La capital de l'exrepública soviètica
del Kazakhstan ha canviat de nom. Ja no
es diu Astanà. A partir d'aquest
dimecres ha passat a dir-se Nursultan,
el nom del fins ara president del país,
Nursultan Abixuly Nazarbayev, que acaba
de dimitir als 78 anys, després de tres
dècades al capdavant del govern.
El nou president, Kassym-Jomart Tokayev,
ha jurat el càrrec i una de les primeres
decisions ha estat proposar que la
capital porti el nom del seu antecessor
com a homenatge al seu llegat. Una
proposta que ha estat aprovada per
unanimitat.
Tokayev també ha recomanat que les
principals ciutats del país canviïn el
nom de les seves avingudes principals
per Nursultan. No ha estat l'únic
obsequi del dia al ja expresident, ja
que, sense ni un vot en contra, s'ha
aprovat que la filla de Nazarbayev passi
a ser la presidenta del Senat. Segons la
Constitució, qui presideix el Senat
assumeix el càrrec de president del país
en cas de dimissió o mort del
titular.
De fet, l'excap d'estat ha dissenyat una
transició a mida. Manté el càrrec
honorífic de líder de la nació, dirigeix
el Consell de Seguretat -que té moltes
atribucions- i continua sent el líder
del partit del govern.
El president sortint (a l'esquerra) i el
president entrant durant l'acte de presa
de possessió (Reuters)
El president sortint (a l'esquerra) i el
president entrant durant l'acte de presa
de possessió (Reuters)
El poder absolut d'un líder que ja té la
capital amb el seu nom
Durant els últims 30 anys, l'autòcrata
Nazarbayev ha exercit un poder absolut
al Kazakhstan, amb l'oposició perseguida
i amb eleccions guanyades amb més del
95% dels vots. Gràcies a la situació
geoestratègica del país i a les reserves
de petroli i de gas, va ser capaç de
teixir aliances amb Rússia, la Xina, els
Estats Units i la Unió Europea.
Com no podia ser d'una altra manera, el
principal aliat del Kazakhstan, Vladímir
Putin, ha tingut bones paraules tant per
al president sortint com per a
l'entrant. A Rússia se segueix amb molt
d'interès i amb una idea que plana a
l'ambient: quan arribi el dia, com serà
el relleu del president rus. De moment,
l'avinguda principal de la capital de
Grozni, la capital de Txetxènia, es diu
Vladímir Putin.
Al Kazakhstan, la capital es diu ara com
el líder de la nació, Nursultan, en lloc
d'Astanà, una ciutat de prop de 900.000
habitants amb un nom molt familiar per
als amants del ciclisme perquè és com es
denomina un dels equips més famosos
d'aquest esport. El madrileny Alberto
Contador -guanyador de dos Tours de
França, dos Giros d'Itàlia i tres Voltes
a Espanya- va liderar durant uns anys
l'Astanà Pro Team.
La República del Kazakhstan és un país
amb grans recursos naturals. És el
principal exportador de petroli de
l'Àsia central. Té 18 milions
d'habitants amb una població
multiètnica. Al nord limita amb Rússia i
al sud-est amb la Xina. És l'estat sense
litoral marítim més extens del món i, en
el conjunt del planeta, és el novè amb
una superfície més gran.
Un supremacista blanc fortament armat va
provocar ahir la pitjor massacre de la
història de Nova Zelanda: com si fos en
un videojoc, el món va poder veure a
través de la càmera que el terrorista
portava al cap com entrava dins d’una
mesquita en plena oració del divendres
disparant indiscriminadament. Quan es va
quedar sense bales va tornar al cotxe a
buscar més munició i va entrar una altra
vegada al temple disparant a sang freda.
Després es va desplaçar fins a una altra
mesquita i va protagonitzar un altre
atac, fins que els fidels van aconseguir
desarmar-lo. Al tancar aquesta edició el
balanç era de 49 morts i 48 ferits. La
policia va detenir el presumpte autor de
l’atac -que va difondre en un manifest
el seu missatge d’odi- i dos homes
armats més dels quals investiga la
implicació. També van trobar explosius
en un cotxe. Després de l’atemptat la
Gran Bretanya, França i els Estats Units
van augmentar la seguretat a les seves
mesquites davant el risc que altres
terroristes imitin l’atac en els pròxims
dies.
“És un dels dies més negres de la
història de Nova Zelanda”, va dir la
primera ministra, Jacinda Ardern,
visiblement afectada. El govern, que va
reconèixer que cap dels autors estava
vigilat com a sospitós de terrorisme, va
ordenar que totes les mesquites del país
tanquessin les portes. 41 de les
víctimes van morir a la mesquita d’Al
Noor i 7 més al centre islàmic de
Linwood, a sis quilòmetres de distància.
Una persona va morir a l’hospital.
Ardern apuntava que la majoria de
víctimes eren immigrants: “Van escollir
fer de Nova Zelanda la seva nova llar, i
ara és casa seva. Ells són nosaltres. I
la persona que ha actuat amb aquesta
violència no ho és. La gent com ell no
té lloc a Nova Zelanda”. El govern també
va anunciar mesures per incrementar el
control sobre les armes.
L’autor de l’atemptat es va identificar
a Facebook amb el nom de Brenton
Tarrant, de 28 anys i nascut a
Austràlia, mentre transmetia la massacre
en directe a través de Facebook. Eren
quarts de dues del migdia, hora local.
El govern australià va confirmar la
nacionalitat de l’autor de l’atac sense
donar-ne més detalls, però els mitjans
locals expliquen que era entrenador
personal. L’atac es va produir a
Christchurch, la principal ciutat de
l’illa del sud de Nova Zelanda, coneguda
per la forta implantació de grups
supremacistes blancs. Els investigadors
creuen que els terroristes també
planejaven atacar l’hospital que va
atendre la majoria de les víctimes.
‘Manifest’ de 74 pàgines
Abans de l’atac es va difondre al compte
de Twitter de Tarrant un manifest de 74
pàgines, en què el presumpte autor
exposava la seva ideologia d’ultradreta
i antiimmigració, amb el títol La gran
substitució, que es refereix a la
ideologia ultradretana que Occident
estaria sent objecte d’una invasió
islàmica a través de la immigració. Al
text Tarrant hi explica que va néixer en
una família de classe treballadora i que
de jove era “comunista, després
anarquista i finalment un llibertari”,
abans de convertir-se en “ecofeixista”.
Tarrant reconeix que es va inspirar en
Anders Behring Breivik, l’autor del
doble atemptat a Oslo contra una escola
d’estiu de joves del partit socialista a
l’illa d’Utoya el 2011. El d’ahir va ser
el pitjor atemptat causat per un
terrorista d’ultradreta després
d’aquells.
En el moment de l’atac el terrorista
estava escoltant una cançó que exalta
Radovan Karadzic, el líder serbi que va
ordenar les matances de musulmans a
Bòsnia. Als carregadors que va utilitzar
hi portava escrits els noms d’altres
assassins d’ultradreta, com Josué
Estébanez de la Hija, el neonazi
espanyol que va matar l’activista
antifeixista Carlos Palomino al metro de
Madrid el 2007. També hi havia creuats
medievals.
Un dels supervivents de la massacre de
la primera mesquita, un home de les
illes Fiji que estava resant en el
moment de l’atac, va explicar al diari
britànic The Guardian que va poder fugir
per la porta del darrere. El seu gendre
va ser ferit de bala a l’espatlla i no
tenia notícies del seu nebot, que estava
atrapat dins el temple. “Vaig arribar fa
poc a Nova Zelanda i a la mesquita hi
tenia els amics i la família. Volen
acabar amb els musulmans. Només veuen la
religió, ja no veuen persones. Ja no
estem segurs aquí. ¿Hi estem segurs?”,
preguntava. L’alcaldessa de Christchurh,
Lianne Dalziel, explicava que la ciutat
estava en estat de xoc: “Ha sigut com si
un llamp caigués del cel, aquestes coses
semblen que no poden passar en un lloc
com Nova Zelanda”.
El potent cicló tropical Idai ha deixat
més de 120 víctimes mortals i i més d'un
milió de damnificats a Moçambic i
Malawi. Els camps de refugiats situats
als dos països han quedat inundats.
El cicló va entrar per la costa dijous
al vespre, molt a prop de la ciutat de
Beira. Tenia la força equivalent a la
d'un huracà de categoria 2, amb cops de
vent superiors als 170 km/h.
El cicló s'ha endinsat cap a Zimbàbue i
ha perdut força. El matí de dissabte ja
no tenia categoria de sistema tropical,
però encara serà capaç d'acumular pluges
molt abundants. Es tem per inundacions
generalitzades a les províncies de
Sofala i Manica, a l'extrem oriental de
Zimbàbue i al sud de Malawi. Aquest és
el mapa de pluja acumulada per al cap de
setmana: s'hi veu perfectament l'impacte
del cicló al sud-est d'Àfrica.
Pluja prevista durant el cap de setmana
(Tropicaltidbits)
Beira ha estat un dels indrets més
afectats. És una ciutat de prop de mig
milió d'habitants i està situada a
l'estuari del riu Pungwe. A banda dels
nombrosos danys personals, els forts
vents han provocat la caiguda de
teulades, cartells publicitaris,
estructures elèctriques i arbres.
Un antecedent d'aquest cicló va ser
l'Eline, que va arribar al país el
febrer del 2000. En aquell cas va ser un
sistema tropical més fort, equivalent a
un huracà de categoria 4. Va arribar
després d'unes greus inundacions a la
mateixa zona. L'efecte combinat de les
inundacions i el cicló va suposar la
pitjor catàstrofe climàtica en un segle
al país. Hi van morir més de 700
persones i més de 300.000 es van haver
de desplaçar.
Almenys 10 persones han mort en el
tiroteig que hi ha hagut aquest dimecres
en una escola de la localitat brasilera
de Suzano, a l'àrea metropolitana de Sao
Paulo.
Segons la policia, els autors de l'atac
són dos nois que han entrat al centre
encaputxats i armats amb una pistola,
una ballesta i una destral. Després de
cometre la massacre s'han suïcidat.
Cinc alumnes i un treballador del centre
han mort a la mateixa escola. Dues
víctimes més han mort a l'hospital on
els havien traslladat en estat greu. Deu
persones més han quedat ferides
La policia ha confirmat que els
assaltants són dos joves, un de 17 anys
i un de 25, que havien estudiat en
aquesta escola.
