Font: Canadian Association for the
Catalan Republic
"Vam impulsar aquesta associació fruit
de la indignació. Des de la distància es
viu amb molt patiment tot el que passa a
Catalunya", assegura l'advocat Àlex
López (Sant Boi de Llobregat, 1974), un
dels promotors de la
l'Aràbia Saudita no és el país que més
vegades ha pressionat Netflix per
retirar material de la plataforma.
Aquest dubtós honor se l'endú Singapur,
que ha aconseguit que el servei de
streaming elimini cinc pel·lícules.
L'any 2018 l'autoritat per al
desenvolupament dels mitjans, Infocomm,
va demanar que s'eliminessin del catàleg
tres produccions, totes centrades o
relacionades amb el consum de marihuana:
Cooking on high –un talent en què els
participants cuinen plats amb marihuana
com a principal ingredient–, The legend
of 420 –sobre la seva despenalització
als Estats Units– i Disjointed –comèdia
sobre l'encarregada d'un dispensari de
marihuana–. Singapur és un dels països
del món amb una legislació més dura
contra el consum i tràfic d'aquesta
substància: el tràfic de 500 grams de
cànnabis pot suposar una condemna de
pena de mort i la possessió o consum
està penada amb 10 anys de presó i una
possible multa de 20.000 dòlars.
El govern de Singapur ha exercit la seva
pressió dues vegades més per censurar
continguts de Netflix. El 2019 va
aconseguir que el servei eliminés del
seu catàleg L'última temptació de Crist,
una pel·lícula que està prohibida al
país. No és l'únic contingut de temàtica
religiosa que han censurat: aquest any
ha pressionat per fer desaparèixer The
last hangover, un programa especial de
comèdia brasilera ambientat en l'endemà
del Sant Sopar en què els apòstols es
desperten amb una gran ressaca i han de
recordar què va passar durant la nit per
trobar Jesucrist, que ha desaparegut.
Segons l'informe de Netflix, la primera
vegada que va rebre una petició formal
per retirar una producció va ser l'any
2015, i va arribar per part del New
Zealand Film and Video Labeling Body. En
aquest cas es va exigir, i es va
aconseguir, que es retirés la pel·lícula
The bridge, que al país està considerada
com a "ofensiva". Les altres dues
produccions que han estat censurades per
Netflix al llarg dels últims deu anys
són el clàssic de Stanley Kubrick La
chaqueta metálica, que no està
disponible per als espectadors del
Vietnam, i La nit dels morts vivents a
Alemanya.
La retirada d'una ficció és la màxima
expressió de la censura, però també es
pot manifestar d'altres maneres. A
finals del 2019 els usuaris mexicans de
Netflix es van queixar que l'última
temporada de Rick y Morty en la seva
versió llatina amagava totes les
paraulotes utilitzant xiulets. A Turquia
el tràiler d' El Camino, la pel·lícula
de Breaking bad, també es va veure amb
modificacions. Aquests casos, però, no
apareixen en l'informe de Netflix, que
ha assegurat que a partir d'ara
informarà anualment sobre qualsevol
incident que afecti el seu catàleg.
Commoció i indignació a Mèxic per
l'assassinat de la Fátima, una nena de 7
anys que va ser torturada. Un assassinat
que arriba enmig d'una onada de
violència que està provocant protestes
al carrer, especialment per la mort, la
setmana passada, d'Ingrid Escamilla, de
25 anys, en mans de la seva parella. Es
tracta de dos casos que es caracteritzen
per la crueltat amb què van actuar els
agressors.
La Fiscalia General de Justícia de
Ciutat de Mèxic ha confirmat que Fátima
va ser violada, segons els resultats de
la necròpsia.
A Mèxic hi ha 90 homicidis diaris, dels
quals 10 corresponen a dones mortes per
violència masclista. Aquests últims
mesos s'ha generat un moviment de
protesta pel que es considera passivitat
de les autoritats mexicanes.
El malestar encara ha pujat més de to
després que el president mexicà, Andrés
Manuel López Obrador, atribuís els fets
a la moral neoliberal i a la
descomposició social.
"Això no es resol només amb policies, ni
amb presons, ni amb amenaces de mà dura.
Hem d'anar al fons de la situació. Hi ha
d'haver benestar material i de l'ànima
(···). Es mesuren els homicidis, però no
es mesura el grau de descomposició
social que ha provocat el model
neoliberal."
Els col·lectius feministes, però,
demanen una actuació més contundent del
govern.
El cos de Fátima Cecilia Aldriguett, el
van trobar aquest cap de setmana en una
bossa de plàstic, sense els òrgans i amb
senyals de tortura, a l'ajuntament de
Tlahuac, al sud de la capital mexicana,
i prop de Santiago Tulyehualco, on la
nena vivia amb la seva família.
L'últim cop que es va veure la Fátima va
ser fa una setmana. La mare va anar a
buscar-la a l'escola, però poca estona
abans, una dona se l'havia emportat,
segons les gravacions de les càmeres de
seguretat de la zona.
La Fiscalia ofereix una recompensa de
dos milions de pesos -uns 100.000
dòlars- per trobar els responsables
d'aquest crim macabre.
S'han distribuït milers de cartells amb
el retrat robot de la dona, encara no
identificada, que es va endur la nena a
l'escola.
La fiscal ha explicat que s'encarregarà
"personalment" de la investigació. Ha
dit que hi ha una desena de funcionaris
de la capital mexicana que estan sent
investigats per presumptes negligències
en la denúncia i la recerca de
Fátima.
Els veïns de la família es van
manifestar aquest dilluns per exigir
justícia a les autoritats. A la porta de
l'escola de primària Enrique Rebsamen,
on van segrestar la nena, s'han enganxat
cartells amb missatges com: "Ni una més.
Ja n'hi ha prou", "Per un poble sense
violència" o "Justícia per a la
Fátima".
A la casa de la nena, a uns carrers del
col·legi, es va fer la vetlla, amb la
col·laboració dels veïns amb diners o
menjar per a la família. L'àvia de la
víctima es queixa que la direcció del
col·legi la va deixar sortir i no va
informar que se l'havia emportat una
desconeguda.
Santiago Tulyehualco és un dels llocs
amb més crims i inseguretat de la
capital mexicana, i molts veïns
s'organitzen a la seva manera per
defensar-se.
Aquest assassinat ha tingut un gran
ressò a les xarxes socials, com també el
va tenir l'assassinat d'Ingrid
Escamilla. La jove de 25 anys va morir
en mans de la seva parella la setmana
passada.
ONU Mujeres México
@ONUMujeresMX
El feminicidio de una niña es el fracaso
de una sociedad; es un motivo de
vergüenza para todxs y un obstáculo
central para el desarrollo igualitario,
sostenible e inclusivo. Basta de
impunidad #JusticiaParaFátima
#NiUnaMenos #NoMásViolencia contra las
mujeres y las niñas.
Kathia Garcia
@KathiaG03160981
Alarmante cifra de feminicidios, pues
sólo en los 48 días que van del 2020 han
ocurrido 265 terribles muertes. Eso
quiere decir, que diariamente en Mexico,
matan a 5 mujeres al día. Ni perdón ni
olvido contra el feminicio en México.
#FatimaVive
A més de la crueltat del crim, el cas
d'Ingrid va causar una mobilització
d'àmbit nacional perquè funcionaris de
la capital mexicana van filtrar
fotografies de la víctima als mitjans.
Tras su inauguración, prevista en abril
del 2020, se convertirá en el museo más
grande del mundo dedicado a una sola
civilización, albergando más de 45.000
El general Braga Netto, comandante de la
intervención federal en la seguridad
pública de Río en 2018, es el nuevo
ministro de la Casa Civil. Casi el 40%
del Gobierno proviene de las Fuerzas
Armadas.
Els indígenes han paralitzat gran part
del Canadà. La construcció d'un
gasoducte de més de sis-cents
quilòmetres a la província de la
Colúmbia Britànica
La medida estrella del nuevo Ejecutivo
conservador incluye restringir el
derecho a huelga o eliminar la reciente
prohibición de pagar nóminas en efectivo
El nuevo presidente electo de Uruguay,
Luis Lacalle Pou, prometió un gobierno
de acción tras conocerse su victoria
electoral. Una de sus primeras medidas
ha sido anunciar que su proyecto
estrella será la Ley de Urgente
Consideración, una iniciativa con 457
artículos que propone cambios drásticos
en economía, educación y seguridad, que
restringe el derecho a huelga, otorga
más poder a la Policía y aumenta las
penas de cárcel para los menores, entre
otros asuntos.
En cuanto a la economía, propone derogar
el monopolio que tiene la empresa
estatal Ancap para la importación,
exportación y refinación del petróleo,
además de acabar con la obligatoriedad
de que los empresarios paguen los
salarios a través de medios electrónicos
como una transferencia bancaria, lo que
según la oposición disparará el uso de
dinero negro y el incumplimiento de
derechos laborales. En educación el
nuevo Gobierno plantea reducir la
participación de los sindicatos en
órganos de decisión.
Pese a que se trata de un anteproyecto
de ley que el Partido Nacional aún se
está debatiendo con las otras cuatro
formaciones políticas con las que forma
la coalición de derechas que gobernará
Uruguay los próximos cinco años, la
iniciativa ya ha generado una gran
polémica en el país.
"Lo que prima aquí es la coyuntura. El
presidente electo sabe que su base de
sustentación en una coalición de
partidos tan diversa es endeble y
provisoria, y el tiempo y los respaldos
parlamentarios son muy acotados. Lacalle
Pou pretende sacar en el primer año de
gobierno dos iniciativas fundamentales:
este amplio paquete de medidas y el
presupuesto", explica a eldiario.es el
historiador y politólogo uruguayo
Gerardo Caetano, docente en la
Universidad de la República (Udelar).
