El vice-president del Parlament de
Catalunya Josep Costa fa una visita
oficial a Islàndia, on demà es reunirà
amb el president del parlament del país,
Steingrímur J. Sigfússon. En aquesta
reunió també hi haurà diplomàcia
espanyola, perquè, com ha anunciat
Costa, s?hi ha ?autoconvidat?. Jorge
Cabrera, el cap de missió de l?ambaixada
espanyola a Olso, ? Continue reading
L?ambaixada espanyola ?s?ha
autoconvidat? a una reunió de Josep
Costa amb el president del parlament
d?Islàndia ?
L'ex-ministre Josep Borrell va portar
als tribunals les delegacions perquè
considerava que feien propaganda
independentista i danyaven la imatge
exterior de l'estat espanyol
L'ex-ministre Josep Borrell va portar
als tribunals les delegacions perquè
considerava que feien propaganda
independentista i danyaven la imatge
exterior de l'estat espanyol
L'ex-ministre Josep Borrell va portar
als tribunals les delegacions perquè
considerava que feien propaganda
independentista i danyaven la imatge
exterior de l'estat espanyol
Nuevo golpe al presidente Donald Trump a
pocos días de que comience el juicio
para su posible destitución en el
Senado. La Oficina de Control del
Gobierno de Estados Unidos (GAO, en sus
siglas en...
El país centroeuropeo acudirá a las
urnas el próximo 29 de febrero para
elegir Gobierno. En un clima político
muy enturbiado, todas las encuestas
sitúan al ultraderechista Partido
Popular Nuestra Eslovaquia en segundo
lugar, circunstancia que amenaza con
bloquear la vida política del país.
La reforma del criticado sistema de
pensiones pretende implementar un
aumento gradual del 6 % en las
cotizaciones, que pasarían del 10 %
actual hasta el 16 %Supondrá un aumento
promedio del 20% en las pensiones de los
hombres y del 32% en el caso de las
mujeres
"Pido perdón por mentirles en televisión
durante 13 años", ha dicho una de las
tres presentadoras de la corporación
estatal iraní que han renunciado a sus
puestos
Las renuncias llegan después de un fin
de semana de protestas contra el régimen
por el derribo de un avión en el que
murieron las 176 personas a bordo
Algunas de las agencias de noticias más
ligadas al régimen están empezando a
abordar las acusaciones sobre un posible
encubrimiento estatal
"El 14 de gener és el dia de la
constitució d'una Guatemala diferent",
assegurava en banyador i dins d'una
piscina de luxe Alejandro Giammattei,
dies abans d'assumir aquest dimarts el
càrrec de president en substitució del
còmic Jimmy Morales. Giammattei, de 63
anys i metge de professió, trencarà el
protocol i, en lloc de jurar sobre la
Constitució, ho farà sobre la Bíblia,
amb la qual cosa mostrarà les profundes
conviccions religioses de qui s'oposa a
l'avortament i al matrimoni homosexual i
defensa la pena de mort.
Giammattei rep en herència un país
assolat per la corrupció, amb centenars
de casos que saturen els tribunals; la
violència, que deixa més de 3.000 morts
a l'any, i la pobresa i extrema pobresa
que afecta més de la meitat de la
població, amb uns alts índexs de
desnutrició infantil que arriben a la
meitat dels menors de cinc anys. Una
situació que porta cada any milers de
persones a emigrar als Estats Units a la
recerca d'una vida millor.
Qui ara assumeix el poder, Alejandro
Giammattei, va ser director del sistema
penitenciari i després va estar
empresonat durant deu mesos, l'any 2010,
acusat de l'execució extrajudicial de
set reclusos el 2006 quan ell era
responsable de les presons. Però el 2011
es va tancar la investigació sense
proves de la seva participació. Durant
la seva estada en una presó militar va
escriure el llibre Relat d'una
injustícia, i en els últims anys s'ha
mostrat implacable amb els membres de
les bandes, als quals titlla de
"terroristes".
La mà dura amb la delinqüència i
l'obertura a la inversió estrangera són
algunes de les poques promeses
electorals d'aquest cirurgià retirat,
pare de tres fills, que té passaport
italià per un dels seus avis. En els
últims vint anys havia intentat tres
vegades aconseguir la presidència, i la
quarta, el 2019, va ser la bona.
Ara, però, són tants els reptes que té
el nou mandatari que, abans que
assumeixi el poder, un grup de seguidors
de l'Església evangelista han pregat
durant dos dies davant del Palau
Nacional per demanar a déu que ajudi els
nous governants i els doni "l'energia i
la salut que necessitin".
Mentrestant, a pocs metres, una vetlla
recordava les 41 nenes que van morir, el
8 de març del 2017, en un incendi en un
centre de menors. Carmen Uriaz, mare
d'una de les adolescents, assegura a
l'ARA que està "molt dolguda", perquè el
president sortint, Jimmy Morales, "no
demana perdó i es renta les mans",
lamenta Uriaz, que va pernoctar les dues
últimes nits al costat de l'altar en el
qual s'aixequen 41 creus en record de
les víctimes per evitar que siguin
retirades, tal com va fer en el seu dia
el ministre de Cultura al·legant que
aquesta plaça "no és un cementiri".
Uriaz recalca que "esclar que és un
cementiri, amb tanta dona i nena que ha
mort en aquest país".
Pujada al pal on habitualment oneja una
gran bandera de Guatemala hi ha Karla
Valenzuela, una jove artista de 25 anys
que mou unes ales negres amb les quals
emula una papallona negra, animal
mitològic relacionat amb la mort.
Aquesta acció li serveix per recordar la
impunitat que envolta una gran majoria
de les 691 morts violentes de dones que
es van registrar només l'any 2019.
L'artista diu que està "molt
consternada" per la situació que deixa
Jimmy Morales, amb un govern "massa
corrupte i amb uns índexs de
desenvolupament humà per sota dels que
va rebre".
Manifestació contra Morales
L'era Morales s'acaba, i amb ella la
immunitat de qui va guanyar les
eleccions del 2015 sota el lema Ni
corrupte, ni lladre però que ha sigut
assenyalat per la fiscalia per
finançament electoral il·lícit.
Concretament, l'acusa de no declarar
l'origen de 6,7 milions de quetzals
(837.500 euros) i per amagar l'ingrés de
937.000 euros més durant la campanya
electoral que el va fer arribar a la
presidència.
No obstant això, el ministeri públic no
podrà investigar-lo, perquè només quatre
hores després que sigui desposseït de la
seva immunitat com a president Morales
assumirà un escó al Parlament
centreamericà i quedarà blindat així de
qualsevol acció penal en contra seu.
Diverses entitats socials del país ja
han convocat diverses manifestacions per
impedir que l'excòmic tingui l'acta a la
institució regional i han reclamat a la
fiscalia que dicti una ordre de detenció
contra qui titllen del "pitjor president
de la història".
Divorciar-se al país nipó pot comportar
perdre els fills per sempre. El terme
?custòdia compartida? no existeix i els
règims de visites són molt estrictes.
Alguns dels progenitors afectats lluiten
per canviar la justícia
Modernitzador del país durant 50 anys,
l'ha succeït el seu cosí Haitham bin
Tariq al-Said, que ha anunciat una
política continuista
https://www.ccma.cat/324/oman-canvia-de-
sulta-en-questio-dhores-despres-de-la-mo
rt-de-qaboos-bin-said/noticia/2979103/
Oman ja té nou sultà. Hores després de
la mort de Qaboos bin Said, que va
governar aquesta nació de la península
d'Aràbia durant gairebé cinquanta anys,
el seu cosí Haitham bin Tariq al-Said ja
ha jurat el càrrec aquest dissabte al
matí.
Bin Tariq ha pres possessió mentre
nombrosos ciutadans acomiadaven les
restes d'un líder molt estimat.
S'han declarat tres dies de dol i de
suspensió d'activitats públiques i
privades.
Bin Said ha mort aquesta matinada als 79
anys. La breu nota de l'agència oficial
ONA no especifica els motius de la mort,
però diverses fonts apunten a un càncer
de colon.
A causa del seu estat de salut
-oficialment "estable"- havia viatjat
més d'una vegada a Europa. L'última
vegada va ser al desembre, quan va ser a
Bèlgica per sotmetre's a una revisió
mèdica.
Qaboos bin Said en la cerimònia
d'obertura de la cimera del Consell de
Cooperació del Golf, al desembre 2007
(Reuters/Fadi Al-Assaad)
Casat breument amb una cosina, no tenia
fills i no havia nomenat successor
públicament, però havia deixat un sobre
en què proposava el seu cosí per al
càrrec si la família no es posava
d'acord sobre qui era la persona més
idònia.
Durant la cerimònia d'ascens al tron,
Haitham bin Tariq al-Said ja ha volgut
deixar clara la seva intenció de fer una
política continuista.
