El brot d’Ebola que es va declarar l’1
d’agost al nord-est de la República
Democràtica del Congo -al cor de
l’Àfrica-, i que ja ha causat la mort de
85 persones, ha arribat a una gran
ciutat. Concretament a Butembo, una
localitat de gairebé un milió
d’habitants i a tocar de la frontera amb
Uganda. Així ho va anunciar ahir el
ministeri de Salut congolès, que va
lamentar profundament la notícia, perquè
un cop el virus es manifesta en una zona
tan poblada és molt més difícil de
controlar. “La bona notícia és que el
cas s’ha detectat ràpidament. La mala
notícia és que [l’arribada del brot a
Butembo] incrementa el risc d’una
expansió més ràpida i àmplia. Tenir
Ebola en una àrea urbana fa molt més
difícil posar fi a la malaltia”, va
reafirmar ahir Peter Salama, el cap
d’operacions de l’Organització Mundial
de la Salut.
Els pronòstics, doncs, no són bons.
L’epidèmia, la pitjor que ha patit
aquest país africà en l’última dècada,
ja ha deixat 85 morts i 39 persones
infectades. Els primers casos van tenir
lloc en àrees rurals de l’est del país,
una zona castigada des de fa anys per un
conflicte armat encobert. Però després
bona part dels afectats es van detectar
a Beni, una ciutat més petita -d’uns
200.000 habitants- i també amb molts
vincles comercials amb la veïna Uganda.
Ara, doncs, els esforços se centren a
evitar la propagació a Butembo. En
aquest sentit, l’alalde de la ciutat,
Sylvian Kanyamanda, que va apuntar que
la víctima és una dona que presumptament
va ser infectada durant un enterrament
d’una de les víctimes, va voler llançar
un missatge a la població. “Demanem que
aneu amb compte i respecteu totes les
mesures d’higiene recomanades pels
treballadors sanitaris”. I és que les
autoritats locals de Butembo volen
evitar que es visqui una situació com a
Beni, on una part de la població es nega
a col·laborar amb els experts i fins i
tot amaga les persones malaltes, per
por, prejudicis o falta d’informació.
Les autoritats congoleses, però, van
afirmar que han aconseguit alguns
progressos inoculant una vacuna
experimental i altres tractaments. De
fet, la campanya de vacunació va
començar el 8 d’agost i ja ha arribat a
6.134 persones, sobretot personal
sanitari i contactes de casos
confirmats.
El Departament d'Estat dels Estats Units
ha decidit suspendre tots els fons que
concedeix a l'Agència de l'ONU per als
Refugiats Palestins, de la qual és el
principal donant. Diuen que el seu
funcionament és defectuós. Des de
l'agència, lamenten la decisió i
defensen la gestió de les escoles, dels
centres de salut i dels programes
d'ajuda d'emergència que assisteixen més
de cinc milions de refugiats.
Per primera vegada en 70 anys, els
Estats Units es desentenen dels
refugiats palestins. Són víctimes de la
guerra que va esclatar amb la creació de
l'estat d'Israel el 1948. Bona part,
expulsats per les forces armades de
l'estat flamant. Aleshores van ser unes
750.000 persones, prop de tres quartes
parts de la comunitat arabopalestina.
Avui, 5 generacions després, són més de
cinc milions.
L'administració Trump ha decidit posar
fi al finançament de l'UNRWA, sigles en
anglès de l'Agència de les Nacions
Unides per l'Alleujament i el Benestar
dels refugiats palestins. Addueix,
literalment, que és defectuosa.
L'Agència perd de cop gairebé una
tercera part del seu pressupost de més
de mil milions de dòlars anuals,
destinats sobretot a escoles, a
hospitals i a racions alimentàries
d'ajuda humanitària per a més de cinc
milions de palestins a la franja,
Cisjordània, Síria, el Líban i
Jordània.
En una declaració d'urgència, l'UNRWA
expressa la profunda decepció que els ha
causat aquesta decisió, i més encara
quan "l'UNRWA i els Estats Units van
renovar un acord de finançament el
desembre del 2017 que reconeixia la
gestió exitosa, dedicada i professional
de l'Agència."
