurant i al costat de les pistes
de boleibol si no esta ocupat, i com hem
fet cada any. Farem fotos com cada any
amb la nostre pancarta d’aquest any.
Com vam fer far dos anys, i si el temps
acompanya, pintarem estels amb
missatges, i si plou, mirare de portar
paraigues grocs i farem quelcom amb
ells, com s’ha fet a les platges de
catalunya. Teniu paraigues groc?
porteu-lo!
A mes a mes, des de l’ANC a BCN, ens han
dit des de l'equip d'audiovisuals que
tenen la idea de muntar i llançar un
vídeo que agrupi les diverses
celebracions de la Diada que es facin
des de les AE durant aquests dies. El
vídeo serà un recull dels actes que es
facin arreu del món per donar un últim
impuls a les inscripcions per a la
Diagonal.
Aixi que gravarem l'acte (o les parts
més importants o vistoses) en vídeo.
Si hi ha algu que li agrada gravar, que
m’ho digui!! : i so no ja ens ho
farem!
Despres podem anar a fer una caixelada o
pendre algo al bar de la platja!
Espero que pogueu venir tots! Sempre hem
estat una bona colla, i espero que
aquest any tambe pugui contar amb tots
vosaltres...a per totes! Que aquesta
diada sigi tant sentida com les
anteriors!
aquest any, el CDR de Milà amb el
Comitato 27 Octubre, organitzem la
trobada per la Diada 2018.
A Piazza XXV Aprile (Garibaldi) a les
18:00.
Les activitats començaran a les 19:00,
mentrestant que esperem, hi haurà un
punt d'informacio per respondre a les
preguntes dels que vinguin o els que
estiguin de pas.
Cantarem L'Estaca i mirarem a traves
internet el que ha passat/està passant a
Barcelona.
Acabarem amb Els Segadors.
Tot com sempre, pacific, apartitic i
molt republicà!
Florencia impondrá multas de hasta 500
euros a las personas que coman y beban
en aceras, calles o entradas de los
edificios durante las horas de almuerzo
o cena. La medida pretende acabar con
los "turistas maleducados", según
explica el alcalde de la ciudad, Dario
Nardella.
La nueva norma, que también pretende
fomentar el consumo en bares y
restaurantes, ha entrado en vigor esta
semana y se prolongará hasta el 6 de
enero de 2019, fecha en la que termina
la temporada vacacional en Italia.
Las multas se aplicarán a las personas
que coman o beban en ciertas calles de
la ciudad, como los accesos cercanos a
la Galería Uffizi. Asimismo, los
horarios establecidos son: desde 12.00 y
las 15.00 horas, y desde las 18:00 a las
22:00 horas.
Hola a tothom,
Em dic Sandra i visc a Edinburgh desde
fa 10 anys. Tinc un fill de 3 mesos,
l'Alex i m'agradaria conèixer altres
mares o pares amb fills d'edat similars.
El meu marit és grec i a casa parlem
anglès. Jo li parlo amb català però
m'agradaria que tingués més oportunitats
de parlar-lo i he pensat que aquesta
seria una bona manera de fer-ho.
Sandra
Una de les coses que encara diferencien
Cuba de qualsevol altre país és que la
gent no té el cap cot i la vista
enganxada a la pantalla del mòbil als
autobusos. La manca d’un servei general
d’internet a l’illa fa que s’hi
mantinguin costums oblidats a casa
nostra. Però això pot canviar en menys
d’un mes: Cuba pot deixar de representar
aquesta excepció tecnològica al món, ja
que està previst que un servei de 3G
entri en funcionament a l’illa
pròximament, cosa que permetrà als
cubans poder accedir a internet des de
qualsevol lloc del país on hi hagi
cobertura, esclar. El WhatsApp podrà
arribar a Cuba finalment, i les
sorolloses converses al transport públic
desapareixeran. La gent es comunicarà
d’una altra manera.
Només amb la prova que va fer la setmana
passada l’empresa estatal Etecsa, que
controla el monopoli de les
telecomunicacions al país, n’hi va haver
prou per intuir el gran canvi que
suposarà l’arribada d’internet a l’illa.
Durant un dia els cubans van tenir
internet de franc des de qualsevol punt
del país i l’illa va embogir
literalment. “Per fi! Em sento
alliberada!”, exclamava una dona a
l’Havana, mentre altres aprofitaven per
trucar als familiars a l’estranger. La
infraestructura, però, no va suportar
l’enorme trànsit de dades i es va
col·lapsar en alguns moments.
