El brote de ébola que azota desde agosto
pasado el noreste de la RDC ha causado
ya 1.008 muertos de un total de 1.529
contagiosEs la mayor epidemia en la
historia del Congo y la segunda peor en
el mundo
Tailàndia comença aquest dissabte una
nova etapa amb la coronació del rei
Vajiralongkorn, després d'un llarg dol
de dos anys per la mort del seu pare, el
venerat Bhumibol Adulyadej, mort l'any
2016. El monarca, de 66 anys, va estar
acompanyat en l'acte de la seva esposa,
la reina Suthida, una antiga hostessa de
vol i guardaespatlles reial amb qui es
va casar per sorpresa dimecres.
Vajiralongkorn, de 66 anys, ha seguit
l'estricte protocol de la cerimònia de
coronació que es manté en la casa reial
tailandesa des de fa segles. El nou
monarca ha sigut purificat amb aigua
sagrada i ha rebut la corona daurada de
7,3 kg i amb forma d'espiral, en una
cerimònia d'inspiració hindú i budista,
cosa que reflecteix el sincretisme
religiós a Tailàndia.
La paraula 'rei' no existeix com a mot
comú en l’idioma tailandès. Per
denominar la figura del monarca es diu
“el déu per sobre dels caps”, cosa que
referma la idea de la reialesa com una
deïtat. Gairebé com buda. I la definició
s’aplica de manera literal: quan els
súbdits estan en presència d’un rei han
de caminar a la gatzoneta o clavar els
genolls a terra. D’aquesta manera es pot
entendre la imatge del casament del nou
rei. Mentre ell seia còmodament, la seva
promesa avançava agenollada per ser
acceptada primer com la seva muller i
després com a reina del país.
Suthida Tidjai –coneguda pel sobrenom
Noi– és la seva quarta cònjuge. Els tres
divorcis previs van anar acompanyats
d’acusacions de corrupció per part de
les seves dones. Ell, esclar, va obtenir
la custòdia dels fills en comú que va
reclamar, que no van ser tots. A Noi, en
canvi, ja fa anys que la va retirar del
seu ofici com a hostessa per
convertir-la en cap de l’exèrcit.
Les celebracions de la coronació
s'allarguen fins dilluns. Demà diumenge
, Vajiralongkorn participarà en una
processó al voltant de Bangkok, en la
qual es preveu que una multitud de
ciutadans acompanyin el nou monarca, que
no és tan popular com ho va ser el seu
pare .
El govern ha demanat als funcionaris que
vesteixin aquests dies de groc, el color
associat amb el rei, una iniciativa a la
qual s'han sumat molts civils en senyal
de lleialtat a la monarquia .
L’exèrcit, enrocat al poder
La coronació del rei tailandès pot tenir
un significat encobert, segons els
crítics amb la monarquia, que veuen un
enrocament del poder militar amb el
beneplàcit de la casa reial. En
realitat, sempre ha sigut així. El
costum de postrar-se en presència del
rei o de caminar a la gatzoneta el va
abolir el besavi de Vajiralongkorn, però
es va tornar a imposar durant la primera
dictadura militar de Tailàndia, a
principis del segle XX, juntament amb
altres mesures gairebé absolutistes. La
més destacada és la llei de lesa
majestat, que permet empresonar aquells
que gosen parlar malament dels membres
de la casa reial. La repressió ha
augmentat en aquest sentit des que el
nou monarca va ser nomenat fa dos
anys.
Qui és el nou rei?
Per als militars, la monarquia –molt
reverenciada pel poble– és l’excusa
perfecta per justificar cops d’estat i
accions dictatorials.
Els tailandesos han seguit la
recomanació del govern de vestir de groc
com a mostra de lleialtat a la monarquia
per seguir la cerimònia de coronació en
les pantalles gegants repartides per
Bangkok / ATHIT PERAWONGMETHA /
REUTERS
Els tailandesos han seguit la
recomanació del govern de vestir de groc
com a mostra de lleialtat a la monarquia
per seguir la cerimònia de coronació en
les pantalles gegants repartides per
Bangkok / ATHIT PERAWONGMETHA /
REUTERS
N’hi ha una de molt recent, la del
general Prayuth Chan-o-cha, que després
d’aconseguir el poder ara fa cinc anys
va muntar unes eleccions a finals de
març amb mesures titllades
d’antidemocràtiques: desqualificació
dels partits contraris, compra de vots,
recompte dubtós i cap claredat
informativa. A més, el militar es
presentava a les eleccions com a favorit
per passar de líder colpista a primer
ministre electe legitimat per les
urnes.
El seu as a la màniga va ser precisament
l’organització de la coronació. Va
decidir que els resultats no es donarien
el 23 de març, dia de les eleccions,
sinó el 9 de maig, uns dies després de
la coronació. I, per fer oblidar als
votants els tripijocs electorals que el
van posicionar com a favorit, va dir al
poble que era el moment de preparar la
coronació.
Un monarca absent
El rei va demanar el vot per als
militars en un comunicat, però sense dir
el seu nom. Segons els analistes, el
monarca està interessat que tot continuï
en mans dels militars, ja que
Vajiralongkorn no passa el temps a
Tailàndia ni s’espera que ho faci. Viu a
Alemanya regularment, d’on va arribar fa
uns dies, i un dia després dels
resultats electorals marxarà cap a
Europa un altre cop.
https://www.youtube.com/watch?v{=}AsjUG_
ipDmg&feature{=}youtu.be
És a Europa on el monarca ha provocat
més escàndols. O, almenys, on no hi ha
una llei de lesa majestat per blindar
les seves accions. Les seves fotos amb
tatuatges i vestint samarretes de dona
van fer la volta al món.