Des d'Amman, el comissionat general de
l'UNRWA, Pierre Krähenbül, advertia del
significat d'aquesta decisió:
"Estem parlant d'éssers humans. I no es
poden abandonar 5.300.000 refugiats
palestins. Són gent que tenen drets i
des de fa molts anys, dècades, pateixen
penúries i injustícies immenses."
Per la seva banda, el ministre d'Afers
Estrangers de Jordània, Ayman Safadi,
anunciava:
"El dia 27, durant la reunió de
l'Assemblea General de l'ONU, hi haurà
una conferència convocada per Jordània,
Suècia, la Unió Europea, el Japó i
Turquia per recollir suport financer i
polític per a l'UNRWA."
L'autèntic rerefons, però, sembla
polític. El tret de sortida va ser el
primer viatge de Trump president a
l'estranger, el maig de l'any passat. Va
prometre suport incondicional a Israel.
Un any després traslladava l'ambaixada
dels Estats Units a Jerusalem,
denunciava l'acord firmat pel seu
predecessor amb l'Iran i ara intenta
ofegar econòmicament la gestió dels
refugiats palestins. Tot això com a
preludi d'un suposat pla de pau que
promet anunciar imminentment.
El presidente filipino ha señalado que
"si hay muchas mujeres bonitas, habrá
muchas violaciones"Davao se sitúa a la
cabeza en Filipinas como la localidad
con mayor número de casos de asaltos
sexualesDuterte arrastra un largo
historial de declaraciones machistas,
como cuando aseguró que prefiere hombres
para los cargos de su Gobierno
porque "pueden recibir un aluvión de
órdenes sin quejarse"
Diada de Catalunya a Bangkok
https://www.facebook.com/events/21821202
38713210/
Us esperem el diumenge dia 9 a Lumphini
a partir de les 15h! El lloc exacte de
trobada dins el parc és
https://goo.gl/maps/f3MxpXMXBjB2 (MRT
Metro "Lumphini" o "Silom" o BTS
Skytrain "Sala Daeng").
Inscriu-te a aquí
https://goo.gl/forms/5S1RP4IDjD9WoVMx2
Lloc: Lumphini Park, al davant del
Thailand and China friendship pavilion i
al costat del entertainment building.
Jornada:
15h Trobada
15.30h Titelles. En acabar xocolatada
per la canalla
16.30h Partit de futbol
16h - 18h Activitats pels infants
17.30h Concurs de truita de patates (cal
dur-la de casa) i entrega de premis. Hi
haurà premis per: la millor, la més
creativa i la intenció és el que
compte
*les activitats podran ser modificades
en funció de la previsió de
participació.
Ens calen mans!! Tothom qui vulgui
ajudar en l'organització o aportar
premis pel concurs de truita de patates
serà molt benvingut i benvinguda.
Contacte: anctailandia@gmail.com
La visita hoy y mañana del papa
Francisco es tan sólo la segunda de un
pontífice romano a Irlanda en toda la
historia, lo cual es curioso en vista de
la reputación de la isla como uno de los
grandes...
La visita hoy y mañana del papa
Francisco es tan sólo la segunda de un
pontífice romano a Irlanda en toda la
historia, lo cual es curioso en vista de
la reputación de la isla como uno de los
grandes bastiones del catolicismo, donde
hasta no hace tanto tiempo un noventa
por ciento de la población se declaraba
practicante, y las iglesias estaban
llenas a rebosar los domingos, y a veces
incluso entre semana. Pero, al fin y al
cabo –debieron pensar en su día los
dirigentes del Vaticano–, ¿para qué
dedicar tiempo a predicar a los ya
conversos?
Antes que el papa argentino, sólo el
polaco Juan Pablo II, en 1979, había
pisado Irlanda. En Galway (oeste del
país), en una ceremonia multitudinaria,
con las fachadas de las casas teñidas de
blanco y amarillo, fue introducido a las
masas por el obispo Eamonn Casey y el
padre Michael Cleary, entonces dos de
los clérigos más conocidos del país,
cuya presencia era frecuente en la radio
y la televisión. Con el paso del tiempo,
se reveló que el primero era padre de un
niño con una mujer norteamericana, y el
segundo había tenido dos hijos con su
ama de llaves.