Amb l’excusa de la falta de recursos,
l’Estat sempre ha anat administrant
internet al país amb comptagotes. Al
principi només era una eina disponible
per als càrrecs importants del país.
Després van poder fer-ne ús els
treballadors d’empreses estatals o
estrangeres. I no va ser fins fa quatre
anys que es van crear els anomenats
parcs wifi, espais públics on la gent
pot connectar-se pagant uns tres dòlars
per cada hora d’internet. En
l’actualitat, aquests parcs continuen
sent el lloc preferit dels cubans per
connectar-se. El preu de la tarifa,
però, ha baixat i alguns cubans han
començat a fer experiments per poder fer
servir internet des de casa.
“La raó del retard de l’arribada
d’internet no és tecnològica. Haití està
pitjor que nosaltres i tenen internet
des de fa anys”, explica un operari
d’Etecsa que treballa directament en la
implementació del 3G. Una opinió força
generalitzada és que el govern volia
evitar el fàcil accés a la informació de
la població. Per això, de vegades no és
possible consultar determinades pàgines
contràries a la Revolució. Un altre
motiu és impedir l’accés constant a les
xarxes socials, que podrien facilitar
una organització política dels cubans.
L’experiència de la Primavera Àrab i la
por de revoltes socials instigades des
dels EUA sempre han estat presents en el
debat sobre l’arribada d’internet a
l’illa.
La intervenció dels EUA
De fet, el govern nord-americà ha creat
una Task Force (grup de treball) per
millorar l’accés a internet a Cuba. Des
de l’illa es considera que el que
realment pretenen els EUA amb aquesta
iniciativa és difondre notícies falses
que posin en risc l’estabilitat del
govern cubà. En canvi, fonts d’aquest
grup de treball asseguren que volen fer
arribar aquesta nova tecnologia a l’illa
com una eina d’emancipació econòmica.
Molts cubans desitgen tenir internet per
a aspectes laborals. Tot i el pobre
accés que hi ha en l’actualitat, la gent
és capaç de treure un gran profit de la
xarxa. Per exemple, els negocis privats
saben que els turistes es basen en
pàgines com Tripadvisor per triar un
restaurant per sopar quan són a
l’estranger. I els restauradors cubans
també volen ser presents en aquesta
pàgina.
Alguns joves cubans volen ser youtubers
o instagramers. El Rubén és un raper
cubà de 16 anys que pretén guanyar-se la
vida cantant. Ara té alguns ingressos
fent concerts, però opina que la falta
d’internet limita la seva projecció.
“Han vingut a escoltar-me estrangers del
món de la música i el primer que
pregunten és quants seguidors tinc a
Instagram”, es queixa.
Amb tot, encara hi ha alguns que no
volen que internet arribi a Cuba,
malgrat que són una minoria. Per
exemple, estrangers residents al país o
cubans d’una certa edat que han tingut
oportunitat de viatjar a altres països.
Opinen que la raó per la qual Cuba és un
lloc únic és perquè continua sense tenir
internet.
Carrers buits i comerços tancats. Així
s'ha viscut a Veneçuela l'entrada en
vigor dels nous bitllets aquest dilluns,
decretat dia no laborable per facilitar
la reconversió.
S'anomenen "bolívars sobirans" i han de
substituir els antics bolívars. Són
bitllets de 2, de 5, de 10, de 20, de
50... Fins a 500 bolívars, amb cinc
zeros menys que els vàlids fins ara.
L'objectiu de la devaluació de la moneda
és combatre la galopant inflació
d'aquest país, que el Fons Monetari
Internacional estima que serà d'un milió
aquest any.
Al cap de setmana, al carrer i als
mercats ja hi regnaven la confusió i el
nerviosisme. Un resident de Caracas,
Heladio Bastiada, remarca la poca
informació sobre la nova mesura
econòmica que el govern els ha
proporcionat:
"La gent estarà confusa. No hi ha fitxes
que expliquin com convertir la moneda
nova a la vella. La gent ha de fer
comptes dividint-ho tot per 10.000. Si
et diuen que això costa cinc bolívars,
has de treure la calculadora. Quant són
cinc bolívars? Són 500.000 o 5 milions?
El govern ho ha d'explicar millor."