"Seguim la línia del sultà difunt,
assegurem els principis que ell va
elegir per a la política exterior, que
es basen en la convivència pacífica
entre les nacions, el bon veïnatge i la
no ingerència en els afers interns dels
altres, en el respecte a la sobirania de
les nacions i de la cooperació
internacional."
Bin Tariq, de 60 anys, havia estat
ministre d'Exteriors. Com el seu cosí i
antecessor en el tron, també havia
estudiat al Regne Unit. En aquest cas, a
Oxford.
Un modernitzador estimat
Qaboos bin Said era una figura estimada
que va modernitzar el país i va
mantenir-ne la neutralitat i les bones
relacions malgrat ser en la zona
conflictiva del Golf.
Bandera a mig pal a l'òpera d'Oman,
creada pel sultà Qaboos bin Said, mort
aquesta matinada (Reuters/Christopher
Pike)
Va prendre possessió del càrrec el
juliol de 1970, després de fer fora del
tron el seu pare, Said bin Taimur, amb
un cop d'estat sense vessament de sang
que va dur a terme amb ajuda
britànica.
Qaboos bin Said, modernitzador d'Oman,
ha mort als 79 anys d'edat després de
governar mig segle (Reuters)
De caràcter autoritari, Bin Taimur va
mantenir el seu fill aïllat de la
realitat d'Oman i va enviar-lo a
estudiar al Regne Unit.
De tornada a casa, es va proposar
transformar el país amb la mirada posada
en la realitat occidental que havia
conegut. En el seu primer discurs a la
nació va anunciar:
"El meu primer acte serà l'abolició
immediata de totes les restriccions
innecessàries de la vostra vida
quotidiana."
A partir d'aquí va promoure l'educació i
la construcció d'infraestructures de
comunicació i transport, i va implantar
un sistema de salut gratuït.
També va diversificar l'economia d'un
país que, malgrat ser a la península
d'Aràbia, no té grans reserves de
petroli.
És el creador de la primera universitat
d'Oman, el 1982. I també, com a amant de
la cultura i melòman, del primer teatre
de l'òpera del país.
Qaboos bin Said, amb Hillary Clinton, el
gener del 2011 (Reuters)
En l'àmbit exterior, bin Said ha
practicat una política conciliadora amb
els veïns, tant els sunnites liderats
per l'Aràbia Saudita com els xiïtes
liderats per l'Iran. També amb enemics
tradicionals del món àrab, com Israel,
amb qui mantenia relacions de baix
nivell.
En aquest sentit, va mediar en
conflictes com la guerra entre l'Iraq i
l'Iran, i va mirat de posar fi a la
guerra del Iemen.
Qaboos bin Said amb Mahmud Ahmadinejad,
a Teheran, l'agost del 2009
(Reuters/Raheb Homavandi)
També va acollir contactes secrets entre
l'Iran i els Estats Units previs a
l'acord nuclear assolit el 2015.
Internament, Bin Said va haver de fer
front a un conflicte, la guerra del
Dhofar, la seva regió natal, al sud del
país, on rebels marxistes van intentar
aconseguir l'autonomia amb l'ajuda
militar de l'últim xa de l'Iran, Reza
Pahlavi.
Mural amb la imatge del sultà Qaboos bin
Said, modernitzador d'Oman, mort als 79
anys (Reuters/Christopher Pike)
Era alhora cap de l'estat i cap del
govern, i també el responsable dels
ministeris d'Afers Estrangers, Defensa i
Finances.
El seu fèretre ha estat conduït fins a
la Gran Mesquita que té el seu nom,
embolicat amb la bandera d'Oman que ell
va establir com a oficial al principi
del seu regnat.
Aleshores també va canviar la moneda. I
va voler ser proclamat sultà d'Oman i no
-com el seu pare- sultà d'Oman i Masqat,
una denominació que li recordava
l'antiga divisió territorial del seu
país arran de la disputa amb la
comunitat ibadí, una branca de l'islam.
Queden vint dies justos per a la sortida
del Regne Unit de la Unió Europea i
Escòcia s'està mobilitzant per convocar
un segon referèndum d'independència
Set anys ha hagut d’esperar Croàcia per
poder encapçalar la Unió Europea.
L’atzar ha volgut que el país més nou
accedeixi a la presidència semestral en
un dels moments més convulsos per a
Brussel·les. Però el país de l’antiga
Iugoslàvia s’ha fixat un objectiu clar:
donar impuls a l’ampliació de la UE per
l’est. Per això centrarà els esforços en
la cimera informal UE-Balcans
Occidentals que tindrà lloc a Zagreb al
maig.
La trobada “serà un base per les
relacions futures amb els països de la
regió”, segons assegurava el primer
ministre croat Andrej Plenkovic durant
els actes de la inauguració oficial de
la presidència a Zagreb. Per Plenkovic,
els països balcànics “són una part
d’Europa” sobre la qual Croàcia “té
coneixements específics” i en volen
“treure benefici”. El president del
Consell Europeu, Charles Michel, va
mostrar-se d’acord amb les aspiracions
croates, ja que creu “important” saber
com donar “un senyal clar a certs països
sobre les relacions que volem mantenir
en un futur amb ells”.
Albània i Macedònia del Nord
Els primers en beneficiar-se seran uns
dels darrers grans perjudicats per la
Unió Europea, Albània i Macedònia del
Nord. L’obertura del seu procés
d’adhesió es va veure rebutjada durant
la cimera d’octubre a Brussel·les.
L’oposició del president de França,
Emmanuel Macron, que va demanar una
revisió del procediment d’entrada, va
tancar una porta que es pot tornar a
obrir ben aviat. “Croàcia vol fer valer
la seva experiència en qüestions
d’ampliació i ajudar els seus veïns”, va
afirmar Plenkovic mentre assegurava que
a la cimera de Zagreb intentarien “fer
progressar la metodologia de
l’ampliació”. Croàcia intentarà
reconduir una decisió que l’expresident
de la Comissió Europea, Jean-Claude
Juncker, va qualificar com a “gran error
històric”.
Per a aquests sis mesos, Croàcia ha
triat un lema ambiciós: “Una Europa
forta en un món ple de reptes”. Perquè
si alguna cosa necessitarà el país
adriàtic és força. Durant el seu mandat
haurà d’assumir una situació inèdita
dins de la Unió Europea: la sortida d’un
dels seus membres del club comunitari el
31 de gener. Però, sobretot, les
converses per decidir el futur acord de
col·laboració entre la Unió i el Regne
Unit. “Ens queden onze mesos i esperem
aconseguir-ho amb satisfacció per les
dues bandes”, assegurava un Plenkovic
ple d’optimisme. Una esperança que no
comparteix la presidenta de la Comissió
Europea, Ursula von der Leyen, que
dimecres, en una trobada que va tenir
lloc a Londres amb el premier britànic
Boris Johnson, va considerar que un
acord per desembre de 2020 era
literalment “impossible”.
Brexit i pressupost
Amb el Brexit consumat, els croats
s’hauran d’enfrontar als últims mesos de
la negociació del pressupost a llarg
termini de la Unió, conegut com a Marc
Financer Plurianual (MFP). La negociació
l’encapçalarà Michel, però tindrà
l’estreta col·laboració de Croàcia. “No
és una discussió tècnica, és una
discussió política”, explicava Michel.
Pel belga, s’haurà de trobar la solució
per encarar temes que ara per ara estan
dins de les prioritats europees, com “el
canvi climàtic, l’agenda digital, la
migració o la innovació”.
Aquesta serà també la primera
presidència semestral per a l’equip de
la nova presidenta de la Comissió
Europea, Ursula von der Leyen, i el nou
president del Consell Europeu, Charles
Michel, que van accedir al càrrec fa tan
sols un mes.
La presidència també arriba en un moment
de canvis per al país de l’antiga
Iugoslàvia. Diumenge va tenir lloc la
segona volta de les eleccions
presidencials, que va guanyar el
candidat opositor, Zoran Milanovic. El
socialdemòcrata va vèncer l’actual
presidenta, Kolinda Grabar-Kitarovic,
amb un 53% dels vots. Tot i que el
càrrec té un caire representatiu, pot
acabar sent clau de cara al resultat de
les eleccions parlamentàries que tindran
lloc a finals del 2020. Qui sap si la
presidència europea serà una prova de
foc per al govern croat.
Els crítics titllen de simbòlica la
substitució d?aquesta moneda per l?eco,
que entrarà en circulació aquest any
https://www.ara.cat/economia/Franc-CFA-s
ubstitucio-eco-moneda_0_2375162501.html<
br />
“He llegit sobre el tema del CFA al
diari, però no crec que em canviï la
vida. Els nostres presidents només
treballen per a ells mateixos i per als
blancs”, diu la Soda, venedora de
productes artesans a Sombedioune, a
Dakar, la capital del Senegal. Una
opinió que comparteix el Samba, un altre
venedor: “Si mires les empreses
importants que hi ha pel país (Orange,
Total, Auchan), veuràs que els francesos
no han marxat mai d’aquí”. El dissabte
21 de desembre el president francès,
Emmanuel Macron, i el seu homòleg de la
Costa d’Ivori, Alassane Ouattara, van
anunciar un canvi en la relació
monetària entre França i l’Àfrica però
en aquest mercat de Dakar el titular no
ha acabat de convèncer.