Un proyecto controvertido
Las críticas a la ley provienen tanto de
organizaciones sociales y sindicatos,
que consideran que elimina libertades y
restringe derechos, como de la coalición
izquierdista del Frente Amplio, que está
a punto de abandonar el poder después de
haber gobernado durante los últimos 15
años. El partido saliente sostiene que
la iniciativa "admite serias objeciones
de índole constitucional" y que supone
"un enorme retroceso para el país".
En opinión del senador frenteamplista
Charles Carrera, del Movimiento de
Participación Popular (MPP), la gran
diversidad de temas de este primer
borrador requiere que sea tratado con
"otra profundidad y otros tiempos". Los
proyectos de ley de urgente
consideración deben ser aprobados en un
máximo de 90 días una vez son enviados
por el Ejecutivo a cualquiera de las dos
cámaras del Parlamento.
"Se trata de un mecanismo que reconoce
la Constitución, pero en el sentido en
que lo quiere aplicar la coalición de
derechas lo transforma en una aplicación
antidemocrática e inconstitucional",
defiende a eldiario.es el senador
frenteamplista Charles Carrera, del
Movimiento de Participación Popular. El
político admite que si bien existen
problemas en el país, "no se puede
admitir que haya 457 urgencias".
Aunque el Frente Amplio también ha
aplicado en el pasado varias leyes de
urgente consideración, Carrera recuerda
que se hizo en contextos tan complicados
como el de 2005, cuando el país aún
sufría los estragos de la grave crisis
financiera de 2002. Sin embargo, hasta
ahora, añade el senador, "nunca se había
aplicado de esta manera, con esa enorme
cantidad de temas tan diversos".
La nueva coalición de derechas, formada
por el Partido Nacional, Partido
Colorado, Partido de la Gente, Partido
Independiente y el ultraderechista
Cabildo Abierto, cuenta con una mayoría
parlamentaria que le permite llevar
adelante este tipo de proyectos, pero
Carrera insiste en señalar que "estaría
bueno que se pudiera dar un debate
republicano donde la oposición se
expresara".
Por su parte, el senador Jorge Gandini,
del Partido Nacional, recuerda que se
trata de un primer borrador que se está
discutiendo y que, por tanto, admite
cambios. "Estamos teniendo reuniones con
organizaciones de la sociedad civil,
asociaciones gremiales, de empleados
públicos y con la academia para
enriquecer el proyecto con
modificaciones e incluso convenciéndonos
de que algunos asuntos hay que
retirarlos", dice Gandini a eldiario.es
sin especificar cuáles serían.
El político resta importancia a las
críticas que ha recibido el anteproyecto
de ley al indicar que se trata de "un
debate que aborda problemas del país y
al proponer cambios, genera
resistencia", acota.
La seguridad pública, el aspecto más
polémico
En cuanto a seguridad pública, uno de
los temas que más preocupa a la sociedad
uruguaya debido al aumento de la
criminalidad en los últimos años, la Ley
de Urgente Consideración amplía el
concepto de legítima defensa tanto para
policías y militares como para civiles
que se vean amenazados en sus
domicilios. También aumenta las penas de
cárcel y declara ilegítimos los piquetes
que afecten la libre circulación de
personas.
Además, otorga más facultades a la
Policía. Los agentes podrán pedir
identificación a cualquier persona y en
cualquier circunstancia sin motivo y
podrán detener a alguien cuando "existan
indicios fundados de que ha participado
en un hecho con apariencia delictiva",
sin necesidad de que –como hasta ahora –
haya un fiscal u orden de un juez.
Carrera considera que ese tipo de
medidas no ayudarán a resolver el
problema de la delincuencia en el país
porque el mensaje que se da policías y
militares es que "siempre que utilicen
un arma va a ser legítimo y legal, y eso
es peligroso, ya que da lugar al gatillo
fácil".
Si bien el término "apariencia
delictiva" se refiera al hecho y no a
una persona (tal y como ocurre en la ley
actual), en días pasados esta expresión
generó polémica, después de que el
senador Gandini reconociera en un
programa de televisión de Canal 10 que
"hay una apariencia", en referencia a
"determinada gente que tiene tatuaje,
gorrito y piercing da una tipología que
el de seguridad mira más que al otro,
pero no tiene que ver con la ley, tiene
que ver con una realidad", según dijo el
político al ser cuestionado.
Si bien el debate de la apariencia
delictiva ligada a las personas lo
introdujo una periodista que se mostró
"preocupada por ser una mujer negra que
vive en un barrio negro", Gandini ha
indicado a eldiario.es que efectivamente
existe un problema social "que debe ser
combatido con educación y tolerancia, no
con leyes".
"Existen conformaciones sociales
asociadas a determinados comportamientos
delictivos y eso hace que unas personas
miren a otras de una determinada forma o
que otros crucen a la otra vereda
(acera) cuando ven a un grupo de jóvenes
con determinada vestimenta, es un
problema social que debemos combatir",
señala el político.
"Esta ley va a servir para los policías
se sientan más confiados para poder
cumplir con su misión. Hoy el policía
tiene que demostrar que actuó de acuerdo
con la ley, y según esta nueva ley, el
policía actuará y va a tener que
demostrarse que actuó fuera de la ley",
añade.
Medidas laborales
Otra de las medidas más controvertidas
que plantea el anteproyecto de Ley de
Urgente Consideración se refiere a la
derogación de aspectos fundamentales de
la ley de inclusión financiera, de
manera que las empresas ya no tendrían
obligación de pagar a sus empleados a
través de medios electrónicos. Con la
nueva norma la modalidad de pago sería
acordada entre el trabajador y el
empleador en el inicio de la relación
laboral, lo que muchos interpretan como
una forma de que aumente la informalidad
y una pérdida de derechos para los
trabajadores.
"Esto va a suponer perjuicios y
precariedad para los trabajadores",
asegura el senador Carrera, quien
recuerda que Uruguay se ha esforzado en
los últimos años en ganar un prestigio
internacional en transparencia fiscal y
combate al lavado de activos, ya que no
muchos años atrás el país era
considerado como un buen destino para
blanquear dinero.
El borrador de la ley de urgencia
también establece que las transacciones
entre particulares pueden realizarse
mediante la modalidad e instrumentos de
pago "acordado entre las partes",
independientemente del monto. Sin
embargo, hasta ahora la ley de inclusión
financiera, que fue aprobada durante el
Gobierno de José Mujica (2010-2015) con
el objetivo de reducir el riesgo de
lavado de activos, establece que las
transacciones superiores a 4.000 dólares
no pueden realizarse en efectivo.
Las montañas irlandesas de Connemara se
iluminarán para acoger la mayor
instalación artística de la historia
dentro de los eventos con los que la
ciudad de Galway celebra ser la capital
europea 2020.
La amenazante sombra de la hambruna y la
lucha por hacerse con los cada vez más
escasos recursos naturales se convierten
en los principales motivos de un éxodo
masivo en Guatemala, que en 2019 se
cifró en 265.000 personas
Martina García muele los granos de maíz
suficientes como para hacer unas cuantas
tortillas y las sirve a sus hijos y a su
nieto para el desayuno con una pizca de
sal. García, una mujer de 40 años, se ve
obligada a racionar los últimos sacos de
mazorcas de maíz de la familia, ya que
la sequía y las prolongadas olas de
calor relacionadas con el cambio
climático han destruido las cosechas de
Guatemala. Una cifra sin precedentes de
pequeños agricultores pasa hambre.
El año pasado, las autoridades
sanitarias registraron más de 15.300
casos de malnutrición aguda en niños
menores de cinco años; un aumento de
cerca del 24% desde 2018. Es la cifra
más elevada de casos de malnutrición
aguda desde 2015, cuando una grave
sequía destruyó las cosechas de todo
Centroamérica.
Las comunidades rurales del Corredor
Seco, una región que se extiende a lo
largo de Guatemala, El Salvador,
Honduras y Nicaragua, son las más
afectadas. Algunas familias indígenas,
como la de García en Jocotán, que ya
estaban en una situación de gran
vulnerabilidad antes de esta crisis, se
encuentran entre las más perjudicadas.
"Tengo suerte si puedo encontrar flores
de calabaza", lamenta una demacrada
García: "Pero la mayoría de nosotros
sólo comemos tortillas de maíz".
Oxfam señala que, tras una temporada de
lluvias irregular y una cosecha poco
prometedora, Guatemala ha perdido casi
el 80% del maíz cultivado. A muchas
familias solo les quedan pequeñas
mazorcas de maíz con granos descoloridos
que parecen dientes carcomidos. En
octubre de 2019, un bebé de una
comunidad cercana murió tras muchos días
sin comer. Según Oxfam Guatemala, por lo
menos 33.000 niños sufren desnutrición
aguda y necesitan tratamiento médico
urgente.
Centroamérica es una de las regiones más
peligrosas del mundo, si exceptuamos los
países en guerra. Una mezcla nociva de
violencia, pobreza y corrupción ha
obligado a millones de personas a huir
hacia el norte en busca de seguridad.
Ahora, la sequía, la hambruna y la lucha
por hacerse con los cada vez más escasos
recursos naturales se han convertido en
factores determinantes del éxodo.
La situación parece que está empeorando:
según el Instituto Nacional de
Sismología, Vulcanología, Meteorología e
Hidrología de Guatemala, 2019 fue el año
más seco de la década con sólo 65 días
de lluvia. Los pequeños agricultores
guatemaltecos dependen de las lluvias,
que son cada vez más erráticas, y la
mayoría carecen de fuentes alternativas
de agua.
Según el Programa Mundial de Alimentos
(PMA), cerca de un millón de
guatemaltecos, el 15% de la población,
no pueden satisfacer sus necesidades
alimentarias diarias.
En 2019, casi 265.000 guatemaltecos que
emigraron para escapar de la amenaza de
hambruna y en busca de trabajo,
seguridad y protección alimentaria,
fueron detenidos en la frontera sur de
Estados Unidos; un 130% más que el año
anterior. Según los analistas y los
propios migrantes, el hecho de que cada
vez sean más las personas que pasan
hambre en toda la región es un factor
que contribuye al aumento de las
caravanas de migrantes que tratan de
llegar a Estados Unidos por tierra.