Els mateixos alumnes han difós imatges
de l'atac on es veuen els cossos inerts
de diverses víctimes enmig de bassals de
sang mentre els seus companys passen
corrent pel costat intentar fugir dels
agressors.
Rodrigo Duterte sugirió cambiar el
nombre a Maharlika, acto que según el
presidente, la actual constitución
filipina permite si el Congreso se pone
de acuerdo.
El presidente de Filipinas, Rodrigo
Duterte, expresó su intención de cambiar
el nombre del país para eliminar su
connotación colonial, ya que el
archipiélago fue bautizado así en 1543
en honor al entonces futuro rey de
España Felipe II.
"No tengo un nombre particular todavía,
pero me gustaría cambiarlo porque se
debe al rey Felipe de España", explicó
anoche Duterte en un acto en la
provincia sureña de Basilan, aunque hace
un par de semanas sugirió rebautizar el
país como Maharlika, que hace referencia
al pasado prehispánico de Filipinas.
Maharlika era el término malayo que
aludía a las primeras civilizaciones
feudales que habitaron la isla de Luzón,
la más extensa de Filipinas, antes de la
colonización de los españoles, que se
prolongó más de tres siglos, hasta
1898.
El nombre de
Filipinas discrimina
a la comunidad musulmana filipina
"Ha pasado ya mucho tiempo. Hay muchos
otros nombres. En Mindanao o Luzón no
queda islam, fuimos convertidos
brutalmente. Mataron (los españoles) a
todo aquel que no quería ser cristiano",
señaló el mandatario, según la
transcripción de su discurso difundida
hoy.
El fallecido dictador filipino Ferdinand
Marcos, del que Duterte es admirador
declarado, también intentó durante su
extenso mandato modificar la
denominación actual del país por
Maharlika.
Según Duterte, el nombre de Filipinas,
ligado a la herencia hispánica y
cristina, discrimina a la comunidad
musulmana filipina, que se concentra
principalmente en la isla sureña de
Mindanao.
La actual Constitución de 1987 permite
cambiar el nombre del país si el
Congreso se pone de acuerdo y luego se
ratifica en un referéndum por una
mayoría de la población.
Els enfrontaments militars entre l’Índia
i el Paquistan d’aquesta setmana són els
més importants que hi ha des dels anys
setanta del segle passat. En aquella
època, però, cap dels dos països no
tenia la capacitat nuclear que té
ara.
Després d’un atemptat a l’Índia, el 14
de febrer, que va causar quaranta morts,
l’exèrcit indi va bombardar una base al
Paquistan que suposadament era del grup
que havia reivindicat l’atemptat,
Jaish-e-Mohammed, un partit que
oficialment és il·legal al Paquistan. En
resposta, el Paquistan va tombar dos
avions indis.
Què és el Caixmir?
La tensió entre el Paquistan i l’Índia
se centra, sobretot, en el territori del
Caixmir. Situat a l’Himàlaia, el Caixmir
està ocupat en diverses zones per
l’Índia, el Paquistan i la Xina. El
Paquistan reclama la zona controlada per
l’Índia, i l’Índia reclama la zona
ocupada pel Paquistan i les zones
ocupades per la Xina. Una d’aquestes
zones, la Vall de Shaksgam, va ser
dividida entre el Paquistan i la Xina
d’acord entre aquests dos estats però
sense l’acord de l’Índia.
Hi ha una línia de separació, que és la
línia d’alto el foc del 1949, que no
està definida en el seu extrem, a la
glacera de Siachen, considerada el camp
de batalla més elevat del món, al peu
del Karakoram. Allà, els soldats de tots
dos països estan cara a cara a més de
sis mil metres.
El Caixmir té una extensió total de
242.800 km² i 11.390.000 habitants.
Etnogràficament, religiosament i
lingüísticament, hi ha tres zones
diferenciades:
—Les valls de Jammu i Punch, on el 66%
de la població és hinduista. Molts
parlen el dogri, dialecte de l’hindi, i
també el pahari i el khowari, del grup
indoari. També hi ha alguns sikhs de
parla panjabi. Els musulmans viuen al
nord-oest i són majoritaris al Punch.
—La Vall del Caixmir, amb un 90% de
població musulmana i de parla caixmiri,
amb influència sànscrita i que pertany a
la branca dàrdica dels parlars indoaris,
també parlades per algunes tribus de
Gilgit.
—Ladakh i Baltistan (valls de Skardo,
Rongdo, Shigar, Khaplo, Kharmang i
Gultari), zona poc poblada i coneguda
com el Petit Tibet, amb grups com els
ladakhi i els balti, de parla tibetana i
religió budista, encara que la majoria
dels balti s’ha convertit a l’islam.
Ocupa un terç del territori, però no
arriba als 150.000 habitants. El 60%
dels habitants del Baltistan són
tibetans.
Durant la partició de la colònia
britànica de l’Índia, que va donar lloc
al Paquistan i l’Índia, entre més
estats, el maharajà va optar per
incorporar el territori a l’Índia, però
la població musulmana va provar
d’evitar-ho. Després de la guerra entre
el Paquistan i l’Índia, es va acordar la
delimitació d’una línia de separació
militar, que és l’actual.
Actualment, l’Índia reclama tot l’antic
estat principesc Dogra de Jammu i el
Caixmir i administra, aproximadament, la
meitat de la regió. El posicionament
oficial de l’Índia és que el Caixmir és
una ‘part integrant’ de l’Índia, mentre
que el Paquistan diu que el Caixmir és
un territori en disputa, l’estatus
definitiu del qual només pot ser
determinat pel poble del Caixmir en
virtut del dret d’autodeterminació.
L’Índia i el Paquistan han lluitat en
tres guerres pel territori del Caixmir:
el 1947, el 1965 i el 1999. L’Índia i la
Xina s’han enfrontat una vegada, el
1962, pel control d’Aksai Chin, i també
per l’estat nord-est indi d’Arunachal
Pradesh. L’Índia i el Paquistan també
han participat en diverses pugnes sobre
la glacera de Siachen. Des de la dècada
dels noranta, l’estat indi de Jammu i el
Caixmir s’ha vist afectat per la
confrontació entre els independentistes
del Caixmir, inclosos els militants que,
segons l’Índia, reben suport del
Paquistan i les Forces Armades del
Paquistan, la qual cosa ha causat milers
de morts.
Pot haver-hi una guerra entre el
Paquistan i l’Índia?
De fet, hi ha una guerra entre el
Paquistan i l’Índia. Els incidents al
llarg de la línia de separació són
constants, encara que poc perillosos.
Aquesta vegada, l’alarma ha estat
causada perquè l’aviació índia ha
travessat aquesta línia,
extraordinàriament sensible, i ha
llançat bombes a territori del
Paquistan.
En teoria, el Paquistan no reclama el
territori del Caixmir ocupat per
l’Índia, sinó que demana que els
caixmirs puguin exercir el dret
d’autodeterminació. Sempre s’ha
considerat que això limita el risc de la
guerra entre els dos estats.
Per contra, el fet que tant l’Índia com
el Paquistan siguin potències amb
armament nuclear fa que aquest conflicte
sigui especialment difícil. De fet, els
enfrontaments entre aquests dos estats
el 1999 són els únics que hi ha hagut
mai entre dos exèrcits amb capacitat
nuclear cara a cara.
India
Míssil nuclear de l’Índia.
I podria ser una guerra nuclear?
La política oficial del Paquistan indica
que el seu armament nuclear es pot fer
servir en qualsevol moment i
circumstància, a diferència de l’Índia,
que oficialment diu que només farà
servir les armes nuclears en resposta a
un atac nuclear.
Els experts consideren que la declaració
del Paquistan pot ser interpretada no
tant com una amenaça sinó com un intent
d’enfortir la seva capacitat nuclear,
inferior a la de l’Índia. La guerra
nuclear és més un conflicte d’amenaces
que cap altra cosa. L’amenaça d’una
destrucció mútua actua com a fre per a
tots dos estats de manera simultània. En
el cas de l’Índia i el Paquistan, tots
dos estats tenen, aproximadament, un
centenar de caps nuclears, però l’Índia
té un cert avantatge perquè compta amb
submarins nuclears –cosa que el
Paquistan no té–, que són l’actiu més
valuós en un conflicte nuclear, perquè
és gairebé impossible de destruir-los
amb una operació preventiva. És per
compensar aquest avantatge que el
Paquistan amenaça de respondre a un atac
convencional amb un atac nuclear.
Els experts pensen que és difícil que
una escalada entre tots dos estats
condueixi a una guerra nuclear, tenint
en compte que la Xina també forma part
del conflicte i sí que té una gran
superioritat militar respecte de l’Índia
i el Paquistan. Una superioritat que
frena el conflicte. De fet, el programa
nuclear del Paquistan ha rebut l’ajut de
la Xina, que vol equiparar els dos
contendents per no permetre que cap
d’ells se senti especialment
superior.
En el cas que la tensió arribés al
nivell nuclear, la cadena de conflictes
que es podria desencadenar portaria,
segurament, a una catàstrofe d’abast
planetari. Només cal tenir en compte
l’enorme quantitat de persones que viuen
al subcontinent i que quedarien
afectades. A més, la proximitat de
conflictes com el de l’Afganistan i els
del Xinjiang i el Tibet podria
desestabilitzar molts països, de la
Mediterrània al mar del Japó.
La cantante que ganó la final nacional
para el certamen, ha sido descalificada
por su buena relación con Rusia: "No
puede ser un artista que ha hecho una
gira en el estado agresor, planea
hacerlo en el futuro y no ve nada
inaceptable en ello"
A principios de mes, España se apuntó
una victoria diplomática al conseguir
que en un documento oficial de la Unión
Europea se denominara a Gibraltar como
una 'colonia'. Se incluía en la
normativa que...
Ana Brnabic ha tornat a fer història.
Aquesta dona de 43 anys es va convertir
en la primera cap de govern de Sèrbia i
en la primera líder obertament lesbiana.
Aquest dimecres s'ha convertit en mare
perquè la seva companya sentimental ha
donat a llum un nen, a qui han posat
Igor. El naixement és notícia perquè és
el primer cop que una líder mundial té,
en l'exercici d'un alt càrrec, un fill
d'una relació homosexual. El govern
serbi ha informat que la família es
troba "bé" i ha subratllat la fita
històrica a nivell global que suposa.