Los irlandeses creen que el Vaticano no
ha hecho suficiente a la hora de
condenar los abusos sexuales
Nada intrínsecamente malo o extraño en
ello, excepto la hipocresía de al mismo
tiempo haber estado predicando la
abstinencia sexual y oponiéndose con
todo fervor al divorcio, el aborto, los
anticonceptivos y el amor homosexual, en
los largos años –desde la independencia
de Irlanda en 1921– en que la Iglesia
Católica fue el referente cultural y
moral del país, con una enorme
influencia política (todavía la tiene en
terrenos como la educación y la
sanidad). Una época que pasó a mejor
vida y es muy improbable que
resucite.
Sin duda la visita de Francisco va a ser
también en olor de multitudes (aunque
menos), y masas fervorosas lo arroparán.
En una Europa cada vez más laica y
descreída –el crecimiento de la Iglesia
está en África, Asia y Latinoamérica–,
uno de cada tres irlandeses dicen que
van a misa, lo cual es mucho. Aún así,
las cosas no serán como en 1979, cuando
la mitad de la población de toda la isla
(incluido el Ulster) –dos millones y
medio de personas– participó en los
actos papales.
Aliada del nacionalismo irlandés, la
Iglesia influye mucho en la sanidad y la
educación
Puestas las cosas en perspectiva, tal
vez la misión de Juan Pablo II no fue
premiar la fe irlandesa o convertir a
los pocos no creyentes que entonces
había, sino intentar paliar el golpe que
se avecinaba. Porque –aunque entonces ya
se sabían o intuían algunas cosas–,
pronto empezó el goteo de escándalos
sobre abusos sexuales de niños por parte
de sacerdotes, las condiciones de cuasi
esclavitud y terror sistemático en que
vivían las huérfanas, madres solteras y
mujeres “pecadoras” en los asilos y las
lavanderías de las Hermanas de la
Magdalena, las adopciones forzosas, las
separaciones de familias y el posterior
encubrimiento institucional (con la
ayuda del Gobierno) para preservar en la
medida de lo posible la reputación de la
Iglesia.
Aunque comparativamente Irlanda siga
siendo muy católica (quizás sólo Polonia
e Italia le pueden hacer sombra en
Europa), y mañana cientos de miles de
personas vayan a rezar y vitorear a
Francisco en el histórico Phoenix Park
de Dublín –el mismo donde predicó Juan
Pablo II hace casi cuarenta años–, las
cosas han cambiado mucho, y los
problemas de la Iglesia son numerosos y
graves. Para empezar, ya no marca la
hoja de ruta espiritual del país ni es
el epicentro de la comunidad, aunque
todos los meses de julio miles de
peregrinos, muchos descalzos, sigan
ascendiendo la montaña de Croagh Patrick
en el condado de Mayo para rendir
homenaje a san Patricio y pedirle un
milagro. Su credibilidad y autoridad
moral se han evaporado con los
escándalos de los abusos, y la
resistencia a afrontarlos. La crisis de
vocación –hay quienes se refieren a ella
como una “hambruna eucarística”– es tan
grave que hay sólo una tercera parte de
los sacerdotes que había en el 2014, y
de ellos un 57% tiene más de sesenta
años. En palabras del arzobispo de
Dublín, Diarmuid Martin, “el catolicismo
representa ya una cultura minoritaria, y
el objetivo es ser por lo menos una
minoría relevante”. La reducción de
expectativas es aplastante.
Un hombre observando la instalación
realizada por al artista Mannix Flynn en
contra de la visita del Papa, ayer en
Dublín
Un hombre observando la instalación
realizada por al artista Mannix Flynn en
contra de la visita del Papa, ayer en
Dublín (Matt Dunham / AP)
Francisco se enfrenta a una tarea casi
imposible en Irlanda, a no ser que vaya
mucho más lejos de lo que ha ido hasta
ahora el Vaticano a la hora de pedir
perdón a las decenas de miles de
víctimas de los abusos en la isla, y de
ofrecer reparaciones. El país ha
cambiado tanto que tiene un primer
ministro abiertamente homosexual (Leo
Varadkar), ha sido el primero en aprobar
el matrimonio gay en referéndum, y hace
unos meses suprimió la enmienda
constitucional que prohibía el aborto.