Maduro niega haber financiado la
caravana de migrantes y llama "loco" a
Pence
Migrantes centroamericanos caminan hacia
la ciudad de Tapachula, trayecto
obligado rumbo a su objetivo, Estados
Unidos, en 2018 EFE
Las autoridades mexicanas y
estadounidenses han reaccionado con
agresividad y con medidas represivas. De
hecho, afirman que los migrantes y
refugiados son delincuentes y los acusan
de subversión política.
El hambre no es un fenómeno nuevo en
Guatemala: al menos el 60% de la
población vive en la pobreza, cientos de
miles dependen de la ayuda alimentaria y
casi el 50% de los niños sufren un
retraso en el desarrollo físico y
cognitivo debido a la desnutrición
crónica.
Pese a esta dura realidad, los expertos
alertan de que el cambio climático
representa una carga añadida. Las
comunidades más vulnerables, que durante
mucho tiempo han sido ignoradas y se han
sentido reprimidas por el gobierno, se
sienten desbordadas ante las
dificultades adicionales derivadas de
los fenómenos meteorológicos
extremos.
En declaraciones a la agencia Reuters,
Marc-Andre Prost, asesor regional de
nutrición del PMA, ha señalado que "el
cambio climático no ha causado esta
situación, pero sin lugar a dudas
empeora una situación que ya no puede
ser asumida por estas comunidades".
Como ya hicieron sus predecesores, el
recién investido presidente de
Guatemala, Alejandro Giammattei, se ha
comprometido a hacer de la desnutrición
infantil una prioridad nacional, pero el
presupuesto de 2020 para el Ministerio
de Sanidad propone una disminución de 27
millones de dólares, mientras que el de
Defensa aumentaría en 13 millones de
dólares (el Congreso no aprobó el
presupuesto en noviembre, y los detalles
del nuevo presupuesto aún no se han dado
a conocer).
Para García, la situación es
desesperada: la ayuda alimentaria aún no
ha llegado a su cantón, así que una vez
que el maíz se agote en marzo, deberá
encontrar un trabajo extenuante
recogiendo café, o de lo contrario se
arriesga a morir de hambre. No hay
ninguna garantía de que encuentre
trabajo, ya que un hongo que come hojas
conocido como roya, que prospera en
condiciones cálidas, también ha
devastado los cultivos de café. García,
que está débil por el hambre crónica,
afirma: "Me pagarán 4 dólares diarios,
pero si recojo menos de 46 kg, no me
pagarán"
Guatemala exporta cada any més de 500
milions de dòlars en productes
forestals, segons les dades del Sistema
d’Informació Forestal de Guatemala
(Sifgua). Un negoci que, a més, ha anat
creixent els últims anys en un país on
el 33% del territori és cobert pel bosc.
Tot i que més de la meitat d’aquests
boscos estan protegits, la desforestació
s’ha desaccelerat però no s’ha aturat:
el país perd cada any uns 200
quilòmetres quadrats de verd, de
bosc.
Al Quiché, les organitzacions indígenes
alerten del perill que suposa la
desforestació. El Consell de Pobles
K’iche’ (CPK) fa anys que lluita contra
la concessió de llicències per a talar
arbres en aquest departament del
nord-oest del país centreamericà. Tot i
no ser una de les regions amb més
indústries forestals de Guatemala (només
hi ha 18 empreses d’aquesta mena, mentre
que al departament de Chimaltenango n’hi
ha 127), el poble maia quiché creu que
la sequera que està afectant les seves
plantacions de blat de moro (la milpa)
té a veure directament amb la concessió
de llicències per a la tala.
"Abans aquí el bosc era molt dens i ara
ja no, perquè hi ha menys arbres i els
que hi ha són nous"
“Abans aquí el bosc era molt dens i ara
ja no, perquè hi ha menys arbres i els
que hi ha són nous”, explica Sebastiana
Par, una de les dirigents del CPK mentre
passeja per una de les comunitats més
afectades per la desforestació del seu
municipi, Santa Cruz del Quiché, capital
de la regió. A la terra per on camina hi
ha restes que evidencien que s’hi havien
talat arbres: diverses soques on abans
hi havia hagut pins, i un sòl cobert
completament per serradures, amb
escorces i branques tirades per
terra.
En aquest petit terreny encara queden
alguns pins drets, però els han tallat
les branques i els han marcat amb una X,
preparats per ser talats. Al camí hi ha
diversos feixos apilats i fins i tot hi
ha unes taules de fusta assecant-se
contra un mur d’una de les cases de la
comunitat. Un senyor apareix pel camí.
El seu nom és Miguel Ángel i explica que
la seva milpa s’està morint perquè no hi
ha aigua. Assegura que la raó de tot
plegat és que s’estan tallant massa
arbres i que, segons ell, això fa que no
hi plogui.
El problema són les llicències?
El director regional de l’Institut
Nacional de Boscos (Inab), Byron
Palacios, reconeix que hi ha un vincle
directe entre bosc i clima, però
assenyala que el problema no són les
llicències per talar arbres. “Al Quiché
només hi ha 87 llicències i són molt
petites, per a terrenys d’entre 10.000 i
20.000 metres quadrats. En total al
departament hi ha uns 200 quilòmetres
quadrats per a la producció de fusta”,
assegura Palacios. La desforestació no
està directament relacionada amb les
indústries forestals, sinó amb l’elevat
consum de fusta amb finalitat energètica
de la població guatemalenca, segons el
director regional de l’Inab. Al país
centreamericà es consumeixen uns 30
milions de metres cúbics de fusta a
l’any, dels quals només uns 500.000
provenen de llicències forestals i un
milió i mig s’extreuen de plantacions
exemptes de llicències, afirma Palacios.
“Una persona consumeix a l’any més o
menys 2,7 m³ de fusta de manera
desordenada i sense recuperació del
bosc”, assenyala el director regional de
la institució.
400
EUROS ANUALS
És l'incentiu econòmic per evitar la
deforestació
Per afrontar aquesta situació, l’Inab
inverteix gairebé 8 milions d’euros a
l’any en programes d’incentius forestals
que beneficien unes 12.000 famílies
només al Quiché. Una persona que es
beneficia d’un d’aquests programes rep
uns 400 euros a l’any per cada 10.000
metres quadrats de terreny protegit, a
canvi d’evitar-hi la tala il·legal, la
incidència de plagues i el perill
d’incendis. Aquests programes
d’incentius, però, no prohibeixen que el
propietari del terreny pugui talar els
seus arbres a petita escala, sempre que
es comprometi a recuperar el bosc. Un pi
en bones condicions pot arribar a costar
entre 175 i 230 euros. “L’Inab
s’aprofita de la pobresa. La gent moltes
vegades ven els seus arbres per poder
menjar”, assegura la líder del CPK,
Sebastiana Par. Segons les
organitzacions indígenes, a més, amb
l’atorgament de llicències per talar
s’estaria vulnerant el seu dret a ser
consultats sobre els projectes
d’explotació de recursos naturals als
seus territoris, com estableix el
Conveni 169 de l’OIT.
Estat “racista”
L’any 2011 unes 28.000 persones van
rebutjar el desenvolupament de projectes
hidroelèctrics, miners i fusters en una
consulta que es va celebrar a les 97
comunitats de la capital de la regió.
“Quan fem les consultes no els donen
seguiment. Som en un estat racista i
excloent”, afirma Par. Però l’Inab
defensa que les llicències s’atorguen
sempre en terrenys privats i compleixen
el que diu la llei forestal.
Des del CPK consideren que la tala
d’arbres també atempta contra la seva
cosmovisió. “La desforestació no només
produeix sequera, sonó que també afecta
la nostra espiritualitat”, apunta Par.
Per això, creuen que per frenar el canvi
climàtic s’hauria de tenir més en compte
la seva visió de relacionar-se amb el
medi ambient. “Si s’entengués el
caràcter sagrat de la naturalesa hi
hauria menys escalfament global”,
subratlla la dirigent del CPK.
* Aquest text forma part del projecte
'L'aigua és vida', d'AlterNativa
Intercanvi amb Pobles Indígenes, amb el
suport de la Beca DevReporter 2019,
impulsada amb el finançament del
projecte Frame, Voice, Report de la Unió
Europea, LaFede.cat, l'Agència Catalana
de Cooperació al Desenvolupament i
l'Ajuntament de Barcelona.
En un veredicto histórico, el Tribunal
Supremo de India dictaminó que las
relaciones homosexuales ya no son un
crimen en el país.
El fallo anula una sentencia de 2013 que
validaba una ley de la era colonial,
conocida como la sección 377, según la
cual el sexo entre personas del mismo
sexo se clasificaba como "contra
natura".
Era una de las leyes de criminalización
de la homosexualidad más antiguas del
mundo, y el país se había mostrado
reacio a revocarla.
La ley había sido anulada por primera
vez por el Tribunal Superior de Delhi en
2009, pero fue reinstaurada por el
Tribunal Supremo en 2013, después de que
varios grupos políticos, sociales y
religiosos pidieran su restauración.
Activistas de la comunidad gay y
transgénero sostuvieron una larga lucha
para tumbar la legislación y este jueves
se reunieron a celebrar el histórico
fallo en las inmediaciones de la
corte.
Qué decía la sección 377
La ley de 157 años criminalizaba ciertos
actos sexuales "contra natura" y
establecía penas de cárcel de 10
años.
Bajo esta legislación "cualquier
relación carnal contra el orden de la
naturaleza, con un hombre, mujer o
animal".
Eso significaba que el estatuto también
criminalizaba el sexo anal y oral,
afectando así hasta las relaciones entre
personas del mismo sexo.