L'elecció de Branbic, el juny del 2017,
ja va suposar una bona notícia per a la
comunitat homosexual de Sèrbia, que com
a tants països, encara es troba
discriminada en molts nivells. De fet,
el país balcànic no reconeix ni les
relacions entre persones del mateix sexe
ni les unions civils, així que la figura
de la primera ministra s'ha vist com un
bon exemple per visibilitzar la
diferència, tot i que n'hi ha sectors
que li retreuen que no hagi defensat
prou el canvi de legislació per
equiparar drets civils.
Així, malgrat que Branbic i la seva dona
Milica Djurdjic conviuen des de fa temps
no han pogut fer oficial la seva relació
i el petit Igor no constarà com a fill
en comú. Segons la llei sèrbia, la mare
biològica és l'única mare. La
constitució de Sèrbia defineix
explícitament el matrimoni com la unió
entre un home i una dona, i les unions
civils de persones del mateix sexe
tampoc són reconegudes.
Les parelles del mateix sexe també tenen
prohibit adoptar fills, encara que els
solters poden fer-ho independentment de
la seva orientació sexual, informa
l'agència Efe.
Sèrbia ha millorat la seva legislació
per combatre la discriminació, la
desigualtat i la incitació a l'odi, però
organitzacions a favor dels drets LGTBI
argumenten que no s'apliquen aquestes
normatives i que queda un llarg camí per
recórrer per aconseguir la igualtat de
drets.
El país exporta el producte de millor
qualitat i consumeix el dolent
https://www.ara.cat/internacional/cafe-C
olombia-exportacions_0_2178382214.html
A Colòmbia t’ofereixen cafè fins i tot
en una òptica mentre esperes la
prescripció de les ulleres. “ ¿Se le
ofrece un tinto? ”, et pregunten. Et
donen un got petit de cafè sol, molt
calent, molt amarg i molt aigualit. És
el que beu l’assalariat a la parada del
bus, l’estudiant abans d’entrar a la
universitat i el vell parroquià al bar
de sempre. En pots aconseguir a
qualsevol hora i a qualsevol lloc;
sempre hi ha algú que es passeja oferint
tinto en un termo als treballadors del
torn de nit.
Però aquest cafè no és bo. Almenys no és
tan bo com es podria esperar d’un país
famós per cultivar un dels millors cafès
del món. Colòmbia és el tercer país
productor de cafè, amb el 9,42% de la
producció mundial, després del Brasil i
el Vietnam. Però no és només una qüestió
de quantitat: la qualitat del cafè del
país sud-americà és de les millors. “Són
cafès suaus, dolços, de bona acidesa”,
explica Juan Camilo Ramos, gerent
comercial de la Federació Nacional de
Cafeters. El producte colombià és de la
varietat aràbiga, de millor categoria, i
els diferents climes que hi ha dins el
país multipliquen els tipus de cafès que
es cultiven. A més, el caficultor mitjà
de Colòmbia té una propietat petita que
no supera les dues hectàrees, i això fa
que la producció tendeixi a ser més
artesanal i que moltes parts del procés,
com la recol·lecció, es facin a mà, cosa
que millora la qualitat del resultat.
Tot i així, el cafè que es beu a
Colòmbia és mediocre. El motiu d’aquesta
contradicció és que el millor producte
no arriba pràcticament mai a les mans
dels colombians, sinó que s’exporta als
països occidentals. El primer importador
són els Estats Units, que, en dades del
2017, compren el 44% de la producció
colombiana, mentre que Europa en rep el
28%. L’explicació és senzilla: qui
consumeix el cafè colombià és qui en pot
pagar el preu. L’alta qualitat no és
gratuïta, i cada sac de 70 quilograms
val gairebé 200 dòlars, un dels preus
més cars del mercat internacional
d’aquest producte.
De fet, a Colòmbia estava prohibit
exportar el cafè de baixa qualitat fins
al 2015. Les millors collites eren
enviades a l’exterior, i la pasilla, com
s’anomena en argot cafeter als grans de
pitjor qualitat, es quedava al país. Tot
i que ara se n’ha permès l’exportació,
la inèrcia és forta i el mercat nacional
segueix sent el que absorbeix el cafè de
baixa categoria. “Ens quedem el de
qualitat inferior, que és més barat”,
diu Ramos. Per a ell, això és “natural”
i “és part del costum”.
També hi influeix el fet que els
agricultors no són grans productors i
necessiten fer rendir al màxim la seva
poca terra. Liliana Ocampo és ara
l’encarregada d’exportacions de
l’Hacienda Venecia, una de les finques
cafeteres més grans del país, amb 157
hectàrees cultivades. No obstant això,
ella ve d’una família amb una finca
“summament petita”. “Les finques petites
costen de mantenir. Han de vendre el seu
millor producte i el que acaben
consumint ells és el pitjor”. És per
això que ni tan sols els mateixos
camperols tenen el paladar acostumat a
un bon cafè. Ocampo recorda que, a casa
seva, “trillaven els grans amb un
neumàtic i una moto”, els tiraven dins
una olla grossa sobre el foc per
torrar-los i després els molien “amb
unes pedres”. Allò ho bullien i s’ho
prenien. “ Agua café ”, en diu ella.
Ramos i Ocampo coincideixen en dir que
la cultura del cafè està canviant a poc
a poc i que cada cop hi ha més sortida
per al producte de qualitat a Colòmbia.
Tot i que el 99% del cafè de l’Hacienda
Venecia s’exporta, principalment als
Estats Units i el Canadà, l’1% restant
es ven a cafeteries de qualitat i locals
gurmet, que proliferen a les grans
ciutats i que venen un producte bo i,
per tant, car.
Ara bé, en un país en què el salari
mínim és d’uns 230 euros mensuals,
quanta gent es gastarà més de dos euros
en un cafè quan pot aconseguir
l’habitual tinto per vint cèntims al bar
de la cantonada?
Se cumplen 40 años del triunfo de la
Revolución Islámica en Irán. El 11 de
febrero de 1979 colapsaba el gobierno
del último sha de Persia, Mohamed Reza
Pahlevi. Acababan 2.500 años de
monarquía...
The Guardian: el periódico británico
publica que Sri Lanka comenzará a
ahorcar a traficantes de drogas dentro
de tres meses, poniendo fin a 43 años
sin ejecuciones en el país. Inspirado en
la brutal guerra contra las drogas de
Rodrigo Duterte en Filipinas, el
presidente srilankés, Maithripala
Sirisena, que goza de poca popularidad y
se enfrenta a una dura batalla por la
reelección en 2020, anunció la medida,
que llevará al corredor de la muerte a
20 condenados por vender cocaína,
heroína o metanfetamina.
https://www.theguardian.com/world/2019/f
eb/07/sri-lanka-to-begin-hangings-within
-months-ending-43-year-stay-on-execution
s
La victòria de Nayib Bukele, exalcalde
de San Salvador i un rebotat de l’antiga
guerrilla del Front Farabundo Martí
(FMLN), ha suposat la derrota del
bipartidisme dels dos grans partits que
des de fa tres dècades s’han alternat el
poder al Salvador.
Bukele, d’ascedència palestina s’ha
convertit als seus 37 anys en el
president més jove de l’Amèrica Llatina
i el catalitzador del descontentament
d’un país amb una de les taxes de crim
més elevades del món i una economia que
sobreviu per les remeses que envia la
nombrosa diàspora. Bukele, que va
superar el 53% dels sufragis i va
aconseguir proclamar-se en primera
volta, prendrà possessió del càrrec el
pròxim 1 de juliol per una legislatura
de cinc anys en què s’ha marcat com a
grans objectius un ambiciós pla
d’infraestructures per condicionar la
pobra xarxa viària i el desplegament de
mesures anti-corrupció.
El de Bukele és el triomf de l’anomenada
nova política, que renega de les grans
estructures dels partits tradicionals.
La seva victòria ha suposat alhora un
enorme revés per a l’exguerrilla del
FMLN, que ha vist com el seu candidat
quedava relegat a la tercera posició,
amb gairebé el 14% dels sufragis. Per
davant, la formació de la dreta
històrica, Arena, tampoc no ha estat
capaç de superar els aires d’esperança
que ha portat Bukele amb la seva
campanya centrada bàsicament en les
xarxes socials. El president electe ha
guanyat a tots i cadascun dels
departaments en què es divideix el país
amb diferència i fins i tot a vuit dels
14 ho va fer superant el 50%. Bukele ha
estat un candidat sense partit
aparentment, malgrat que ha concorregut
com a cap de llista de Gana, una
formació petita de dretes. No obstant,
ningú més que ell es pot atribuir la
victòria inapel·lable, ja que com a
condició per acceptar la candidatura va
fer esborrar el logotip i el nom del
partit i fins i tot va fer canviar el
color corporatiu. En els mítings els
líders van brillar per la seva absència
i Bukele va ser omnipresent, amb la seva
imatge de rebel, amb els cabells
engominats i barba i una caçadora negra,
amb una imatge que l’apropa a la
joventut.
La ruta migratòria de les bandes
La ruta migratòria de les bandes
Bukele va ser alcalde de la capital
salvadorenca sota les sigles del FMLN
que va abandonar per discrepàncies
públiques i notòries i va intentar anar
per lliure per a les eleccions
presidencials amb el seu nou Noves
Idees, però el retard en la presentació
de candidatures el va deixar fora.
L’alternativa va ser buscar aixopluc en
partits ja en funcionament: primer amb
un petit de centre esquerra, amb qui no
van arribar a bon port les negociacions,
i finalment amb la dretana Gana. En la
seva primera aparició ja com a president
electe, Bukele va assegurar que
treballarà per “passar pàgina a la
post-guerra” per “veure el futur” d’un
país amarat de la violència de les
bandes. De moment, té com a gran
contrapès un Parlament copat per
diputats que ha desqualificat com “els
de sempre”.
Hugo Martínez, candidat de l'FMLN, el
partit en què va militar Bukele, ha
reconegut la seva derrota a les
eleccions. De la mateixa manera, ha
anunciat una oposició "fèrria" contra un
discurs populista. "Esperem que facin un
govern d'acord amb les expectatives que
han creat. Perquè hi ha unes
expectatives molt grans i esperem que es
compleixin. Nosaltres seguirem lluitant
per garantir que es compleixi amb aquest
poble, perquè hi hagi més justícia
social al Salvador", ha afirmat
Martínez.
D'altra banda, el líder d'Arena, Carlos
Calleja, un empresari reconegut per la
societat salvadorenca, també ha
reconegut la victòria de Bukele.
"Reconeixem els resultats d'aquesta
elecció i trucarem al president electe
per desitjar-li la millor sort en els
reptes que afrontem els salvadorencs",
ha apuntat Calleja.