Unes eleccions perquè tot continuï
igual
Unes eleccions perquè tot continuï
igual
Com comenta el periodista expert en la
monarquia tailandesa Andrew McGregor, al
rei li va bé mantenir el poder en mans
dels militars perquè el protegeixen i
utilitzen la seva imatge per justificar
el seu poder absolut. Mentrestant,
Vajiralongkorn –com el seu pare– és
considerat el monarca més ric del món,
tot i que la seva gent no ho sap. I si
algú ho insinués podria anar a la presó
només per dir-ho.
La cerimònia haurà costat 27,9 milions
d’euros i per a la celebració s’ha hagut
de portar aigua fins a la capital des de
tots els racons del país. A més, a la
ciutat no s’hi podrà conduir. I no
perquè el trànsit molesti les pompes: si
el cotxe del rei Vajiralongkorn passés
per sota d’una autopista o d’un pont, el
seu cap estaria per sota dels súbdits, i
llavors no seria “el déu per sobre dels
caps”.
Un assassí en sèrie va poder actuar a
Xipre amb total impunitat durant tres
llargs anys, sense ser detectat. La raó?
Totes les seves víctimes eren dones
immigrants, la majoria treballadores
domèstiques. La desaparició va passar
inadvertida, o simplement les forces de
seguretat no hi van donar prou
importància perquè consideraven que
potser se n’havien anat del país.
L’escàndol que tot plegat ha generat a
Xipre va fer que ahir el ministre de
Justícia, Ionas Nicolaou, es veiés
obligat a deixar el càrrec. Va aclarir
que dimitia per “ètica política” i no
pas per responsabilitat personal. Segons
va assegurar, la policia no el va
informar mai d’aquest truculent cas.
Les víctimes
El cas es va destapar el 15 d’abril quan
un turista va trobar per casualitat el
cadàver d’una dona en un pou d’una mina
abandonada. Les autoritats van
identificar el cos com el de Mary Rose
Tiburcio, de 39 anys i d’origen filipí,
que era a Xipre com a treballadora
domèstica. La seva desaparició i la de
la seva filla de 6 anys van ser
denunciades a la policia el maig del
2018. Aleshores el president de
l’associació d’empleats domèstics, Luis
Kutrukidis, va adreçar una carta oberta
al ministre de Justícia en què li
sol·licitava una investigació exhaustiva
d’aquelles dues desaparicions i de la de
22 dones filipines més.
La troballa d’un segon cadàver al mateix
pou va portar el 18 d’abril a la
detenció de Nikos Metaxas, un oficial de
35 anys de la Guàrdia Nacional. A banda
de la Mary Rose i la seva filla, l’home
hauria matat almenys quatre
treballadores domèstiques més: Arian
Palanas Lozano i Maricar Valtez Arquiola
-totes dues originàries de les
Filipines-, la romanesa Livia Binea i la
seva filla de vuit anys, i una dona
d’ascendència sud-asiàtica. L’assassí en
sèrie va explicar a la policia que no va
deixar amb vida les filles de les
víctimes perquè no volia cap testimoni
que el pogués reconèixer.
Una amiga de la dona romanesa
assassinada, Elena Natalia, va lamentar
la poca dedicació de la policia a l’hora
de saber el parador de Binea, segons
informa el diari xipriota Cyprus Mail.
Segons explica l’amiga, va desaparèixer
deixant totes les seves pertinences a
casa seva i sense dir a ningú on anava.
“Després de desaparèixer i no deixar cap
missatge, sabíem que alguna cosa no
rutllava”, diu l’Elena, que afirma que
mai va creure que la seva amiga hagués
abandonat el país voluntàriament. Per la
seva banda, Aristos Damianou, un diputat
de l’oposició, va denunciar: “El racisme
i la negligència policial han donat prou
temps a un assassí per convertir-se en
un assassí en sèrie”.
Indignació a tot el país
Avui s’ha convocat una manifestació a
les sis de la tarda a Nicòsia, la
capital de Xipre, per honrar la memòria
de les víctimes i condemnar la pèssima
actuació policial. La comunitat filipina
de Xipre ha manifestat més d’una vegada
la seva decepció per com és tractada per
les autoritats, que no van investigar
les desaparicions.
Las plantas geotérmicas llenan el
paisaje keniata de energías limpias que
abastecen cada vez a un número mayor de
población dejando atrás los combustibles
fósilesÁfrica tiene recursos suficientes
para equilibrar su crecimiento con el
uso de energías renovables, según
considera Naciones UnidasEl punto
negativo de las plantas es el impacto y
destrucción de hábitat de los animales
La imagen de Ala'a Salah, subida a un
coche y cantando proclamas contra el
régimen, pone voz y rostro a las
manifestaciones contra la dictadura
de Omar al BashirSu túnica blanca
representa a las mujeres trabajadoras y
sus pendientes dorados con forma de luna
son símbolo de la tradición
sudanesaSudán afronta su quinto mes de
protestas, la jornada del lunes terminó
con un soldado muerto que trataba de
proteger a los manifestantes
L'actual primer ministre s'asseguraria
un cinquè mandat perquè les forces de
dretes que li donen suport sumen més
vots que la coalició centrista Blau i
Blanc de Beni Ganz i els partits
d'esquerres
Los indígenas peruanos suelen tener un
nombre para uso familiar y otro,
generalmente español, para fines
oficialesEn el año internacional de las
lenguas indígenas, el registro nacional
de Perú insta a los registradores a
aceptar nombres en lenguas
nativas"Cuando te dan un nombre que no
sabes lo que significa y que es ajeno a
ti, no te identificas con tus raíces",
señala Phallcha Wilkanina
Andorra consolida la recuperación
económica que inició lentamente a
principios del año 2014, incrementando a
un ritmo del 3% anual los puestos de
trabajo.La tasa del 1,5% referente al
cuarto...