Los expertos elogian el ejemplo de
Chile, un país que ha prohibido la venta
de las bebidas azucaradas en colegios y
ha adoptado un sistema de etiquetas que
advierte a las familias sobre los
peligros de la comida basura
Un Codi Penal de fa 80 anys prohibeix
aquesta pràctica al país
https://www.ara.cat/internacional/toples
s-platges-Brasil-policia_0_2398560169.ht
ml
Un estiu més no hi ha topless a les
platges brasileres. El país tropical per
excel·lència està ara en plena canícula
austral. I al llarg d’un dels litorals
més imponents del planeta, es perpetua
una de les moltes contradiccions d’una
societat masclista i de moral cristiana
conservadora, tot i el llibertinatge
projectat internacionalment amb el
Carnaval. Hi ha el convenciment que la
pràctica està prohibida. La realitat,
però, és que existeix un buit legal, que
ningú vol omplir, principalment els
ajuntaments. El veto és una
interpretació restrictiva del caduc,
però encara vigent, Codi Penal del 1940,
fet a l’època de Getúlio Vargas, vuit
anys abans que la model i estilista
alemanya Miriam Etz passegés el primer
biquini per terres brasileres. A
l’article 233 s’explicita que practicar
un acte obscè en un lloc públic
implicarà penes de fins a tres anys de
presó.
El topless és, per tant, una qüestió
d’ordre públic, o de turisme naturista,
com ho entén l’Ajuntament de Rio,
governat pel bisbe evangèlic Marcelo
Crivella. No hi ha pressió social. La
temàtica no ha format part, gairebé mai,
de l’agenda del feminisme local, ara
abocat a denunciar la regressió del
govern ultra de Bolsonaro. A la mítica
Ipanema o Copacabana, a Rio, a les
platges de Trancoso (Bahia) -ara punt de
trobada de milionaris-, o a les urbanes
de Recife o Fortaleza, al nord-est, és
visible el regnat dels fios dentals
(tangues) que deixen totes les natges a
l’aire. Es multipliquen els
microbiquinis de triangulets, que tapen
amb prou feines els mugrons, i els
banyadors masculins arrapats que
dibuixen el relleu de la
masculinitat.
És un panorama d’aparent tolerància, com
si el topless no fes ni falta. Moltes
dones, sense ànima de militant, temen
protagonitzar una situació tensa, que
provocarà la presència d’agents
metropolitans o els més truculents de la
Policia Militar. I és que anar a la
platja és una de les grans dèries
nacionals, i un dels pocs llocs on
suposadament es trenquen les barreres
socials i s’exerceix la democratització
(amb restriccions) de l’ocupació
d’espais públics. El país és una
superpotència mundial en la confecció i
disseny de beachwear (moda de platja) en
un sector, en expansió, aliè a la crisi,
que factura anualment prop de 2.000
milions de dòlars (el 90% és de consum
propi) amb 60 milions de peces
produïdes, moltes d’elles en petites
confeccions de subsistència familiar.
El litoral brasiler, molt sovint, acaba
sent una passarel·la de vanitats, on
desfilen cossos esculpits, a través de
dues de les altres obsessions locals:
els gimnasos i la cirurgia estètica.
L’onada fitness es materialitza en una
facturació a l’alça de 2.000 milions de
dòlars anuals i 35.000 gimnasos oberts,
alguns d’ells 24 hores al dia. És la
segona concentració més important del
planeta per darrere dels Estats Units,
amb 9,6 milions de clients.
L’extensió natural de la febre dels
personal trainers és als quiròfans.
L’obsessió pel cos perfecte i jove ha
banalitzat les intervencions estètiques,
comercialitzades en pagaments
fraccionats de fins a 36 mesos en la
targeta de crèdit i presentades, per
part de les clíniques o de revistes
especialitzades que es troben en
qualsevol quiosc, com a procediments
ràpids i senzills.
El boom de la cirurgia estètica
Anualment es realitzen 1,7 milions
operacions de cirurgia plàstica (més del
60% estètiques) i, seguint la mitjana
mundial, més del 85% són per a dones.
Les més populars són l’augment de mama
(15,6%), les lipoaspiracions (14,6%),
les operacions de parpelles (12,5%), les
rinoplàsties (8,1%) i les
abdominoplàsties (7,5%). El Brasil és
líder mundial per càpita i, també, entre
els adolescents (13 a 18 anys), amb un
augment del 141% en l’última dècada amb
100.000 intervencions a l’any.
El sector té creixements del 35% anual.
Un cop més, les ànsies de respondre als
estereotips de bellesa són immunes a la
crisi que està devastant el país en els
últims sis anys.
Omar al-Baixir, fins a l’abril de l’any
passat el tot poderós president del
Sudan, s’ha hagut d’assabentar des de la
presó que el nou govern ha accedit
finalment a lliurar-lo al Tribunal Penal
Internacional perquè reti comptes dels
crims de guerra i genocidi al Darfur. Fa
una dècada que l'ONU intenta jutjar el
dictador però les autoritats que s’han
fet càrrec de la transició democràtica
del país volien jutjar-lo a casa.
El canvi de criteri respon a l’acord
entre el Front Revolucionari del Sudan,
que agrupa els rebels de la regió del
Darfur, i l’executiu en el marc de la
nova ronda de negociacions que mantenen
a la capital del Sudan del Sud. “No es
pot fer justícia si abans no curem les
ferides”, ha afirmat el portaveu del
Consell Sobirà del Sudan, Mohamed Hassan
al-Taishi. D’aquesta manera s’atén una
de les peticions de les forces del
Darfur perquè les víctimes obtinguin
justícia.
La Guerra del Darfur es va cobrar la
vida de 300.000 persones i tres milions
més van haver de marxar de casa
El gest suposa un avanç important per a
la consolidació de la nova etapa de
transició que es va obrir al Sudan arran
de l’enderrocament del règim
d’Al-Baixir, destituït l’abril del 2019
després de mesos de manifestacions
populars que havien arrencat en contra
de l’encariment de la farina i que es
van convertir en una mostra de rebuig a
la dictadura i en una demanda de
llibertats.
Què suposa l'acord polític entre
oposició i militars que s'ha signat avui
al Sudan?
Sobre Al-Baixir hi havia dues ordres
d’arrest internacional que havia dictat
el 2009 i el 2010 el Tribunal Penal
Internacional pels crims al Darfur. El
conflicte va esclatar el 2003 arran de
les protestes de grups armats rebels que
protestaven per l’abandonament i la
discriminació del govern sudanès en
aquest regió empobrida.
Els civils van ser les principals
víctimes de la forta repressió ordenada
per Al-Baixir, que va situar al
capdavant les anomenades milícies
Yanyauid, responsables, segons l’ONU,
d’un rosari de crims que van deixar més
de 300.000 morts i tres milions de
desplaçats.
“No es pot fer justícia si abans no
curem les ferides”
MOHAMED HASSAN AL-TAISH
PORTAVEU DEL CONSELL SOBIRÀ DEL SUDAN
Per a Iván Navarro, investigador de
l’Escola de Cultura de Pau de la UAB i
del Grup d’Estudis Africans de la UAM,
és un “pas positiu” però alhora alerta
que la transferència de l’expresident a
la Haia pot aixecar “reticències” entre
les forces del seu règim que encara
tenen poder. Sense anar més lluny, el
general Mohamed Hamdan Dagalo, conegut
amb el sobrenom de Hemedti, era la mà
que va executar les massacres al Darfur
i és el vicepresident del govern
transitori que presideix el també
general Abdel Fattah al-Burhan.
La crítica africana al TPI
El lliurament a la justícia
internacional té una lectura africana,
ja que molts dels seus dirigents han
intentat deslegitimar el TPI i acusar-lo
de colonialista i d’intromissió a la
sobirania de cada estat, assenyala
l’analista Navarro, membre del
col·lectiu especialitzat en temes del
continent Africaye.
Al-Baixir s’havia passejat per l’Àfrica
i cap dels països que va visitar van
atendre la petició de l’ONU de
detenir-lo, i els seus crims van quedar
impunes. De moment no s’ha detallat ni
com ni quan es traslladarà l’expresident
als calabossos del TPI i ara s’obre un
procés que podria acabar amb el dictador
en el banc dels acusats.
Setmanes de protestes contra
Al-Baixir
Al-Baixir va ser derrocat l’abril del
2019, després de setmanes de protestes
populars que havien començat contra
l’augment dels preus de les farines per
fabricar pa i que van desembocar en
manifestacions contra el règim, que
durant tres dècades havia fet del Sudan
un estat repressor i dictatorial.
L’expresident està detingut en una presó
de luxe als afores de Khartum. Al
desembre, un tribunal local el va
condemnar per corrupció a només dos anys
de reclusió, una sentència irrisòria per
a molts analistes. La fiscalia, a més,
l’acusa de les morts de desenes de
manifestants durant la repressió a les
protestes en contra del règim.
Després del seu derrocament, una junta
militar es va fer càrrec del govern però
davant de les queixes dels opositors
civils que havien liderat les protestes
antigovernamentals van acordar la
constitució del Consell Sobirà, que té
l’objectiu de preparar el Sudan per a
unes eleccions lliures el 2020. Iván
Navarro es mostra confiat que el període
transitori arribi a bon port, però
assenyala que hi ha incompliments en
alguns punts que poden
desestabilitzar-lo.
Robyn Peoples i Sharni Edwards fan
història en convertir-se en la primera
parella lesbiana en casar-se després de
l'entrada en vigor el 13 de gener de la
reforma legal
Nayib Bukele ha acudido este domingo al
Congreso con militares para amedrentar a
la oposición, que no está a favor de
aprobar un préstamo para financiar el
plan de seguridad del presidente contra
las pandillas
El president del Salvador, Nayib Bukele,
ha posat contra les cordes la separació
de poders aquest diumenge al convocar
una manifestació i fer desplegar la
Policia Nacional Civil i l’exèrcit al
voltant del Parlament. El seu objectiu
era pressionar els diputats perquè es
pronunciessin sobre un préstec d’uns 99
milions d’euros per posar en marxa la
tercera fase del seu pla de seguretat.
El país centreamericà no havia viscut
una crisi constitucional tan greu des
que es van firmar els acords de pau el
1992, després de més d’una dècada de
guerra civil.