Siete victorias en siete partidos, 19
goles a favor y sólo un tanto en contra
(en la final). Pocos campeones ha habido
con una superioridad tan aplastante como
Qatar en la última Copa Asia, que se
adjudicó el pasado viernes. Salvando las
distancias, la considerada la mejor
selección de la historia, el Brasil de
1970 se adjudicó el Mundial de México
con 6 triunfos, 19 dianas a favor y 7 en
contra (sólo en un partido dejó la
portería a cero).
Uno de los artífices del brillante
primer gran éxito del fútbol qatarí es
su seleccionador, Fèlix Sánchez Bas, un
catalán de 43 años formado en la Masia
que ha llevado hasta el emirato el
estilo de fútbol de toque y ofensivo. En
la mayoría de los partidos, el campeón
jugó con un 4-3-3 muy marcado. En la
final, incluso se atrevió a jugar con
tres defensas. Y en la semifinal contra
los Emiratos Árabes, anfitriones del
torneo, Qatar llegó a amasar un 70% de
la posesión de la pelota. Todo muy
familiar en la cantera del Barça.
Fèlix Sánchez triunfa en Qatar
Los qataríes sumaron siete victorias en
siete partidos, 19 goles a favor y solo
uno en contra
El trofeo es la primera piedra para que
Qatar, que en el 2022 jugará y
organizará su primer Mundial, consiga un
equipo competitivo dentro de tres años
en su torneo, pero para Sánchez, que
llegó al país en agosto del 2006 –el
Barça acababa de ganar la Champions de
París–, representa un trabajo que viene
de muy lejos. El técnico ha ido subiendo
escalones, desde la sub-17 hasta la
selección absoluta pasando por el
combinado olímpico.
De hecho, de los nuevos campeones de
Asia sólo dos futbolistas superaban la
treintena. Es decir, que el grupo debe
seguir creciendo a las órdenes de
Sánchez. Otro detalle que destaca de los
23 elegidos es que todos juegan en la
liga qatarí. El núcleo duro sale del Al
Duhail y el Al Sadd, donde juega Xavi
Hernández, colaborador de la federación
qatarí. Nada menos que ocho son
compañeros de Xavi, entre ellos el
portero, dos centrales, los dos
carrileros y un centrocampista de los
titulares de la final.
Ver imagen en Twitter
Ver imagen en Twitter
FIFA.com
@FIFAcom
öæÆG
Qatar made history and won their maiden
@afcasiancup trophy, defeating four-time
champions Japan in the #AsianCup2019
decider.
Highlights & report
Ihttps://fifa.to/PNQApOzrXT
2.034
15:09 - 1 feb. 2019
657 personas están hablando de esto
Información y privacidad de Twitter
Ads
Pero la gran sensación del torneo ha
sido Almoez Ali, pichichi con 9 goles.
Con 22 años, ya ha jugado en Austria
(Linz) y en la Cultural Leonesa. “Tiene
potencial para ir a Europa”, vaticina
Sánchez. Su próximo reto es la Copa
América. Sí, Qatar participará en junio
en la Copa América que se disputa en
Brasil. El sorteo la ha encuadrado con
Paraguay, Colombia y Argentina, un buen
termómetro para los métodos de Fèlix
Sánchez.
En Japón, derrotada en la final, también
ha llegado la fiebre por los técnicos
con ADN Barça. El Sagan Tosu, que la
temporada pasada saltó a la palestra al
hacerse con los servicios de Fernando
Torres, ahora se ha encomendado a Lluís
Carreras (46) para intentar pasar menos
apuros que el curso anterior cuando sólo
quedó dos puntos por encima del
descenso. El Niño, que sólo marcó tres
goles en la liga, tendrá ahora la
compañía de Isaac Cuenca. En tres
semanas arranca el campeonato nipón.
Lluís Carreras, el futuro en Japó
El Sagan Tosu, que el año pasado fichaba
a Fernando Torres, se ha encomendado al
técnico Lluís Carreras
Jordi Vinyals (55) ganó la primera Youth
League juvenil del Barça y dirigió
brevemente al filial blaugrana. En
diciembre del 2015 recibió la llamada
del Qingdao Huanghai, donde juega Joan
Verdú, aún capaz de marcar 16 goles la
temporada pasada. Vinyals ha renovado
hasta el 2020. En la segunda división
china, coincide y pelea por el ascenso
con Sergi Barjuan (47), a cargo del
Zhejiang Greentown.
Ramon Tribulietx es una institución en
las antípodas. Este barcelonés, que
tiene como referencias a Cruyff y
Guardiola, ha pasado en el Auckland City
de Nueva Zelanda once de sus 46 años.
Los resultados le respaldan pues ha
conquistado tres títulos de ligas y ha
sido siete veces campeón de la Champions
de Oceanía, aprovechando que la
Federación Australiana decidió mudarse a
las competiciones asiáticas buscando
mayor nivel.
Pero para trotamundos, Guillermo Hoyos
(55). Si Fèlix Sánchez ha triunfado
siendo un sedentario, el técnico
argentino ha trabajado en medio planeta
desde que empezó como formador en la
Masia. Allí fue uno de los primeros
entrenadores de Leo Messi. Su carrera en
los banquillos le ha llevado a Grecia,
Chipre, Bolivia –donde llegó a ser
seleccionador–, Colombia, Argentina,
Chile y ahora a México, al Atlas de
Guadalajara. El Barça siempre abre
puertas.
El presidente comparece en una
declaración institucional en Moncloa
ante el vencimiento del ultimátum para
que Nicolás Maduro convocara
elecciones"No vamos a dar un paso atrás
en este empeño –dice el presidente–.
España va a estar a la altura de lo que
se espera de ella en este conflicto"
Pedro Sánchez ha formalizado el
reconocimiento de Juan Guaidó como
presidente interino de Venezuela. El
presidente ha comparecido en una
declaración institucional en el Palacio
de la Moncloa para hacer oficial el
reconocimiento después de que venciera
el ultimátum que le dieron a Nicolás
Maduro España y algunos de los socios de
la UE, entre ellos Alemania y Francia,
para que convocara elecciones
presidenciales.
"No vamos a dar un paso atrás en este
empeño", ha expresado el presidente en
una comparecencia en la que no ha
aceptado preguntas de los periodistas.
El reconocimiento de Guaidó como
presidente va encaminado a que convoque
elecciones "democráticas y con
garantías" en el "menor plazo de tiempo
posible" con el fin de que Venezuela
tenga "una democracia plena".
"España va a estar a la altura de lo que
se espera de ella en este conflicto", ha
afirmado Sánchez, que ha asegurado que
España liderará el proceso a partir de
ahora en consonancia con la UE. Lo que
Moncloa no ha explicado es qué efectos
inmediatos y diplomáticos tiene esta
decisión a partir de ahora.
La posición de España la secundan
algunos países europeos, pero no existe
una posición común en el seno de la UE.
Grecia e Italia son más reticentes a esa
posición. El Gobierno de Sánchez
pretendía encontrar un consenso en la
respuesta de los veintisiete, pero
finalmente no ha sido posible.
La UE liderará a partir de ahora un
grupo de contacto internacional para
conducir a Venezuela a unas elecciones
"libres y con supervisión internacional"
que culminen una "salida pacífica y
democrática a la crisis", según explicó
la jefa de la diplomacia europea,
Federica Mogherini.
Ese grupo –formado por Francia, Alemania
, Italia, España, Portugal, Suecia,
Países Bajos y Reino Unido así como por
otros latinoamericanos, como Ecuador,
Costa Rica, Uruguay y Bolivia– se
reunirá a nivel ministerial el día 7 en
Uruguay y tiene una vigencia inicial de
90 días. Al cabo de esos 90 días se
replanteará su prórroga o cancelación,
en función de como se hayan desarrollado
los acontecimientos.
Maduro no pretende convocar elecciones
presidenciales bajo ningún concepto,
según reiteró en una entrevista en
Salvados (La Sexta) y denuncia la
injerencia externa. La UE y otros
aliados occidentales no reconocieron las
elecciones presidenciales de mayo ni el
nuevo mandato de Maduro. Eso explica que
hasta ahora solo le dieran legitimidad a
la Asamblea Nacional, presidida por
Guaidó.
El líder bolivariano ni siquiera ha
descartado un enfrentamiento civil en
Venezuela: "Nadie puede decir con
certeza una respuesta. Todo depende del
nivel de locura y agresividad del
imperio del norte y de sus aliados de
occidente".
El apoyo a Guaidó se fraguó en una
maratón de reuniones, con el impulso de
los nuevos halcones de Washington y los
legisladores anticastristas, la
movilización de los exiliados y el apoyo
de la OEA
https://elpais.com/internacional/2019/02
/02/estados_unidos/1549129687_137099.htm
l
La noche del 21 de enero, la Casa Blanca
llama al congresista Mario Díaz-Balart y
al senador Marco Rubio porque el
presidente quiere verles al día
siguiente junto con el vicepresidente,
Mike Pence, y el equipo de seguridad
para hablar de Venezuela. Díaz-Balart y
Rubio, dos republicanos del ala dura del
anticastrismo, han ganado influencia en
la era de Donald Trump y, junto con
otros legisladores, están presionando al
mandatario para que redoble la presión
contra el régimen de Nicolás Maduro y lo
incluya en la lista de financiadores del
terrorismo, en la que ahora solo se
encuentran Irán, Corea del Norte, Sudán
y Siria. Al salir del encuentro, el
martes día 22, los periodistas preguntan
sobre el asunto y Rubio echa balones
fuera, pero parece exultante. Por la
noche escribirá en su cuenta de Twitter:
“Mañana será un día muy bueno (e
importante) para la democracia y el
orden constitucional en Venezuela”.
El miércoles 23, Juan Guaidó, opositor a
Maduro y presidente de la Asamblea
Nacional venezolana, se juramentará como
presidente interino invocando el
artículo 233 de la Constitución. Estados
Unidos lo reconocerá ipso facto, seguido
de Canadá y el resto de potencias
americanas, salvo México y Uruguay.
Quieren que Maduro se vaya y el Gobierno
interino convoque elecciones. La
Administración de Trump advierte de que,
en caso contrario, todas las opciones,
incluida la intervención militar, están
sobre la mesa.