El franc CFA, creat l’any 1945 en ple
colonialisme, és la moneda que utilitzen
14 països de l’Àfrica occidental i
l’Àfrica central, amb un banc central
per a cada zona, i que té paritat fixa
amb l’euro. Fins ara aquests bancs
havien de dipositar cada any el 50% de
les seves reserves de divises al tresor
francès, i tècnics francesos tenien dret
a veto en les decisions dels dos bancs
centrals africans. A Abidjan, la capital
de la Costa d’Ivori, els dos líders van
anunciar el final d’aquestes mesures. La
roda de premsa conjunta es va produir en
un moment clau: l’any 2020 quinze països
de l’Àfrica occidental volen posar en
marxa l’eco, una moneda que unirà els
mercats de països com Nigèria -gegant
econòmic de la zona- i Ghana, entre
d’altres, amb els vuit que encara fan
servir el franc CFA. Que l’eco pugui
mantenir la paritat fixa amb l’euro ha
despertat crítiques entre els que
consideren que tot plegat és una
maniobra cosmètica.
L’economista Ndongo Samba Sylla creu que
el canvi permet un domini de París més
subtil que l’actual i dinamitar el
projecte d’integració amb Nigèria i
Ghana. Els debats entre acadèmics
senegalesos sobre el CFA i l’eco són
molt més encesos que els del mercat, i
fa pocs dies un simposi entre Sylla i el
veterà professor Moustapha Kassé va
acabar amb desqualificacions personals i
membres del públic aixecant-se per
insultar Kassé abans de marxar. Els més
joves eren partidaris de sortir del
franc CFA, i alguns acadèmics, com el
mateix Kassé, els deien que eren massa
poc experimentats per opinar d’un tema
tècnic.
El paper decisiu del CFA
La reforma no ha convençut Sylla:
“Mentre es mantingui la paritat fixa amb
l’euro, és igual en quin banc estiguin
les reserves, perquè serviran per
defensar la paritat. El Banc Central de
l’Àfrica Occidental (BCEAO) serà un
annex del Banc de França, que està
lligat a la política monetària del BCE”,
declara. El CFA té un paper decisiu en
les societats dels països africans que
el fan servir. Els seus lligams amb
l’euro fan que les exportacions
agrícoles africanes siguin més cares i
que surti més a compte importar de
l’exterior. Amb unes despeses més altes
que els ingressos, aquests països tenen
dèficits comercials i s’endeuten a
perpetuïtat per seguir pagant les
importacions. Qui presta els diners per
finançar aquests dèficits es converteix
en propietari del territori: el resultat
és que els venedors de llet senegalesos
es queden sense mercat mentre les
estanteries dels supermercats de Dakar
estan plenes de llet importada de França
o Alemanya.
Balances comercials negatives
Tal com recorda Sylla, excepte la Costa
d’Ivori, els altres set països que fan
servir el CFA tenen balances comercials
negatives, i alguns com Burkina Faso,
Mali, el Níger i el Benín no han tingut
mai un sol any en què hagin guanyat més
que el que han gastat. Preguntat sobre
la qüestió dels manters a Barcelona -la
majoria d’origen senegalès-,
l’economista contesta que el CFA, com a
mecanisme d’empobriment generalitzat,
promou indirectament la migració dels
joves de països com el Senegal.
Malgrat que la reforma li sembli
“simbòlica”, Sylla considera que aquest
gest és una victòria del moviment
panafricanista: “Fa dos anys Macron deia
que França no tenia res a veure amb el
CFA. S’ha guanyat una batalla. Ara les
següents tenen a veure amb la reforma
del sector bancari i la mobilització
dels recursos domèstics per finançar la
industrialització, la creació de llocs
de treball i la transformació
ecològica”, conclou.
El detingut, en nom de la tradició, va
enviar la seva jove cunyada a viure en
un cobert precari mentre tenia la regla.
La noia va acabar morint.
És la primera vegada que condemnen algú
per aquesta causa, com explica "The New
York Times", i pot ser un pas important
per acabar amb aquesta superstició que
discrimina i, en el pitjor dels casos,
mata dones.
Aquesta pràctica hindú, coneguda com a
"chhaupadi", prohibeix a les dones
entrar a casa durant el període
menstrual per no contaminar la llar. En
nepalès, "chhaupadi" significa "algú que
té una impuresa". Quan les dones tenen
la menstruació se les considera
contaminants, fins i tot tòxiques. A la
societat nepalesa arrela, des de ben
petits, el convenciment que qualsevol
contacte amb una dona que té la regla
portarà mala sort.
La víctima d'aquest cas és Parbati
Budha, de 21 anys. Feia un any i mig que
s'havia casat i havia anat a viure amb
la família del seu marit, en un poble de
muntanya, al districte d'Achham, a dos
dies amb cotxe de la capital,
Katmandú.
A començaments de desembre, la família
la va trobar morta. Estava en un cobert
precari, on l'havien enviat perquè tenia
la regla. Per aguantar el fred, va
encendre un foc a dins del cobert. La
falta d'oxigen va fer la resta i va
morir per inhalació de monòxid de
carboni.
La policia va descobrir que havia estat
el cunyat qui l'havia pressionat per
marxar de casa i l'ha posat a la
presó.
Aquesta vegada, el cas ha obert un debat
important sobre aquesta superstició.
Molts nepalesos s'han sentit colpits per
la mort de Parbati Budha. "The Katmandu
Post" qualifica el "chhaupadi" de
"vergonya nacional". Els activistes pels
drets humans pressionen les autoritats
perquè facin complir la llei, aprovada
l'any passat, que castiga els membres de
la família que fan marxar les dones quan
tenen la menstruació.
Però també hi ha hagut reaccions de
signe contrari. Molts habitants de la
zona s'han mostrat preocupats perquè
algú hagi anat a la presó per seguir
aquesta tradició. "La policia està
afegint més dolor al dolor", diu Krishna
Budha, cap del poblat on va morir la
noia. "Hi va anar voluntàriament, forma
part de la nostra cultura".
L'aiatol·là Ali Khamenei crida a la
jihad i diu després de l'assassinat
de Qasem Soleimani que als combatents de
la guerra santa els espera la victòria
definitiva
La situació a l'Orient Mitjà és un
polvorí després d'un atac selectiu dels
Estats Units aquesta matinada, propi
d'una pel·lícula d'espies.
L'exèrcit nord-americà ha mort el
general Qasem Soleimani, alt comandant
dels Guardians de la Revolució de
l'Iran, amb un atac aeri amb míssils.
Soleimani era considerat per molts el
ministre d'exteriors iranià a
l'ombra.
L'atac s'ha fet en una carretera que
porta a l'aeroport de Bagdad, a l'Iraq,
i arriba després de l'intent d'assalt a
l'ambaixada nord-americana a la capital
iraquiana.
Poques hores després d'aquest atac,
l'ambaixada dels Estats Units a Bagdad
ha demanat a tots els ciutadans
nord-americans que abandonin
"immediatament" l'Iraq.
El Pentàgon ha especificat que ha estat
el president dels Estats Units, Donald
Trump, qui ha dirigit l'atac. Ho
justifiquen en el fet que Soleimani
"estava desenvolupant activament plans
per atacar els diplomàtics
nord-americans a l'Iraq i a tota la
regió". En un comunicat, el Pentagon
assegura que els Estats Units
"continuaran prenent les mesures
necessàries per protegir la nostra gent
i els nostres interessos a qualsevol
part del món".
Al seu compte de Twitter, Trump ha
penjat aquest missatge coincidint amb
l'atac:
El general Qasem Soleimani anava
acompanyat del líder d'una milícia xiïta
proiraniana de l'Iraq, Abu Mahdi
al-Muhandis, que també ha mort. El cotxe
en què anaven ha quedat totalment
calcinat.
Abu Mahdi al-Muhandis, líder d'una
milícia xiïta de l'Iraq, i Qasem
Soleimani, comandant de les forces
iranianes (Reuters)
El Pentàgon ha assenyalat en un
comunicat que el general Soleimani
estava dissenyant plans per atacar
diplomàtics nord-americans a l'Iraq i a
tota la regió.
L'Iran no ha trigat a reaccionar a
aquest atac contra un dels seus màxims
líders. L'aiatol·là Ali Khamenei, en un
missatge retransmès a la televisió
iraniana, ha decretat tres dies de dol
nacional i ha assegurat que l'assassinat
de Qasem Soleimani farà doblar la
motivació per resistir contra els Estats
Units i Israel.
"Tots els nostres enemics haurien de
saber que la jihad de la resistència
continuarà amb una doble motivació i que
als combatents a la guerra santa els
espera la victòria definitiva."
