L’estancament econòmic, la pujada de
l’atur i de la pobresa i la congelació
de la inversió pública des del 2016, per
la degradació fiscal, han aguditzat un
dels mals endèmics del Brasil: la
desigualtat de renda, que ara es troba
en límits històrics. El segon trimestre
del 2019 es van complir quatre anys i
tres mesos des que la desigualtat
d’ingressos entre rics i pobres creix
ininterrompudament. És el cicle més
extens i més important mai registrat al
gegant sud-americà, segons les dades de
l’estudi Escalada da desigualdade, de la
universitat FGV.
Des del 2014 fins a finals de juny, els
ingressos de la meitat més pobra del
país van caure un 17,1%, mentre que la
renda de l’1% amb més diners de la
població, que representa els superrics,
va pujar un 10,11%. Per la seva banda,
la de la classe mitjana (el 40% dels
brasilers) va minvar un 4,16%. Les dades
oficials indiquen una acceleració de la
bretxa salarial a partir del 2016,
coincidint amb l’ impeachment de Dilma
Rousseff (Partit dels Treballadors),
l’inici del govern de Michel Temer i el
gir neoliberal, reflectit en l’aprovació
d’un sostre de despesa pública durant 20
anys i una reforma laboral inspirada en
els motlles de l’espanyola. L’índex
Gini, que mesura la concentració de la
renda, es va enfilar el juny del 2019
fins al 0,6291 (0 és la situació ideal i
1 la màxima desigualtat), el més alt a
Sud-amèrica per davant de Colòmbia i
Xile. De fet, el Brasil és la democràcia
amb economia de mercat més desigual del
planeta.
La tendència s’ha mantingut en l’inici
del govern de l’ultradretà Jair
Bolsonaro, que segueix les indicacions
del seu ministre d’Economia, Paolo
Guedes, deixeble de l’Escola de Chicago
que va treballar per a la dictadura
d’Augusto Pinochet. El Congrés i el
Senat, de majoria conservadora, acaben
d’aprovar el nou sistema de pensions,
amb el qual es preveu un estalvi públic
d’uns 180.000 milions d’euros en la
pròxima dècada. El nou capítol de les
reformes governamentals és la
tributària, que pretén unificar impostos
per afavorir la dinamització de les
inversions. Cosir econòmicament i
socialment el país no és cap prioritat
per a Bolsonaro, que es nega a parlar de
classes socials i retalla,
principalment, en educació i sanitat.
Més de 15 milions de pobres
De tota la renda del país, un 43,1% està
concentrada en mans del 10% de la
població més rica, que representen 20
milions de persones d’un país
continental amb una població estimada de
210 milions d’habitants. Las dades
oficials del 2018, que ara s’han fet
públiques, assenyalen que l’1% més ric
ingressa mensualment 34 vegades més que
la meitat de la població més pobra: o
sigui una mitjana de 27.744 reals (uns
6.165 euros) per 820 reals (uns 182
euros).
Aquesta disparitat es veu reforçada per
una tendència antagònica: els rendiments
de l’1% més ric van créixer l’any passat
un 8,4%, mentre que per al 5% dels més
pobres es van encongir un 3,2%, d’una
renda mensual de 153 reals (només 34
euros), molt allunyada del llavors
salari mínim de 958 reals (uns 212
euros). De fet, la pobresa extrema
segueix en expansió i inclou 15,8
milions de brasilers, que necessitarien
nou generacions per arribar a la renda
mitjana nacional.
Futur pessimista
Economistes coincideixen que les classes
més desafavorides són les principals
víctimes d’una crisi econòmica que
s’allarga des de fa 6 anys i que va
tocar sostre entre el 2014 i el 2016,
quan el PIB es va encongir prop d’un 7%.
L’ortodòxia liberal dels executius de
Temer i Bolsonaro no obté els resultats
desitjats i el país no acaba
d’enlairar-se: per tercer any consecutiu
l’expansió del PIB serà del voltant de
l’1%. L’atur, després d’una lleu
millora, és de l’11,8% i afecta 12,6
milions de brasilers, la gran majoria
amb molt pocs estudis. La població
subutilitzada al mercat laboral, que
inclou aturats i subocupats per
insuficiència horària i força de treball
que no busquen feina, ha batut un rècord
i ha arribat fins a 28,4 milions de
brasilers, un augment del 3,9% en
l’últim trimestre.
De cara als pròxims mesos no hi ha cap
indicador que assenyali un canvi de
tendència per a un país que seguirà
ampliant la distància entre rics i
pobres i on la classe mitjana, que
majoritàriament va votar Bolsonaro,
segueix minvant en un degoteig imparable
cap a la pobresa.
Este martes, el primer ministro libanés
ha anunciado su renuncia tras dos
semanas de protestas masivas en las que
la población ha exigido la dimisión del
Gobierno y el fin de la retórica que
divide a la sociedad por religionesLa
gota que colmó el vaso fue el anuncio el
17 de octubre de una tasa surrealista de
6 dólares al mes por utilizar WhatsappEn
el país hay un millón y medio de
personas viviendo bajo el umbral de la
pobreza, una tasa de paro del 25% y una
flagrante desigualdad económica
"Por primera vez en mi vida tengo
esperanza en este país", dice con una
sonrisa la universitaria Deisa Aramouni
al pie de la acampada frente al
parlamento libanés en Beirut. Es una de
las miles de personas que han
protagonizado las protestas más masivas
que se recuerdan en Líbano. Desde hace
14 días, un cuarto de la población ha
salido a la calle para pedir la dimisión
del Gobierno y el establecimiento de un
ejecutivo tecnócrata transitorio que
convoque nuevas elecciones.
Este martes, lo han logrado. El primer
ministro, Saad Hariri, ha anunciado que
presentará al presidente la renuncia de
su Gobierno "en respuesta a los muchos
libaneses que salieron a las calles". En
un discurso televisado, Hariri ha
reconocido que el país ha llegado a un
"callejón sin salida". "Las posiciones
vienen y van, pero lo más importante es
la dignidad y la seguridad de la patria
(...) Nadie es más grande que mi país",
ha afirmado.
Las protestas estallaron hace casi dos
semanas, el pasado 17 de octubre. Desde
entonces, de norte a sur del país,
improvisados DJ han puesto la banda
sonora desde sus furgonetas con
adaptaciones techno de los eslóganes de
las revoluciones árabes: "Revolución" o
"El pueblo quiere la caída del régimen".
En un ambiente mayoritariamente festivo,
los manifestantes han conseguido
paralizar el país bloqueando carreteras
y convocando una huelga general.
elias :p
@eliasjescart
BRO FI TOMORROWLAND B TRABLOUS ñçñçñçñç
#D(F'F_JF*A6
Video insertado
6.881
14:31 - 19 oct. 2019
Información y privacidad de Twitter
Ads
2.665 personas están hablando de esto
En el punto de mira han estado todos los
dirigentes políticos que han sido
incapaces de proveer servicios básicos.
"No tenemos infraestructura en Líbano,
ni electricidad 24 horas, ni agua
potable, ni tratamiento de aguas
residuales", se queja Deisa.
Una tasa al uso de Whatsapp, el
detonante
La gota que colmó el vaso fue el anuncio
el 17 de octubre de una estrambótica
tasa de 6 dólares al mes por utilizar
Whatsapp y otras aplicaciones de
mensajería. El gobierno no tiene ninguna
regulación relacionada con el uso de
estas apps ni puede controlar de ninguna
manera las llamadas que hagan los
ciudadanos con este servicio, así que el
impuesto se ha interpretado como una
medida arbitraria, una más del Ejecutivo
de Hariri, bajo presión de inversores
internacionales, para reducir la deuda
de 86.000 millones de dólares,
equivalente al 151% del PIB.