Para entender cómo se ha zambullido de
lleno en la crisis venezolana un
presidente conocido por el corte
aislacionista de su política exterior
—decidiendo repliegues militares contra
el consejo del propio Pentágono, como en
el caso de Siria— es necesario volver
sobre la pista de lo ocurrido entre
Caracas y Washington en los dos últimos
meses. Y también en los dos últimos
años.
La hoja de ruta y el abanico de
sanciones llevan mucho tiempo diseñadas,
desde la misma etapa de Barack Obama,
cuenta Fernando Cutz, asesor del
Gobierno estadounidense
La Casa Blanca emprende un giro respecto
al régimen chavista cuando llega el
republicano al poder que se agudiza aún
más con la remodelación de su Gobierno,
cuando prescinde de los moderados y da
el mando a los halcones. El cambio de
tercio, además, coincide con la llegada
de Ejecutivos conservadores a Colombia y
Brasil. Al sumarse el empobrecimiento
cada vez mayor del país y el descontento
por la deriva autoritaria, se produce
algo parecido a una tormenta
perfecta.
Influido por Mike Pence, este asunto se
cuela desde muy pronto en la agenda de
temas internacionales que más interesan
a la Casa Blanca. “La primera semana
tras la toma de posesión [20 de enero de
2017], Trump pide un briefing sobre
Venezuela, muchas cosas cambian”,
explica Fernando Cutz, asesor sénior del
general H. R. McMaster, el primer
consejero de Seguridad Nacional del
presidente, que también había trabajado
en la Administración anterior.
La hoja de ruta y el abanico de
sanciones llevan mucho tiempo diseñadas,
desde la misma etapa de Barack Obama,
cuenta Cutz, aunque no llegan a
aplicarse. Con el deterioro en Venezuela
y la llegada de Trump, empieza la
presión contra el líder chavista y en
primavera de ese año, con la
remodelación del Gobierno en Washington,
entra en una nueva fase. McMaster es
relevado por John Bolton, un halcón de
la era de Bush hijo, muy significado en
la invasión de Irak de 2003, y el
moderado Rex Tillerson es despedido y
sustituido por Mike Pompeo. “Este cambio
es muy importante en esta historia”,
destaca Cutz.
Vence la línea dura
El congresista Díaz-Balart coincide en
ello. “Muchas cosas que la
Administración intentaba lograr se
estaban impidiendo por la burocracia del
Departamento de Estado y la llegada de
Pompeo, un gran conocedor del hemisferio
sur por su papel como director de la
CIA, fue en cambio fundamental”, afirma.
“Después está la visión del embajador
Bolton, que trajo a Mauricio
Claver-Carone”, añade Díaz-Balart,
miembro de una importante familia de
exiliados cubanos y sobrino de la
primera esposa de Fidel Castro.
Un equipo especialmente dispuesto a
implicarse en Venezuela rodea a Trump y
se conecta muy bien con una oposición
venezolana que ha empezado a unirse y
que, además, ha vislumbrado una vía
constitucional para expulsar a
Maduro.
Claver-Carone, anticastrista radical, es
considerado por la mayor parte de
fuentes como uno de los grandes
valedores de la doctrina de la mano dura
contra Maduro de los últimos tiempos. Un
equipo especialmente dispuesto a
implicarse en Venezuela rodea a Trump y
se conecta muy bien con una oposición
venezolana que ha empezado a unirse y
que, además, ha vislumbrado una vía
constitucional para expulsar a Maduro.
“Es una alineación de astros, la Casa
Blanca ve que difícilmente se va a
repetir una oportunidad así”, afirma una
fuente conocedora de las
conversaciones.
El 10 de enero empieza el mandato
presidencial en Venezuela y el líder
chavista tiene que jurar el cargo ante
la Asamblea Nacional, de mayoría
opositora y a la que considera en
desacato. Maduro no lo hace. Y la
Asamblea, en cualquier caso, no lo
reconoce porque las elecciones de mayo
de 2018, de participación irrisoria y a
las que no se presentan, se consideran
fraudulentas y no son reconocidas por
gran parte de la comunidad
internacional. La oposición sostiene,
por tanto, que la presidencia del país
queda vacante a partir de ese día, y
que, sobre la base del artículo 233 de
la Constitución, Juan Guaidó es
presidente interino automáticamente.
En diciembre, este ha viajado
discretamente a Washington y se ha
reunido con diferentes personalidades.
El día 14, en concreto, se cita con Luis
Almagro, secretario general de la OEA
(Organización de Estados Americanos) y
abordan todo el escenario, incluida la
vía constitucional, según confirman
desde el organismo. Poco después Guaidó
acude a Bogotá para participar en la
reunión del Grupo de Lima, formado por
14 países americanos en 2017 para
abordar la crisis venezolana.
Esa cumbre, la del 4 de enero, es
fundamental para EE UU. Un total de 13
países rechazan en un documento al
Gobierno de Maduro, lo que da idea de
que el bloque americano está dispuesto a
dar un paso al frente por Guaidó, pese a
la sonora ausencia de México.
Aval canadiense
“Canadá es el país que asimiló el
principio de injerencia humanitaria y
tiene una historia consagrada a la
defensa de los derechos humanos”, señala
Antonio Ledezma, exalcalde de Caracas
exiliado en España.
Acto seguido, la entrada en escena de la
canciller Chrystia Freeland —es decir,
del Canadá del joven y progresista
Justin Trudeau— acaba por producir eso
que en EE UU suelen llamar momentum, un
momento de impulso. El definitivo, según
diferentes fuentes. “Canadá es el país
que asimiló el principio de injerencia
humanitaria y tiene una historia
consagrada a la defensa de los derechos
humanos”, señala Antonio Ledezma,
exalcalde de Caracas exiliado en España.
Ottawa se considera una especie de aval
moral en la acometida contra Maduro.
Las conversaciones se intensifican a
partir de entonces, con un papel
importante por parte de Carlos Vecchio,
opositor venezolano exiliado en EE UU, y
Julio Borges, expresidente de la
Asamblea Nacional refugiado en Colombia.
El día 21, Gustavo Tarre recibe en su
casa de Washington la llamada de Guaidó,
que le propone ser el nuevo
representante especial ante la OEA. “Yo
sabía que esto iba en serio, soy
profesor de Derecho Constitucional, a mí
me estaba llamando el presidente de la
República y yo le dije que obviamente
estaba a la orden”, explica Tarre. Para
entonces, admite, “era muy fácil
suponer” que países importantes como EE
UU iban a reconocer a Guaidó, “y parte
del trabajo de uno era ayudar a que eso
sucediera”. Al día siguiente, el 22, es
cuando la Asamblea vota a Tarre y en la
Casa Blanca se está acabando de tomar la
decisión.
En paralelo al encuentro de Díaz-Balart
y Rubio, The Wall Street Journal y The
Washington Post citan también una última
discusión clave del Consejo de Seguridad
Nacional, con Pompeo; el secretario del
Tesoro, Steven Mnuchin, entre otros, y
una llamada a última hora del día del
vicepresidente Pence a Guaidó para
avanzarle el apoyo estadounidense.
“Todo esto no ha ocurrido de pronto”,
insiste el congresista Díaz-Balart.
“Esta Administración está dispuesta a
presionar desde las primeras semanas y
nos abre sus puertas al más alto nivel a
mí y al senador Rubio. Llevamos dos años
de muchas reuniones”, recalca.
Del “eje del mal” a la “troika de la
tiranía”
El 15 de febrero de 2017, cuando no
llevaba ni un mes en la Casa Blanca,
Trump recibió a Lilian Tintori, esposa
del opositor Leopoldo López, bajo
arresto domiciliario y del mismo partido
que Guaidó (Voluntad Popular), junto a
Pence y a Rubio. Acto seguido, reclamó
en un tuit la libertad para López, y
empezó a marcar la pauta. En agosto,
desde su campo de golf de Bedminster,
deslizó la primera amenaza armada: “No
voy a descartar la opción militar, es
nuestro vecino y tenemos tropas por todo
el mundo. Venezuela no está muy lejos, y
la gente allí está sufriendo y está
muriendo”. Y el “todas las opciones
están sobre la mesa” se convirtió en un
mantra que estos días, con la crisis al
rojo vivo, se repite sin cesar.
La arremetida contra Maduro trae
consigo una carga de mucha más
profundidad de la que parece a simple
vista. Acuñando una expresión que
recuerda a aquel “eje del mal” de la
Administración de George W. Bush (lo
formaban Irak, Irán y Corea del Norte),
el consejero de Seguridad Nacional, John
Bolton, habló el pasado noviembre de una
“troika de la tiranía” en América
Latina. “Esta troika de la tiranía, este
triángulo de terror que va de La Habana,
a Caracas y Managua, es la causa de un
sufrimiento humano inmenso, el motivo de
una gran inestabilidad regional y la
génesis de una cuna terrible de
comunismo”, dijo. Estados Unidos,
continuó, desea ver “caer cada punta de
ese triángulo. La troika se
desmoronará”.
Julio Borges, expresidente de la
Asamblea Nacional, también cree que la
ola contra Maduro traspasa Venezuela. De
hecho, él añade Bolivia. “Es un efecto
dominó, porque Venezuela hasta ahora
había sido el factor que alimentaba a
tres economías totalmente quebradas y
era el respirador artificial de Cuba y
Nicaragua. Y antes lo había sido de
otros Gobiernos. La propia crisis del
Ejecutivo de Maduro, del cubano, hace
que ni siquiera dé para sobrevivir más
allá de El Caribe o de Centroamérica, y
los únicos que les quedan son esos
enclaves: Cuba, Nicaragua, y
colateralmente Bolivia”.
El 4 de novembre del 1922, els
treballadors de l’arqueòleg Howard
Carter, que estava a punt d’abandonar la
recerca després de 16 anys excavant la
Vall dels Reis, van trobar una escala de
pedra que baixava a les entranyes de la
terra. La recerca de Carter era seguida
pels mitjans de comunicació i la
troballa va aixecar una gran expectació.
Segons les cròniques de l’època, més de
10.000 persones es van aplegar al lloc
del descobriment. Tutankhamon continua
fascinant i atraient milers de turistes
i, després de deu anys de restauracions,
el govern egipci l’ha volgut mostrar amb
tot el seu esplendor. Segons els
arqueòlegs egipcis i l’equip responsable
del projecte, avui una de les icones de
la Vall dels Reis està en millors
condicions que quan Carter la va mostrar
al món.