L'atac nord-americà contra el general
Qasem Soleimani arriba enmig d'una
escalada de tensió entre els Estats
Units i l'Iran després de l'intent
d'assalt de l'ambaixada nord-americana a
Bagdad a principis de setmana. Una
protesta que, alhora, es feia en
resposta a l'atac dels Estats Units a
una milícia xiïta proiraniana que va
costar 25 morts.
Des d’ahir Holanda ja no es diu així.
Ara el nom oficial d’aquest país situat
al nord de Bèlgica i a l’oest d’Alemanya
serà únicament Països Baixos. O sigui,
Holanda i Països Baixos ja no seran
sinònims com ho eren fins ara, ni es
podran utilitzar indistintament. Així ho
ha decidit el govern holandès -perdó,
ara neerlandès!-, que ha explicat que el
seu objectiu amb aquesta mesura és fer
un lífting al país perquè “la imatge a
l’estranger sigui tan intel·ligent i
atractiva com sigui possible”.
Fins ara la Junta de Turisme i
Convencions dels Països Baixos feia
servir el símbol d’una tulipa i la
paraula Holland (Holanda, en anglès) per
promocionar el país, malgrat que Holanda
no és el nom del país sencer sinó de
només dues de les seves dotze
províncies: Holanda del Nord, que inclou
Amsterdam i Haarlem, i Holanda del Sud,
on hi ha la Haia, Rotterdam i Leiden,
entre altres poblacions. Ara el govern
ha arribat a la conclusió que queda
“estrany” promocionar el país a
l’estranger amb el nom de només una part
del seu territori. L’estratègia també
pretén posar fi al turisme massiu i
barat que acudeix bàsicament a
Amsterdam, o sigui, a la part del país
que es diu Holanda.
Per fer el canvi de nom, l’executiu ha
invertit 200.000 euros per modificar el
logotip internacional que fins ara
identificava els Països Baixos. El nou
logotip inclou les sigles NL, que fan
referència al nom de Països Baixos en
anglès (Netherlands), i una tulipa
estilitzada de color taronja. Des d’ahir
tots els ministeris, ambaixades,
universitats, col·legis, municipis i
organitzacions que col·laboren
oficialment amb algun projecte del
govern l’hauran de fer servir. “Era hora
de modernitzar-se i un logotip clarament
internacional és positiu per a les
exportacions i per atreure inversors i
talent”, ha destacat el govern.
A falta de un día para el estreno de la
ficción en la plataforma, la institución
que sin embargo aprobó parte de su
rodaje en el país, no quiere que se
incluya en su catálogo
Mesías, el thriller de Netflix que
explora y cuestiona el poder de la
influencia y las creencias en una era
liderada por los medios y las redes
sociales, se ha topado con un detractor
a dos días de su estreno. La Royal Film
Comission de Jordania, país en el que se
rodó parte de su metraje en 2018, ha
pedido a la plataforma que no estrene la
ficción en su país.
La institución, recoge Deadline, ha
realizado la solicitud tras "informarse
sobre el contenido" de la comedia.
Sostiene su actual posición alegando que
"el contenido de la serie podría
percibirse o interpretarse en gran
medida como una infracción de la
santidad de la religión, algo que
posiblemente desobedezca nuestras
leyes".
Netflix, por su parte, se ha defendido
de las críticas, afirmando que se trata
de "una ficción. No se basa en ningún
personaje, figura o religión".
Así será 'Mesías'
Cuando la agente de la CIA Eva Geller
(Michelle Monaghan) comienza a recabar
información sobre un extraño hombre
(Mehdi Dehbi) que atrae la atención
internacional a través de actos de
alteración del orden público de la mano
de sus seguidores, inicia una
investigación sobre sus orígenes. A
medida que continúa cultivando adeptos
que alegan que está realizando milagros,
crece el interés de los medios de
comunicación internacionales por este
carismático personaje.
Geller tendrá que darse prisa para
desentrañar el misterio de si realmente
se trata de una entidad divina, o
únicamente de un estafador capaz de
desmantelar el orden geopolítico del
mundo. La historia se desarrolla
entrelazando múltiples perspectivas,
incluyendo la de un oficial de
inteligencia israelí (Tomer Sisley), un
predicador de Texas (John Ortiz) y su
hija (Stefania LaVie Owen), un refugiado
palestino (Sayyid El Alami) y la
periodista que cubre la historia (Jane
Adams) .
Matar dos pardals d'un tret. Això és el
que pretén el Marroc amb l'ampliació de
les seves fronteres marítimes, que el
Parlament de Rabat ha aprovat aquesta
setmana. El primer és aconseguir la
sobirania de les aigües del Sàhara
Occidental, com ja ha fet amb les seves
terres, ignorant el dret internacional.
I el segon, garantir-se el dret
d'extreure uns preuats recursos que
s'amaguen sota el fons marí,
concretament a l'antic volcà Tropic,
situat a 1.000 metres de profunditat en
aigües que es disputen el Marroc i
Espanya. El volcà és ric en minerals
estratègics com el cobalt i el tel·luri,
que són determinants per a la indústria
tecnològica. És una illa del tresor que
tots dos països volen.
Segons els científics, el Tropic podria
amagar el principal jaciment de tel·luri
del planeta, unes 2.600 tones que es
paguen a un preu d'entre 200 i 500 euros
el quilo. També presenta altes
concentracions de cobalt, vanadi, níquel
o itri, tots metalls catalogats com a
estratègics per l'ús que se'n fa en
telèfons mòbils, ordinadors o cotxes
elèctrics. Precisament el 2014 Espanya
va presentar una modificació de les
seves fronteres marítimes –que està
pendent de l'aprovació de l'ONU– per
incloure l'àrea on està situat el volcà
submarí dins la zona econòmica exclusiva
de les Canàries. Ara aquesta mateixa
zona la reclama el Marroc, que acaba de
redibuixar les seves fronteres al mar.
Els dos projectes de llei que dilluns va
aprovar el Parlament marroquí modifiquen
la legislació dels anys setanta i
vuitanta que ja definia les fronteres
marítimes del país. Rabat vol convertir
les aigües del Sàhara Occidental en una
zona econòmica exclusiva, que li donaria
el dret absolut d'explotar els seus
enormes recursos naturals: la pesca, el
gas, el petroli i aquests minerals
estratègics. De fet, la modificació
jurídica compleix el desig del rei
Mohamed VI, que en el seu discurs del
mes passat durant el 44è aniversari de
la Marxa Verda –com es coneix la invasió
marroquina del Sàhara Occidental– va
ratificar la marroquinitat del Sàhara
Occidental, una excolònia espanyola on
encara està pendent la celebració d'un
referèndum d'autodeterminació previst
per l'ONU.
Els portaveus saharauis a l'exili han
posat el crit al cel. "El govern de la
República Àrab Saharaui Democràtica
recorda a la comunitat internacional que
l'estatut del Sàhara Occidental, i per
tant del seu oceà, s'ha considerat un
tema de dret internacional des del 1975.
Tal com va concloure l'any passat el
Tribunal Internacional de Justícia, el
Marroc no té cap dret a reclamar-ne el
territori, que ocupa il·legament".
Erupció d'un volcà submarí proper a
l'illa de Hierro, a les Canàries, el
2017. EFE
Erupció d'un volcà submarí proper a
l'illa de Hierro, a les Canàries, el
2017. EFE
"Amb la modificació de les fronteres
marítimes, el Marroc confirma la seva
estratègia sobiranista sobre el
territori del Sàhara Occidental i les
seves aigües", explica a l'ARA Víctor
Gutiérrez, director del departament de
Dret Públic de la Universitat de Jaén.
"Vol tenir una base jurídica nacional
sòlida de cara a una futura negociació
amb els estats veïns, Espanya i
Mauritània, per a la delimitació dels
espais marins situats a la costa
atlàntica, incloent-hi el territori
saharaui, que assimila al seu territori
nacional", afegeix.
Apropiant-se de les aigües territorials
del Sàhara Occidental, sobre les quals
el Marroc no té sobirania segons el dret
internacional, Rabat aplica la mateixa
lògica que en terra ferma: assimilar
l'espai al seu territori nacional. De
fet, l'any passat una sentència del
Tribunal Europeu de Justícia va declarar
il·legals els acords pesquers signats
entre la UE i el Marroc amb l'argument
que Rabat no té sobirania sobre les
aigües del Sàhara Occidental.
Conflicte amb Espanya
La modificació del límit marítim reobre
també una vella disputa entre el Marroc
i Espanya, que, a més de la qüestió de
Ceuta i Melilla, també es baralla amb el
país veí pels límits de la sobirania de
les aigües al voltant de les Canàries.
Madrid i Rabat no han arribat mai a un
acord de delimitació fronterera, tot i
que el 2009 van estar-hi molt a prop:
fins ara ha prevalgut la solució
salomònica que cadascú es queda fins a
la meitat de les aigües que separen els
dos països.