Istanbul diu adeu al seu "vell"
aeroport. L'Atatürk tanca les portes al
públic en general després de 66 anys
funcionant com a aeroport. El
substitueix una nova instal·lació,
situada uns quaranta quilòmetres al nord
de l'actual, i que aspira a convertir-se
en el més important del món.
Els últims moviments a l'aeroport
d'Istanbul s'han viscut aquesta matinada
del 6 d'abril. S'hi ha fet l'últim vol
amb passatgers i, ara, tota l'activitat
i el material es traslladaran a un de
nou. Un trasllat que es fa en 45 hores,
amb 700 camions que porten més de 47.000
tones de material.
El nou aeroport ha costat més de 7.000
milions d'euros i és una de les grans
infraestructures impulsades pel
president, Recep Tayyip Erdogan. Es
calcula que podrà gestionar el transport
d'uns 90 milions de passatgers a l'any,
una xifra que Turquia calcula que podria
doblar cap al 2027. Això el podria
convertir en el més gran del món.
Les autoritats turques calculen que, el
2025, l'aeroport tindrà uns 225.000
treballadors.
Cuba té un nou enemic. És invisible però
ja fa anys que es deixa sentir per tots
els racons del país i amenaça amb
destruir els valors del comunisme i la
Revolució, segons el govern cubà. Es
tracta ni més ni menys que del reggaeton
i de la considerada vulgaritat cultural.
El president de Cuba, Miguel Díaz-Canel,
ha declarat la guerra a aquesta música
per defensar, assegura, la identitat
cubana. El reggaeton, però, ja ha
conquerit les llistes de reproducció
dels joves de l’illa i fins i tot
comença a influir en la seva manera de
vestir, de parlar i de pensar.
Des de l’adolescència, els nois es
pentinen de la mateixa manera que
cantants de reggaeton com ara Bad Bunny,
Maluma o Nicky Jam, entre d’altres. La
imitació no es limita als cabells: també
es fan els mateixos tatuatges i porten
roba de marca, gorres, samarretes
llargues i estampats llampants. Tot val
per intentar reproduir l’estètica
gangsta -de gàngster- que aquests
cantants reflecteixen en els seus
videoclips, molt seguits i comentats a
l’illa. Per a la sociòloga cubana
Jennifer Álvarez, els videoclips són
narracions d’allò que l’estat es proposa
combatre. “Les històries que expliquen
queden gravades a l’imaginari” dels
joves, destaca.
Per exemple, el Pepe, que té 16 anys,
s’ha tatuat una enorme Marylin Monroe
que li ocupa gairebé tota l’esquena. Tot
i provenir d’una família benestant, quan
parla imita l’accent i expressions
vulgars dels barris més populars perquè
ho associa amb els cantants de
reggaeton. El seu pare, el Luis,
enginyer marítim, ho resumeix així: “A
mi em veu com un arreplegat perquè, tot
i haver estudiat una carrera, guanyo
molt menys que els taxistes que es
passegen per l’Havana amb els cotxes
tunejats i amb potents equips de
música”. Quan li pregunten pel seu
futur, el Pepe només té al cap una
paraula: Miami. Per als joves cubans, la
ciutat nord-americana de Florida és la
seva Meca. El pare del Pepe, en canvi,
considera que Miami és el símbol de tots
els valors “individualistes,
materialistes i masclistes” que transmet
el reggeaton.
El govern cubà vol que el reggaeton -tan
associat a Llatinoamèrica i el Carib-
deixi d’estar relacionat amb Cuba.
Inicialment, quan va esclatar aquest
fenomen musical, les autoritats no van
veure-hi una amenaça. De fet, moltes
productores escollien l’Havana per
gravar els seus videoclips per
l’atractiu de la ciutat i perquè els
sortia més barat. No va ser fins que les
lletres del reggaeton van tornar-se més
vulgars que el govern va començar a
preocupar-se.
Fa uns anys les autoritats van decidir
prohibir l’emissió a la ràdio dels èxits
internacionals de reggaeton. A l’Havana
sempre s’ha considerat estranger aquest
estil musical -de fet, va néixer a
Puerto Rico- i s’ha intentat impulsar
cantants del país que interpretessin
aquesta música. Per exemple, el grup
Gente de Zona, que ha fet concerts a
l’illa amb el permís del govern.
“Avui la lluita és cultural: les idees i
la identitat s’han de defensar des de la
cultura”, opina el president Díaz-Canel,
que veu en l’èxit del reggaeton una
“plataforma per a la colonització
neoliberal” que té com a objectiu
“estandarditzar i crear una sola
cultura, i trencar la identitat dels
països”. Als anys seixanta i setanta,
però, escoltar els Beatles o els Rolling
Stones també estava mal vist pel govern
cubà: ho considerava una “desviació
ideològica”. Malgrat això, va sorgir
tota una generació de fans d’aquests
grups.
El David, DJ i defensor del reggeaton,
creu que la intenció del govern no
tindrà recorregut perquè, opina, és anar
contra els temps. “Aquí agrada el
reggaeton perquè els cubans tenim ritme
i ens encanta ballar”, assenyala
rebutjant la lectura ideològica.
Seria massa simplista atribuir al
reggaeton la culpa de la manca d’interès
pels estudis dels joves cubans, o la
seva total apatia política i falta
d’identificació amb la Revolució
castrista. Sí que exemplifica, però, el
conflicte generacional latent de l’illa
entre els més grans, que van creure en
la Revolució, i uns fills que no en
volen saber res.