A muchos libaneses no les salen las
cuentas, ¿dónde van los fondos? Líbano
es un Estado semiausente: incapaz de
producir electricidad 24 horas al día,
sin red de transporte público, un
deficiente tratamiento de aguas
residuales y recogida de basuras o una
carencia de sistema de sanidad pública o
pensiones decentes.
Las protestas ponen al Gobierno entre la
espada y la pared en el Líbano
Las protestas ponen al Gobierno entre la
espada y la pared en el Líbano EFE
Este mes, los libaneses fueron testigo
de cómo, ante los incendios que asolaron
el país, helicópteros de Chipre, Grecia
y Jordania tuvieron que acudir a
sofocarlos. Los tres helicópteros de los
bomberos en Líbano no pudieron despegar
ya que el Gobierno no había aprobado el
coste de su mantenimiento. Como
colofón,The New York Timesreveló que el
primer ministro Saad Hariri dio 16
millones de dólares a una modelo
sudafricana con la que mantuvo una
relación.
A esta ecuación se suma la delicada
situación económica: millón y medio de
personas viviendo bajo el umbral de la
pobreza, una tasa de paro del 25% y una
flagrante desigualdad económica por la
que el 1% más rico controla el 25% de
los ingresos nacionales
Unidad contra la división religiosa
"La guerra civil (1975-2019)", rezaba
una pancarta. Aunque la guerra civil
libanesa entre sectores cristianos,
musulmanes y seculares acabó en 1990, el
modus operandi que divide a los
libaneses por confesiones religiosas se
ha mantenido. Muchos de los que se
sientan en el Parlamento hoy lideraron
las milicias durante la guerra. El
sistema político establece el reparto al
frente de las instituciones en función
de las diferentes religiones del
país.
"Los partidos políticos se basan en una
afiliación sectaria que ha mantenido un
complejo sistema clientelar en el que el
derecho a trabajar y obtener
prestaciones se ha convertido en un
privilegio al que se acceder a cambio de
lealtad política" sintetiza el analista
Nizar Hassan en su columna para Roar
Magazine. "El sectarismo ha sido la
mejor vacuna del sistema contra una
política que se base en clases
sociales", añade.
Pero desde hace 14 días, los
manifestantes han coreado los nombres de
todos los líderes de los partidos y
repiten "todos son todos". Este eslogan
junto a la bandera libanesa y el himno
nacional se han convertido en un mantra
de unidad.
Las televisiones locales se han
transformado en un micrófono abierto
desde el que cristianos, suníes o chiíes
interpelan directamente a sus líderes,
desafiando una ley antiblasfemia que
hasta ahora multaba cualquier crítica a
las élites políticas o religiosas.
Otro de los tabús que han roto estas
movilizaciones es incluir en sus
críticas al partido milicia Hezbolá.
Decenas de seguidores de Hezbolá han
protagonizado esporádicos
enfrentamientos con los manifestantes,
argumentando que las críticas a su líder
Hassan Nasrallah cruzan una línea roja.
Los manifestantes respondieron a coro:
"La única línea roja, la de la bandera
libanesa".
Nasrine Abualhassan, quien participó
este domingo en la cadena humana de 170
kilómetros que recorrió de norte a sur
el país, confía en los jóvenes para
deshacerse de la división religiosa: "La
gente está harta del sectarismo, ver a
sunníes, chiíes, drusos, cristianos
juntos rompiendo tabús, eso es una gran
victoria, espero que esta revolución nos
lleve al Líbano que nos merecemos",
aseguró a eldiario.es.
¿Y ahora qué?
Intentando contener el descontento
inicial, el Ejecutivo libanés anunció
medidas para luchar contra la corrupción
y una reducción del 50% de los salarios
de los parlamentarios. Pero los
manifestantes han insistido en la caída
de la élite política.
Tras la dimisión de 4 de los 26
ministros, el resto de líderes de la
coalición de Gobierno han lanzando un
mismo mensaje: comprensión ante la rabia
de la gente, promesas de reformas y
advertencia ante el caos económico si el
Gobierno cae. Este martes, el primer
ministro ha dado un paso más anunciando
la renuncia del Ejecutivo. L a mayoría
de los manifestantes han demandado que
se forme un nuevo gabinete tecnocrático
y se convoquen nuevas elecciones.
Hariri, nombrado primer ministro del
Líbano, formará un Gobierno de unidad
Hariri, nombrado primer ministro del
Líbano, formará un Gobierno de unidad
EFE
En la calle, ajena a los discursos de
los líderes políticos, la gente ha
comenzado a organizarse a través de
asambleas espontaneas. Sherif Al Masri,
estudiante de Economía, micrófono en
mano pidió que la gente expresara sus
ideas. Un señor mayor tomó la palabra.
"Soy suní, pero antes soy libanés", dijo
mientras le vitoreaban.
Al Masri asegura ser consciente de que
tienen que traducir la rabia de la calle
en algo tangible. "Hay expertos en
Economía que pueden solucionar nuestros
problemas, necesitamos que den un paso
adelante para que la gente les conozca",
asegura y explica que ya hay varias
páginas web donde la gente está
nominando a futuribles candidatos.
El universitario, Ibrahim Fawaz, cree
que primero tienen que cambiar la ley
electoral, que actualmente reparte los
escaños y otros cargos políticos por
grupos religiosos, para crear una
circunscripción única. "Espero que
nuestra generación no esté tan dividida
por afiliación religiosa como la
generación anterior, puede que las
protestas ayuden, pero será un cambio
lento", zanja.
El pasado 4 de septiembre la jefa del
Gobierno de Hong Kong, Carrie Lam,
anunció la retirada formal de la
propuesta, pero los manifestantes han
seguido protestando.
La bandera catalana ja oneja a la
delegació del Govern als Balcans situada
en un edifici històric al cor de Zagreb
(Croàcia). La delegació ha fet efectiu
el seu trasllat en el mateix immoble que
va estar-hi durant set setmanes (des de
La bandera catalana ja oneja a la
delegació del Govern als Balcans situada
en un edifici històric al cor de Zagreb
(Croàcia). La delegació ha fet efectiu
el seu trasllat en el mateix immoble que
va estar-hi durant set setmanes (des de
la Diada de 2017 fins a l’aplicació de
l’article 155 per part del govern
espanyol).
L’espai actual és més petit, d’uns 125
metres quadrats aproximadament, i consta
de dos despatxos, una sala de reunions i
una sala d’actes. Està ubicada a prop de
les ambaixades de França, Japó o Turquia
i de l’emblemàtic Teatre Nacional de
Zagreb. Actualment a la delegació dels
Balcans hi treballen tres persones.
En els darrers 9 mesos, la delegació del
Govern als Balcans s’allotjava a HUB385,
un centre d’emprenedors de la capital de
Croàcia. HUB385 és un equipament per a
creadors, innovadors i empresaris amb
l’objectiu de promoure la innovació, la
col·laboració i l’intercanvi de
coneixements. Un centre de coworking i
una plataforma per aquells joves que
estiguin a punt per créixer cap al
futur.
El Govern va reobrir, el desembre
passat, la delegació als Balcancs i el
periodista Eric Hauck n’és al delegat.
Olles i cassoles ressonen per tot el
centre de Santiago. A les finestres i
els balcons dels grans edificis,
centenars de veïns piquen amb ràbia i
indignació i criden contra el govern,
els militars i la policia. S’hi sumen
els clàxons dels cotxes que passen i les
cues de gent que compra provisions en
els pocs comerços de barri que estan
oberts. La gent es prepara per no
quedar-se sense provisions: “No sabem
què passarà demà”, diu un home. La
magnitud de les protestes desencadenades
per la pujada del preu del transport
públic ha desbordat el govern de
Sebastián Piñera.
La capital xilena es despertava ahir
d’una nit sota toc de queda –la primera
des de 1987, en plena dictadura de
Pinochet– i per segon dia consecutiu
vivia militaritzada i sota el control de
quasi 9.500 soldats, que també s’han
desplegat al nord i el sud del país. El
fum del gas lacrimogen impregna l’aire
des de primera hora de dissabte, el dia
més intens de mobilitzacions, que va
deixar quatre morts, 710 detinguts i més
d’un centenar d’accions violentes, entre
incendis, destrosses i saquejos.