La restauració ha anat a càrrec de
l’empresa nord-americana Getty
Conservation Institute (GCI), que s’ha
centrat a millorar les condicions
ambientals de la tomba per mirar de
protegir-la de l’erosió del turisme, que
està tornant amb força a la necròpolis
reial excavada als turons desèrtics de
Luxor, al sud d’Egipte. L’arqueòleg
Neville Agnew, un dels responsables del
GCI, explica que la tomba no estava en
unes condicions “tan dolentes” quan va
començar l’obra, perquè l’estat de les
pintures era relativament estable. Els
frescos van quedar danyats principalment
per uns fongs que van causar centenars
de petites taques marrons que esquitxen
les pintures, però els investigadors
tenen la certesa que ja no representen
un perill. “Creiem que els punts marrons
van sorgir perquè la van segellar massa
de pressa. Hi havia molta humitat i hi
van aparèixer fongs. Avui els fongs són
morts. No van créixer des que Carter va
obrir la tomba: podem comparar les
fotografies”, va dir Agnew. Els
conservadors no han volgut retirar-los
perquè han penetrat dins la capa de
pintura, de manera que es podrien causar
danys als pigments. “Les taques marró
formen part de la història de la tomba”,
diuen.
El projecte de conservació ha inclòs la
instal·lació d’un sistema de ventilació
i filtració d’aire per mitigar la
humitat, a més d’un nou sistema
d’il·luminació led i millores en la
protecció i presentació del lloc,
incloent-hi la instal·lació de noves
tarimes de fusta elevades
d’observació.
Per millorar la conservació de
l’enterrament, l’institut Getty té
previst proposar al govern egipci que
limiti les visites de turistes a un
màxim de 25 persones alhora, una xifra
molt inferior a la que actualment rep el
diminut recinte on hi ha la mòmia i un
dels sarcòfags de Tutankhamon, que va
regnar a Egipte entre el 1332 i el 1323
aC. La decisió de limitar el flux de
turistes dependrà del ministeri
d’Antiguitats, que es finança en part
gràcies a les entrades que paguen els
visitants. El ministeri, responsable de
totes les excavacions arqueològiques
d’Egipte, no ha enviat funcionaris d’alt
rang a l’acte de presentació i només ha
autoritzat l’accés d’un reduït nombre de
periodistes a la tomba.
En la mateixa línia, l’egiptòleg Zahi
Hawass ha advertit que si no es canvia
el model de gestió de la Vall dels Reis
“no durarà 500 anys més”. “Necessitem un
programa de gestió de tota la vall. El
ministeri necessita dir quanta gent pot
entrar cada dia a la tomba de
Tutankhamon, quantes tombes estan
obertes o tancades. S’ha de gestionar el
lloc amb un programa global”, diu
Hawass, que també va ser ministre
d’Antiguitats.
El grup prové d?una antiga guerrilla que
ara promulga l?islam liberal contra el
règim de Teheran
https://www.ara.cat/politica/CNRI-secta-
iraniana-financa-Vox_0_2168183207.html
Vox es va fundar, el desembre del 2013,
amb donacions per valor de gairebé un
milió d’euros que provenien de l’entorn
del Consell Nacional de la Resistència
Iraniana (CNRI), un grup opositor al
règim de Teheran d’origen guerriller i
avui islamista liberal exiliat a Europa.
El CNRI també va finançar la primera
campanya de Vox a les eleccions
europees. L’artífex d’aquesta perillosa
amistat, l’exeurodiputat català Aleix
Vidal-Quadras, que va deixar el partit
després de no poder renovar l’escó a
Estrasburg, i el líder de la formació
ultradretana, Santiago Abascal, han
confirmat el finançament, destapat en
una sèrie d’informacions del diari El
País. Però què és i què pretén el CNRI?
I sobretot, quin interès té en l’auge de
la ultradreta a Europa?
Es tracta del paraigua polític de
l’organització dels Mujahidins del Poble
Iranià (MEK), la guerrilla d’inspiració
islamomarxista que es va organitzar a
mitjans dels anys 60 en la lluita contra
el règim del xaReza Pahlevi. El seu
logotip aleshores era un puny amb un
fusell, una falç i una estrella de cinc
puntes. El grup va ser un dels
components de la revolució que va
derrocar la dictadura del xa el 1979. “A
principis dels anys setanta, la majoria
dels seus militants van ser detinguts i
una desena dels seus líders van ser
executats; el mateix període, el sector
marxista del grup es va escindir, i allò
va causar una lluita interna violenta”,
recorda Massoud Sharifi Dryaz, professor
de la UAB. El xa va ser derrocat i
l’aiatol·là Khomeini va arribar al
poder, però la seva relació amb el MEK
de seguida va ser conflictiva perquè els
guerrillers es van oposar a la
confiscació del poder per part dels
simpatitzants de Khomeini i la
Constitució de la República Islàmica. El
1981 van ser il·legalitzats i van
començar a atemptar contra el nou règim:
van assassinar l’aiatol·là Beheixti, el
número 2 de Khomeini, a més del
president del país i el primer ministre.
Les seves víctimes es comptaven per
centenars.
5.000 combatents a l’Iraq
El grup es va refugiar al veí Iraq, sota
la protecció del règim de Saddam
Hussein, durant dues dècades: lluitaven
contra una dictadura sota les ales de la
dictadura enemiga, que els va donar
finançament, armes i fins i tot bases
militars a la frontera, des d’on
llançaven els seus atacs. La guerra
Iran-Iraq els va convertir en traïdors
als ulls de la majoria d’iranians, una
imatge que s’ha perpetuat fins a
l’actualitat i que explica per què el
seu suport avui a l’Iran és molt
limitat. El 1991 van col·laborar amb
Saddam en la massacre dels kurds del
nord de l’Iraq.
Quan els Estats Units van envair l’Iraq
el 2003 i van derrocar Saddam, no sabien
ben bé què fer amb els 5.000 combatents
del MEK, la majoria dels quals eren
dones. El nou govern iraquià -que era
pròxim a Teheran- volia expulsar els
guerrillers del país. Després de moltes
negociacions, Washington va optar per
traslladar-los a Albània. Els seus
líders, el matrimoni format per Massud
Rajavi (que fa anys que no apareix en
públic i a qui es dona per mort) i la
seva dona Maryam es van refugiar a
París. A l’exili han consolidat una
organització de tipus sectari que manté
el culte a la personalitat, obliga els
membres joves al celibat i els que estan
casats a divorciar-se i a jurar amor als
seus líders (els únics que sí que poden
estar casats). La separació de sexes és
estricta als seus campaments. Diversos
informes, com el de RAND de 2009, els
consideren una secta.
El 1997 els Estats Units els va posar a
la llista negra d’organitzacions
terroristes, i la UE va fer el mateix el
2002. Des d’aleshores, el grup s’ha
dedicat sobretot a fer de lobi i buscar
suports internacionals: “Són capaços
d’aliar-se amb qualsevol que critiqui
l’Iran, sigui qui sigui”, explica a
l’ARA un periodista francès d’origen
iranià que demana no ser identificat. I
es tracta d’un lobi amb molts recursos.
“Abans tenien els diners de Saddam i ara
en reben de l’Aràbia Saudita, que
competeix amb l’Iran per l’hegemonia al
Pròxim Orient: Trump no vol embrutar-se
les mans”, afegeix. El grup també s’ha
atribuït algunes filtracions sonades,
com les 55.000 pàgines i els 183 CD
procedents d’un arxiu secret de Teheran
que el primer ministre israelià Benjamin
Netanyahu va fer públiques a l’abril per
demostrar que el règim dels aiatol·làs
se saltava l’embargament nuclear.
Cada any el CNRI organitza a París unes
jornades amb milers de participants,
entre ells importants ponents
internacionals, que reben sumes
substancioses per les seves
intervencions: a la declaració pública
de béns de John Bolton, assessor de
seguretat de la Casa Blanca, hi consta
que va rebre 40.000 dòlars del moviment
per la seva intervenció en la jornada
del 2017. L’exministre d’Exteriors
francès, Bernard Kouchner, l’exalcalde
de Nova York i advocat personal de
Trump, Rudolph Giuliani, i els
expresidents espanyols José María Aznar
i Jose Luís Rodríguez Zapatero també van
ser convidats a aquestes trobades.
I almenys el lobi els ha servit per
sortir de la llista negra: el 2009 la UE
va deixar de considerar-los terroristes
i Washington va fer el mateix el 2012.
Això els va permetre accedir a comptes
amb desenes de milions que tenien
bloquejats.
“No és el primer cop que donen suport a
grups radicals”, explica un empresari
iranià resident a Barcelona que demana
no ser identificat. “S’enfronten al
règim de l’Iran per poder, no per
ideologia, i els és igual amb qui
pacten. Per als iranians que vivim a
Europa i que patim els estereotips és
una vergonya que financin Vox”. Per a
l’escriptora iraniana Nazanin Armanian,
exiliada a Barcelona, “aquests grups
iranians no coneixen Abascal i ni tan
sols parlen espanyol: són un canal de
transferència dels diners del Golf i de
sectors feixistes dels Estats Units cap
a la ultradreta”.
De guerrilla a grup de pressió a
l’exili
1965
Fundació dels Mujahidins del Poble
Iranià (MEK), una guerrilla urbana que
combat el xa.
1979
El MEK participa en la revolució que
derroca el xa.
1980
El MEK convoca al juny una manifestació
a Teheran en què participen 150.000
persones. Khomeini ordena la repressió i
hi ha desenes de morts. El grup és
il·legalitzat i s’exilia a l’Iraq.
1983
L’organització es posa al costat de
Saddam Hussein en la guerra Iran-Iraq
(1980-1988) i queda sota la seva
protecció
2003
Amb la invasió de l’Iraq pels estats i
la caiguda de Saddam, el MEK perd el
suport de Bagdad i s’exilia a Europa.
Perú alberga el cuarto bosque más grande
del mundo, con una extensión de 680.000
kilómetros cuadrados (la superficie
total de España es de 505.370 km2). El
bosque peruano, buena parte del cual
se...
Suècia està a poques hores de tancar el
període d’incertesa política més llarg
de la seva història moderna. Després de
quatre mesos d’intenses negociacions,
els socialdemòcrates han aconseguit els
suports que els permetran reeditar un
govern en minoria amb el partit
ecologista. Alhora, l’acord garanteix
que l’extrema dreta (Demòcrates de
Suècia) continua aïllada, cosa que situa
Suècia com una rara avis als països
escandinaus, on la ultradreta té
influència política, ja sigui des de
dins del govern (Noruega i Finlàndia) o
oferint-li suport parlamentari
(Dinamarca).