El presidente Tabaré Vázquez ha cesado
al ministro de Defensa y al jefe del
Ejército por la ocultación de delitos de
lesa humanidad ocurridos en los años
70
Un Tribunal de Honor militar albergó en
2018 la confesión de crímenes que no
comunicó a la justicia ordinaria como es
su deber
Tras la dictadura, el Ejército uruguayo
no se sometió a una reforma profunda y
mantiene un pacto de silencio que impide
esclarecer los crímenes de esa época
Uruguay vive una crisis militar sin
precedentes desde que el presidente
Tabaré Vázquez destituyó este lunes al
ministro de Defensa, Jorge Menéndez, a
su viceministro, Daniel Montiel, y a
seis generales del total de 15 que
forman las Fuerzas Armadas del país
sudamericano por un caso relacionado con
crímenes de lesa humanidad cometidos
durante la dictadura cívico-militar
(1973-1985).
A esto se suma que, hace apenas tres
semanas, el Gobierno destituyó al
anterior comandante en jefe del
Ejército, Guido Manini Ríos, tras
cuestionar la transparencia del sistema
judicial uruguayo en casos de
violaciones a los derechos humanos
ocurridos en esa misma época.
Los militares destituidos el lunes son
el comandante en jefe del Ejército, José
González; el jefe del Estado Mayor de la
Defensa, Alfredo Erramún; y los
generales Claudio Romano, Carlos
Sequeira, Alejandro Salaberry y Gustavo
Fajardo, quienes formaron en 2018 parte
de un Tribunal de Honor castrense que no
comunicó a la justicia ordinaria las
terribles confesiones de los exmilitares
José Gavazzo y Jorge Silveira, dos
reconocidos torturadores de la dictadura
condenados por 28 asesinatos.
Según las actas de ese Tribunal de
Honor, dadas a conocer en una
investigación publicada por el diario El
Observador, Gavazzo reconoció que en
marzo de 1973 –cuando aún faltaban unos
meses para el golpe de Estado– tiró al
río Negro el cuerpo del militante
tupamaro Ricardo Gomensoro, considerado
el primer desaparecido político de
Uruguay.
Silveira, por su parte, fue más allá y
aseguró ante ese tribunal que Gavazzo
era el responsable del asesinato de
Gomensoro y de otro detenido, Eduardo
Pérez. También lo acusó de la
desaparición de María Claudia García de
Gelman, nuera del poeta Juan Gelman.
El Tribunal de Honor consideró que las
declaraciones de los dos exmilitares
condenados no afectaban al honor del
Ejército y no las comunicó a la
Fiscalía, pese a que la ley obliga a
hacerlo.
El martes, en una entrevista con el
canal local VTV Noticias, el presidente
Vázquez admitió que no había leído las
actas relacionadas con las confesiones
de Gavazzo y Silveira, asegurando que
son más de 50 expedientes los que firma
por día. No obstante, asumió su
"responsabilidad política" y dijo que la
Justicia tendrá que dictaminar.
En el fondo de esta inédita destitución
de la cúpula militar, que se produce a
medio año de que se celebren elecciones
presidenciales, subyace una tensión
jamás resuelta entre el poder civil y
militar que se remonta a la transición
democrática. En un proceso con bastantes
analogías con el de España, el Ejército
uruguayo ha conservado una importante
autonomía y nunca ha asumido
institucionalmente su responsabilidad en
la dictadura.
En ese sentido, el investigador Julián
González Guyer, especializado en temas
de defensa, confirma que las Fuerzas
Armadas uruguayas nunca se sometieron a
una reforma profunda tras la dictadura.
Esa reforma, añade, implicaría sustituir
las ideas de la Doctrina de Seguridad
Nacional, que surgió bajo el contexto de
la Guerra Fría y cuyo principal enemigo
era el comunismo internacional, "por
otras democráticas".
Uruguay reafirma el compromiso con los
desaparecidos tras una denuncia contra
el comandante del Ejército
En la imagen un registro del
excomandante en jefe del Ejército de
Uruguay, Guido Manini Ríos. EFE
"El origen de esta problemática está en
la forma en que se instrumentó la salida
democrática en el país y el proceso
posterior. Las Fuerzas Armadas
desarrollaron una guerra a finales de
los años 60 y principios de los 70
contra el comunismo y la subversión y,
de acuerdo con esa doctrina, la tortura
es un instrumento. [Los militares]
entienden que esos daños colaterales que
resultan de la tortura y la desaparición
posterior de sus restos son parte de la
guerra y creen que sus miembros estaban
cumpliendo son su deber. Eso explica la
actitud frente al Tribunal de Honor y
todo el discurso militar", explica
González Guyer.
En ese sentido, sostiene que debe ser el
sistema político uruguayo en su conjunto
el que debe reformar las Fuerzas Armadas
en el país. "Es el Gobierno y el
Parlamento quienes deben asumir la tarea
de reformar las Fuerzas Armadas y darle
directivas precisas respecto hacia dónde
caminar y cómo hacerlo para después
también poder controlar y supervisar el
cumplimiento de esas directivas", añade
el docente en el Instituto de Ciencia
Política de la Facultad de Ciencias
Sociales de la Universidad de la
República.
Pacto de silencio
Para la organización Madres y Familiares
de Detenidos Desaparecidos, que reclama
el esclarecimiento de los crímenes
perpetrados en la dictadura uruguaya, el
comportamiento del Tribunal de Honor
militar "muestra que la mentalidad del
Ejército sigue siendo la misma que
antes".
"Hoy en día los mandos de las Fuerzas
Armadas están actuando de acuerdo a la
misma doctrina que los formó durante la
dictadura, donde los valores mínimos de
la democracia, como es informar a la
justicia frente a un crimen, no se dan",
señala a este medio Ignacio Errandonea,
miembro de esta organización y cuyo
hermano, Pablo, desapareció en
septiembre de 1976 en Argentina, cuando
tenía 19 años.
Para los militares, continúa Errandonea,
"el secuestro, la desaparición forzada y
la tortura no atenta a su honor, y eso
es una señal muy grave porque nos dice
cuál es el accionar de hoy de las
Fuerzas Armadas".