També hi ha ferits, entre els quals
desenes de policies i un home en estat
greu que va ser disparat per un soldat
mentre era testimoni d’una persecució de
matinada. L’Institut Nacional de Drets
Humans (INDH) n’està fent un seguiment:
“Molts detinguts pateixen un ús
desmesurat de la força en el moment de
la detenció. Hi ha vexacions injustes a
nens, maltractaments, cops a la cara,
tortures, dones obligades a despullar-se
i vexacions sexuals”, diu l’Institut.
L’ambient al centre de la ciutat és
d’una calma tensa permanent. Grups de
gent es concentren per diferents
carrers, criden i protesten, però ahir
al matí el nombre de barricades i
incendis s’havia reduït. Tot i així, es
repetien els saquejos a grans
superfícies i els disturbis es
concentraven a la plaça Italia, centre
neuràlgic de la ciutat, entre la policia
i un grup nombrós de persones que volien
manifestar-se fins al Palacio de la
Moneda. L’estat d’excepció en diverses
regions, inclosa la capital, ho
prohibeix i els agents els reprimien amb
tanquetes d’aigua, gas lacrimogen a dojo
i diverses detencions.
“Aquest país ha de canviar, els joves no
tenim por!”, exclamava un noi carregat
amb dues cassoles que es concentrava a
una banda de la plaça. Un senyor afegia
crispat: “La situació és complicada,
però és l’única manera que alguna cosa
canviï”. Més enllà, una noia exhibeix el
seu missatge en una cartolina: “Quan la
tirania és llei, el caos és ordre”.
L’origen de les protestes és l’augment
del preu del bus interurbà i el metro.
Com a resposta, els estudiants van
decidir posar en pràctica l’“evasió” del
transport públic, i molts ciutadans s’hi
van afegir. “Evadir, no pagar, una altra
manera de lluitar!” ha sigut la consigna
de tota la setmana, mentre es produïen
colades massives al metro, en una acció
que els joves han emmarcat dins la
desobediència civil.
La situació es va complicar quan el
govern de Sebastián Piñera va enviar la
policia a intervenir a diverses
estacions. Hi va haver escenes de caos i
persecució, algunes fins a les andanes.
La reacció dels joves va ser immediata:
més mobilització, i amb ella van arribar
els primers disturbis. Divendres el caos
al transport públic va ser generalitzat
–77 estacions de les 136 que conformen
la xarxa van quedar afectades, i més
d’una vintena, incendiades.
Piñera fa marxa enrere
Davant l’onada creixent de disturbis i
indignació, dissabte el president va fer
marxa enrere i va suspendre la pujada
del preu del transport. L’anunci, però,
no ha calmat els ànims. La pujada del
bitllet de metro només ha sigut
l’espurna que ha encès un polvorí contra
un model que no garanteix l’accés a
drets bàsics com la salut, l’educació o
les pensions, en un país marcat per una
profunda desigualtat social. Alguns
experts ho comparen amb les causes de
les mobilitzacions dels armilles grogues
a França.
El repte que afronten el president
Piñera i el seu govern és majúscul. El
mandatari va afirmar fa unes setmanes
que Xile “és un oasi” en una regió
sacsejada per diverses crisis polítiques
i socials, com les que han tingut lloc
al Perú i l’Equador, la que es viu a
Veneçuela o la inestabilitat de
l’Argentina i el Brasil. L’escenari per
a les pròximes hores i dies és incert:
no se sap fins quan s’allargarà el toc
de queda, s’han suspès les classes i
molts treballadors no podran arribar a
la feina perquè el transport públic no
funciona. Tot i el desplegament militar
al carrer, organitzacions socials han
convocat una aturada i diverses
mobilitzacions per dilluns.
Una concentración en favor del "derecho
a decidir" congrega a más de 150
personas y acaba convirtiéndose en una
marcha por la ciudad
Altercados entre manifestantes y
detractores de la protesta obligan a
intervenir a la Policía
Hola a tots/es! No sé si us passa el
mateix però sóc nova a la ciutat i vient
el que está passant a Catalunya sense
poder-ne parlar amb ningú d'una forma
oberta em fa sentir extranya.
Potser som pocs per fer algún tipus de
manifestació o movilització però algú té
la mateixa inquietud i la vol
compartir?
Algunas habían intentado antes sortear
las prohibiciones del régimen
ultraconservador entrando disfrazadas en
los estadios, una práctica que derivó en
tragedia el mes pasado con la muerte de
una activista que se prendió fuego tras
ser condenada por saltarse las leyes.
https://www.publico.es/internacional/ira
n-permite-mujeres-asistir-partido.html
Las mujeres han asistido este jueves por
primera vez desde la Revolución Islámica
de 1979 a un partido de fútbol en
Teherán, gracias a una exención que por
ahora solo se aplica a los encuentros de
la selección masculina de fútbol. Se
trató del partido clasificatorio de la
Copa Mundial de la FIFA entre Irán y
Camboya en el estado Azadi.
Entre 3.500 y 4.000 mujeres adquirieron
la entrada para el partido, según los
medios locales. El acceso, sin embargo,
no ha sido libre, ya que el público
femenino ha estado recluido en gradas
especiales donde solo había policías y
personal médico mujeres.
Además, aún persisten ciertos vetos,
como por ejemplo el que impide a las
mujeres acreditarse como fotógrafas para
captar imágenes del partido, a pesar de
que el Ministerio de Deporte ha
prometido que también se eliminarán las
desigualdades en cuestiones de acceso
para prensa.
El régimen ultraconservador que controla
Irán ha aplicado estrictas normas
sociales durante estas últimas cuatro
décadas, en virtud de las cuales las
mujeres han quedado en un segundo plano
en eventos públicos. Algunas mujeres han
intentado sortear estas prohibiciones
entrando disfrazadas en los estadios, un
activismo que derivó en tragedia el mes
pasado con la muerte de una mujer que se
prendió fuego tras ser condenada por
intentar saltarse las leyes.
Un partido protagonizado por ellas
Las mujeres fueron las protagonistas
indiscutibles del partido clasificatorio
del Mundial entre las selecciones de
Irán y Camboya. Armadas con banderas
iraníes, gorros con los colores
nacionales y trompetas, comenzaron a
animar en un ambiente ensordecedor más
de dos horas antes de que arrancara el
duelo, que terminó con la victoria
aplastante de Irán por 14 goles a 0.
Las mujeres ocuparon cinco sectores de
las gradas y separadas de los hombres
"Estoy muy contenta porque era mi sueño
poder venir al estadio Azadi", dijo
emocionada la aficionada Sharvanaz
Salehí, que cubría sus hombros con la
bandera iraní. Para Salehí, de 25 años,
fue "un momento histórico" y "un buen
comienzo" en la apertura de los estadios
a las mujeres, aunque reconoció que
espera que en un futuro próximo haya
menos limitaciones y se vendan más
entradas.
Las mujeres ocuparon cinco sectores de
gradas, separadas de los hombres, en un
estadio con capacidad para 78.000
personas que estaba prácticamente vacío.
El número de asistentes mujeres fue
reducido y las entradas se agotaron en
pocas horas cuando salieron a la venta
la semana pasada, pero de todas formas
marcaron un hito.
Ankara ho té tot a punt i diu que no
farà cas del gir de Donald Trump, que
ara amenaça d'enfonsar l'economia turca
si traspassa els límits durant
l'ofensiva al Kurdistan sirià
Milers de persones es manifesten a
Edimburg a favor de la independència
d'Escòcia, menys d'un mes abans de
l'entrada en vigor del Brexit.