La comunidad LGBT es aceptada con toda
normalidad. Cuando la visita de Juan
Pablo II en 1979, todavía faltaban 16
años para que el divorcio fuera
legalizado. Después de que se vaya el
actual papa, la gente votará para que la
blasfemia deje de ser delito. La
desconexión entre lo que se predica en
los altares y las preocupaciones de
quienes se arrodillan en los bancos es
total.
La influencia de la Iglesia en Irlanda
no se ha debido sólo al fervor religioso
de la población, sino a su apoyo a la
causa de la independencia hace un siglo,
su alineamiento con el nacionalismo y su
oposición al poder colonial inglés
(asociado al protestantismo), algo que
le permitió controlar y dirigir el país
de la mano del Estado. De la misma
manera, su declive no responde sólo a
una crisis de la fe, sino a la cultura
liberal que se ha impuesto en todo
Occidente. En cierto modo, en mayor o
menor medida, era inevitable.
En barrios de clase obrera de Dublín
sólo un 2% de la gente va los domingos a
misa
“Seguramente el Papa dirá que los
testimonios de las víctimas de los
abusos le han conmovido, que lo siente
muchísimo y lamenta las acciones de
quienes han causado tanto daño –dice
Colm O’Gorman, director de Aministía
Internacional en Irlanda, que en los
años ochenta fue violado por un cura–.
Pero lo que queremos oír es otra cosa.
Que él y sus predecesores han fracasado.
Que la Iglesia como institución ha
fracasado. Y que acepta personalmente
las responsabilidades que conlleva su
posición. Pero esas palabras no saldrán
de su boca, porque lo más importante
para el Vaticano es salvar lo que queda
de su reputación. Conviene recordar que
hasta hace poco los autores de los
acosos eran tratados como víctimas en
vez de culpables, y enviados a centros
de rehabilitación, y cuando salían de
ellos ya curados volvían a las
andadas”.
En la Irlanda rural sigue habiendo
parroquias saludables con un elevado
índice de asistencia a misa. Pero hay
barrios de clase trabajadora en Dublín
donde sólo un 2% de la población atiende
los servicios religiosos de los
domingos. Si la pretensión del papa
Francisco es volver a evangelizar el
país, es difícil que pueda conseguirlo,
porque la sociedad está cada vez más
educada, secularizada y urbanizada, y
siente un rechazo firme a las
instituciones autoritarias de tipo
patriarcal basadas en la fe ciega, el
complejo de culpa y el poder de la
conformidad, acostumbradas a controlarlo
todo.
Hay una tercera parte de los sacerdotes
que había en el 2014, y el 57% tienen
más de 60 años
Nominalmente Irlanda sigue siendo muy
católica. En la práctica, no tanto y
cada vez menos. La Iglesia vive de las
rentas de su apoyo al nacionalismo y la
independencia, pero los escándalos de
abusos han hecho un daño devastador a su
imagen. El domingo, medio de millón de
fieles acudirán a la misa de Francisco
en el Phoenix Park. Pero serán menos de
la mitad que en 1979, muchas de las
entradas han sido regaladas, y hay gente
que en señal de protesta ha comprado
lotes de cientos y miles de boletos para
tirarlos a la basura y que haya lugares
vacíos. La fe es una fuerza poderosa.
Pero también el resentimiento.
El 130 president de la Generalitat,
Carles Puigdemont, és a Escòcia. Hi ha
aterrat aquest divendres a la tarda en
el seu primer viatge després de la
retirada de la segona euroordre del
jutge del Suprem, Pablo Llarena.
Puigdemont participarà en el fòrum
internacional diplomàtic "Beyond
Borders" que es celebra a Edimburg els
dies 25 i 26 d'agost. Serà en un
col·loqui titulat "Where Now For
Catalonia and Europe".