El nou paquet de mesures també és confús
per al resident de Caracas Ángel
Arias:
"Automàticament la gent està confusa. No
sap, no sap... O no sabem. No sé on
arribarem."
La venedora Daneyris Tovar creu que
l'adaptació a la nova moneda és molt
difícil:
"Hi ha persones que amb prou feines
s'estan adaptant al nou bitllet, i ara
aquest canvi, traient-li els zeros... És
una bogeria."
Èxode veneçolà: més de dos milions han
fugit
Tot i l'anunci de la devaluació de la
moneda, l'èxode de veneçolans continua.
Més de dos milions han marxat, fugint de
la greu crisi econòmica, política i
social que viu el país.
Els països fronterers no estan disposats
a acollir-los, i per això molts intenten
sortir del país a peu. Esperen que així
no els detectin els funcionaris
d'immigració.
A la frontera del Brasil, a Pacaraima,
va esclatar un brot xenòfob. Dos
campaments de veneçolans van ser
incendiats aquest dissabte.
Una migrant veneçolana, amb les
pertinences cremades a Pacaraima
(Reuters)
Una migrant veneçolana, amb les
pertinences cremades a Pacaraima
(Reuters)
Les autoritats de Roraima, l'estat on es
troba el municipi de Pacaraima, han
demanat al Suprem que es prohibeixi
l'entrada de ciutadans veneçolans al
Brasil, després de l'atac als
campaments. Però el ministre de
Seguretat Institucional de la
Presidència del Brasil, Sergio
Etchegoyen, ha dit que això és
"impensable" i que seria "il·legal".
Pacaraima és la principal porta
d'entrada dels 50.000 veneçolans que en
l'últim any i mig han arribat al Brasil
per refer les seves vides. Molts viuen a
Boa Vista, on es concentren la majoria
de centres d'acollida, sovint en
condicions precàries.
Tot i això, l'èxode veneçolà afecta més
altres països com Colòmbia i el Perú. De
fet, la meitat dels que van arribar al
Brasil el 2017 no s'hi han quedat,
segons el govern del país.
Hola, bona tarda, del 6 al 10 setembre
2018 estaré per Glasgow, estic valorant
anar-hi a viure-hi un any per l'anglès i
que els meus fills facin 1 curs.
Sóc de Balaguer, tot i que visc i
treballo a Barcelona.
Li aniria bé a algú de vosaltres quedar
una estona?
hola podeu ajudar amb comentaris ,
gracies .
jubilat vol compartir pis a malta per
sis mesos, habitació per viatjar per
l'illa , de desembre a maig, es
factible?
son molt car els desplaçaments?
el menjar?
??
Desde mayo de 2017 cientos de páginas
web permanecen bloqueadas en Egipto,
incluyendo sitios de medios de
comunicación, ONG, grupos políticos
opositores y de empresas que ofrecen
servicios VPN.
La Vanguardia viaja al este de República
Democrática de Congo a la raíz de un
conflicto que amenaza con estallar de
nuevo. El próximo diciembre, el país
celebra elecciones para despedir a
Joseph Kabila, quien se ha resistido a
dejar el poder que ostenta desde 2001.
En medio de un estado de represión,
corrupción y violencia, Congo ha entrado
en combustión. En esta serie de
reportajes, los abusos en una mina de
coltán, mineral que nutre la tecnología
de occidente, la inocencia perdida en
una atestada cárcel de menores de Goma o
los horrores cometidos por niños soldado
muestran algunas de las consecuencias de
una guerra sin fin. Pero frente a la
desesperanza y el silencio, algunos
congoleses han dado un paso al frente:
la bondad del doctor Mukwege, que cura
gratis a mujeres violadas o el valor de
reporteras o ciberactivistas hacen
frente a una injusticia enquistada en la
conciencia internacional en pleno siglo
XXI. Congo, la eterna herida olvidada de
África, busca cambiar su futuro.
– No hay otra opción, señor. No hay
otra.
Las nubes chispean gotas finas, la bruma
tiñe de gris las montañas y sólo se
percibe la silueta de quienes ascienden
la colina. Se oye el chapoteo de pasos
en el barro. Son las seis de la mañana,
sopla una brisa suave y la escena
rememora trincheras de una época pasada.
Pero aquí las bayonetas no cortan el
aire ni huele a pólvora húmeda, de los
hombros sólo sobresalen picos y palas.