Els organitzadors la qualifiquen com la
manifestació més gran de la història
recent. Els organitzadors de la marxa,
"Tots sota una sola pancarta", van
reunir l'any passat en aquesta marxa
unes 20.000 persones, segons la
policia.
Entre els assistents, s'han vist
banderes estelades:
La influencia y protección que el
Vaticano ofrece a este microestado lo ha
convertido en uno de los últimos lugares
de Europa donde se castiga con prisión
el abortoCada año, se calcula que
centenares de andorranas viajan a
Catalunya y a Francia para interrumpir
su embarazo, teniendo que pagar todo el
proceso de su bolsilloUn nuevo
movimiento feminista ha irrumpido en el
país y ha puesto la reivindicación de
este derecho humano en el centro del
debate
Los de Pablo Iglesias denuncian que
"celebrar este partido es una afrenta a
las mujeres que hicieron huelga
feminista dos años seguidos" y recuerdan
que el Gobierno "autorizó la venta de
400 bombas a Arabia Saudí pese a la
guerra en Yemen".
En sus ?recomendaciones de viaje? para
quienes piensen trasladarse al país
árabe, el ministerio reconoce que se
trata de un lugar extremadamente
peligroso. Entre otras cosas, recomienda
qué hacer ante un ataque con misiles.
Si la Supercopa española se juega
finalmente en Arabia Saudí, los
aficionados que decidan viajar junto a
sus equipos se someterán a graves
riesgos. Entre otras cosas, deberán
saber cómo actuar ante bombardeos,
además de tener extremadamente claro qué
hacer y cómo actuar en los lugares
públicos. Así lo reconoce el ministerio
de Exteriores en la última versión de
las “recomendaciones de viaje” para
quienes se trasladen al país árabe.
La última actualización de este
documento lleva la fecha de este jueves,
coincidiendo con la polémica abierta
ante la posibilidad de que la Real
Federación Española de Fútbol elija
disputar la Supercopa de este año en
Arabia Saudí. Mientras el Gobierno en
funciones decía que no podía evitar que
el partido se juegue allí, Exteriores
confirmaba en su ficha para los viajeros
que se trata de un lugar, como mínimo,
hostil.
Fuentes de ese ministerio señalaron a
Público que las recomendaciones de viaje
se actualizan "de forma regular", para
lo cual se tiene en cuenta si se ha
producido "algún cambio relevante" en la
situación del país en cuestión. Esas
informaciones, añadieron las fuentes
consultadas, son elaboradas por las
distintas embajadas.
“Se recomienda viajar con extrema
precaución y abstenerse completamente de
hacerlo por determinadas zonas,
especialmente la región fronteriza con
Yemen”, destaca el documento sobre
Arabia Saudí, en el que se desaconseja
también “el viaje fuera de los grandes
núcleos urbanos y las carreteras
principales”. “No existen zonas libres
de riesgo. Las precauciones deben
extremarse en todo el país”, dice
algunos párrafos más adelante.
En el caso de que finalmente se decida
viajar a Arabia Saudí, “aunque sea por
un corto período de tiempo”, Exteriores
destaca que “es conveniente comunicar a
la Embajada las fechas de estancia, así
como los datos de localización y
contacto”.
El ministerio advierte sobre la
situación generada tras la intervención
de la coalición liderada por Arabia
Saudí en Yemen, remarcando que “se han
producido ataques sobre Arabia Saudí
procedentes de Yemen con misiles y
drones”. En tal sentido, subraya que
“las milicias huzíes han convertido los
aeropuertos civiles de Arabia Saudí en
objetivo militar”.
“En el caso de un ataque con misiles”,
Exteriores recomienda a los turistas
“ponerse a cubierto lo más alejado
posible de paredes y ventanas; estar
atento a los medios de comunicación y
las redes sociales (particularmente los
de la Embajada de España en Riad) y
seguir las instrucciones de las
autoridades locales”.
"Se recomienda evitar las zonas
turísticas y de culto"
Como si esto fuera poco, “se suceden
operaciones antiterroristas contra
grupos que podrían atentar en lugares
públicos o instituciones
gubernamentales”. “En consecuencia, se
recomienda evitar las zonas turísticas y
de culto y las concentraciones de
personas, particularmente en actos
públicos o religiosos de toda índole,
ante el riesgo de que se registren
nuevos ataques”, añade.
En esa línea, Exteriores destaca que
“Arabia Saudí y los ciudadanos de países
occidentales, incluidos los españoles,
son objetivos potenciales de grupos
terroristas que operan en el país y en
países limítrofes, o de terroristas en
solitario que actúan por iniciativa
propia en un clima que consideran
propicio para ello”.
Subraya que el “riesgo de ataques contra
objetivos occidentales, incluidos los
españoles, es muy alto” y advierte que
“recientemente se han producido ataques
contra ciudadanos italianos,
estadounidenses, daneses y canadienses
en Arabia Saudí”. “En consecuencia, se
recomienda extremar las medidas de
autoprotección siguiendo las
indicaciones contenidas en estas
recomendaciones de viaje y las que
aconsejen las autoridades locales”.
Exteriores también pide
“encarecidamente” a los turistas que se
comporten “con extrema discreción” y
“prudencia”. Además, llaman a
“mantenerse vigilante en cualquier lugar
público (especialmente en centros
comerciales y clubes de expatriados),
evitando llamar la atención y respetando
en su integridad las normas locales de
vestido y decencia públicos que rigen en
este país, que son radicalmente
distintas de las españolas”.
"Contrarias a la paz social"
Asimismo, el ministerio recuerda “a
todos los ciudadanos españoles,
residentes y no residentes en Arabia
Saudí”, que las normas vigentes en este
país “prohíben concentraciones,
manifestaciones o marchas, las
convocatorias de las mismas y todas las
actividades que el Gobierno considere
contrarias a la paz social y al orden
público”.
“En caso de incumplimiento, es muy
probable que las autoridades competentes
actúen con toda severidad”, apunta el
ministerio. En tal sentido, destaca que
“las fuerzas de seguridad están
autorizadas por las leyes saudíes para
tomar las medidas que estimen oportunas
contra toda persona que intente alterar,
por cualquier medio, el orden
público”.
Del mismo modo, Exteriores describe que
“la pena de la muerte y la flagelación
son medidas previstas y se aplican”. “La
homosexualidad está penada con la
flagelación, la cárcel o pena de muerte.
Las relaciones extramatrimoniales están
prohibidas. La tenencia o distribución
de pornografía se castiga con la
cárcel”, aclara.
Una dona de Cornellà de Llobregat va
morir fa deu dies apunyalada a casa seva
a Southampton, al Regne Unit. El cos de
Cristina Ortiz Lozano, de 28 anys, va
ser trobat abans de les 22 hores del 21
de setembre. L’autòpsia va revelar que
va morir a causa de diverses punyalades,
segons ha informat la policia de la
regió de Hampshire, que ha detingut un
home de 29 anys pel seu assassinat.
Fonts de l’Ajuntament de Cornellà han
explicat a l’ACN que tots dos eren del
municipi del Vallès i havien estat
parella. Ell està ingressat a l’hospital
i serà interrogat quan es recuperi de
les seves ferides. La policia descarta
que l’incident tingués relació amb les
drogues.
El consistori ha activat el protocol de
dol i acompanya la família
psicològicament i en les tasques de
repatriació. La jove havia marxat al
Regne Unit per qüestions laborals.
CCOO de Catalunya ha fet un comunicat
per condemnar l’assassinat, expressant
el seu rebuig a una violència que
“s’exerceix vers les dones només pel fet
de ser dones”.
Desde mediados de los ochenta, la
policía ha centrado su lucha contra el
crimen en la persecución de aquellos que
se buscan la vida en la economía
sumergida
“Personalment penso que aquest tipus de
trucades entre presidents de països
independents no han de ser publicades”,
i de fet es pensava que “només
publicarien la seva part”, deia el
president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski,
just després que es publiqués una
transcripció de la conversa telefònica
que va mantenir amb el president dels
EUA, Donald Trump, el 25 de juliol.