És el primer viatge que Puigdemont fa a
un tercer país des que va tornar a
Bèlgica procedent d'Alemanya
Ho ha fet públic l'historiador Josep
Lluís Alay, director de l'oficina del
president. Alay ha publicat una imatge
de Puigdemont a les xarxes socials:
View image on Twitter
View image on Twitter
Josep Lluís Alay —
@josepalay
El President Puigdemont @KRLS ha
arribat a Escòcia convidat al Fòrum
diplomàtic @BeyondBorders__ per explicar
el conflicte català. El President reprèn
l’activitat internacional per denunciar
la repressió que viu el nostre país i
defensar el dret a l’autodeterminació
dels catalans
2:27 PM - Aug 24, 2018
5,776
2,514 people are talking about this
Twitter Ads info and privacy
Puidgemont també ha fet un tuit on
afirma que és a Escòcia per "explicar el
conflicte català" i destaca que repren
"l'activitat internacional per lluitar
per la llibertat de la República
Catalana":
View image on Twitter
View image on Twitter
Carles Puigdemont —
@KRLS
Acabo d'arribar a #Escòcia convidat pel
Fòrum diplomàtic @BeyondBorders__ per
explicar el conflicte català. Reprenem
l’activitat internacional per lluitar
per la llibertat de la
#RepúblicaCatalana
2:55 PM - Aug 24, 2018
14.6K
6,024 people are talking about this
Twitter Ads info and privacy
El president de la Generalitat, Quim
Torra, ha enviat un tuit animant el
president Puigdemont:
Quim Torra i Pla
@QuimTorraiPla
Endavant, President!
Josep Lluís Alay —
@josepalay
El President Puigdemont @KRLS ha arribat
a Escòcia convidat al Fòrum diplomàtic
@BeyondBorders__ per explicar el
conflicte català. El President reprèn
l’activitat internacional per denunciar
la repressió que viu el nostre país i
defensar el dret a l’autodeterminació
dels catalans
El fòrum Beyond Borders és un
esdeveniment cultural i polític centrat
en l'intercanvi i el diàleg entre
nacions, pobles i cultures. Aquest any
hi participaran acadèmics i diplomàtics
reconeguts en els àmbits de la
negociació internacional, la mediació,
els refugiats i l'autodeterminació.
El 20 d'agost de 1991, sota l'amenaça
dels tancs soviètics, el Parlament
Estònia declarava la seva independència.
El president a l'exili, Carles
Puigdemont, ha volgut felicitar els seus
ciutadans, que avui celebren el dia de
la Restauració de la Independència, amb
un apunt a Twitter: "Felicito Estònia en
el Dia de la Restauració de la
Independència. Els catalans comparteixen
avui els mateixos valors de llibertat,
democràcia i autodeterminació que els
estonians van defensar amb valentia fa
vint-i-set anys". Per la seva banda, el
president de la Generalitat, Quim Torra,
també s'ha sumat a la celebració amb
aquest missatge: "Com a President de
Catalunya vull expressar la meva meva
més cordial felicitació al poble
d’Estònia en el Dia de la Restauració de
la Independència. La vostra llarga
lluita per una república sobirana
segueix sent una font d’inspiració
imprescindible per al poble català"
Turquía anunció este miércoles el
incremento de los aranceles que impone
sobre ciertas importaciones de Estados
Unidos, en una nueva escalada del que
conflicto comercial y político entre
ambas...
La Delegación del Gobierno de Génova
aumenta a 37 el número de víctimas, y
anuncia que 12 de los 16 heridos están
en estado graveUnos 20 coches y tres
camiones se encontraban sobre el
viaducto. Muchos han quedado bajo los
escombros, por lo que los equipos de
emergencia inspeccionan la zona con
perrosLa estructura estaba siendo
sometida a trabajos de consolidación, lo
que puede descartar que el colapso haya
sido provocado por una "tromba de agua"
La campaña electoral arranca en Brasil
con la estrategia del Partido de los
Trabajadores intacta –el expresidente
será candidato hasta que el Tribunal
Electoral le aparte– y las encuestas
igualadas
Un viaje de placer a Irán con su nueva
novia -una exreina de la belleza de 28
años de origen iraní- le ha costado el
puesto al polémico ministro de Pesca
noruego, Per Sandberg, que este lunes
presentó...