Esta organización también critica el
pacto de silencio que siempre ha
existido en el Ejército uruguayo
respecto a los crímenes cometidos
durante la dictadura, pues impide
esclarecer qué ocurrió con las casi 200
personas desaparecidas en el país en esa
época.
Los militares "siempre han negado su
responsabilidad en las tortura y
desapariciones forzadas. A nosotros no
nos interesa que nos pidan perdón,
queremos que se tome conciencia, que se
sepan cuáles fueron los crímenes
cometidos en la dictadura y que sean
condenados", afirma Errandonea.
También recuerda que las declaraciones
de Gavazzo y Silveira en las actas del
Tribunal de Honor "aclaran que la orden
fue dada desde arriba. Si hubo órdenes,
también hay escritos y, por tanto,
también hay archivos que están
ocultos".
Tanto líderes políticos del Frente
Amplio, la coalición izquierdista que
gobierna Uruguay desde 2005, como
dirigentes de la oposición han saludado
la decisión del presidente Vázquez de
destituir a la cúpula militar.
Sin embargo, también son muchas las
voces críticas que aseguran que en los
últimos 15 años el Frente Amplio ha
tenido tiempo para llevar a cabo una
profunda reforma castrense y no ha sido
así.
Por su parte, el excomandante en jefe
del Ejército Manini Ríos presenta este
miércoles su candidatura a la
presidencia por el partido Cabildo
Abierto.
Irse de la Unión Europea tiene un
precio, y el Reino Unido está empezando
a pagarlo incluso antes de abandonarla.
Ha comprobado como la UE, por primera
vez, reconoce a Gibraltar como una
'colonia'....
La història de Libèria és tan particular
que és l’únic país que es va
independitzar d’una empresa privada. La
Societat Americana de Colonització hi va
enviar esclaus negres alliberats, que
van fundar l’estat sobirà a finals del
segle XIX. És a dir, la metròpoli no era
un estat europeu, sinó una companyia.
L’herència de l’esclavitud es barreja
amb guerres civils i espolis que han
deixat un paisatge geogràfic i humà
devastat. El jove Silas Siakor ja veia
que al seu país els boscos eren un
negoci per a les multinacionals però
que, en canvi, no repercutien en la
població. Les seves investigacions van
assenyalar Charles Taylor, un senyor de
la guerra reconvertit en president del
país, que va malvendre els recursos
naturals per pagar armes i soldats.
El seu és un país amb cicatrius.
Sí, crec que hi ha dos grups amb
cicatrius. D’una banda, una generació de
gent gran, nascuts als 50 i 60, que van
tornar després de formar-se a
l’estranger i que defensen un camí més
democràtic, més participació ciutadana,
millors relacions comercials, millors
condicions laborals, però que són
reprimits després del cop d’estat del
1981. La següent generació, la meva, ja
va créixer amb els descendents dels
exesclaus sense poder i l’auge dels
nadius. Així que vam començar a
experimentar l’opressió ja no dels
americanoliberians sinó de la nostra
pròpia gent, cosa que va ser molt
decebedora. En 14 anys el govern i
l’economia es van desplomar, vam perdre
el teixit social. Jo vaig créixer en
aquell període, en què la vida era
extremadament difícil.
Com es desperta el seu activisme? Com
s’adona de què passa?
De ben petit ja veia que hi havia alguna
cosa que fallava perquè anava a una
escola pública on de vegades els
professors no venien a treballar, no
teníem ni bancs ni material o hi havia
goteres al sostre. Als 20 anys, quan jo
era universitari, va esclatar la guerra
i vaig començar a treballar per a l’ONU
i em vaig adonar com funcionava el tema
de l’ajuda. Però quan realment començo a
ser conscient de la relació entre
pobresa i espoli va ser a partir de les
eleccions del 1997.
Quan guanya Charles Taylor.
Exacte. Tot i que jo ja sabia que a
Libèria hi havia mals governants i una
crisi de lideratge, a partir de llavors
m’adono que Taylor estava explotant els
recursos del territori amb empreses
internacionals i canalitzava els grans
ingressos per finançar milícies i pagar
la [Segona] Guerra de Libèria. Només
podia pensar que la població estava en
situació molt difícil, la gent no podia
entrar als camps i l’única solució era
l’ajuda que ens proporcionaven les
potències occidentals. En canvi, Taylor
no parava de guanyar diners procedents
de l’explotació de la fusta dels nostres
arbres. I aquells diners no anaven a
parar ni a hospitals ni a desenvolupar
la societat.
I ho va denunciar?
A principis del 2003, amb el suport de
l’arquebisbat, vam presentar un informe
que vam distribuir entre diplomàtics i
diputats en què denunciàvem el saqueig
del país, que robaven els recursos i
destruïen el medi. Vam ser capaços
d’aportar evidències i que el Consell de
Seguretat de l’ONU imposés la prohibició
temporal d’exportar fustes.
La lluita va tenir efecte?
Des del 2005 s’han produït moltes
reformes, tant en la pràctica de les
empreses com en la manera com les
companyies tracten la població local.
Però encara hi ha casos en què hem de
millorar.
Qui i com saqueja Libèria?
Hi ha dos paràmetres que cal tenir en
compte. D’una banda, les empreses fan
tot el possible per no pagar impostos i,
de l’altra, el govern encara hi negocia
per sota de la taula i afavoreix que no
es compleixin les lleis. Els recursos de
Libèria -fusta, diamants, minerals-
surten del país com a matèria primera
cap a Europa o l’Àsia, sobretot, i es
venen a preus molt barats. Llavors, un
cop han manufacturat els nostres
recursos, ens venen productes acabats, a
costos molt elevats, de manera que
tornem a comprar la nostra fusta però
molt més cara.