Malgrat la seva insistència per
assegurar que havia sigut una conversa
“normal”, és bastant obvi que no va ser
així, sobretot tenint en compte que ha
sigut el detonant que ha portat a obrir
finalment el procés d’ impeachment
contra el president nord-americà.
Però la part del diàleg que se li
atribueix a Zelenski en la transcripció
que ha sortit a la llum podria tenir
també repercussions polítiques per al
flamant líder ucraïnès. I no només pel
to de la conversa, amistós i fins i tot
adulador cap a Trump, ni tan sols perquè
accedeix encantat a obrir la
investigació que li demana sobre
l’exvicepresident dels EUA Joe Biden i
el seu fill, sinó per algunes de les
valoracions polítiques que hi deixa
anar.
Segons la transcripció, Zelenski critica
els seus veïns de la Unió Europea i els
acusa de no fer prou per Ucraïna, amb
mencions especials per a la cancellera
alemanya, Angela Merkel, i el president
francès, Emmanuel Macron, dels quals diu
que “no estan fent complir les sancions”
contra Rússia. “Lògicament, la UE hauria
de ser el nostre soci més important,
però tècnicament els EUA ho són molt més
que la UE. I estic molt agraït perquè
els EUA estan fent molt per Ucraïna,
molt més que la UE, especialment pel que
fa a les sancions contra Rússia”, va
dir.
El portaveu de l’executiu comunitari,
Carlos Martín Ruíz de Gordejuela, li
recordava ahir mateix que la UE ha
mobilitzat “més de 15.000 milions
d’euros” en préstecs i ajudes per a
Ucraïna, el paquet més gran d’ajudes
externes “en la seva història”. Uns
ajuts que estan subjectes, va apuntar el
portaveu, a “una estricta
condicionalitat”, és a dir, que depenen
del compliment de les reformes acordades
amb Kíev, entre elles una que avanci cap
a la total independència de la
justícia.
Un advertiment que no és casual, ja que
en la seva conversa amb Trump, Zelenski
no s’està pas de vantar-se perquè el
següent fiscal general ucraïnès serà
“100%” el seu home. “Com que tinc la
majoria absoluta al Parlament, el pròxim
fiscal general serà 100% una persona
meva, el meu candidat”, diu el Zelenski,
que assegura que “ell o ella” es posarà
de seguida a treballar en la
investigació que Trump li demana.
Aquest còmic televisiu reconvertit en
president, que va fer bandera de
l’anticorrupció en la campanya, no surt
gaire ben parat de la tempesta política
originada per la seva conversa amb
Trump. Les seves paraules no només
podrien posar en perill les seves
aliances europees, en irritar Alemanya i
França, com li retreien ahir mateix des
de l’oposició política ucraïnesa, sinó
que poden haver molestat les files
demòcrates dels EUA, cosa que posaria en
risc el suport bipartidista que li cal
del Congrés dels EUA.
L'Atlàntic ha engendrant un potent
huracà amb unes característiques força
peculiars. Es tracta de l'anomenat
'Lorenzo', una borrasca tropical que
ahir dijous a la tarda va arribar a
categoria 4 sobre 5, un fet molt poc
habitual vista la seva posició tan a
l'est de l'oceà. Normalment els huracans
tendeixen a enfortir-se a mesura que
avancen d'est a oest per l'Atlàntic,
però aquesta potent pertorbació ja va
arribar a categoria 4 ubicada a uns 40
graus de longitud oest, més a prop de
Cap Verd que no de les Antilles. Segons
ha publicat a Twitter l'analista
d'huracans Philip Klotzbach, amb dades
des del 1979 mai hi havia hagut un
huracà amb un centre de pressió tan baix
tan a l'est de l'oceà.
Per ara l'huracà és lluny de qualsevol
indret continental, però les previsions
fan que pensar que la setmana que ve
podria acostar-se a les Açores, o fins i
tot creuar-les. A hores d'ara porta
vents sostinguts associats de fins a 230
km/h, les previsions fan pensar que
l'huracà ja no s'enfortirà més, però que
mantindrà la seva potència actual com a
mínim 24 hores més.
A mesura que la borrasca avanci cap al
nord podria anar perdent força, però
alguns experts alerten de la
possibilitat que les afectacions a les
Açores puguin ser importants entre
dimecres i dijous que ve, just en el
moment en què la pertorbació estigui
fent la transició de borrasca tropical a
borrasca convencional. Segons ha
explicat a Twitter l'investigador
espanyol J.J. González Alemán, a hores
d'ara el model europeu de previsió
apunta a ratxes de vent extremes a
l'oest de les Açores de cara a la
setmana que ve.
Després d'això probablement la borrasca
acabiarà afectant l'oest d'Europa sense
tanta intensitat, però les previsions
sobre això encara són totalment
incertes. L'huracà 'Lorenzo' és tot just
el tercer huracà que arriba com a mínim
a categoria 3 a l'Atlàntic aquesta
temporada.
Un gran incendi crema des d'aquesta
matinada en una planta química de Rouen,
al nord-est de França. Es tracta d'una
fàbrica considerada perillosa i les
autoritats franceses han confinat els
habitants en un radi de 500 metres de la
planta com a mesura de precaució. També
s'han tancat 13 escoles per evitar
riscos.
De moment no hi ha constància de cap
víctima i 200 bombers treballen per
controlar el foc. Una espessa columna de
fum negre és visible a diversos
quilòmetres de distància.
La policia alerta de "risc de
contaminació" del Sena. La prioritat
dels serveis d'emergència és "protegir
els productes perillosos" que es troben
encara a la planta.
El foc ha començat a quarts de tres de
la matinada en una planta de la
companyia Lubrizol, situada a només 3
quilòmetres del centre històric de la
ciutat normanda. El foc no està
extingit, i la columna de fum, molt
espessa i amb una forta pudor, es
continua elevant damunt la fàbrica.
Les autoritats han informat que el
material que es crema té presència
d'hidrocarburs i que no s'hi detecten
element tòxics. S'han mobilitzat 60
dotacions de bombers, i s'espera
l'arribada de més reforços.
Nancy Pelosi ha anunciado que los
demócratas pondrán en marcha el proceso
de juicio político contra Trump por "una
ruptura con sus deberes
constitucionales"Un denunciante anónimo
afirma que Trump vinculó en una llamada
al presidente ucraniano unas ayudas a
cambio de investigar por corrupción al
hijo de Joe BidenTrump ha ordenado que
se divulgue una "transcripción completa"
y "desclasificada" de su llamada con
Vladímir Zelenski y ha cargado contra
los demócratasANÁLISIS | Las siete
claves para entender el impeachment
contra Trump
La pilota ha començat a rodar a les
instal·lacions de l?Amman Baccalaureate
School, la seu de la Barça Academy
Jordània. En l'acte de presentació van
assistir-hi el director de Projecte
Internacional de la Barça Academy a la
regió d'Europa, Orient Mitjà i Àfrica,
Iñaki
El Govern vol estrènyer les relacions
amb l'Uruguai, un país que el conseller
d'Acció Exterior, Alfred Bosch, ha
descrit aquest dimecres com a
"referència" per a Catalunya, i un dels
territoris on vol tenir-hi "una antena
important". De fet, Bosch ha anunciat
que l'Uruguai serà un dels països dins
del "radi d'acció" de la propera
delegació a l'Argentina, que ha anunciat
que comptarà amb un delegat o delegada
"properament". Bosch i el conseller de
Treball, Afers Socials i Famílies,
Chakir El Homrani, s'han reunit amb el
president de la Cambra de Comerç de
l'Uruguai, Julio César Lestido, que ha
descrit Catalunya com un territori
"fonamental" pels seus negocis.