El Senat argentí ha rebutjat aquest
dijous a la matinada la legalització de
l'avortament. En una sessió maratoniana,
que ha durat 16 hores, la cambra ha
tombat el projecte de llei amb 38 vots
en contra, 31 a favor i dues
abstencions.
El projecte despenalitzava la
interrupció de l'embaràs fins a la
setmana 14 de gestació i no només en els
actuals supòsits de violació i perill de
salut per la mare.
El text de la Llei d'Interrupció
Voluntària de l'Embaràs ja s'havia
aprovat el mes de juny a la Cambra de
Diputats, però no ha aconseguit superar
l'última i definitiva fase
parlamentària. Després del rebuig, ara
la iniciativa no es podrà tornar a
presentar fins a l'any vinent.
Malgrat que el projecte no hagi tirat
endavant, diversos senadors han destacat
que mai la iniciativa d'aprovar
l'avortament havia anat tan lluny: fins
a sis vegades s'havia presentat al
Congrés, però no s'havia ni arribat a
debatre.
Fortes divisions en els partits
El projecte ha generat importants
divisions tant en el bloc governant com
en l'oposició. Durant la seva
intervenció, Fernando "Pino" Solanas, de
Proyecto Sur, ha demanat no caure en la
"cultura de la derrota" i ha aplaudit
"l'honor i la dignitat de les dones
argentines". Un missatge similar ha
llançat Miguel Ángel Pichetto, del
Partit Justicialista:
"Més tard o més d'hora, en un dia
segurament més lluminós que aquest dia
gris i trist de pluja, les dones tindran
la resposta normativa que necessiten,
sortir de la brutalitat de l'Estat, de
la penalització sobre l'avanç d'un fet
dramàtic."
En canvi, Silvia Elías de Pérez, de la
Unió Civica Radical, ha defensat que el
projecte era "inconstitucional" i que
cal posar en marxa "polítiques públiques
actives" d'educació sexual:
"L'avortament és sempre una tragèdia, el
que fa és sumar una ferida més a la
dona. (...) Legalitzar l'avortament és
admetre clarament el fracàs de
l'Estat."
En la mateixa línia, l'expresident
Adolfo Rodríguez Saá ha afirmat que, com
a "catòlic, apostòlic i romà", la vida
comença en el moment de la
"concepció".
A l'exterior del Parlament, enmig d'un
fort dispositiu policial, durant tot el
dia s'hi han concentrat milers de
persones a favor de la llei (amb
mocadors verds) i en contra (amb
mocadors blau cel). Després de la sessió
hi ha hagut algun incident aïllat.
Estònia està escandalitzada amb
l’incident que va protagonitzar ahir un
caça de l’exèrcit espanyol, un
Eurofighter que va disparar un míssil
aire-aire quan feia uns exercicis
militars a l’espai aeri estonià
juntament amb un altre avió espanyol i
dos Mirage 2000 francesos. Va ser al sud
del país, i el míssil no va causar
destrosses ni víctimes ‘gràcies a Déu’,
en paraules de Jüri Ratas, el primer
ministre. Ratas ha parlat amb el
secretari general de l’OTAN, Jens
Stoltenberg, a qui ha demanat ‘que es
prengui l’incident molt seriosament’
perquè a Estònia estan ‘molt
preocupats’. A més, el ministre de
Defensa estonià, Jüri Luik, ha anunciat
que Espanya romandrà temporalment
apartada de les maniobres militars
aèries al Bàltic fins que no s’aclareixi
l’incident.
Mentrestant, Portugal substituirà
Espanya, segons que ha informat Luik en
declaracions al diari estonià Postimees.