Las dos únicas armas de fuego son las de
dos guardias que siguen al grupo con un
kalashnikov al cuello. Después de
atravesar un riachuelo y remontar el
lecho chocolateado de un río seco, se
alcanza un prado verde con un tajo seco
en la mitad: la mina de coltán de Numbi.
Encaramados al agujero, decenas de
hombres picotean la pared terrosa.
Bienfait Byabuze, de 25 años, apoya su
bota derecha en el perfil metálico de su
pala, clavada en la tierra. Antes de
iniciar su jornada laboral –durará hasta
que se ponga el sol, 13 euros a la
semana–, habla de sus dos hijos y de que
pronto quizás ahorre suficiente para
enviarlos a la escuela. “Espero que dios
ayude”. Bienfait se encoge de hombros
cuando le pregunto si sabe para qué
sirve el coltán que busca día tras día
–un conector en dispositivos
electrónicos que permite reducir el
tamaño de las baterías y aumentar su
eficiencia–, dice que le da igual y se
repite.
– No hay otra opción, señor. No hay
otra.
No hay otra que trabajar como un
esclavo, se entiende. Que ver morir
sepultados a compañeros y huir
aterrorizado si un grupo rebelde ataca
la mina, se entiende. Que morir pobre
por el maldito coltán, se entiende. No
hay otra opción.
La guerra en República Democrática del
Congo es una herida sin cicatrizar.
Desde el fin de la II Guerra Mundial,
ningún conflicto ha sido más mortífero,
y sólo entre los años de las dos guerras
declaradas, entre 1998 y 2003, murieron
entre uno y cinco millones de personas
—disculpen la imprecisión, pero nadie se
detuvo a contar los cadáveres—; por dar
perspectiva: en siete años de contienda
en Siria ha muerto medio millón de
civiles. Pero la guerra dormida de Congo
amenaza de nuevo con hacer estallar por
los aires el corazón de África. El país,
envuelto en un estado de violencia y
desgobierno en el este desde hace 15
años, celebra en diciembre unas
elecciones angustiosas. Aunque el
mandato de Joseph Kabila, en el poder
desde hace 17 años, debía acabar en
2016, el presidente se aferró al cargo
hasta el pasado 8 de agosto cuando
anunció que no se presentará a los
comicios y propuso como candidato a su
delfín, el ex viceprimer ministro y
encargado de Interior, Emmanuel Ramazani
Shadary. Kabila abrió la puerta a un
escenario inédito en la historia del
país: una transición pacífica en una
nación donde el poder siempre ha sido
tomado con sangre. Pocos creen que
ocurra el milagro. Durante meses, las
fuerzas de seguridad han reprimido y
asesinado a manifestantes que pedían la
salida de Kabila. Yves Makwambala conoce
bien el castigo por alzar la voz.
Miembro de los movimientos
ciberactivistas Filimbi y Lucha, pasó 17
meses encarcelado por criticar al
gobierno. Makwambala deja enfriarse un
café sobre la mesa en su exilio belga
mientras explica por qué, pese al
riesgo, no piensa rendirse ahora.
“Nuestra lucha es contra el sistema, no
contra Kabila, aunque él forme parte.
Cuando pagamos impuestos y no hay
electricidad en las calles o reina la
inseguridad … ¿dónde va nuestro dinero?.
Si Kabila sale del poder y nada cambia
¿de qué sirve?”.
Cada extracción del preciado material es
un motivo de alegría para los mineros
Cada extracción del preciado material es
un motivo de alegría para los mineros
(Xavier Aldekoa)
El sistema del que habla Makwambala está
decidido a defender sus privilegios.
Hace dos semanas, negaron la entrada al
país al popular opositor Moïse Katumbi
para evitar que pudiera presentar su
candidatura. El poder en Congo es coto
privado: una investigación de la
organización Congo Research Group
desveló que la familia Kabila tiene la
propiedad o participaciones en más de 80
empresas, además de 100 permisos de
extracción de oro y diamantes o más de
70.000 hectáreas de tierras.
En el bar del hotel Orchids Safari Club
de Bukavu, la periodista de
investigación y directora del diario Le
Souverain, Solange Lusiku Nsimir,
diagnosticaba hace unos meses un futuro
oscuro. “Hay mucho nerviosismo en la
frontera y han encontrado tumbas en el
cementerio llenas de armas enterradas.
La lucha por el poder en Congo puede
desencadenar otra guerra terrible”.