Segons Lestido, Catalunya és un dels
llocs "més importants d'Europa" pel
petit país llatinoamericà. El president
de la Cambra de Comerç ha dit que
l'Uruguai veu "Catalunya i Barcelona com
a llocs on posar l'ull" i "radicar-se"
per "desenvolupar relacions comercials".
"L'Uruguai és un país de referència per
a nosaltres", ha destacat Bosch,
destacant la capacitat d'aquest país de
mantenir la seva independència econòmica
i política enmig de "veïns poderosos".
Segons el conseller, el viatge ha de
servir per explorar la intensitat de la
presència catalana a la zona.
"És un bon model per tenir-hi relacions,
per poder estrènyer llaços econòmics,
turístics, comercials i culturals", ha
afirmat. "Estic convençut que Catalunya
i l’Uruguai seran bons aliats", ha
destacat. A la reunió també hi ha
participat el vicepresident de la Cambra
de Comerç de Barcelona, Pere Barrios,
que ha dit que l'Uruguai és un país per
explorar per les empreses catalanes.
"Uruguai ens ha semblat un país
interessant", ha dit, remarcant després
de la trobada que els ha permès
constatar que es poden "obrir
camins".
La reunió entre el conseller Bosch, el
conseller El Homrani, el vicepresident
de la Cambra de Comerç de Barcelona i el
president de la Cambra de Comerç
uruguaiana ha servit per avaluar
conjuntament les implicacions de
l’entrada en vigor del nou Acord
Estratègic d’Associació entre el
Mercosur i la Unió Europea.
Alba Daurada està en crisi. A principis
d’aquesta setmana va buidar la seva seu
central d’Atenes, alts càrrecs i
exdiputats n’han desertat i un atac
cibernètic va deixar la seva pàgina web
inutilitzable. Enrere queda l’època en
què el partit neonazi era la tercera
força del Parlament grec i els seus
militants atemorien pel carrer
immigrants, activistes d’esquerres i
persones LGTBI.
L’assassinat del raper i activista
antifeixista Pavlos Fyssas a mans d’un
dels militants del partit, Yorgos
Rupakiás, va significar l’inici de la
fi. Ahir es van complir sis anys
d’aquella nit, que va desencadenar una
forta reacció del moviment antifeixista,
i es va recordar el cantant amb una
marxa pel Pireu fins a arribar a les
oficines d’Alba Daurada. L’assassinat va
desencadenar també una ofensiva judicial
que pot acabar dictant que el partit és
una organització criminal. “Crec que
Alba Daurada deixarà d’existir tal com
ara la coneixem”, apunta Aris
Chatzistefanou, autor del documental
Fascism Inc, sobre la ultradreta a
Europa. El periodista explica que això
es deu a la mobilització antifeixista
dels últims anys, però també al fet que
les elits, sobretot les econòmiques, van
desmarcar-se’n arran de l’assassinat.
Els grecs es desfan dels diputats
neonazis d'Alba Daurada
Els grecs es desfan dels diputats
neonazis d'Alba Daurada
Però el que ha precipitat l’enfonsament
actual és la desfeta electoral del
juliol. Alba Daurada es va quedar a les
portes del Parlament, incapaç de superar
el mínim requerit, el 3% dels vots.
Alguns dels seus membres més destacats,
com l’eurodiputat -ara independent-
Yannis Lagós i altres exparlamentaris,
en van desertar i formaran una nova
organització. La desaparició del
finançament públic ha accelerat el
tancament d’oficines per tot el país,
incloent-hi la seu central a l’avinguda
Mesogeion, a Atenes.
“Ara que les seves accions criminals han
estat exposades ha perdut els votants, i
els únics partidaris que té són els
antics membres”, afirma l’advocada de la
família Fyssas, Eleftheria Tobatzoglou.
Fundada el 1985 per l’exmilitar Nikólaos
Michaloliakos, Alba Daurada va ser un
grup marginal fins al 2012, quan va
entrar a la cambra amb el 7% dels vots.
“El partit potser sobreviurà, però en la
seva forma anterior, als marges de la
societat i de la política. Mai tornaran
a tenir el paper que han tingut els
últims nou anys”, sentencia
Tobatzoglou.
Grècia deté la cúpula Dels neonazis
d'Alba Daurada
La nit del 17 al 18 de setembre de 2013,
el raper Fyssas (àlies Killah P ) sortia
d’un bar al barri de Keratsini, al
Pireu, quan un grup de neonazis el va
atacar i, després d’una sèrie de
trucades amb la cúpula del partit, van
rebre l’ordre de matar-lo. Rupakiás va
arribar en un cotxe i li va clavar una
punyalada mortal al pit.
Punt d’inflexió
“En el moment en què van assassinar un
grec, l’opinió pública va canviar”,
recorda Sofia Tipaldou, investigadora
postdoctoral Marie Curie a la
Universitat de Manchester. Fins llavors,
Alba Daurada tenia “la impunitat de la
policia”, com van revelar organitzacions
com Amnistia Internacional, i això havia
impedit la investigació de nombrosos
atacs anteriors. Però la reacció social
a l’assassinat de Fyssas va obligar les
autoritats a actuar, i en pocs dies van
detenir la cúpula del partit i tots els
seus diputats.
El 20 d’abril del 2015 va començar el
macrojudici en què 68 acusats
s’enfronten a càrrecs de pertinença a
banda criminal, assassinat i possessió
il·legal d’armes i drogues, entre
d’altres, i són jutjats per diferents
casos. La pèrdua de popularitat ha
provocat el transvasament de vots d’Alba
Daurada cap a altres formacions, com la
conservadora Nova Democràcia, ara al
govern, o la ultradretana Solució Grega.
Fundada per l’extravagant Kyriakos
Velópulos el 2016, aquesta formació es
diferencia del partit neonazi pel fet
que no promou la violència ni té un braç
paramilitar, assenyala Tipaldou. Però el
perfil del votant mitjà és comú: “No són
tots nazis, sinó ultraconservadors i
ultrapatriotes a favor de la família que
volen protestar contra el sistema
bipartidista”, segons l’experta en
nacionalisme i extrema dreta a Rússia i
al sud d’Europa.
“Esperem que la sentència demostri que
la violència política no es tolera en
democràcia i que sigui preventiva davant
la creació de nous partits totalitaris
com Alba Daurada”, conclou la
investigadora.
Ali Soufan, exagente del FBI, compareció
en el Congreso para alertar sobre el
auge del terrorismo de extrema derecha y
sus similitudes con el salafismo
yihadistaSoufan, que lleva estudiando el
fenómeno terrorista desde los 80, alega
que los terroristas supremacistas tienen
su propio Afganistán en la guerra de
Ucrania"Igual que los yihadistas han
usado los conflictos en Afganistán,
Chechenia, los Balcanes, Irak y Siria
para intercambiar tácticas y
procedimientos y consolidar las redes
transnacionales, los extremistas
supremacistas están utilizando
Ucrania"El experto cuenta que 17.000
personas de unos 50 países han viajado a
Ucrania. "Estos tipos pueden volver a
EEUU y nadie los está monitoreando.
Declárenlos terroristas y entonces
seguiremos a todos y cada uno de ellos"
A treinta años del fin del comunismo,
otra vez el pasado de Polonia está
siendo manipulado con fines políticos
por la derecha ultranacionalistaEsta vez
la víctima es un museo de Gdansk, donde
cuatro historiadores de la institución
han denunciado al Gobierno por
distorsionar la Segunda Guerra MundialOs
explicaré cómo hemos llegado a este
punto.
Los populistas tratan el pasado como si
fuera comida rápida: van directos a lo
que les resulta más sabroso y
satisfactorio, dejando a un lado otra
comida que podría ser más saludable y
más nutritiva para todos. Pero el
estudio honesto de la historia no tiene
como objetivo el hacernos sentir bien.
Pensemos en el caso de la Segunda Guerra
Mundial y cómo, 80 años después de la
invasión de Polonia, en Gdansk se está
desarrollando una disputa por un museo
sobre la guerra.