¿S’ha pogut calcular el cost que implica
aquest espoli?
Això és gairebé impossible, però et
donaré un exemple prou il·lustratiu.
Entre el 2010 i el 2013 el valor de
l’exportació de la fusta va ser de 80
milions de dòlars, dels quals menys de
20 milions es van quedar a Libèria. Així
que les multinacionals es queden tres de
cada quatre dòlars del negoci. És cert
que hem millorat gràcies a la
introducció de lleis i de polítiques de
regulació, però volem que encara hi hagi
més controls.
¿La societat està prou conscienciada
d’aquest robatori?
Sí, cada cop s’escampa més la
consciència entre les comunitats
afectades i hi ha més moviments socials.
La llei concedeix a les comunitats el
dret de tenir un seient a la taula de
negociació, així que ara estan
involucrades en la presa de
decisions.
¿Vol tornar a ser candidat a les
eleccions del 2023?
Realment m’agradaria perquè crec que puc
aportar tot el meu bagatge com a
activista. El 2017 em vaig presentar com
a independent i, tot i que no vaig
sortir escollit, em vaig adonar de la
importància de tenir veu en les
decisions. M’esperen quatre anys de
molta carretera.
L'actor i comediant Volodímir Zelenski
s'enfrontarà segurament a la segona
volta de les eleccions presidencials
d'Ucraïna amb el president actual, Petrò
Poroixenko. Zelenski té al voltant del
30% dels vots davant del 17% de
Poroixenko. Aquesta segona volta està
previst que es faci el 21 d'abril.
L'escrutini encara no s'ha acabat, però
els sondejos a peu d'urna també indiquen
la victòria de l'actor. El recompte de
paperetes, així com els sondejos, donen
el tercer lloc a l'ex-primera ministra
Iúlia Timoixenko, amb el 13% dels vots,
un resultat que la deixaria com la gran
derrotada.
L'advocada ecologista de 45 anys Zuzana
Caputová serà la primera dona a ocupar
la presidència d'Eslovàquia.
Caputová, una ecologista liberal de 45
anys, ha guanyat aquest dissabte la
segona volta de les eleccions
presidencials eslovaques. S'ha imposat
amb gairebé el 60% dels vots al candidat
oficialista Maros Sefcovic, actual
vicepresident de la Comissió Europea.
Europeista convençuda, Zuzana Caputová
ha enlluernat els votants amb un
missatge clar i contundent a favor de la
justícia, la transparència i la decència
a la política. Un missatge directe que
l'ha portat a ser la favorita a tots els
sondejos malgrat que era una completa
desconeguda ara fa pocs mesos.
Sense cap experiència política però amb
una oratòria brillant, Zuzana Caputová
ha captivat amb la seva denúncia de la
corrupció i del control que els grups
mafiosos tenen a Eslovàquia. Caputová ha
estat una de les figures més implicades
en les denúncies per l'assassinat del
periodista del portal de notícies
Aktuality.sk, Ján Kuciak, quan
investigava les connexions entre el
poder i el crim organitzat.
Corrupció política i màfia
A Kuciak i a la seva parella els van
assassinar a trets el febrer de 2018 a
casa seva. Uns crims que la policia
eslovaca va relacionar amb el treball
d'investigació dels entramats mafiosos i
de les seves connexions amb el govern
eslovac que feia Kuciak. L'escàndol va
ser majúscul: milers de persones van
sortir al carrer per denunciar els fets
i la crisi política va obligar a dimitir
el primer ministre, Robert Fico, i tot
el seu govern.
En una societat sacsejada per la
connivència dels estaments de poder amb
els interessos dels grups mafiosos, el
missatge a favor de la transparència i
l'ètica política de Zuzana Caputová ha
escombrat els seus rivals.
Un nou aire a la política
Defensora del dret a l'avortament i dels
col·lectius LGTBI, Caputová ha rebut el
suport del germà del periodista
assassinat i també d'una coneguda
estrella del rock del país. Ella ha
reconegut que no té experiència ni
coneixements en temes de defensa o
seguretat nacional, com repetidament li
han retret els seus opositors.
En la primera intervenció pública un cop
coneguda la seva victòria, Zuzana
Caputová ha defensat una nova manera de
fer política:
"L'educació en política no és una
manifestació de feblesa, sinó de
força."
Caputová serà la primera dona al
capdavant d'aquest país centreeuropeu,
membre de la Unió Europea i de l'OTAN i
que fins al 1993 formava part de
l'antiga Txecoslovàquia.
Un equip d'investigadors creu que la
soja que fins ara importava la Xina dels
Estats Units es podria produir al
Brasil, amb la conseqüent destrucció de
la selva tropical per ampliar conreus
Una de les primeres imatges idíl·liques
que ens venen al cap quan es parla de
l’Àfrica és un elefant sota el sol
intens de la sabana. Aquesta postal,
però, podria desaparèixer els pròxims
anys. Les xifres parlen per si soles: el
1970 hi havia una població d’un milió
d’elefants al continent africà. L’any
2014 es va actualitzar el cens i només
en quedaven 352.000, un 65% menys.
Aquesta situació podria empitjorar
encara més a partir d’ara, perquè el nou
president de Botswana -país del sud de
l’Àfrica considerat el santuari dels
elefants- vol promoure la indústria de
la caça, i fins i tot proposa convertir
els elefants sacrificats en carn
enllaunada per a animals domèstics.
L’alarma va saltar després que l’ONG
Elephants Without Borders publiqués un
informe en què alertava de l’augment de
la caça furtiva a Botswana, un país que
té un terç de la població total de
l’espècie a l’Àfrica. Mike Chase,
responsable de la investigació, declara
que “els observadors de seguida van
detectar un nombre inusualment alt de
cadàvers d’elefants”.