Com recorda Jaime Rodrigo, professor de
dret de la Facultat de Nàutica de
Barcelona, "els estats són sobirans
sobre les 12 primeres milles nàutiques
(22 kilòmetres) des de la seva costa.
Després, des de les 12 milles fins a les
200 (370 quilòmetres), poden establir
una zona econòmica exclusiva (ZEE), que
els dona dret a administrar, conservar i
explotar aquesta àrea". Encara hi ha una
tercera opció, "l'ampliació de la
plataforma continental, que estén el mar
sobirà fins a les 350 milles (648
quilòmetres) des de la costa, si es
demostra amb informes geogràfics que el
territori en qüestió és continuïtat de
la zona terrestre". És el que va demanar
Espanya el 2014 a l'ONU per a les
Canàries. Exactament el mateix que vol
fer ara el Marroc. I les dues zones se
solapen precisament on se situa el
Tropic, que alguns científics han
qualificat d'autèntica illa del tresor
sota el mar. El govern de les Canàries
ja ha dit que no pensa "cedir ni una
milla".
El ministre d'Exteriors marroquí, Nasser
Bourita, ha dit que el Marroc presentarà
la documentació a l'ONU un cop els
projectes de llei siguin ratificats pel
rei, i s'ha mostrat disposat a negociar
amb Espanya, assegurant que no busca
"fets consumats". A ningú se li escapa,
però, que sempre que hi ha un conflicte
entre Madrid i Rabat, el veí del sud fa
valer el seu paper de gendarme
antiimmigració de la frontera espanyola.
No seria el primer cop que li funciona
amenaçar Espanya amb una onada de
pasteres si no s'avé a un acord.
Recursos accessibles
"El problema de fons és que ara s'han
fet accessibles recursos del fons del
mar als quals no s'havia pogut arribar
mai. Molts països s'han adonat que,
segons el dret internacional, poden
tenir sobirania sobre aquests recursos,
i per això ho estan reclamant. Si això
passa al Brasil, no hi ha conflicte amb
altres països, perquè no hi ha cap altre
país en aquestes 350 milles, però quan
passa a la Mediterrània o entre el
Marroc i les Canàries, els territoris se
solapen i es produeix la disputa",
resumeix el professor Víctor Gutiérrez,
de la Universitat de Jaén. Gutiérrez
recorda que la modificació de les seves
fronteres marítimes que va fer l'any
passat Algèria va afectar algunes bosses
de gas i petroli que podrien haver
quedat dins el domini marítim de les
Balears.
Els moscovites no estan gens acostumats
a un hivern tan suau, això no és "el seu
hivern". En aquestes dates la neu
normalment ja cobreix els carrers, però
per a aquests dies i per Nadal s'espera
una temperatura màxima de 5 o 6 graus
positius, tot i que s'hauran d'anar
confirmar els pronòstics.
Amb dades d'aquests dies, l'última
vegada que Moscou va registrar una
temperatura tan suau per l'època va ser
de 5.3 ºC el 18 de desembre del 1886,
segons el Centre d'Investigació
Hidrometeorològica de Rússia.
En la gràfica prevista per al propers
dies de la temperatura a 850 hPa, uns
1.500 metres, es veu com entre el 19 i
el 25 de desembre estarem molt per sobre
del que tocaria. En el cas del dia de
Nadal es preveu a 1.500 metres una
temperatura de 3ºC, quan el normal seria
-7ºC, 10 graus per sobre del que
tocaria.
Aquest canvi de temperatura també s'ha
notat al jardí de la Universitat Estatal
de Moscou. Les flors han avançat la seva
floració i això, segons el jardiner
principal, podria fer que després
tinguin menys color.
El caso de 'Las 17 y más' son ejemplos
de mujeres condenadas apenas de hasta 50
años de cárcel por abortos espontáneos,
finalizar embarazos de riesgo o fruto de
una violación.
L'excolònia portuguesa commemora els 20
anys de sobirania de Pequín
https://www.ara.cat/internacional/Macau-
model-Xina-Hong-Kong_0_2364363717.html
La política d'"un país, dos sistemes"
funciona sense friccions a Macau. Al
contrari que a la veïna Hong Kong, on
les protestes per exigir reformes
democràtiques han encès els carrers,
aquesta excolònia portuguesa es posa com
a exemple d'èxit d'annexió a la Xina.
Macau celebra aquest divendres el 20è
aniversari de sobirania xinesa blindada
per la policia a causa de la visita a la
ciutat del president, Xi Jinping, que
presideix els actes oficials. El
desplegament de seguretat –que ha
comportat alguna detenció i traves per
als periodistes– es deu més aviat a la
por que activistes de la veïna Hong Kong
hi organitzin alguna protesta, que no
pas a l'existència d'un moviment
opositor a l'excolònia.
De fet, Macau és un oasi. Quan hi ha
arribat, Xi Jinping ha elogiat la manera
com s'hi ha implementat "completament i
precisament" el principi d'"un país, dos
sistemes". Aquestes últimes setmanes la
premsa xinesa també ha destacat el seu
patriotisme i la forta "identitat
nacional", al contrari de Hong Kong.
Las Vegas de l'Àsia
El 20 de desembre del 1999, quan s'hi
van retirar els portuguesos, Macau ja
era un gran casino i el joc, la seva
principal font d'ingressos. Dues dècades
després, la ciutat ha guanyat glamur.
Els casinos decadents i les sales de joc
decrèpites situades en soterranis –molt
allunyats de l'imaginari de luxe que
associem a llocs com Montecarlo– han
deixat pas a una ciutat d'oci amb espais
rutilants. La Xina ha convertit Macau en
Las Vegas de l'Àsia gràcies a importants
desenvolupaments immobiliaris i
hotelers.
El joc d'atzar està prohibit a la Xina i
els casinos de Macau tenen un gran
atractiu. L'èxit ha sigut tan gran que
ara Pequín intenta adoptar mesures
contra la ludopatia. La lluita contra la
corrupció ha frenat els viatges de
funcionaris a Macau, on sovint eren
convidats com a agraïment per la firma
d'un bon contracte. Ara ja no és una
destinació adequada si es vol escalar
dins el Partit Comunista. A més, com a
mesura de prevenció contra l'addicció al
joc, als caixers dels bancs xinesos de
Macau hi ha límit per treure efectiu,
cosa que ha generat un petit mercat
negre de canvi.
Diferències entre les dues excolònies
El PIB de Macau ha passat en dues
dècades dels 6.400 milions del 1999 als
55.000 milions de dòlars actuals. Però
no és només el desenvolupament econòmic,
el que provoca que la excolònia
portuguesa se senti còmoda dins la Xina.
Hong Kong i Macau, situades a una banda
i l'altra de la desembocadura del riu
Perla, partien d'una història diferent.
Mentre que Hong Kong s'havia convertit
en una important plaça financera abans
de la recessió, el 1997, Macau malvivia
del joc i era dependent de la Xina.
Els britànics, malgrat els 150 anys de
colonització, no van deixar a Hong Kong
un llegat de democràcia, però sí un
sistema legal independent, llibertat de
premsa i una administració eficient
sense corrupció. Aquests valors, més la
democràcia, són reivindicats ara per una
gran part de la població hongkonguesa,
que se sent amenaçada per les
ingerències xineses. En canvi, Macau té
una població reduïda, d'uns 700.000
habitants, gairebé la meitat dels quals
són treballadors poc qualificats
provinents del continent. L'excolònia
sempre ha acceptat sense problemes les
peticions xineses. El 2009 va aprovar
sense oposició una Llei de Seguretat
Nacional que dona el poder a Pequín, i
estableix l'extradició de sospitosos
d'haver comès algun delicte a les
autoritats del continent.
Pequín intenta cuidar Macau. El joc
continua sent la principal font
d'ingressos, el 80% del PIB. Però ara
s'està intentant diversificar l'economia
perquè el joc genera problemes com el
blanqueig de capitals, la prostitució i
les màfies. La Xina també ha
desenvolupat la ciutat veïna de Zhuhai.
El famós pont més llarg del món
construït sobre el mar, que uneix Hong
Kong, Zhuhai i Macau, és l'exemple
visible de l'aposta xinesa per
desenvolupar una zona batejada com a
Àrea de la Gran Badia. Pequín pretén
convertir-la en una mena de Silicon
Valley.
A Zhuhai, Pequín hi vol reforçar el
turisme familiar amb l'aquari més gran
del món i un equipament tipus Disney,
amb espectacles de circ, atraccions i
llargues platges amb palmeres. A l'illa
de Hengqin, a menys de dos-cents metres
de Macau, s'ha creat una zona econòmica
especial per millorar les sinergies
entre Zhuhai i l’excolònia portuguesa.