Los ultraconservadores del partido
gobernante Ley y Justicia han
intervenido tanto en la narrativa que ha
adoptado el museo y su principal
exposición que cuatro historiadores
polacos que participaron en la creación
y lanzamiento de la institución no han
tenido más opción que acudir a los
tribunales.
Los tribunales no es el mejor sitio para
juzgar las lecciones de la historia.
Seguramente las universidades, las
academias, las bibliotecas y los museos
son mejores para este tipo de
debates.
Os explicaré cómo hemos llegado a este
punto.
El Museo de Gdansk sobre la Segunda
Guerra Mundial fue inaugurado en 2017 a
bombo y platillo. Su característica
singular y no tradicional iba a ser un
enfoque especial tanto en el contexto
global de la guerra como en el destino
de la población civil en medio del
sangriento conflicto. Tardaron ocho años
en armar la exposición principal. El
historiador estadounidense Timothy
Snyder dijo que el proyecto era una
"hazaña civilizacional" y "quizá el
museo dedicado a la Segunda Guerra
Mundial más ambicioso del planeta".
Pero los ultraconservadores, que habían
llegado al poder en las elecciones de
dos años antes no lo pudieron soportar,
ya que preferían una versión de los
acontecimientos que retocara la historia
real y glorificara a la nación.
Rápidamente, el Ministro de Cultura y
Patrimonio Nacional, Piotr GliDski, echó
al director del museo de Gdansk, PaweB
Machcewicz. El nuevo director, Karol
Nawrocki, se propuso modificar la
exposición principal sin consultar a los
autores. Esta revisión se realizó según
instrucciones del Gobierno para
enfatizar la glorificación de las
acciones del Ejército polaco y pintar a
Polonia como una nación honesta: el
museo sería un monumento al victimismo
nacional.
Por ejemplo, Nawrocki reemplazó un vídeo
de las experiencias de la población
civil en la guerra con otra filmación
totalmente diferente en la que se
incluyen afirmaciones que solo pueden
ser descritas como propaganda política:
frases como "nosotros salvamos a los
judíos", "damos vida en nombre de la
dignidad y la libertad", "fuimos
traicionados", "el Papa dio esperanzas
de triunfo", "los comunistas perdieron",
"nosotros ganamos" y "no suplicamos por
la libertad, sino que luchamos por
ella".
Esta es una reescritura populista de la
historia. Los historiadores populistas
le dicen a la gente -especialmente a
quienes han votado por ellos- lo que
quieren oír sobre el pasado. Para ellos,
recordar la guerra es un juego de suma
cero: es sobre ganadores y perdedores.
Les importan poco las complejidades y
mucho menos el reconocimiento de los
capítulos oscuros del pasado colectivo
de Polonia ¿Qué es lo que realmente
hemos aprendido del pasado? Viejas
fotografías de una Varsovia destruida me
recuerdan a las imágenes nuevas de otras
ciudades, como Alepo, que en tiempos
recientes han experimentado la
brutalidad de violentos ataques
militares. Con mayor razón debemos
recordar lo que sucedió en el pasado y a
aquellos que quedaron atrapados en el
horror.
Sin embargo, para los historiadores
populistas -no solo los polacos-, la
historia no es para aprender lecciones.
Es o bien un juguete para endulzar las
complejidades nacionales, o bien un arma
para asuntos exteriores (por ejemplo,
para las relaciones de Polonia con
Ucrania o con Israel).
Machcewicz, junto con los otros
historiadores fundadores del museo,
Janusz Marszalec, RafaB Wnuk y Piotr M
Majewski, respondieron con un
contundente "no". Han denunciado al
nuevo director del museo por violación
de sus derechos como autores del
contenido de la exposición y han
amenazado con frenar otros cambios en el
museo. Yo estoy totalmente de acuerdo
con Machcewicz, que describió esta saga
como "la disputa más importante sobre la
historia que se ha dado en Polonia en
los últimos años".
El caso, sobre el que aún deben dictar
sentencia los tribunales, es el primero
de este tipo en Polonia y probablemente
en Europa. No se me ocurre otro ejemplo
de una exposición montada por un museo
importante que haya sido censurada por
el Gobierno por prestar demasiada
atención a la población civil y por no
glorificar lo suficiente a la nación.
Pareciera algo más propio de la Rusia de
Putin que de un Estado miembro de la
Unión Europea.
El fallecido Leszek KoBakowski, uno de
los filósofos más importantes de
Polonia, escribió en su ensayo Doctor
Fausto: "Gracias al pasado aprendemos a
reconocer a nuestro alrededor los
rostros que han sido tocados por su peor
legado". Para mí, una joven polaca, esta
es la mejor definición del propósito del
estudio de la historia. No sorprende que
la censura comunista no le permitiera a
KoBakowski publicar esas palabras. Y
ahora, 30 años después del colapso del
régimen comunista en Polonia, otra vez
la historia es manipulada con fines
políticos. Es como si solo fuera
aceptable una versión de la historia:
aquella aprobada por un gobierno de
derechas que ha permitido innumerables
actos de retroceso democrático e
intentará ser reelegido el mes que
viene. Cualquiera que vea las cosas de
forma diferente es declarado enemigo
público.
Cuando comencé a investigar la disputa
por el Museo Gdansk, me pareció un buen
tema periodístico, especialmente porque
estudié historia en la universidad y es
algo que me apasiona. Pero de a poco se
fue convirtiendo en algo mucho más
personal: me di cuenta de que esto se
trataba de nuestros valores como
sociedad. Y debe ser un tema personal
para cualquiera a quien le importen el
pluralismo y el debate en libertad. Esta
es una batalla para impedir que la
historia sea escrita en blanco y negro,
para impedir que sea funcional a una
agenda política. Es una batalla por una
historia que nos inspire a establecer
relaciones entre el pasado y nuestro
mundo actual. Podrán parecer palabras
grandilocuentes. Pero esos cuatro
historiadores que han desafiado al
Gobierno están luchando por algo mayor
que el futuro de un museo. Esto tiene un
significado europeo. Nos atañe a
todos.
Estera Flieger es periodista del
periódico polaco Gazeta Wyborcza.
L'exèrcit continuarà patrullant pels
carrers dels barris més desfavorits de
Ciutat del Cap fins al març del 2020, en
una operació contra l'increment de la
violència en aquestes barriades, amb els
nivells de desocupació, infrahabitatge i
drogodependència més alts de tot el
país. El president del país, Cyril
Ramaphosa, ha donat llum verda a la
pròrroga perquè els soldats treballin
amb la policia per reduir la violència
de grups de delinqüència organitzada en
una desena de zones.
Els soldats es van començar a desplegar
per aquests barris, coneguts com a
'townships', els antics guetos on
l'apartheid va tancar la població no
blanca durant dècades, el mes de juliol
passat, però el govern de Ramaphosa ha
decidit allargar el dispositiu a causa
de l'augment dels atacs i assassinats.
Des que va començar l'any, han mort
assassinades més de 2.000 persones a la
província de Western Cape, on hi ha
Ciutat del Cap.
Els homicidis i les violacions a
Sud-àfrica han augmentat l'últim any un
3,4% i un 3,9%, respectivament, segons
les estadístiques policials que el
govern ha presentat al Parlament. Això
fa que sigui un dels països amb més
criminalitat. De l'abril del 2018 a
l'abril del 2019 hi van morir 21.022
persones assassinades, gairebé 60 al
dia.
Fins i tot funcionaris d'alt rang han
qualificat de "situació de guerra" el
panorama en aquesta desena de barris de
Ciutat del Cap, que sumen gairebé la
meitat dels crims de tota la província,
explica l'agència Reuters. La immensa
majoria de les víctimes de les bandes
són veïns dels barris, gent a qui no li
ha arribat la millora social després de
25 anys de la instauració de la
democràcia i la fi del règim
supremacista blanc. Són ciutadans
negres, mestissos -'coloureds', en
l'argot local- o d'origen indi, que
pateixen més que ningú les desigualtat
socials insalvables que fa que una
família blanca -el 9% de la població-
ingressi de mitjana fins a sis vegades
més que una de negra.