Sobreviure a la capital del país més
mortífer de l’Amèrica Llatina
Sobreviure a la capital del país més
mortífer de l’Amèrica Llatina
A les quatre de la tarda, hora local,
després de pronunciar un discurs davant
els salvadorenys que havien seguit la
seva crida, Bukele ha entrat a la cambra
legislativa, custodiada per soldats
armats, i s'ha assegut a la cadira del
president del Parlament, que no havia
assistit a la sessió (només ho van fer
28 diputats de 84). Ha resat una oració
i se n'ha anat. A la sortida s'ha tornat
a dirigir als congregats: “Déu m’ha
demanat paciència. Donem una setmana a
aquests pocavergonyes [perquè aprovin el
préstec]”, deia el mandatari, de 38
anys, considerat pels crítics un
populista tuitaire amb tics autoritaris.
“I, si no, no m’oposaré entre el poble i
l’article 87 de la Constitució”, ha dit
en relació amb l’apartat que preveu el
dret a la insurrecció dels ciutadans.
Un mil·lennial a la presidència del
Salvador
Un mil·lennial a la presidència del
Salvador
El consell de ministres va convocar la
sessió extraordinària per forçar la
votació, que feia setmanes que
s’arrossegava. Bukele va alertar que si
els parlamentaris no hi compareixien,
estarien vulnerant la Constitució i això
legitimava el poble a fer ús del dret a
la insurrecció per restablir l’ordre.
Els dos principals partits de l’oposició
ja havien anunciat que no assistirien a
la votació. Diputats del conservador
Aliança Republicana Nacionalista (Arena)
van interposar una demanda
d’inconstitucionalitat contra la
convocatòria, adduint que el president
no complia els requisits per fer ús
d’aquesta potestat. Com Arena, el mateix
Defensor del Poble assegurava que les
sessions extraordinàries estaven
previstes per a situacions d’extrema
urgència, i que el préstec no ho era. De
fet, l’Assemblea ja hi treballava i
tenia previst pronunciar-s’hi aquest
dijous, 13 de febrer.
“Els qui han trencat l’ordre
constitucional són aquells pocavergonyes
que no han volgut venir a donar la
cara”, afirmava Bukele davant les
masses. “Quanta gent morirà d’aquí a
dijous?”, es preguntava en una escena
més pròpia d’un líder d’un moviment de
protesta com els de Hong Kong i Xile que
no d’un cap d’estat.
Violència de les bandes
Dies després d’assumir la presidència
del Salvador, el juny del 2019, Nayib
Bukele va posar en marxa el Pla Control
Territorial, una estratègia de seguretat
per posar fi a la violència de les
bandes. L’any passat va posar fi a la
taxa de 50 homicidis per cada 100.000
habitants, un menys respecte del 2018,
de les més altes del món. En més d’una
ocasió ha sigut notícia el fet que hagin
passat dies sencers sense cap mort
violenta al país. La Policia Nacional
Civil i el govern ho atribueixen al pla
de seguretat, tot i que ja hi havia una
tendència a la baixa des del 2015.
“Si diu que tot està tan tranquil per
què declara una emergència?”, al·legava
Schafick Handal, diputat del partit de
l’oposició d’esquerres Front Farabundo
Martí per a l'Alliberament Nacional
(FMLN). “Hi ha indicis que aquests
resultats no són pel Pla Control
Territorial, sinó perquè ha pactat amb
les bandes”, assegurava a l’ARA.
Aquesta ha sigut una de les acusacions
que s’han intercanviat govern i oposició
aquests dies. Bukele assegura que els
diputats estan retardant l’aprovació del
préstec perquè no volen que s’inverteixi
en armilles antibales, càmeres de
vigilància i equipaments de seguretat.
“Aquests senyors, que no volen finançar
els nostres policies i els nostres
soldats perquè ens protegeixin, són els
que finançaven les bandes perquè
compressin armes i matessin les vostres
famílies”, deia Bukele aquest diumenge
dalt de la tarima que va ordenar
instal·lar per a l’ocasió davant
l’edifici del Parlament.
La tensió ha sigut suficient per
disparar les alertes de l’ambaixador
dels Estats Units o de la delegació de
la Unió Europea, que van apel·lar al
diàleg i a la resolució pacífica del
cas. El president ha fet públic un
comunicat demanant calma, Arena ha
qualificat els fets d’”autocop d’estat”
i des de l’ONG Human Rights Watch
destaquen l'exhibició de força bruta del
president Bukele.
Les imatges de la cambra legislativa
militaritzada han espantat els que
encara tenen viu el record de militars
entrant a les cases i de paramilitars
assassinant sacerdots durant la guerra
civil a la dècada dels 80.
Terratrèmol polític a Alemanya. Annegret
Kramp-Karrenbauer, que va agafar el
relleu d'Angela Merkel en el lideratge
dels conservadors de la CDU i com a
candidata a la cancelleria alemanya, ha
dimitit aquest dilluns per sorpresa.
AKK, com se la coneix popularment, plega
després d'una sèrie d'escàndols que han
reduït la seva autoritat dins el partit.
L'últim és la votació al Parlament de
Turíngia de la CDU i la ultradreta
d'Alternativa per a Alemanya per situar
com a president el candidat liberal per
davant del representant de l'Esquerra,
que era el més votat.
Els conservadors de Turíngia van
taspassar així la línia vermella
establerta pel partit a escala federal,
que fixa un cordó sanitari contra
qualsevol acord amb la ultradreta ni amb
l'Esquerra. La pressió de Merkel va
obligar els seus correligionaris a fer
un pas enrere. AKK ha sigut criticada
per la seva gestió de la crisi i per ser
incapaç de mantenir el partit unit rere
la seva figura: la seva crida a repetir
les eleccions va ser ignorada per la
formació a escala regional. AKK, de 57
anys, plega ara però continuarà al
capdavant del ministeri de Defensa.
Merkel la va designar com la seva
successora al capdavant de la CDU el
2018, cosa que la situava com a
candidata conservadora a la cancelleria
a les eleccions del 2021. El cas de
Turíngia no ha afectat directament el
govern de Berlín, però ha evidenciat una
crisi de lideratge soterrada a la
formació conservadora. I és que no és
fàcil omplir el buit que deixa el ferm
lideratge de Merkel sobre el partit i
sobre el país, exercit durant les dues
últimes dècades.
Quan el setembre del 2017 João Lourenço
va assumir la presidència d’Angola, ho
va fer assenyalat com un titella
d’Eduardo dos Santos, el líder que
durant quatre dècades havia fet d’aquest
país l’empresa familiar. Però JLo, com
se’l coneix, va sorprendre des del
primer dia al començar a tallar les
cordes que l’havien lligat a Dos Santos,
posant en el punt de mira els hereus del
patriarca. En poques setmanes va
destituir José Paulino, Welwitschia i
Filomeno dos Santos -en judici acusat de
blanqueig de capital i apropiació de
diner públic- com a alts càrrecs en
empreses públiques. La peça gran de
Lourenço ha sigut la poderosa Isabel dos
Santos, presidenta de la petroliera
estatal Sonangol i la dona més rica del
continent. A Angola l’anomenen princesa
perquè havia aconseguit ser vista com
una gran emprenedora i empresària
d’èxit, però la investigació
periodística dels Luanda Leaks ha
determinat que la immensa fortuna
personal, que es calcula en 2.000
milions de dòlars, l’ha fet espoliant
les arques públiques, convertint-se en
la imatge d’un estat cleptocràtic.
Angola, en nom del poble
Angola, en nom del poble
Lourenço s’ha distanciat de la cúpula
d’un règim que ell mateix havia servit
amb devoció des del ministeri de Defensa
o la presidència del Parlament. Veterà
de guerra, general ben considerat per
l’exèrcit, havia fet un intent de
liderar Angola, però a finals dels 90 el
fracàs el va fer esperar una oportunitat
millor.
La imatge de Dos Santos -que té casa a
Barcelona- alçant el braç de Lourenço en
la celebració de la victòria va reforçar
la idea que la mà dreta actuaria sota la
batuta del cap. Ara bé, en el discurs
d’investidura ja es va posar l’objectiu
d’acabar amb els monopolis i perseguir
la corrupció. Era un avís per a
navegants però ningú confiava que la
purga comencés tan ràpidament. I encara
menys que les primeres víctimes fossin
els cadells Dos Santos, enriquits pels
beneficis que deixen el petroli -Angola
és el segon productor africà- i els
diamants.
Vells camarades, opressors al poder
A Virgilio Samakuva, representant a
Espanya d’UNITA, el partit més gran de
l’oposició i rival en la guerra de
l’oficialista Moviment Popular per a
l’Alliberament d’Angola (MPLA), el canvi
de guió de Lourenço el va sorprendre,
però entén que la seva és una jugada de
“supervivència” perquè és conscient que
“si continua ancorat al passat està
condemnat al fracàs”. També Rafael
Sánchez, subdirector de la Fundación
Sur, apunta que a Dos Santos li va
sortir malament la jugada d’apostar per
Lourenço confiant que la transició
quedava en mans amigues per “protegir-lo
i evitar revisions” del sistema. El
president ha començat també canvis en el
MPLA per regenerar els quadres, en un
missatge que les coses poden canviar.
Angola és oficialment una democràcia
multipartidista, però el règim de Dos
Santos, que va assumir la presidència el
1979 en plena guerra post-independència,
ha ajornat eleccions, altres s’han
denunciat per fraudulentes i s’han
retallat drets polítics. Lourenço haurà
de demostrar si el seu canvi és només
una passada de comptes a la família Dos
Santos, o si realment està determinat a
obrir el país a la democràcia liberal,
cosa que es veurà si s’avé a reformar la
Constitució, feta “a mida” de
l’exdirigent, i a complir amb la promesa
de convocar eleccions municipals aquest
2020, assenyala Samakuva. El dirigent
d’UNITA diu “valorar i donar suport” a
la tasca que ha fet el president fins
ara, però de moment es tracta només
“d’esperança” perquè “falta molt per
fer”.