Yang Chuan, director administratiu de la
Zona de Lliure Comerç de Hengqin,
destaca els avantatges fiscals a l'àrea
amb l'objectiu d'"atreure empreses
estrangeres" i presumeix que Henggin “té
un dels deu millors sistemes de
subministrament d'energia del món”. A
més de la tecnologia, entre les seves
prioritats hi ha el sector farmacèutic i
s'ha creat un gran centre dedicat a la
medicina xinesa enfocat a mercats de
parla portuguesa.
Nueva York baraja cerrar el complejo
carcelario de la Isla de Rikers en 2026
y reemplazarlo con cuatro prisiones
urbanas más pequeñasEl proyecto de
albergar cárceles en rascacielos ha
generado críticas y debate sobre cómo
debe ser una prisión moderna"Es difícil
imaginar que pueda haber mucho
movimiento en un espacio tan pequeño, y
es posible que la privacidad también sea
limitada en una instalación tan
densamente poblada"
A Leopold II, rei dels belgues, només li
faltava un guió de Hollywood, i Ben
Affleck acaba d’anunciar que portarà al
cinema el llibre El fantasma del rey
Leopoldo, un retrat cru escrit per Adam
Hochschild sobre un dels dirigents més
sanguinaris de l’època moderna i alhora
el més ignorat. La virtut de la
pel·lícula és que permetrà donar a
conèixer les atrocitats del monarca,
mort el 17 de desembre del 1909 -dimarts
farà 110 anys- amb 74 anys i com un home
ric. Ric i amb un historial de sadisme
equiparable al de genocides com Hitler,
Stalin i Mao.
Leopold va obtenir, a títol personal, un
territori al centre de l’Àfrica tan gran
com la meitat d’Europa. L’Estat Lliure
del Congo, com va batejar la regió el
1885, va ser durant dues dècades el seu
“feu”, la seva propietat. “El Congo era
una colònia sense metròpoli”, diu Omer
Freixa, historiador africanista de les
universitats argentines de Buenos Aires
i Tres de Febrero. La metròpoli era el
monarca, no Brussel·les. Era el cap que
va espoliar els recursos naturals
congolesos a base d’esclavitzar, mutilar
i assassinar la població local. La falta
de censos i la nul·la consideració com a
persones dels africans fa difícil posar
xifres a les matances, però les
investigacions calculen que Leopold és
responsable de la mort d’entre 10 i 15
milions de persones innocents, la meitat
de la població congolesa de l’època.
Equilibris en el repartiment
Per entendre com el rei d’un país tan
petit com Bèlgica va acabar sent l’amo
del Congo cal fixar-se en el context de
l’època. Resumint-ho molt, a la
Conferència de Berlín del 1885 les
potències europees es van repartir
l’Àfrica i d’aquest joc de fronteres
Leopold en va saber treure profit,
perquè ni Londres ni París volien que la
resta de països tinguessin més
territori. Quedava sense adjudicar
l’ampla franja central, banyada pel riu
Congo, que tot just començaven a
explorar europeus com Henry Morton
Stanley, el de la mítica frase “El
doctor Livingstone, suposo”. I entre
tots es va acordar que se la quedés
Leopold, que havia sigut prou hàbil per
forjar-se la fama de “filantrop” i de
“civilitzador dels africans”, explica
Freixa.
100
MILIONS DE FRANCS
El govern belga va pagar l'equivalent a
5.000 milions d'euros actuals al rei
Leopold pel Congo
Uns valors falsos i un engany en tota
regla que amagaven el seu veritable
objectiu d’“enriquir-se” a qualsevol
preu, explica Álvaro Barril, del Grup
d’Estudis de Societats Africanes (GESA).
A finals del XIX la ruta atlàntica dels
esclaus, la que anava cap a Amèrica, ja
estava gairebé tancada, però en canvi es
mantenia la de l’Àfrica oriental, a
l’Índic, controlada per àrabs, així que
tot encaixava amb el màrqueting del
Leopold antiesclavista, pagat en diaris
i forjat en societats i conferències
pseudobenèfiques patrocinades per ell
mateix. “Era un egòlatra i egocèntric”,
afirma Barril d’un rei que sempre va
expressar el desig de tenir “una
colònia”, ja fos a l’Argentina o al
Brasil, per superar el complex de país
petit de Bèlgica.
L’atzar va fer que fos el Congo, una
terra que el monarca mai va trepitjar.
Però tampoc li va caldre, perquè va
crear un sistema modern d’empreses
pantalla que controlava i li reportaven
una fortuna. El govern i el Parlament
belgues el van deixar fer, conscients de
les limitacions de la capacitat del país
per mantenir tot aquell imperi. Això sí,
el rei va ser un altre cop prou hàbil
perquè les arques públiques li paguessin
els altísisms costos de crear
infraestructures al Congo. Com a bon
colonialista, les vies de tren es
dissenyaven exclusivament per
transportar les matèries naturals des
d’on es produïen fins a la costa
atlàntica, on eren recollides per
vaixells que navegaven fins a Anvers.
El cautxú
La riquesa congolesa se centrava, en
aquell moment, en l’ivori i sobretot el
cautxú, la gran desgràcia per a la
població local. L’Europa d’entre segles
va trobar en aquesta goma que s’extreia
dels arbres un magnífic element per al
desenvolupament industrial. I Leopold va
posar en marxa la maquinària d’extracció
en un negoci rodó amb beneficis
multimilionaris a cost zero. Milions de
congolesos van ser forçats a treballar
per als desitjos empresarials del rei,
una mà d’obra esclavitzada sotmesa a
horaris sense límits i als pitjors
càstigs imaginables.
10-15
MILIONS DE MORTS
Les malalties, les tortures i la fam van
matar entre 10 i 15 milions de
congolesos durant els 20 anys en què el
país era una Colònia
Els capatassos fixaven quotes de
producció i a qui no les aconseguia li
esperaven mutilacions de peus i mans;
als homes que es negaven a treballar per
als blancs, se’ls extorsionava amb el
segrest de les dones i els fills. La
brutalitat no tenia límits i les morts
no naturals es van multiplicar amb la
fam, l’esgotament físic, les malalties
importades i l’extermini de pobles
sencers considerats rebels, explica
l’historiador Freixa. Els historiadors,
justament, no es posen d’acord si va ser
un genocidi perquè, com subratlla Álvaro
Rincón, l’objectiu de Leopold no era fer
desaparèixer una ètnia. Sigui com sigui,
és un dels delictes contra la humanitat
més grans de la història. La majoria de
les víctimes es van produir entre el
1890 i el 1910, quan Leopold ja feia dos
anys que, acorralat per les crítiques i
la pressió, va vendre el seu imperi al
govern belga.
Brussel·les heretava així el ric negoci
i mantenia actituds i formes
colonialistes extraccionistes, sense
respectar els drets humans ni civils de
la població. “Bèlgica és igual de
perniciosa que el rei”, detalla Freixa.
Leopoldo va morir milionari però, tot i
que al seu país encara conserva estàtues
i honors, ja aquell 1909 la societat va
començar a saber en què havien consistit
realment les gestes del monarca al
llunyà Congo, gràcies en bona part a la
feina de periodistes i activistes
abolicionistes que van anar publicant
els horrors congolesos. És just destacar
el paper dels periodistes Edmund Morel,
George Washington Williams i Mark Twain,
el pare de Tom Sawyer, que van publicar
que els vaixells que tornaven del Congo
anaven plens de minerals i cautxú, i els
que sortien dels ports europeus anaven
carregats d’armes per reprimir
congolesos i de xavalla amb què
s’intentava acontentar els poblats: un
intercanvi desequilibrat i estrany per a
una missió humanitària.
Un destacat a part mereixen el fotògraf
local Herzekiah Andrew Shanu i el pastor
afroamericà William Henry Sheppard, que
van documentar el patiment dels
congolesos i en van informar el
diplomàtic irlandès Roger Casement. La
seva va ser una feina indispensable que,
malgrat tot, no els ha fet passar a la
història com els veritables herois
d’haver desemmascarat un criminal
farsant. Alhora, el criminal Leopold
tampoc ocupa el lloc de genocida, potser
perquè les víctimes eren africanes i
d’un país que encara no coneix la pau.
Només vuit mesos després que fos
derrocat per un cop militar enmig d’una
gran onada de mobilitzacions populars,
el dictador sudanès, Omar al-Baixir, ha
sigut condemnat a dos anys de presó per
corrupció i blanqueig de diners. Baixir,
de 75 anys, haurà de complir la pena en
un centre correccional per a persones
d’edat avançada i podrà sortir de la
presó de Kobe on està reclòs, cosa que
ha indignat els seus opositors.
Els seus partidaris, en canvi, han
sortit avui als carrers de Khartoum per
denunciar la condemna. El cas i la pena
són menors, però es tracta de la primera
sentència contra el rais que va governar
el Sudan amb mà de ferro durant 30
anys.