Historia trágica
Entre 1998 y el 2003, el conflicto del
Congo se cobró la vida de entre 1 y 5
millones de personas
Para desentrañar cuándo Congo empezó a
desmoronarse podríamos recordar la
codicia depredadora en época precolonial
de los reyes de Kongo, partícipes en la
trata esclavista junto a árabes y
europeos, podríamos apuntar a la
rapacidad despiadada del rey belga
Leopoldo II en su cortijo congolés o
señalar la Guerra Fría cuando EE.UU.
colocó al tirano Mobutu en el poder como
tapón antisoviético. Podríamos no ir tan
atrás: la guerra abierta de finales de
los 90 empezó tras el genocidio en la
vecina Ruanda y desencadenó la caída del
Zaire de Mobutu ante tropas rebeldes
lideradas por Laurent-Désirée Kabila, el
antiguo guerrillero amigo del Che, a
quien apoyaban soldados ugandeses y
ruandeses. Podríamos rememorar el horror
de después, cuando Kabila rompió con sus
aliados y el país se hundió en una
guerra mundial africana en la que
participaron Zimbabwe, Angola, Namibia,
Chad o Libia. Podríamos describir como,
ya con Joseph Kabila en el poder tras el
asesinato de su padre en 2001, el este
del país quedó a merced del robo de
grupos armados, políticos corruptos y
multinacionales sin escrúpulos. La
muerte en Congo, ayer y hoy, yace
siempre sobre un mismo lecho dorado: uno
de los subsuelos más ricos del mundo,
atiborrado de oro, coltán, cobalto,
estaño, cobre o diamantes. El caos y la
violencia son la forma de perpetuar un
sistema erigido para el pillaje. Según
un informe de la oenegé Global Witness,
uno de cada cinco dólares de los
beneficios mineros del país se pierde
por la corrupción o la mala
administración. La violencia también es
rentable: de las 1.088 minas artesanales
en el este, en un 54% había presencia de
grupos armados.
El mineral que extraen, el coltán, sirve
para reducir el tamaño de las baterías y
aumentar su eficiencia en los
dispositivos electrónicos
El mineral que extraen, el coltán, sirve
para reducir el tamaño de las baterías y
aumentar su eficiencia en los
dispositivos electrónicos (Xavier
Aldekoa)
Sadiki Salomon forma parte sin saberlo
de ese engranaje de abuso. Es el último
eslabón. Tiene quince años y desde hace
dos trabaja en la mina de oro de
Gokombe-Rubaya, en el territorio de
Masisi. Viste una camiseta de tirantes
con dibujos de billete de dólar y nunca
se quita unas botas de caucho negras. No
es por gusto: no tiene nada más. Sadiki
es una pieza codiciada porque por su
estatura puede colarse por túneles
estrechos, no tiene miedo —o juicio—
para meterse por agujeros mortales y
cobra la mitad.
Sadiki sirve además de alivio para la
conciencia de Occidente. Primero Estados
Unidos y después la Unión Europea
establecieron regulaciones para exigir a
las empresas tecnológicas o de joyería
que tracen el origen de los minerales
que utilizan —de Congo salen hacia Asia
y allí se perdía la pista de su
procedencia— y asegurarse que son
extraídos de minas sin la presencia de
grupos armados o de trabajo infantil.
Sadiki, y su silencio, permite crear la
ilusión de que así ocurre: oficialmente
la mina de Gokombe es una mina verde,
limpia de violencia y sin niños-mineros.
Hasta que nadie mira. “Por la noche
—explica— somos unos 20 niños en cada
agujero. Excavamos, ponemos las piedras
en sacos y dos hombres los suben con
cuerdas. Si vas lento, te pegan con un
látigo”. Cuando se produce un derrumbe y
quedan niños atrapados, los dueños de la
mina amenazan a los supervivientes para
que no digan nada y abandonan a los
demás allí abajo porque si piden ayuda u
organizan un rescate se descubre la
trampa. “Si dices algo, te matan”.
Sadiki dice que regresa a la mina porque
quiere ir a la escuela. Si le pagan y no
le roban al salir, dice, gana 1’5 euros
al día. Intenta ahorrar. Hace ocho años
que no va al colegio.
Atenció, tot i que els anuncis del tauler son postejats per membres registrats de la web, Catalansalmon NO certifica ni comprova que siguin autèntics o actualitzats, i per tant NO es fa responsable, no fotem :)