Les eleccions municipals
Els comicis legislatius no seran fins al
2022, però l’opositor critica que el
govern hagi situat en la Comissió
Nacional Electoral membres de la seva
plena confiança que li podrien ser
favorables en el recompte. El diari
Maka, que dirigeix el periodista Rafael
Marques de Morais, escriu que avui
Angola és més lliure i la gent ha perdut
la por a expressar-se, però adverteix
que, malgrat tot, “el règim s’ha
mantingut”. Per això, Samakuva rebutja
que ara per ara a Dos Santos se’l pugui
nomenar el Gorbatxov o Xi Jinping
d’Angola
La incògnita que recorre el país ara és
on s’aturarà la guerra contra la
corrupció als més alts nivells, i si
Lourenço acabarà esquitxat en una segona
edició dels Luanda Leaks perquè, com
recorda el responsable d’África
Fundación Sur, va estar al pinyol del
poder i costa creure que no s’aprofités
de la distribució de prebendes. De
moment, el govern ha congelat fons de la
fortuna d’Isabel dos Santos, la fiscalia
li reclama que torni els diners i
l’acusa de frau, malversació i
blanqueig.
El Sinn Féin hauria obtingut un el
23,94% dels vots, seguit del partit
Fiana Fáil, amb el 21,27% i del Fini
Gael (del primer ministre sortint, Leo
Varadkar), amb el 21,08%
El govern de Botswana ha subhastat
llicències de cacera per un total de 70
elefants en 7 districtes del país. És la
primera vegada que es podrà caçar
elefants al país des que el president
Monkgweetsi Masisi va decretar la
prohibició de matar-los ara fa 5
anys.
El país argumenta que la caça és
necessària perquè hi ha sobrepoblació
d'elefants. La població global
d'elefants a Botswana ha augmentat de
80.000 la dècada dels 90 a 135.000 al
2010. Avui, representen un terç del
total d'exemplars del continent
africà.
L'augment de la població, segons el
govern, causa desperfectes als cultius
dels agricultors i limita les zones de
conreu.
Un negoci de més de dos milions
d'euros
La venda de llicències de caça
d'elefants proporciona a l'estat milions
de dòlars ja que Botswana és el país
africà que acull més elefants.
En aquesta ocasió s'ha posat a la venda
el permís per caçar 7 grups de 10
elefants. El preu inicial és de 16.600
euros per cada unitat. Se n'han venut 60
per més de 2,1 milions d'euros. Adrian
Rass, director de la subhasta, declara
que l'operació ha estat un èxit.
El portaveu del departament de parcs
nacionals ha explicat que els compradors
només poden ser empreses registrades al
país, que obtenen llicències en àrees
restringides i controlades.
Botswana, Zimbàbue, Zàmbia, Namíbia i
Sud-àfrica han adoptat polítiques de
protecció dels animals els últims anys.
Però també concedeixen permisos de
cacera per controlar que els animals no
afectin la població civil. Neil Fitt,
antic cap de l'ONG en defensa del medi
ambient Kalahari Conservation Club,
argumenta que no veu problema si la caça
s'efectua èticament:
"Caçar elefants no serà un estàndard per
al desenvolupament sostenible, però
alleugereix el conflicte dels camps. No
veig problema si la caça es desenvolupa
de forma adequada."
En canvi, la fundació africana EMS que
treballa per protegir els drets dels
animals, i especialment dels elefants,
ha criticat la decisió del govern de
Botswana: "Vergonya, president Masisi,
no ho oblidarem".
EMS Foundation
@emsfoundationsa
#BotswanaTrophyHuntingNation
#StopTheKilling SHAME ON YOU President
Masisi, we will not forget
@GlobalElephants @WildThingsInitv
@CBTHunting @EleRhinoMarch @h0t_p0ppy
@ste_kenya
Mostra la imatge al Twitter
45
12:41 - 7 de febr. de 2020
Informació i privacitat dels Anuncis del
Twitter
59 persones estan parlant sobre això
La mort de Cecil
La mort del lleó Cecil quatre anys
enrere per un turista americà a Zimbàbue
va reobrir el debat internacional sobre
la cacera d'animals al continent
africà.
El moviment de protesta per la mort del
lleó va acabar aconseguint que alguns
països africans imposessin restriccions
més severes a la caça i perseguissin els
caçadors. L'any passat, Botswana va
prohibir l'entrada a dos caçadors que
havien matat un elefant i havien
intentat amagar-ho.
Al món hi ha pocs esdeveniments tan
cobejats com uns Jocs Olímpics. Una cita
que suposa un impacte milionari per a la
ciutat organitzadora, a tots els
nivells. Des de les infraestructures que
es construeixen fins al ressò mediàtic
que suposa per a la ciutat i el país
organitzadors, passant pels milers de
visitants actius o passius –atletes,
jutges i espectadors– que hi faran cap.
Per això no és estrany que, davant
l’amenaça del coronavirus, Tòquio
estigui removent cel i terra per salvar
la cita olímpica que ha de començar el
24 de juliol.
Aquesta setmana el comitè organitzador
assegurava que els Jocs es podran
disputar “quan estava previst” i feia
una crida a la calma a la població
japonesa, assegurant que el país nipó
mantindrà l’alerta sanitària –que ja
està activa des que va detectar-se el
coronavirus– fins, com a mínim, després
dels certàmens olímpic i paralímpic.
Tòquio 2020 decidia crear un grup de
treball que “es reunirà amb regularitat”
i que estarà “permanentment en contacte”
amb l’Organització Mundial de la Salut
(OMS) i que “analitzarà i prendrà les
mesures oportunes per garantir uns Jocs
segurs per als atletes i per al públic”,
explicava Toshiro Muto, el màxim
responsable de la candidatura
olímpica.
No són només els atletes xinesos els que
poden suposar una amenaça. Són els
esportistes que hi puguin haver
conviscut durant els entrenaments
previs, els turistes que aniran a Tòquio
o fins i tot els materials fabricats al
gegant asiàtic. Però, alhora, la
candidatura i el govern nipó s’esforcen
per evitar que s’estengui el pànic. “Cal
tenir el cap fred i objectivitat per no
crear una sensació innecessària
d’inquietud tenint en compte que, per
ara, el nombre d’infeccions és
limitat”.
#Tokyo2020
@Tokyo2020
200 DAYS TO GO!!! #Tokyo2020
@Paralympics
Mostra la imatge al Twitter
941
23:03 - 6 de febr. de 2020
Informació i privacitat dels Anuncis del
Twitter
300 persones estan parlant sobre això
Potser els Jocs s’acabaran disputant
sense més problemes, però algunes proves
classificatòries que s’havien de
disputar a la Xina s’han hagut de
traslladar a altres països. En canvi,
altres esports que s’havien de disputar
en territori xinès han tingut molta
menys sort. Començant per la Superlliga
de futbol, que s’ha cancel·lat fins a
nou avís. Els campionats del món indoor
d’atletisme, previstos per al mes
vinent, s’han ajornat un any, fins al
2021. I l’eliminatòria de tenis de la
Fed Cup, prevista per a aquesta setmana,
s’ha cancel·lat, per posar alguns
exemples. Gairebé tot l’esport xinès ha
quedat paralitzat, tant pels
desplaçaments dels esportistes com per
la massificació d’aficionats a les
graderies.
La F1 es resisteix fins al final
I, penjant d’un fil, una altra de les
proves amb més tradició del panorama
esportiu: el Gran Premi de la Xina de
Fórmula 1. A l’espera de confirmació, el
més probable és que la cursa també
s’acabi cancel·lant. El que passa és que
–més o menys com als Jocs– els
interessos comercials són màxims i els
promotors, abans de claudicar, estan
explorant totes les opcions possibles.
La prova està prevista per a l’abril i
busquen guanyar temps com sigui per no
haver-la d’anul·lar. O, en el pitjor
dels mals, posposar-la uns mesos, fins a
finals d’any.
“Crec que si no es pot fer a l’abril, es
posposarà. Deixarem oberta la porta
perquè se celebri més endavant, aquest
mateix any”, deia el director esportiu
de la F1, Ross Brawn. Els promotors de
la cursa xinesa havien posat sobre la
taula l’opció de canviar-se de dates amb
una altra prova, però la F1 va tallar-la
d’arrel perquè seria perjudicar aquest
altre Gran Premi, que no tindria temps
de vendre entrades ni de tancar els
acords comercials. “Buscaríem quan
podria encaixar la prova cap al final de
temporada”, afegia. I no serà fàcil
perquè el calendari està d’allò més
atapeït, no es veu amb bons ulls
encadenar quatre curses seguides els
mesos de setembre o octubre, i la
proposta d’allargar el campionat fins al
desembre no agrada gens ni mica les
escuderies.
En els pròxims dies començarà la
logística per traslladar el material cap
a la Xina. Primer els vaixells que
transporten, entre d’altres, el
carburant. “Que no seria un desastres si
haguessin de fer marxa enrere”, apuntava
Brown. El problema vindrà quan els
responsables del campionat començaran a
viatjar a la Xina, a principis de març.
“Serà la fase crítica i quan haurem de
prendre una decisió”. Si no fos per la
milionada que mou el circ, ja s’hauria
suspès del tot.
Solo podrán cobrar comisión a los
inquilinos en caso de que ellos sean
quienes los contratan para ayudarles en
la búsqueda de piso; de lo contrario,
pagará el propietario
Nueva York ha decidido prohibir las
comisiones que los agentes inmobiliarios
cobran a quien alquila una vivienda y
que, de forma muy habitual, llegan a
suponer un 15% de la renta de un año,
fácilmente varios miles de dólares.
Ese pago a los agentes será a partir de
ahora responsabilidad de los
propietarios, según un añadido incluido
por sorpresa esta semana a las leyes de
alquiler aprobadas el año pasado. Los
agentes únicamente podrán cobrar una
comisión a los inquilinos en caso de que
ellos sean quienes los contratan para
ayudarles en la búsqueda de una
vivienda.