Uns dies després del derrocament del
dictador, l’abril passat, es va
descobrir, a la residència on vivien
Baixir i la seva segona dona sota
vigilància, una habitació plena de
feixos de bitllets. Han circulat
diverses xifres, però, segons el
tribunal, hi van trobar 6,9 milions
d’euros, 351.770 dòlars i 5,7 milions de
lliures sudaneses (més de 110.000
euros). Segons la versió de l’acusat,
aquests diners eren una part de les
moltes donacions que li havia enviat per
fora dels canals oficials el príncep
hereu saudita, Mohamed bin Salman, per
ajudar el Sudan a sortir de la crisi
financera, la mateixa que va detonar al
desembre les protestes que van portar la
caiguda del dictador. Baixir ha
assegurat en el judici que la
petromonarquia li havia proporcionat
desenes de milions de dòlars a canvi del
seu suport a Riad, sobretot en la seva
intervenció a la guerra del Iemen.
Què fer amb el dictador?
Aquesta és una de les preguntes que ha
de resoldre la transició sudanesa i el
govern interí de militars i civils que
l’ha de liderar els pròxims dos anys.
Des de la gàbia de ferro on ha escoltat
la sentència, Baixir s'ha mostrat altiu:
a través dels seus advocats ha fet saber
que no demana “un alleujament de la pena
ni la clemència de ningú”. Els seguidors
de Baixir han sortit als carrers de
Khartoum per protestar contra la
sentència, i els seus advocats han
anunciat que la recorreran.
L’Associació de Professionals Sudanesos
–l’entitat crescuda a la clandestinitat
que agrupa metges, advocats, enginyers i
altres professionals i que va dirigir el
moviment de protesta al carrer– ha
celebrat la condemna, però ha advertit
que Baixir s’haurà d’enfrontar a altres
judicis. Preparen denúncies per
l’assassinat de manifestants durant les
últimes protestes, i també pel cop
d’estat que el va portar al poder el
1989, per la tortura i assassinat de
presoners al país i per crims contra la
humanitat a la guerra de Darfur del
2003. Baixir està perseguit pel Tribunal
Penal Internacional (TPI) pel seu paper
en aquest conflicte, que segons l’ONU va
matar almenys 300.000 persones.
Coincidint amb la sentència, les
autoritats han anunciat una nova fase en
la “desbaixirització” del Sudan. Com en
un sistema feixista, el poder
islamo-militar sudanès havia impregnat
totes les esferes de la vida del país i
ahir les autoritats de transició van
anunciar la dissolució de totes les
organitzacions de la societat civil
construïdes per la dictadura. Fa mesos
que el govern de transició va començar
un procés de depuració de la justícia,
clau per restablir la legitimitat del
sistema judicial i per trencar amb la
dictadura.
El cas de l’habitació plena de feixos de
bitllets és, doncs, un assaig davant de
processos més importants que posaran el
govern pactat entre els militars i
l’oposició contra les cordes. Sense anar
més lluny, el general Mohammed Hemetti,
el veritable home fort del govern de
transició, que pretén presentar-se a les
eleccions que s’han de celebrar d’aquí
tres anys, està vinculat a les milícies
janjawid, acusades de crims de guerra a
Darfur i també d’haver dirigit la
massacre contra els opositors que havien
acampat davant l’exèrcit el 6 d’abril
per exigir la caiguda del dictador.
El moviment de protesta al Sudan va
esclatar fa un any, inicialment pel
desabastiment i encariment de productes
bàsics, però ràpidament va evolucionar i
va exigir la fi del règim. Les forces de
seguretat van respondre amb una brutal
repressió que va provocar desenes de
morts entre els manifestants, però la
mobilització es va recuperar fins a
forçar la caiguda de Baixir, que va ser
substituït per una junta militar que
finalment es va avenir a compartir el
poder amb organismes civils en un
període de transició de dos anys, fins
que es puguin celebrar eleccions
democràtiques amb garanties.
La primera ministra d'Escòcia, Nicola
Sturgeon, reclamarà la transferència per
poder convocar un segon referèndum i
avisa Johnson que no té "dret" a
impedir-lo
La finlandesa Sanna Marin, de només 34
anys, s'ha convertit aquest dimarts en
la primera ministra més jove del món. La
nova dirigent del Partit Socialdemòcrata
finlandès (SPD) agafa les regnes de la
coalició de cinc partits que governa el
país nòrdic, després que l'ex primer
ministre Antti Rinne dimitís després
d'estar només sis mesos al càrrec.
Marin, que va ser elegida pel seu partit
diumenge a la nit, ocupava fins ara la
cartera de Transports i Comunicacions.
El seu perfil, ecologista i
progressista, suposa un pas més a
l'esquerra del govern, especialment pel
que fa a polítiques socials: feminista i
defensora declarada dels drets LGTBI, és
filla d'una parella de lesbianes abans
que la justícia del seu país reconegués
el matrimoni homosexual.
La seva arribada al govern és la
culminació d'una carrera fulgurant: amb
27 anys era regidora i líder del seu
partit a la localitat de Tampere, i amb
29 va obtenir un escó al Parlament. Va
encapçalar amb èxit la campanya dels
socialdemòcrates a les eleccions de
l'abril, en què va substituir Rinne, que
estava de baixa per una malaltia.
Ara Marin dirigirà un país que es
distingeix pels seus alts índexs de
benestar, amb un sistema en què el model
social té un gran reconeixement. Marin
és la tercera primera ministra de la
història de Finlàndia, un dels primers
països del món que va reconèixer el dret
a vot de les dones, el 1906, i va tenir
les primeres diputades l'any següent.
Quins són els països més feliços?
Quins són els països més feliços?
El seu govern també tindrà una forta
presència femenina: dels 19 ministres,
s'espera que 12 siguin dones, inclosa la
nova ministra de Finances, Katri
Kulmuni, de 32 anys i membre del Partit
del Centre, els principals socis de
govern de l'SPD.
Precisament el Partit del Centre, de
tendència liberal, va provocar la
caiguda d'Antti Rinne la setmana passada
al retirar-li el suport parlamentari
davant una moció de censura impulsada
per la ultradreta dels Autèntics
Finlandesos. L'objectiu dels liberals,
però, només era canviar el president, i
han decidit mantenir la coalició de
govern com a cordó sanitari per evitar
l'entrada dels ultres.
Només 6.000 vots van separar l'SPD de la
ultradreta a les eleccions de l'abril, i
actualment les enquestes són favorables
als Autèntics Finlandesos. Per això
Rinne va dimitir abans que la moció
prosperés, cosa que va salvar la
coalició progressista. L'ex primer
ministre, antic sindicalista, havia
perdut la confiança dels seus socis de
govern per la mala gestió d'una polèmica
recol·locació de treballadors a
l'empresa de correus estatal.
El pare de les víctimes n'és el violador
en un de cada tres casos.
"El 2017 van ser violades 93.000 nenes,
i el 2018, 114.000. És a dir, que si
nosaltres fem els càlculs, cada 13
minuts hi ha una nena o adolescent que
queda embarassada, i el 89% d'aquestes,
per una violació. D'aquest 89%, el 30%
són pels propis pares biològics."
La violència sexual també es dona en les
altes esferes, es practica en tots els
àmbits socials. Escobar explica que els
agressors surten del jutjat amb molta
fredor, i diuen que violen les seves
filles perquè "són seves".
"I per què viola la seva filla? Quan
surten de l'Audiència emmanillats ens
diuen: 'perquè és meva'. Aquestes tres
paraules retraten perfectament un ordre
imaginari però també una normativa
patrimonial, patriarcal. També ens han
contestat: 'prefereixo estrenar-la jo
que no que ho faci qualsevol'."
Daphne Caruana Galizia tenia 53 anys i
era la periodista més coneguda de Malta,
l'estat més petit de la Unió Europea. El
seu blog, Running commentary, s'havia
convertit en un observador implacable de
la corrupció que impregnava la política
maltesa, un flagell per als líders del
Partit Laborista, al govern, i del
Partit Nacionalista, a l'oposició. La
seva fama va esclatar l'any 2016, quan
va revelar la implicació de diversos
membres del gabinet del primer ministre,
Joseph Muscat, en l'escàndol dels papers
de Panamà. Poc més d'un any després una
bomba col·locada sota el seient del
conductor del seu cotxe va explotar quan
ella anava al volant. El vehicle va
volar fora de la carretera i la
periodista va morir a l'instant.
Això va passar el 16 d'octubre del 2017,
però ha sigut dos anys més tard quan
l'assassinat de Daphne Caruana ha fet
trontollar el govern laborista maltès,
incapaç de suportar la pressió: la
investigació policial ha començat a
esquitxar directament alguns dels seus
membres. La setmana passada van dimitir
tres ministres i aquest diumenge el
primer ministre, Joseph Muscat, va
anunciar que marxarà al gener, malgrat
que moltes veus reclamen que deixi el
càrrec immediatament per no
obstaculitzar la investigació. Una
delegació del Parlament Europeu té
previst arribar a La Valletta aquest
dimarts per avaluar l'estat de dret a la
petita illa. Molts dels enigmes encara
s'han d'esvair. Què se sap, però, sobre
el cas fins ara?