Malgrat que Johannesburg, la capital
econòmica del país, arrossega l'etiqueta
de capital del crim a Sud-àfrica, és
Ciutat del Cap i província l'àrea que
pateix més la violència, bàsicament a
causa de les estadístiques dels barris
que envolten la turística capital
austral.
En una atenció als mitjans, el ministre
de la Policia, Bheki Cele, ha atribuït
recentment al mal disseny urbanístic una
part dels alts índexs de violència, i ha
esmentat concretament la falta
d'enllumenat públic en aquests
'townships'. En molts no hi ha
electricitat ni aigua corrent, i els
carrers són sense asfaltar i plens de
barraques sense els serveis mínims
bàsics.
Més de set milions de tunisians estan
cridats avui a les urnes per escollir el
president de la República en unes
eleccions anticipades a causa de la mort
del president Béji Caïd Essebsi a finals
de juliol. Bressol de les Primaveres
Àrabs i únic país de la regió en una
fase avançada de la seva transició
democràtica, Tunísia afronta una jornada
clau per al seu futur. A diferència dels
comicis anteriors, no hi ha un favorit
clar per ser el nou resident del Palau
de Cartago.
Un total de 26 candidats es disputen la
presidència del país i prop d’una desena
tenen opcions de passar a la segona
volta. Aquesta marcada dispersió del vot
s’explica perquè hi ha diversos
aspirants que representen una mateixa
família política, a més d’alguns
outsiders. De fet, els analistes
consideren que són els candidats
populistes els més ben situats per
guanyar. “Hi ha una àmplia percepció que
la classe política en conjunt ha
fracassat, i la gent està buscant cares
noves”, sosté l’analista Iussef Xerif.
Mentre que la transició política ha
tingut prou èxit i ha garantit la
llibertat d’expressió, el període
postrevolucionari s’ha saldat amb un
augment sensible de la inflació (7%) i
de l’atur (16%).
Entre els presidenciables populistes
despunta Nabil Karoui, un magnat que va
fundar Nessma, la cadena de televisió
amb més audiència del país. Karoui ha
estat el gran protagonista absent de la
campanya, ja que va ser arrestat pocs
dies abans en relació a un cas de
corrupció denunciat el 2016. “L’arrest
és la culminació d’una sèrie d’accions
d’assetjament que van començar tan bon
punt va anunciar la seva candidatura i
va començar a liderar els sondejos. La
justícia està polititzada i Karoui és un
pres polític”, denuncia Ossama Khlifi,
el seu director de campanya.
Els moderats d’Ennahda
Un dels altres favorits és Abdelfattah
Muru, el candidat del partit islamista
moderat Ennahda. El seu principal actiu
és que disposa de la maquinària política
més ben greixada del país, que li ha
permès guanyar diverses eleccions, entre
les quals les municipals de l’any
passat. Els altres representants de
l’establishment polític del país són el
primer ministre, Iussef Xahed, i el
ministre de Defensa, Abdelkrim Zbidi.
Ells dos són els principals hereus -però
no els únics- de Nidaa Tounes, el partit
laic de tendència conservadora que va
crear el difunt president Essebsi i que
es va esmicolar en el crepuscle del seu
poder. La llista de principals aspirants
la completen Abir Moussi, una enèrgica
política populista que fa apologia del
règim del dictador Ben Ali, deposat el
2011, i Kaïs Saïd, un professor de dret
constitucional que deu la seva fama a la
seva condició d’analista polític
televisiu.
També tenen opcions, però poques, el
nacionalista àrab Safi Saïd,
l’expresident Moncef Marzouki,i el seu
competidor per representar l’espai
socialdemòcrata, Mohamed Abbou. En cas
que cap dels candidats superi el 50%
dels vots, hi haurà una segona volta
durant les pròximes setmanes.
Cicle electoral decisiu
La campanya va viure el moment culminant
amb la celebració de tres debats
televisats, cadascun amb la participació
d’un grup diferent de candidats, una
fita inèdita a tot el món àrab. Els
jutges no van atorgar a Karoui un permís
per ser-hi present. “És un moment
històric, mai havíem assistit a un debat
així”, deia el Haitham, un jove
informàtic que va veure la discussió en
un cafè. La retransmissió va tenir una
audiència de més de tres milions de
persones, una xifra només equiparable a
la final d’un Mundial de futbol.
D’acord amb la Constitució, el president
té un rol de lideratge moral del país, i
competències substancials en els àmbits
de la seguretat nacional i política
exterior. Per sortir-se’n, haurà
d’entendre’s amb el futur primer
ministre, que serà escollit en les
eleccions legislatives del 6 d’octubre.
L’actual cicle electoral serà decisiu
per a la consolidació de la transició
democràtica d’un país que pretén ser un
model per a una regió dominada per les
autocràcies.
El Consejo de Europa alerta del
"creciente discurso de odio racista e
intolerante" en Finlandia"Aunque hay
bienestar para todos, el estado del
bienestar no protege a un individuo del
racismo estructural", dicen desde el
colectivo de afrofinlandeses Good Hair
DayEn 2018, el 63% de las personas
negras en Finlandia habían sufrido
acoso racista en los cinco años
anteriores, según la Agencia de derechos
fundamentales de la UE
https://www.eldiario.es/desalambre/racis
mo-aumenta-pais-feliz-mundo_0_941756045.
html
El Casal Català de Guayaquil (Equador)
ha renovat la junta directiva
encapçalada de Nieves Tuset, qui va
accedir com a presidenta fa quatre
anys. Tuset (Guayaquil, 1963) és néta de
catalans i va arribar al Casal Català de
la
El Casal Català de Guayaquil (Equador)
ha renovat la junta directiva
encapçalada de Nieves Tuset, qui va
accedir com a presidenta fa quatre anys.
Tuset (Guayaquil, 1963) és néta de
catalans i va arribar al Casal Català de
la ciutat “per la meva filla, que va
iniciar cursos per aprendre català. El
meu pare havia estat tresorer del
casal”, explica la presidenta a
Exterior.cat, qui va accedir a la junta
del casal per primer cop l’any 2004.
La nova junta directiva, amb un mandat
de dos anys de durada, està formada per
Nieves Tuset (presidenta), Juan Marín
(vicepresident), Alejo Madinyá
(tresorer) i Azucena Rivera
(secretària), a més dels vocals Jorge
Albuja, Cristina Llopart i Daniel
Cantos. Com a volcals suplents hi prenen
part Santiago Barreiro, Montserrat
Martínez i Lorena Falconi i com a
Síndica, Julia Barreiro.
Tuset explica que “tenim un equip de
treball amb quatre gestors culturals que
tenen un valor incalculable”, subratlla
Tuset. Una de les prioritats de la junta
directiva serà trobar una nova ubicació
a la seu social. “Encara que disposem
d’un espai acollidor i hem aconseguit
consolidar les nostres activitats dins
de la comunitat d’acollida, és necessari
per una ciutat com Guayaquil, estar en
una ubicació millor”, diu Tuset.
Els propers actes previstos del Casal
Català de Guayaquil són la projecció
del film espanyol Carmina y amén (2014),
de Paco León, prevista pel 17 de
setembre; una jornada dedicada a la
festivitat de la patrona de la ciutat de
Barcelona, La Mercè entre socios y
amigos i un concert amb la formació
Vientos del Pacífico, que oferirà un
repertori de música de cambra seguint la
trajectòria de Mozart a Piazzola.
Atenció, tot i que els anuncis del tauler son postejats per membres registrats de la web, Catalansalmon NO certifica ni comprova que siguin autèntics o actualitzats, i per tant NO es fa responsable, no fotem :)