Pero eso no es lo habitual. A día de
hoy, habitualmente es el propio
interesado el que encuentra el anuncio
de un piso en plataformas de internet,
pero luego se ve obligado a pagar al
agente que le enseña la casa y que hace
de intermediario con el dueño. La
situación, que no se da en muchas otras
ciudades de Estados Unidos, es
consecuencia del competitivo mercado de
alquiler de la Gran Manzana.
Las autoridades locales y las estatales,
sobre todo desde que los demócratas
controlan el Senado de Nueva York, se
han conjurado en los últimos años para
tratar de aumentar las protecciones para
los inquilinos. Entre otras cosas, han
limitado las subidas de alquiler en los
alrededor de un millón de apartamentos
de renta regulada que hay en la Gran
Manzana.
La Fiscalia del Districte Oest de Moscou
ha demanat disculpes de forma oficial a
Ivan Golunov, el periodista del portal
opositor Meduza que va ser acusat de
tinença de drogues després que dos
policies li posessin estupefaents a la
motxilla i al domicili el 6 de juny de
l’any passat. En un país on aquest tipus
de muntatges policials han estat
denunciats més d'un cop, aquest acte de
constricció pública és un fet insòlit.
El comunicat oficial emès per la
institució judicial es disculpa per la
persecució "injusta" contra el
periodista d'investigació de 37 anys,
tot i que Golunov assegura que se n'ha
assabentat per la premsa. El seu
advocat, de fet, s'ha mostrat crític pel
fet que la disculpa no provingui de
Fiscalia General, que s'hauria negat a
emetre el comunitat i hauria demanat a
una entitat menor que ho faci en lloc
seu.
La inusual disculpa es produeix després
de mesos de polèmica a Moscou per aquest
cas, pel qual les grans capçaleres
russes com Kommersant, Vedomosti i RBK
van dedicar fins i tot les seves
portades a donar suport al periodista.
"Jo/nosaltres som Ivan Golunov" va ser
el gran titular a tota plana que tots
tres diaris van dur a portada al juny
per denunciar la detenció.
Portades dels diaris de Moscou en favor
del periodista detingut Ivan Golunov, el
juny de 2019: "Jo/Nosaltres som
Golunov". / Reuters
Portades dels diaris de Moscou en favor
del periodista detingut Ivan Golunov, el
juny de 2019: "Jo/Nosaltres som
Golunov". / Reuters
Al cap de poc de ser alliberat, Golunov
va declarar que havia passat 16 hores
incomunicat, durant les quals va rebre
una pallissa. Quan va sortir en
llibertat tenia blaus, ferides, cremades
i una costella fracturada. Poc abans de
ser detingut es trobava investigant un
cas de corrupció.
El ressò i el suport que va rebre dels
seus companys de professió van
aconseguir que el cas Golunov acabés bé,
al contrari del que passa amb molts
d'altres. El 12 de juny, quan ja havia
estat posat en llibertat, més de 1.200
persones es van manifestar en una
protesta no autoritzada a favor del
periodista i de la llibertat de premsa.
Més de 400 persones, entre elles el
conegut advocat opositor Aleksei
Navalni, van ser detingudes aquell
dia.
La polèmica va portar la Fiscalia
moscovita a rectificar i el mateix
president rus, Vladímir Putin, va cessar
el comissari de la policia del Districte
Oest i el cap del Departament Antidroga
de la policia de Moscou.
El 30 de gener, de fet, els policies que
el van inculpar i detenir van ser
enviats a presó preventiva, amb càrrecs
de tinença il·legal de drogues, abús
d'autoritat i falsificació de proves.
Pocs dies abans, aquest gener, el
periodista havia fet arribar una queixa
formal a les autoritats precisament
perquè no havia rebut cap disculpa
formal després de la seva detenció
injustificada del 8 de juny. Finalment,
empesa per la gran polèmica generada pel
cas, ha estat la Fiscalia de l'Oest de
Moscou qui ha ofert aquestes
disculpes.
Altres casos amb menys sort
Però la rectificació que ha aconseguit
Golunov és excepcional. Oyub Titiev,
director de la ONG txetxena Memorial,
s’enfronta als mateixos càrrecs que
tenia el periodista, i el març del 2019
va ser sentenciat a 4 anys de presó.
Aquest activista investigava
desaparicions forçoses, execucions
extrajudicials i detencions secretes
quan el van detenir i acusar de tenir
una gran quantitat de marihuana.
Organitzacions de drets humans com Human
Rights Watch han denunciat també aquesta
detenció injusta i asseguren que Titiev
"no hauria d'haver passat ni un dia a la
presó".
Aquest dimarts va aparèixer a França el
cadàver d'Imran Aliev, bloguer crític
amb Ramzan Kadírov, el governador de la
República de Txetxènia. La policia
francesa va trobar el cos a la localitat
de Lilla, al nord de França, amb
múltiples ganivetades al coll.
El líder d’aquesta regió russa havia
advertit Aliev i d'altres bloguers,
periodistes i activistes crítics que els
perseguiria si als mitjans o a les
xarxes escrivien crítiques contra ell.
Per a aquesta finalitat, va assegurar
que comptava amb gent que vigila el que
es publica no només en rus i txetxè,
també en altres idiomes. Des de l'any
2004, de fet, fins a 8 crítics amb
Kadírov han estat assassinats i dos més
van ser atacats en territori europeu.
Les pressions polítiques de la
cancellera alemanya, Angela Merkel, han
acabat amb el nou govern de l'estat
federat de Turíngia, després que ahir es
trenqués el cordó sanitari als ultres
d'Alternativa per a Alemanya. El partit
de la cancellera, la Unió
Cristianodemòcrata, i l'AfD van votar
plegats a favor del candidat del Partit
Liberal, Thomas Kemmerich.
Kemmerich ha dimitit aquest migdia de la
presidència de Turíngia i ha obert la
via a noves eleccions. Ha explicat que,
després d'analitzar el que ha passat en
les últimes 24 hores, era clar que no
podia tenir majories per governar en el
Parlament:
"No hi va haver una cooperació amb
l'AfD, no n'hi ha i no n'hi haurà."
Des de Sud-àfrica, on està de viatge
oficial, Merkel havia qualificat
d'imperdonable haver investit el
president amb els vots dels ultres i
havia dit que el resultat "s'havia de
revertir".
L'elecció de Kemmerich havia comportat
un terratrèmol polític a Alemanya i
havia estat criticada per la majoria
dels partits polítics.
El Senat dels Estats Units ha votat
l'"impeachment" contra Donald Trump i ha
absolt el president dels Estats Units
dels dos càrrecs de què se'ls acusava:
abús de poder i obstrucció al
Congrés.
La cambra alta, on el Partit Republicà
té majoria, ha rebutjat per 52 vots en
contra i 48 a favor la inhabilitació de
Trump per abús de poder i, al cap d'uns
minuts, també per obstrucció a una
investigació del Congrés, per 53 vots a
47.
El Senat dels Estats Units durant la
votació de l'
El Senat dels Estats Units durant la
votació de l'"impeachment" de Trump
Només un senador republicà, l'excandidat
presidencial Mitt Romney, s'ha atrevit a
saltar-se la disciplina de vot. Romney
ha votat per la destitució després d'un
discurs implacable contra Trump de qui
ha dit que era un president corrupte que
no té cap respecte per la institució que
representa.
"Va ser un atac flagrant als nostres
drets electorals, a la nostra seguretat
nacional i als nostres valors
fonamentals. Corrompre una elecció per
mantenir-se al poder és potser la
violació més abusiva i destructiva del
jurament del càrrec que se'm pot
acudir"
El Senat absol Trump dels dos càrrecs de
l'
El republicà Mitt Romney ha acusat
Donald Trump de corrupte (Reuters)
S'acaben així cinc mesos de procés
d'"impeachment" que ha fracturat encara
més el país i manté intacta la divisió
en l'opinió pública.
Els demòcrates són els grans derrotats,
i ara temen que Trump se senti encara
més impune ja que de la sentència es
desprèn, primer, que el president té un
poder gairebé il·limitat, fins i tot pot
interferir en les eleccions si considera
que és pel be del país, i segon, que la
capacitat de supervisió que el Congrés
té sobre el cap d'estat ha quedat molt
minvada.
La reacció de Trump: "president per
sempre"
Minuts després que el Senat l'exonerés
de tots dos càrrecs, el president dels
Estats Units ha piulat un vídeo que, a
partir d'una portada de la revista
"Time" el presenta com a comandant en
cap durant dècades fins a acabar amb un
"Trump 4EVA", manera col·loquial de dir
"Trump per sempre":
La última encuesta, publicada tras la
salida de Reino Unido de la UE, refleja
que un histórico 52% de los escoceses
votaría a favor de la independencia en
una nueva consulta. Johnson se prepara
para contraatacar con inversiones y una
campaña a favor de la Unión.
La delegació nord-catalana del Consell
per la República calcula que més de
cinquanta mil persones es desplaçaran a
Perpinyà per veure el president
Puigdemont i els consellers Toni Comín i
Clara Ponsatí el dia 29 de febrer.
L’acte es farà el Parc de les
Exposicions i ha estat organitzat pel
Consell per la República. Serà la
primera vegada que aquests membres del
govern legítim trepitjaran terres
catalanes d’ençà que es van exiliar.
L’acte ha despertat l’interès de molts
catalans, que un mes abans ja han
exhaurit les places hoteleres de
Perpinyà. La plataforma Booking anuncia
que el divendres 28 a la nit té el 99%
de les places ocupades i de la nit
següent només en resta el 6%. A Airbnb
encara hi ha places, però no pas gaires.
El col·lapse arriba a les viles de la
rodalia. El Consell per la República a
Perpinyà recomana que aquells qui puguin
vagin a casa de familiars i amics per a
alliberar places per als qui no tinguin
aquesta opció. Així mateix, diuen que
voluntaris del nord acolliran unes
tres-centes persones que vindran del sud
per ajudar a organitzar l’acte.