Els autors materials
Els primers en caure en l'afer Caruana
van ser els suposats autors materials.
Els germans Alfred i George Degiorgio, i
el seu soci Vincent Muscat –que malgrat
compartir cognom amb el primer ministre,
no té cap vincle familiar amb ell–, van
ser detinguts juntament amb set persones
més en els dies posteriors a
l'assassinat. Ells tres, pinxos de
l'hampa maltesa coneguts per la policia,
van ser finalment acusats aquest any i
estan a l'espera de judici. Els dos
germans Degiorgio neguen la seva
culpabilitat, però Muscat, en un intent
d'aconseguir un perdó presidencial a
canvi d'informació, va oferir a mitjans
de l'any passat diversos detalls sobre
com s'havia planejat i executat
l'assassinat de Caruana.
L' intermediari
De la declaració de Muscat es desprèn
que ell i els seus dos amics Degiorgio
s'haurien reunit l'estiu del 2017 amb el
taxista Melvin Theuma, que hauria actuat
d'enllaç entre els ideòlegs i els
perpetradors del crim. Theuma els hauria
avançat 30.000 euros per matar la
periodista més famosa de Malta, amb la
promesa que en cobrarien 150.000 més un
cop ella fos morta. Aquest taxista ha
aconseguit posteriorment immunitat a
canvi de proporcionar informació, però
de moment encara no ha declarat davant
el tribunal.
L'assassinat
Després de dubtar sobre si disparar-li a
través de la finestra a tocar de la qual
Caruana treballava a casa seva, els tres
sicaris van decidir posar-li una bomba
al cotxe. L'artefacte els hi hauria
facilitat la màfia italiana, a través de
gàngsters establerts a Malta. El matí
d'aquell 16 d'octubre del 2017 Alfred
Degiorgio s'hauria ficat dins del cotxe
de Caruana, aparcat fora de la
urbanització on vivia, per col·locar-hi
la bomba. El seu germà i Muscat
vigilaven la carretera rural veïna.
Hores més tard, poc abans de les tres de
la tarda, quan Caruana conduïa per
aquella mateixa carretera, George
Degiorgio era en un iot enviant un
missatge de text des del seu mòbil a
l'aparell de detonació de l'explosiu.
Caruana moria instants després.
La vinculació amb el govern
No ha sigut fins dos anys després de la
mort de Caruana que han començat a sonar
els noms dels que haurien encarregat el
crim. El 20 de novembre es va produir la
detenció de l'empresari Yorgen Fenech,
que ha sigut clau per desencadenar la
crisi política dels últims dies. Caruana
va investigar com Fenech, accionista de
la central elèctrica Electrogas, hauria
aconseguit una concessió governamental a
canvi de 2 milions de dòlars.
L'empresari hauria pagat aquests diners
a dos membres del govern de Muscat –el
ministre de Turisme, Konrad Mizzi, i el
cap de gabinet del primer Ministre,
Keith Schembri–, mitjançant diverses
empreses offshore propietat de tots
tres. La informació provenia dels papers
de Panamà, i ha sigut posteriorment
comprovada per un consorci internacional
de periodistes anomenat The Daphne
Project , que ha continuat amb la feina
de la periodista.
L'executiu penja d'un fil
Amb la detenció i posterior acusació
formal de Fenech han acabat caient del
govern tant Schembri, que va ser
arrestat i posat en llibertat la setmana
passada, com Mizzi. La crisi també ha
fet trontollar el ministre d'Economia,
Chris Cardona, un altre dels polítics
que investigava Caruana. Del primer
ministre Muscat, fins ara, no ha
aparegut cap connexió directa amb el
cas, malgrat que la seva dona també
apareixia als papers de Panamà com a
propietària d'una offshore. Diverses
organitzacions internacionals com
Reporters Sense Fronteres i la família
de Caruana han denunciat, però, que la
seva administració ha intentat
obstaculitzar repetidament la
investigació.
Entre l'agost del 2018 i el juliol del
2019, es van perdre gairebé 10.000
quilòmetres quadrats de massa vegetal de
l'Amazònia, un 29%, el nivell més alt de
l'última dècada
El manteniment en el poder d'Evo Morales
ha esdevingut insostenible després que
l'auditoria que ha fet l'Organització
d'Estats Americans de les eleccions
presidencials del mes passat hagi
detectat greus irregularitats.
L'escrutini oficial havia proclamat
guanyador Evo Morales, que d'aquesta
manera accedia al seu quart mandat. Les
protestes que es van desencadenar el van
portar a anunciar la repetició dels
comicis, però la confirmació que ja no
comptava amb el suport ni de l'exèrcit
ni de la policia, que havia anunciat que
no reprimiria els manifestants, l'han
portat a dimitir.
L'expresident brasiler Luiz Inácio Lula
da Silva, de 74 anys, ha sortit aquest
divendres de la presó de Curitiba,
després de més d'un any i mig per dues
condemnes per corrupció que sumen més de
20 anys de presó, segons una recent
decisió del Tribunal Suprem que li
permet esperar en llibertat una
sentència ferma de tots dos
processos.
Lula, empresonat des d'abril de 2018, ha
sortit de la Superintendència de la
Policia Federal de Curitiba enmig d'un
bany de multituds que l'aclamaven.
Luiz Inácio Lula da Silva:
"Han intentat criminalitzar
l'esquerra."
La seva excarceració no significa que
hagi estat exonerat, sinó que esperarà
en llibertat a esgotar les vies de
recurs en les dues condemnes que ha
rebut fins ara i que podrien augmentar,
ja que ha estat imputat en cinc casos
més i té tres denúncies pendents.
Lula va ser condemnat al juliol de 2017
a nou anys i mig de presó per acceptar
un tríplex de luxe com a pagament als
favors polítics que va fer a la
constructora OAS. Després, la pena es va
canviar, primer a dotze anys i un mes i
finalment a vuit anys i deu mesos.
El mes de febrer passat, l'antic
dirigent sindical va rebre una segona
condemna per corrupció. Aquesta vegada,
a dotze anys i onze mesos de presó per
les reformes que les constructores OAS i
Odebrecht van fer en una propietat rural
atribuïda a Lula en Atibaia, a Sao
Paulo, també com a pagament als seus
favors polítics.
L'expresident brasiler Luiz Inácio Lula
da Silva, de 74 anys, ha sortit aquest
divendres de la presó de Curitiba,
després de més d'un any i mig per dues
condemnes per corrupció que sumen més de
20 anys de presó, segons una recent
decisió del Tribunal Suprem que li
permet esperar en llibertat una
sentència ferma de tots dos
processos.
Lula, empresonat des d'abril de 2018, ha
sortit de la Superintendència de la
Policia Federal de Curitiba enmig d'un
bany de multituds que l'aclamaven.
Luiz Inácio Lula da Silva:
"Han intentat criminalitzar
l'esquerra."
La seva excarceració no significa que
hagi estat exonerat, sinó que esperarà
en llibertat a esgotar les vies de
recurs en les dues condemnes que ha
rebut fins ara i que podrien augmentar,
ja que ha estat imputat en cinc casos
més i té tres denúncies pendents.
Lula va ser condemnat al juliol de 2017
a nou anys i mig de presó per acceptar
un tríplex de luxe com a pagament als
favors polítics que va fer a la
constructora OAS. Després, la pena es va
canviar, primer a dotze anys i un mes i
finalment a vuit anys i deu mesos.
El mes de febrer passat, l'antic
dirigent sindical va rebre una segona
condemna per corrupció. Aquesta vegada,
a dotze anys i onze mesos de presó per
les reformes que les constructores OAS i
Odebrecht van fer en una propietat rural
atribuïda a Lula en Atibaia, a Sao
Paulo, també com a pagament als seus
favors polítics.
En un principio, los
investigadores indicaron que los cuerpos
hallados sin vida en un camión
frigorífico en Essex eran de personas de
nacionalidad china Hasta el momento, 35
familias de varias provincias de Vietnam
habían denunciado la desaparición de
algunos de sus allegadosLos responsables
encargados de la investigación ya han
identificado a todas las víctimas y han
indicado que los familiares han
sido informados
Las autoridades locales han decidido
señalizar el barrio de las geishas con
la advertencia "No hagan fotos" y
castigarlas con una multa de unos 80
eurosLa medida llega tras una marea de
quejas provocadas por el acoso y el
comportamiento indebido de los turistas
extranjeros La prohibición y la multa no
tienen validez legal pero los
comerciantes locales esperan que sirva
para que los visitantes sean más
respetuosos con el barrio y sus vecinas
Atenció, tot i que els anuncis del tauler son postejats per membres registrats de la web, Catalansalmon NO certifica ni comprova que siguin autèntics o actualitzats, i per tant NO es fa responsable, no fotem :)