Aquesta tendència podria estar
relacionada amb l’ascens al poder de
Mokgweetsi Masisi, el president de
Botswana des del 2018. El seu
predecessor, Ian Khama, va aprovar una
llei que prohibia la caça comercial al
país, però Masisi va arribar a la
presidència disposat a desmantellar
totes les polítiques impulsades per
Khama. Segons fonts del partit de
Masisi, el nou govern està decidit a
“permetre el creixement de la indústria
decaça als safaris”.
Atac a les ONG
El president de Botswana està en contra
de les ONG que es dediquen a protegir la
fauna del país. Les acusa de només
pensar en els animals i no en la
població local: “Sembla que aquí [a
Botswana] no hi hagi éssers humans. És
com si fos un gran zoològic i ells en
fossin els guardians”, ha dit Masisi en
referència a aquestes associacions.
La legalització de la caça comercial és
un dels temes més debatuts a Botswana
des de fa anys. Com que és un país amb
una gran quantitat d’elefants, hi ha
molts problemes de convivència entre
aquests animals i la població local. Els
pagesos, per exemple, es queixen que els
elefants els arrasen els cultius.
Masisi ha adoptat un discurs populista
sobre aquest tema, i assegura sovint que
el nombre d’elefants ha augmentat
dràsticament al país des que se’n va
prohibir la caça comercial.
“Un augment de la caça furtiva
d’elefants semblant al que es veu avui a
Botswana sovint ha anat seguit de grans
reduccions en la població d’elefants”,
afirma Chase en contradicció amb el
discurs del president.
Una tendència que s’ha constatat a tot
el continent. Des de l’any 2007 fins al
2014 es calcula que van morir
aproximadament 144.000 elefants. Si la
caça continua a aquest ritme, en 17 o 18
anys es podria extingir l’espècie al
continent. “El risc és molt real si se
segueix aquesta tendència”, explica a
l’ARA Luis Suárez, responsable
d’espècies de WWF.
Al parc de Selous, a Tanzània, per
exemple, ja han mort un 90% dels
exemplars de l’espècie. “Si no es frena
aquesta pèrdua de població tindrem grups
d’elefants cada cop més petits, més
aïllats i, per tant, més exposats a
altres amenaces com malalties o incendis
que els poden fer desaparèixer”, diu
Suárez.
“Al final només quedaran exemplars
d’elefants a Namíbia, Botswana i
Sud-àfrica, i llavors els furtius es
concentraran allà”, diu l’expert.
La caça furtiva a l’Àfrica alimenta un
mercat internacional d’ivori que té els
països de l’Àsia com a principals
importadors. La Xina va prohibir el
comerç d’ivori a tot el país l’any 2018,
pressionada pels ecologistes, però el
mercat negre continua en aquest país i
d’altres del Sud-est Asiàtic. A la Xina,
les escultures d’ivori, a més d’una
tradició mil·lenària, són un senyal
d’estatus i prestigi social. En xinès la
paraula ivori és xiangya, que vol dir
“dent d’elefant”. Molts xinesos creuen
que és possible extreure les banyes dels
elefants sense provocar-los la mort.
Però res més lluny de la realitat,
perquè un quart de les banyes les tenen
a dins del crani. Si les extreuen
senceres, els animals moren.
Derrotat a les urnes, Jahya Jammeh,
expresident de Gàmbia, va marxar cap a
l'exili equatoguineà amb mil milions de
dòlars que havia robat de les arques
públiques durant els 22 anys que havia
dirigit de manera dictatorial el petit
país de l'Àfrica occidental. La suma del
botí és molt superior als 90 milions que
havia estimat el seu successor, Adama
Barrow, quan es va fer càrrec de la
presidència el 2017. La xifra l'ha donat
l'OCCRP, el projecte de periodistes
especialitzats en la investigació de la
delinqüència organitzada i la corrupció,
que ha revisat milers de documents que
acrediten el saqueig perpetrat.
Els periodistes assenyalen que Jammeh va
posar la mà als fons de les companyies
nacionals de petroli i
telecomunicacions, les tales il·legals
de fusta, el Banc Central o la caixa de
la seguretat social. Un autèntic
cleptòman que es va exiliar a la Guinea
Equatorial de Teodoro Obiang sense
respondre a les denúncies de crims
contra la humanitat i violacions de
drets.
En aquest últim cas, la investigació
subratlla que quan el 2012 el dictador
es va obsessionar amb la compra d'un jet
privat va tirar del fons públic de les
pensions i ara els jubilats se'n
ressenten a l'hora de cobrar la
quantitat que els correspondria en
arribar a la jubilació. Només entre els
anys 2010 i 2014 el president va agafar
60 milions de dòlars d'aquesta caixa,
que també serveix per pagar els
funcionaris, els militars i els ajuts
socials. Un altre cop, el frau públic té
la ciutadania com la gran damnificada.
El dictador que es va inventar una cura
per a la sida
El dictador que es va inventar una cura
per a la sida
Extravagant, al president li agradava
convidar estrelles amb els diners
públics i viatjar a destinacions
turístiques exclusives. També els seus
col·laboradors van tirar de veta, segons
els periodistes, i van comprar vaixells,
avions... La bogeria de Jammeh va
arribar a proclamar que havia aconseguit
una cura per a la sida, i sense cap base
científica ni aval d'investigadors va
obligar a sotmetre malalts a les seves
tècniques, que requerien deixar de
prendre la medicació dels
antiretrovirals. Els damnificats han
presentat una denúncia, però amb poques
possibilitats que acabi responent amb el
seu patrimoni personal per indemnitzar
les víctimes.
"Jammeh va considerar que tot era seu",
ha assenyalat als investigadors Sidi
Sanneh, un dels ministres d'Exteriors
del país, que ha admès que el saqueig
del fons de pensions és "potser el
pitjor dels crims", fins al punt que
l'equipara amb el "robatori del futur"
de les pròximes generacions.