Als qui cerquen hotel, el Consell els
recomana que vagin a poblacions de prop,
com ara Cervera de la Marenda o
Ribesaltes, ben comunicades amb Perpinyà
amb tren. Tot amb tot, poques hores
després de fer-se públic aquest consell,
ja es van exhaurint les places que hi ha
disponibles en aquests municipis.
Booking ja anuncia que només en resta el
15%.
Però l’allotjament no és pas l’únic que
s’exhaureix. El desplaçament amb tren
fins a Perpinyà també comença a tenir
dificultats. Els trens amb les millors
opcions horàries per a anar divendres o
dissabte a Perpinyà ja són plens.
Divendres no n’hi ha més tard de les
14.00. I dissabte, els dos únics que
poden arribar a temps a l’acte també són
plens.
Una altra opció és l’autobús. Entitats
com ara l’ANC i Òmnium Cultural, o
col·lectius com @LleidatansA han
organitzat una vuitantena d’autocars des
de diversos punts del Principat. Ja n’hi
ha uns quants de plens, però no pas
tots. La major part pujaran i baixaran
el mateix dia. Podeu trobar més
informació de busos a les xarxes socials
i al mapa del canal l’Alerta.
També hi ha línies regulars d’autobusos
que ofereixen aquest servei, com ara
Flixbus, BlaBlabus i Eurolines. És
l’opció menys col·lapsada, ara com
ara.
De Barcelona a Perpinyà hi ha 194
quilòmetres, que es poden fer en unes
dues hores. Des de Girona, hi ha 96
quilòmetres. I de Figueres estant el
trajecte es pot fer en quaranta minuts.
Per això es preveu que molta gent vagi
fins a Perpinyà amb vehicle propi. Una
de les opcions és l’autocaravana. Aquest
col·lectiu s’està organitzat a través
d’un grup de Telegram on ja hi ha
apuntades més de 160 caravanes. La
Delegació del Consell per la República a
Perpinyà oferirà una llista
d’aparcaments possibles. Amb tot,
recomanen d’accedir a la ciutat amb
transport públic, per evitar un
col·lapse circulatori.
Com funcionarà l’acte?
L’acte començarà a les 12.00 i és
previst que duri menys de dues hores.
Puigdemont, Comín i Ponsatí aniran a
Catalunya Nord aprofitant la immunitat
que tenen com a diputats del Parlament
Europeu. Serà una manera de celebrar les
últimes victòries judicials i de
condemnar la repressió contra
Catalunya.
El Consell per la República recorda que
perquè tot vagi bé caldrà un gran
desplegament humà i tècnic, i per això
demana aportacions econòmiques. El
Registre ciutadà del Consell ofereix als
associats l’opció de contribuir-hi
periòdicament (mensual, trimestral o
anual).
Què vol dir el lema de l’acte ‘La
República al centre [del món]?
Recomanacions de la delegació del
Consell per la República
La delegació nord-catalana del Consell
per la República ha activat un canal de
Telegram per a anar informant de totes
les novetats.
En la primera comunicació recorden que
Perpinyà és una ciutat de 120.000
habitants i que, per tant, una
manifestació que tingui més de 50.000
persones pot originar-hi problemes
evidents de mobilitat. Per això
recomanen a tots els assistents que
vagin al Parc de les Exposicions de
Perpinyà, on es farà l’acte, abans de
les 10.00. I que portin sabates
d’esport, aigua, begudes calentes i
dinar.
Una avinentesa per a conèixer Catalunya
Nord
El batlle de Perpinyà, Jean-Marc Pujol,
ja s’ha posat a disposició de Puigdemont
per a fer tot allò que calgui en
l’organització de l’acte. I la delegació
del Consell per la República, presidida
per la periodista Júlia Taurinyà,
treballa perquè sigui un acte
transversal. Volen aprofitar aquesta
avinentesa per a fer conèixer Catalunya
Nord a molts principatins que durant
anys s’hi han girat d’esquena. Per això
hi participaran entitats i associacions
nord-catalanes.
Júlia Taurinyà: ‘L’estat francès és un
estat espanyol intel·ligent’
El paper dels nord-catalans va ser clau
per al referèndum del Primer d’Octubre
de 2017 i, després, han mantingut una
mobilització constant de solidaritat amb
els presoners i els exiliats.
Els cent cinquanta catalans del nord que
varen fer possible el referèndum
El suport no ha estat tan sols cívic,
sinó també institucional, amb una presa
de posició del departament en favor de
la llibertat dels presos i amb manifests
dels batlles nord-catalans.
No us equivoqueu: això és Catalunya
Nord
A més, cal tenir en compte que França ja
va anunciar que en cap cas Puigdemont no
seria detingut a Perpinyà. Ho va
assegurar la portaveu del govern
francès, Sibeth Ndiaye: ‘El senyor
Puigdemont és diputat al Parlament
Europeu, per tant, té immunitat
parlamentària. Espanya ha presentat una
sol·licitud per a anul·lar aquesta
immunitat al Parlament Europeu, que fins
ara no ha respost.’
El PP español se alinea con la mayoría
del PPE, que evita pedir la expulsión
del primer ministro húngaro
para prorrogar un año la suspensión de
Fidesz
https://www.eldiario.es/politica/PP-Casa
do-Orban-lideres-Roma_0_992151140.html
"Estuvimos a un centímetro de salir del
Partido Popular Europeo. No lo hicimos
sólo porque los franceses, los españoles
[de Pablo Casado] y los italianos [de
Silvio Berlusconi] nos respaldaron de
forma clara y dijeron en la discusión
del PPE que hay que apoyar a Hungría",
declaró hace unos días el primer
ministro húngaro, Viktor Orbán, en una
entrevista en la radio pública Kossuth.
El PP de Pablo Casado siempre se ha
mostrado agradecido con Orbán por su
posición dura ante el procés en
Catalunya.
Daniel Arap Moi, president de Kènia
entre el 1978 i el 2002, ha mort aquest
dimarts als 95 anys. L'exmandatari feia
mesos que entrava i sortia d'una clínica
privada de Nairobi i arrossegava
problemes respiratoris, però la causa
precisa de la seva mort no ha estat
confirmada. L'anunci del traspàs l'ha
fet l'actual dirigent del país, Uhuru
Kenyatta, fill del llegendari Jomo
Kenyatta i protegit de Moi.
Com ja va passar en vida seva, és
probable que el record de Moi divideixi
l'opinió pública keniana i internacional
un cop mort. Nascut l'any 1924 a
Baringo, a l'oest de Kènia, la seva
ascensió a la presidència va marcar una
transició entre un primer període de pau
i obertura política i un segon període
de ferri autoritarisme. Després d'un
intent fallit de cop d'estat l'any 1982,
Moi va reformar la Constitució del país
per convertir-lo en un estat de partit
únic, el seu.
Mestre de professió, Moi va entrar en
política als anys 50, amb Kènia encara
sota el domini colonial del Regne Unit.
Va participar en la formació del KADU
(Unió Democràtica Africana de Kènia), un
partit de tendències socialistes que
s'oposava al KANU (Unió Nacional
Africana de Kènia) de Jomo Kenyatta, el
primer dirigent de la Kènia independent.
Amb la descolonització del país, Moi
convenç Kenyatta per unir els dos
partits i es converteix en vicepresident
del nou estat kenià.
L'ascens a la presidència arriba l'any
1978, amb la mort de Kenyatta. És
llavors quan Moi abraça un ideari
nacionalista que pretén superar les
profundes divisions ètniques que
esquerden el país, intensificades per
les polítiques sectàries i conservadores
de Kenyatta. Durant els seus primers
anys posa en escena un règim obert i
democràtic, conciliador. Allibera presos
polítics i introdueix mesures per frenar
la corrupció institucional que el govern
anterior encoratjava. Tot i això, es
manté en la línia ideològica
conservadora del seu predecessor,
abandonant del tot els postulats
socialistes per mantenir el país a prop
d'Occident en plena Guerra Freda. Part
del seu discurs inicial inclou un atac
agressiu contra el marxisme.
Els alts nivells de pobresa que pateix
Kènia a finals dels 70 i la poca
habilitat del nou govern per remuntar
l'economia acaben afectant la
popularitat de Moi, que trontolla amb
l'inici de la nova dècada. L'any 1982,
però, un intent de cop d'estat gestat
entre estaments de les forces aèries del
país i sindicats estudiantils li ofereix
l'oportunitat de solidificar el seu
poder. Moi reprimeix durament el cop,
executa alguns dels seus líders i envia
gent a la presó, on molts seran
torturats. A partir d'aquí comencen els
moviments per consolidar-se com a líder
autoritari. Prohibeix tots els partits
menys el KANU, que depura de
simpatitzants de Kenyatta –pertanyent a
una ètnia diferent de la seva– i durant
deu anys governa el país amb mà de
ferro, centralitzant els mitjans de
comunicació i controlant el poder
judicial. Durant aquest període la
corrupció torna a convertir-se en una
xacra familiar a Kènia.
Els seus simpatitzants, però, sempre han
defensat que sota el govern autoritari
de Moi Kènia va viure una època de certa
pau, sobretot tenint en compte la
proliferació de guerres civils i
conflictes ètnics a l'Àfrica a finals
del segle passat. Sigui com sigui, la
pressió internacional i la creixent
incomoditat al país als anys 90 acaba
forçant Moi a readmetre els altres
partits polítics, cosa que permet
recuperar una certa normalitat
democràtica. Les llibertats individuals,
no obstant, continuaran coartades al
país fins al seu últim mandat, que
s'acaba l'any 2002. La Constitució
keniana li prohibia presentar-se més,
però l'expresident s'ha mantingut proper
al poder fins als seus últims dies.
Atenció, tot i que els anuncis del tauler son postejats per membres registrats de la web, Catalansalmon NO certifica ni comprova que siguin autèntics o actualitzats, i per tant NO es fa responsable, no fotem :)