Divendres passat sortia a la llum un
acord de govern que garantia l’abstenció
del Partit de Centre i els Liberals en
la votació per nomenar primer ministre
Stefan Löfven, ara en funcions. Diumenge
al migdia, però, van saltar totes les
alarmes quan l’agència de notícies sueca
TT va informar que el Partit de
l’Esquerra es decantava per votar-hi en
contra. Fins llavors s’havia donat per
descomptat que la formació, que ja va
donar suport a l’anterior govern
roig-i-verd, no posaria bastons a les
rodes a Löfven. Però el partit -amb
arrels en el comunisme i autodefinit com
a socialista i feminista- s’havia sentit
profundament ofès per un pacte que
inclou una clàusula que explicita que
l’Esquerra no pot tenir influència en la
direcció política del país. Això
suposava, al seu entendre, equiparar-lo
amb el partit xenòfob Demòcrates de
Suècia. A més, va criticar durament el
gir a la dreta d’algunes de les 73
mesures incloses a l’acord. El líder
excomunista, Jonas Sjösted, va
condicionar la seva abstenció a una
negociació amb Löfven per garantir que
manté oberta la possibilitat de cooperar
en àmbits no inclosos al pacte.
Després de 48 hores de converses, el
Partit de l’Esquerra va anunciar ahir
que finalment s’abstindrà en la votació,
que tindrà lloc demà, cosa que aplana
definitivament el camí a Löfven per
sortir del Riksdag (Parlament) com a
primer ministre. Tot i així, el seu
líder va deixar clar que està disposat a
fer caure l’executiu si tira endavant
mesures incloses a l’acord que
l’Esquerra considera “línies vermelles”,
com una reforma del mercat laboral que
suposi més inseguretat per als
treballadors o la liberalització del
mercat dels lloguers.
Fi del bloqueig
La votació de demà serà la tercera que
se celebra al Riksdag per triar el
primer ministre després de dos intents
fallits, un de Löfven i un altre del
líder conservador, Ulf Kristersson. Les
eleccions del setembre van deixar uns
resultats difícils de gestionar, sense
majories clares -144 escons per al bloc
de l’esquerra i 143 per al centredreta-
i amb un important creixement de
l’extrema dreta, que va passar de 49
diputats a 62. La resta de partits
havien promès que mantindrien el cordó
sanitari, però els conservadors moderats
i els democristians van acabar sucumbint
i van intentar formar un govern amb el
suport extern dels Demòcrates de Suècia.
Els seus altres dos socis, centristes i
liberals, no ho van acceptar, i han
acabat facilitant la investidura del seu
fins ara enemic polític. El pacte inclou
una col·laboració pressupostària, però
els dos partits han remarcat que
seguiran fent una oposició liberal.
Segons el sistema parlamentari suec, per
ser elegit primer ministre només cal
demostrar que no hi ha una majoria en
contra (175 diputats dels 349 totals),
cosa que Löfven té garantida amb
l’abstenció de Centre, Liberals i
Esquerra. El govern estarà format per
socialdemòcrates (100 diputats) i
ecologistes (16) i tindrà el suport
parlamentari de centristes (31),
Esquerra (28) i Liberals (20). Això
suposa una suma de 195 diputats, mentre
que s’esperen els vots en contra de
conservadors moderats (70), Demòcrates
de Suècia (62) i democristians (22).
El president es reuneix a Washington amb
congressistes demòcrates i republicans,
entre ells John Lewis, figura històrica
en la lluita pels drets civils
Trasladarse de un punto a otro en la
ciudad brasileña de Fortaleza, en el
noreste de Brasil, se ha convertido en
misión casi imposible desde que empezó
el año. Los ataques incendiarios contra
los autobuses han dejado el sistema de
transporte público diezmado y han
quintuplicado el precio de una carrera
de Uber. Las calles están inundadas de
basura, que dejó de ser recogida después
de que los camiones de recogida fueran
atacados. Y los comercios tienen
prohibido abrir, bajo amenaza de
represalias del crimen organizado. Este
caos es fruto de los atentados
orquestados por bandas criminales que
pretenden paralizar la dispersión de sus
líderes presos por presidios federales
(para debilitar los grupos). Esta es la
primera crisis de seguridad del nuevo
Gobierno, que encabeza Jair Bolsonaro y
del juez que le acompaña al frente del
Ministerio de Justicia, Sérgio Moro.
Los delincuentes han llevado el caos a
Fortaleza, la capital, y a 46 ciudades
más del Estado de Ceará con 187 ataques
contabilizados. “En mi barrio (los
delincuentes) han ido a las tiendas
diciendo que había que cerrar. Los que
intentaron abrir vieron que pasaban por
las calles para ver si alguien había
abierto. Dicen que todo el mundo se
tiene que quedar dentro de casa, que si
no queman todo", relata una vecina de
Caucaia, la segunda ciudad del Estado.
L'alcalde d'una de les ciutats més
importants de Polònia, Gdansk, ha estat
apunyalat en plena marató per recollir
diners per als hospitals. Una persona ha
saltat a l'escenari i ha clavat un
ganivet a Pawel Adamowicz. L'home està
detinguts i la polica investiga
l'agressió. L'alcalde està ingressat
greu i l'han hagut d'operar
d'urgència.
Adamowicz, de 53 anys, participava en un
acte de la Gran Orquestra de Gdansk en
què es recullen milions d'euros per
comprar material mèdic per als
hospitals. Quan era a l'escenari, enmig
de les celebracions, un home l'ha
assaltat i l'ha apunyalat. L'atacant ha
celebrat la seva acció davant el públic
amb crits d'"Adamowicz ha mort".
Ràpidament l'han reduït i està detingut.
La principal autopista de la República
Democrática del Congo se llama río
Congo. Es la vía de comunicación más
importante y su cauce vertebra todo el
país a través de sus afluentes. Cada
día...
La principal autopista de la República
Democrática del Congo se llama río
Congo. Es la vía de comunicación más
importante y su cauce vertebra todo el
país a través de sus afluentes. Cada día
centenares de personas se embarcan desde
las provincias de Kibu y Equateur en un
viaje de varios días por sus aguas. Se
deslizan corriente abajo huyendo de los
estragos de la guerra con el objetivo de
llegar a Kinshasa, la capital del
país.
Con una extensión similar a la de
Madrid, esta ciudad de 12 millones de
personas engulle cada año 390.000
habitantes nuevos, según los datos de
las Naciones Unidas. La apodaban
Kin-la-Belle hasta que, en la década de
los 90, la mala gestión de sus aguas
residuales y deshechos inundó la ciudad.
Desde entonces su población no ha dejado
de crecer. Tampoco lo han hecho los
problemas de salubridad en los
suburbios, por eso ahora sus habitantes
la llaman Kin-Poubelle, basura en
francés.
Sorpresa a les eleccions presidencials
que s'han fet a la República Democràtica
del Congo, el segon estat africà més
extens, després d'Algèria. Un cop fet el
recompte dels vots d'aquest país de 82
milions d'habitants (el 16è del món),
l'opositor Félix Tshisekedi ha guanyat
les eleccions que es van fer el 30 de
desembre a la República Democràtica del
Congo.
Segons els resultats encara
provisionals, que s'havien de saber el
dia de Reis, però que no s'han fet
públics fins aquesta matinada,
Tshisekedi ha aconseguit més del 38%
dels vots, per damunt del també
opositor, l'empresari Martin Fayulu, que
ha obtingut el 35%. El tercer candidat
més votat ha estat l'oficialista
Emmanuel Ramazani Shadary, delfí del
fins ara president, Joseph Kabila, amb
el 24% dels sufragis.
A la votació hi van participar poc més
de 18 milions de congolesos, un 47,5% de
la població amb dret a vot.
Un grup de diputats de parlaments
d'Europa i eurodiputats visiten els
presos polÃtics a la presó per
expressar-los suport i afirmen que
vetllaran pel respecte a les lleis
europees
L'exministre d'Exteriors d'Eslovènia i
eurodiputat, Ivo Vajgl, juntament amb un
grup d'eurodiputats i diputats europeus
ha visitat aquest dimarts a la tarda els
polítics empresonats a Lledoners. Vajgl
ha assenyalat que estaran "molt atents"
durant el judici de l'1-O que ha de
començar en les properes setmanes "per
assegurar que es respecten les lleis
europees". "És una vergonya europea el
que està passant a Catalunya", ha
criticat Ivo Vajgl. Per ell, "s'hauria
de conèixer que Espanya està violant les
lleis de la Unió, perquè ha construït un
relat per poder iniciar un procés
judicial monstruós només comparable als
dels règims totalitaris". El grup de
diputats europeus i eurodiputats vol
conèixer el cas català de primera mà.
La República Democràtica del Congo
continuava ahir sense connexió a
internet a tot el país per segon dia
consecutiu per ordre del govern de
Joseph Kabila mentre la ciutadania
espera els resultats de les caòtiques
eleccions presidencials de diumenge. El
retard en el recompte i la restricció de
les comunicacions confirmen, segons
l’oposició, els pitjors temors que el
règim pretén fer trampes davant de la
victòria real dels candidats opositors,
com ja auguraven els sondejos.
Tot just després de tancar les urnes,
tant la coalició opositora que encapçala
Martin Fayulu com la llista oficialista
d’Emmanuel Ramazani Shadary es van
atribuir la victòria electoral, sense
esperar els resultats oficials. A més a
més, 1,2 milions de congolesos no van
poder votar perquè l’executiu va ajornar
fins al març la celebració de les
eleccions en tres regions al·legant
problemes de seguretat i el brot de
l’Ebola que castiga l’est de l’enorme
país.
Barnabe Kikaya bin Karubi, assessor
sènior del president Joseph Kabila, va
declarar que els serveis d’internet i la
missatgeria instantània dels telèfons
mòbils es van tallar per preservar
l’ordre públic després que comencessin a
circular “resultats ficticis” a les
xarxes socials. En aquest sentit,
l’executiu assenyala que aquests rumors
posen en perill la fràgil estabilitat de
la societat i poden portar el país
“directament al caos”. Les connexions
quedaran tallades fins que diumenge -6
de gener- es publiquin els resultats
complets i definitius, 15 dies després
de les eleccions.