Jammeh no ha perpetrat el frau en
solitari, sinó que es va fer envoltar
per un nucli de confiança d'empresaris,
polítics i militars tant gambians com
estrangers que l'ajudaven a moure els
diners.
Antic oficial militar, Jammeh va
irrompre al poder quan va guanyar un cop
d'estat el 1994 i durant les dues
dècades va sotmetre el país a una
política de mà de ferro on ell era el
que ho controlava tot. Gàmbia, un país
de dos milions de persones, està
considerat un dels més empobrits de la
regió i té en l'agricultura,
l'explotació dels recursos naturals i el
turisme de platja les seves grans fonts
de finançament, a banda de les
importants remeses que aporta la
diàspora.
El 2016 va perdre contra pronòstic
contra Adama Barrow a les eleccions,
però no va reconèixer els resultats fins
que es va fer evident que les amenaces
dels altres països de la regió
d'intervenir militarment per fer-lo fora
eren serioses després d'unes setmanes
d'incertesa.
Amazon seguirà a l'edifici en règim de
lloguer després de l'operació, de 656
milions d'euros, la segona compra més
gran que mai ha fet l'empresari espanyol
La imatge més pintoresca a les escoles,
temples budistes o fins i tot benzineres
que aquest diumenge han fet de centres
electorals a Tailàndia no eren les
improvisades urnes de plàstic o els
rellotges que no marcaven l’hora. Eren
els nombrosos joves que es feien selfies
davant del lloc on havien dipositat la
seva papereta, satisfets d’haver pogut
votar en unes eleccions per escollir el
seu líder després de cinc anys de govern
militar. Però sembla que no servirà de
gaire. Perquè la junta militar que
controla el país no està disposada a
cedir el poder a les forces
democràtiques.
Eel mateix colpista que es va apoderar
del govern per les armes es presentava
als comicis i, tot i aconseguir un 30%
dels vots i estar en desavantatge davant
les forces democràtiques, té totes les
paperetes per passar de dictador a
primer ministre electe. El front
democràtic, amb més vots, té poques
opcions. I la clau pot estar en un
partit que té com a principal argument
la legalització de la marihuana.
El 2014 les elits benestants
representades per les forces militars
van preparar un cop d’estat per forçar
la sortida del govern electe i
aconseguir el control de Tailàndia. El
general Prayuth Chano-cha va aconseguir
el poder i es va atorgar el càrrec de
primer ministre. També va prometre
eleccions un any més tard, però any rere
any va retardar els comicis. Prayuth no
va permetre la celebració d’unes
eleccions fins que no pogués comptar amb
un pla que permetés als militars
aconseguir un control total del país.
El general va supeditar la celebració
d’eleccions a l’acceptació en referèndum
d’una Constitució a la seva mida. El
text preveu que fins a 500 escons
s’escullin a les eleccions, però també
un senat amb 250 parlamentaris elegits a
dit pels militars. La suma dels 750
escolliria el nou primer ministre. El
militar en té prou per formar govern amb
126 escons gràcies al cantat suport del
senat, mentre que els contraris en
necessiten 376. A més, la comissió
electoral serveix els interessos de la
junta militar.
La segona clau dels militars va ser la
creació de Phalang Pracharat, un nou
partit format per conservadors i
ultramonàrquics que de sobte es va
convertir en la formació amb més
presència i pressupost. A última hora el
partit va anunciar que Prayuth seria el
seu únic candidat a primer ministre.
Fins a 80 partits es presentaven a les
eleccions, tot i que només una desena
podien optar a formar govern. S’esperava
que guanyés els comicis Pheu Thai, més
conegut com la formació dels vermells,
contraris a les tradicions i al control
militar. Però la nova llei electoral no
els deixava presentar-se a tot el país.
L’altra important força democràtica és
Future Forward, un partit reformista i
contrari a la junta militar. A la mitja
nit entre els dos sumaven
provisionalment el 46% dels vots. El
partit de Prayuth, Phalang Pracharat,
sumava un 28% i es posicionava com a
inesperada primera força. Pot comptar
amb el suport del Partit Democràtic, de
caràcter conservador i monàrquic, que va
obtenir menys d’un 11% als resultats
provisionals.
La clau pot estar a Bhumjaithai, un
partit que es va fer famós amb
propaganda electoral amb fulles de
marihuana per tot el país. Afirma que
legalitzant l’herba els camperols pobres
podrien trobar un nou mètode de
subsistència. Amb un 12% provisional
dels vots poden donar el poder als
militars o als seus contraris.
Nombroses irregularitats
Les irregularitats han estat nombroses
tota la jornada i van retardar el
desenllaç final. Els resultats
definitius es poden demorar fins a la
segona setmana de maig, i els
provisionals s'han retardat de manera
sospitosa fins passada la mitjanit.
Molts observadors han expressat les
seves sospites. A les xarxes socials es
van veure imatges d’alcaldes forçant els
veïns a votar Prayuth, per exemple. Més
sobtada va ser la xifra de més de 2,5
milions de vots que es van declarar
nuls, i en alguns districtes on van
guanyar els militars el nombre de vots
era superior al d’electors. La suposada
baixa participació del 65% també va
aixecar suspicàcies.
Però, com apunten molts comentaristes
polítics, les opcions són clares: o
governa Prayuth o el nou executiu serà
tan inestable que finalment Prayuth o
algú altre tornarà a apoderar-se del
país en un cop d’estat.
Atenció, tot i que els anuncis del tauler son postejats per membres registrats de la web, Catalansalmon NO certifica ni comprova que siguin autèntics o actualitzats, i per tant NO es fa responsable, no fotem :)