Senyal tallat
D’altra banda, també ha quedat
interromput el senyal de Radio France
Internationale (RFI), una de les fonts
de notícies més populars del Congo, una
antiga colònia dependent de París fins
al 1960. A més, el govern ha retirat
l’acreditació del cap de la delegació de
l’emissora per haver donat els resultats
no oficials de l’oposició. El candidat
Fayulu va assegurar dilluns que els seus
recomptes propis, fets a partir de
diferents mostres en col·legis, donaven
guanyadora la seva candidatura. Els
comicis s’haurien d’haver celebrat fa
dos anys, però el president Kabila ha
intentat mantenir-se en el poder, i de
fet va fracassar al plantejar un
referèndum per eliminar el límit de dos
mandats. La tensió actual allunya el
país de poder fer finalment un traspàs
polític en pau.
És el primer atac amb explosius a Egipte
contra turistes des del 2015
https://www.ccma.cat/324/almenys-dos-mor
ts-en-lexplosio-dun-autobus-turistic-a-l
es-piramides-de-gizeh/noticia/2895208/
Una explosió en un autobús ple de
turistes que feia una visita per les
piràmides de Gizeh ha deixat almenys
quatre morts i més de deu ferits.
Segons ha informat el Ministeri de
l'Interior, s'hauria col·locat un
artefacte explosiu casolà en una zona de
les piràmides, als afores del Caire, i
s'hauria fet detonar quan hi circulava
un autobús turístic.
Tres turistes vietnamites i el guia han
mort, i hi ha més de deu ferits. Tots
serien turistes, a més del conductor de
l'autobús.
Els tres turistes morts anaven amb un
grup de catorze persones del Vietnam.
És el primer atac amb explosius a Egipte
contra turistes des del 2015.
Caça i persecució contra el periodisme
crític i ONG dels drets humans. El
govern de Nicaragua ha detingut
informadors i ha irromput en diferents
mitjans de comunicació que denuncien la
brutal repressió que des del 18 d’abril
passat exerceix contra la dissidència,
en un conflicte que ja ha ocasionat
entre 235 i 674 morts, segons les fonts
-l’executiu en reconeix 200-, 675 presos
polítics, centenars de desapareguts i
desenes de milers d’exiliats en un país
de poc més de 6 milions d’habitants.
En les últimes setmanes, el règim ha
assetjat informadors fins al punt que
alguns s’han exiliat per por de perdre
la vida, i ha assaltat la cadena de
televisió 100% Noticias i el diari
Confidencial, dirigit per Carlos
Fernando Chamorro, fill de
l’expresidenta Violeta Chamorro, sota
l’acusació d’“incentivar l’odi i la
violència i provocar i conspirar per la
comissió d’actes terroristes”.
El president Daniel Ortega va ordenar
l’expulsió del país dels membres del
Grup Interdisciplinari d’Experts
Independents (GIEI) quan intentaven
presentar l’informe sobre les violacions
de drets humans durant la crisi. El
grup, patrocinat per la Comissió
Interamericana de Drets Humans i
l’Organització dels Estats Americans, va
aconseguir fer públiques a Washington
les seves conclusions en què assenyalen
com a responsable a l’Estat del gruix de
la violència exercida de manera
organitzada i orquestrada com una
“política de repressió impulsada i
avalada per la màxima autoritat”.
Nicaragua havia estat fins aquest any
“una mena d’oasi” en una regió com la de
Centreamèrica amb les ciutats i els
països amb més violència del món,
subratlla Rafael Grasa, professor de
Relacions Internacionals de la UAB i bon
coneixedor de l’àrea. Però les protestes
del 18 d’abril en contra de la reforma
de la Seguretat Social i les retallades
van ser el catalitzador d’un malestar
social latent.
Les protestes han continuat amb
jubilats, treballadors i estudiants als
carrers i barricades, i s’ha multiplicat
la repressió no només de la policia sinó
també de l’exèrcit i de grups
paramilitars propers al sandinista
Ortega, de qui ja pocs dubten que s’ha
convertit en un “autoritari” en un país
“que ja funciona com a dictadura”, en
paraules de Matias Bianchi, politòleg i
director del think tank Asuntos del
Sur.
La crisi ha evidenciat, destaca Bianchi,
el doble raser amb què la comunitat
internacional està jutjant la violència
nicaragüenca i la veneçolana i apunta
que Nicaragua ha estat tradicionalment
“el tap de les maras [bandes criminals],
el crim organitzat i els migrants
centreamericans”, una funció que
explicaria la menor condemna i atenció
mediàtica, al seu parer. Per a aquest
expert, la crisi oberta també ha posat a
prova “el control del territori” del
règim orteguista. En aquest sentit,
Bianchi diu que “la pressió es dona a
tots els racons del país per part de les
cèdules territorials” que vigilen els
veïns i exerceixen la violència i
fustigació contra els crítics.
A més, les ONG que treballen per la
defensa dels drets humans estan també en
el punt de mira del règim, fins al punt
que es va prohibir la celebració del Dia
Internacional dels Drets Humans, el 10
de desembre passat. El govern ha
involucrat el Centre Nicaragüenc dels
Drets Humans, el Cenidh, d’estar al
darrere d’un incendi en què van morir
calcinats sis membres d’una família en
un domicili de Managua, el 16 de juny,
en una operació “per eliminar
sandinistes”. L’acusació no va
acompanyada de proves.
Perpetuar-se al poder
Ortega i la seva dona, Rosario Murillo,
han fet de Nicaragua la seva finca
particular, a l’estil del que va fer la
família del dictador Somoza, que va ser
derrotat pels revolucionaris sandinistes
dirigits per Ortega. Quatre dècades
després, les diferències de les tres
figures s’han difuminat fins a
confondre’s. “Són caudillistes, que
acumulen càrrecs i volen preservar els
seus interessos familiars i amb la
inequívoca voluntat de perpetrar-se al
poder”, assenyala Rafael Grasa.
El director d’Afers del Sud es mostra
poc optimista sobre com es pot recuperar
la normalitat però assegura que no creu
en una “solució interna”. La parella
Ortega-Murillo han donat proves que no
té intenció de cedir i avançar les
eleccions, per la possibilitat de
perdre-les. A l’estiu, el govern es va
aixecar de la taula de diàleg en què
participaven sindicats, empresariat i la
poderosa Església catòlica. Trencats els
ponts, continua el politòleg Bianchi,
només queda la pressió internacional per
aïllar encara més un govern que ha
“travessar totes les línies”.
Corea del Nord i del Sud han fet aquest
dimecres un primer pas per a la
reconnexió ferroviària: han celebrat una
cerimònia simbòlica per inaugurar el
projecte que ha de servir perquè els dos
països tornin a estar connectats per
tren i també per carretera. En l'acte
també hi han participat representants de
les Nacions Unides i de països veïns com
Rússia, la Xina i Mongòlia, ja que la
connexió ferroviària de les dues Corees
podria servir per dur a terme un
projecte molt més ambiciós que permetés
connectar el ferrocarril intercoreà amb
el transiberià, i crear així una ruta
entre Corea i Europa.
L'acte, però, ha estat simplement
simbòlic, perquè la cerimònia no marca
l'inici real de la construcció del
ferrocarril entre els dos països. Corea
del Sud ha aclarit que el projecte es
desenvoluparà en funció de l'evolució de
les negociacions per a la
desnuclearització de Corea del Nord i
les sancions aprovades contra aquest
país.
"La cerimònia d'inauguració és
significativa perquè demostra la
voluntat de les dues Corees de cooperar
activament en el projecte de
modernització i connexió dels seus
ferrocarrils i carreteres", ha destacat
el ministre sud-coreà d'Unificació, Cho
Myoung-gyon, que ha participat en
l'acte.
Les dues Corees van acordar la
reconnexió ferroviària entre els dos
països en la cimera que el president
sud-coreà, Moon Jae-in, i el líder
nord-coreà, Kim Jong-un, van celebrar a
l'abril. En una trobada posterior a
Pyongyang al setembre, els dos
mandataris van decidir celebrar una
cerimònia per commemorar l'inici del
projecte. La cerimònia s'ha celebrat,
però amb mesos de retard.
L'ajornament de l'acte s'ha degut a la
reticència de les Nacions Unides, sota
la influència dels Estats Units, de
permetre l'accés a Corea del Nord als
materials necessaris per fer un estudi
de camp de l'estat de les vies d'aquest
país. En realitat es creu que Washington
temia una possible violació de les
sancions imposades al règim de Pyongyang
i l'acceleració de la cooperació entre
les dues Corees en un moment en què les
negociacions entre la Casa Blanca i
Corea del Nord sobre la
desnuclearització semblen estancades.
L'ONU va concedir finalment a Seül una
exempció de les sancions a finals de
novembre per dur a terme la primera
inspecció ferroviària d'aquest tipus
entre els dos països des de l'any 2007.
Aquest dimarts el Consell de Seguretat
ha concedit una nova exempció perquè es
pogués celebrar la cerimònia.
L'acte ha començat a l'estació
nord-coreana de Panmun, a la ciutat
fronterera de Kaeson. Fins allà s'hi han
traslladat en un tren especial un
centenar de representants sud-coreans:
el ministre de Transport, Kim Hyun-mee;
el d'Unificació, Cho Myoung-gyon; i
diversos líders parlamentaris,
funcionaris i experts tècnics.
La delegació nord-coreana també estava
formada per unes cent persones, entre
elles el responsable governamental de
les relacions intercoreanes, Ri
Son-gwon; i el viceministre de
Ferrocarrils, Kim Yun-hyok.
Durant la cerimònia, representants dels
dos països han pronunciat diversos
discursos i han inaugurat un cartell a
l'estació.
Més de 10.000 persones -fins a 15.000
segons algunes fonts- han sortit al
carrer aquest diumenge a Budapest per
mostrar el seu rebuig a la controvertida
reforma laboral aprovada aquesta setmana
pel govern hongarès. La protesta l'han
convocada l'oposició i els sindicats.
Anomenada popularment "llei de
l'esclavatge", eleva el nombre d'hores
extres anuals autoritzades de 250 a 400
i permet pagar-les amb 36 mesos de
retard. També que els empresaris puguin
obligar els seus empleats a treballar
sis dies a la setmana.
Ha estat el quart dia de protestes, que
també es fan contra les polítiques del
primer ministre nacionalista conservador
Viktor Orbán, que governa amb majoria
absoluta des de 2010. Molts manifestants
portaven alguna peça de roba de color
blanc per mostrar el seu caràcter
pacífic.
Atenció, tot i que els anuncis del tauler son postejats per membres registrats de la web, Catalansalmon NO certifica ni comprova que siguin autèntics o actualitzats, i per tant NO es fa responsable, no fotem :)