‘És un incident extremadament estrany i
molt lamentable. La cosa més important
és garantir la seguretat i esbrinar què
ha passat.’ L’exèrcit d’Estònia, en
col·laboració amb l’exèrcit espanyol i
també amb la participació de l’OTAN, han
obert una investigació per a determinar
què va passar. De moment, l’explicació
del govern espanyol ha estat que el
míssil es va disparar per accident. Ho
ha dit en un comunicat en què ha
detallat que l’incident va ocórrer
durant l’operació de policia aèria del
Bàltic, on participa el destacament
espanyol Vilkas Bap-47, amb la base
aèria a Siauliai, a Lituània. Un
portaveu de l’exèrcit estonià ha
explicat que han localitzat l’indret on
es va disparar el míssil, i que el
primer avís que van tenir que havia
passat alguna cosa ‘va ser quan el pilot
va alertar els companys que hi havia
hagut un error’.
El primer ministre havia dit abans, en
un escrit al Facebook: ‘La missió de
seguretat de l’OTAN és molt important i
una part necessària de la seguretat
nacional d’Estònia. Malgrat això, hem de
tenir sempre al cap la seguretat dels
nostres civils. L’incident alarmant
d’avui no ha tingut conseqüències, però
és extremadament lamentable.’
Espanya és un dels estats que participen
en la missió de l’OTAN als països
bàltics, Estònia, Letònia i Lituània,
per a reforçar la presència militar pel
temor de la proximitat de Rússia i les
maniobres que pugui fer-hi.
L’ex-ministre de Defensa espanyol José
Manuel García-Margallo va arribar a
vincular la presència d’un esquadró aeri
espanyol al Bàltic amb el fet que
aquests països no donessin suport a la
independència de Catalunya: ‘Nosaltres
no tenim la preocupació per Rússia que
tenen els països bàltics, els romanesos,
els polonesos o els hongaresos. Ells,
per tant, exigeixen una enorme fermesa
respecte de Rússia. Nosaltres no tenim
aquesta preocupació, però l’entenem, la
compartim i, com a socis, donem suport a
les accions. I encara més: tenim un
esquadró aeri a la mar Bàltica.’
El míssil
El míssil disparat és un AMRAAM
aire-aire que es va començar a fabricar
als EUA el 1991. És un míssil de 3,7
metres de llarg, amb un diàmetre de 18
centímetres. Pesa 152 quilos, una
vintena dels quals són explosius
allotjats al cap del míssil. Pot abastar
una distància de 19 quilòmetres i pot
arribar a una velocitat de 4.900
quilòmetres per hora. El cost és d’uns
400.000 dòlars.
El primer ministro de Estonia, Jüri
Ratas, ha pedido explicaciones al
secretario general de la OTAN, Jens
Stoltenberg, sobre lo ocurrido este
martes, cuando un Eurofighter español
disparó de forma accidental un misil
cuando participaba en unas maniobras
sobre el país báltico
El ministeri de Defensa obre una
investigació per esbrinar les causes de
l?incident, que ha tingut lloc durant
unes maniobres i no ha tingut
conseqüències
Un avió eurofighter espanyol que
realitzava a Estònia maniobres conjuntes
amb aparells francesos ha disparat
accidentalment un míssil aire-aire,
sense que el tret tingués conseqüències,
ha informat el Ministeri de Defensa.
Defensa, que ha obert una investigació
per aclarir les causes de l'incident, ha
precisat que els avions han pogut tornar
si novetat a la base aèria de
Siauliai.
Les aeronaus implicades en l'incident
són dos avions eurofighter espanyols i
dos aparells Mirage 2000 francesos.
L'avió eurofighter espanyol, destacat a
Lituània, realitzava aquesta tarda una
missió d'ensinistrament juntament amb
els avions francesos en una zona del
sud-oest d'Estònia, que segons la versió
espanyola està autoritzada per a aquest
tipus d'exercicis. Per causes que es
desconeixen el caça espanyol va disparar
un míssil aire-aire.
El president de l'Equador, Lenín Moreno,
ha avisat el fundador de Wikileaks,
Julian Assange, que "prendrà mesures" si
intervé "en la política i
l'autodeterminació dels països".
Assange, que fins fa uns mesos havia
opinat insistentment sobre la situació
política a Catalunya, està refugiat a
l'ambaixada equatoriana a Londres des de
l'any 2012.
En una entrevista televisiva, Moreno no
explica quines són les mesures que
prendria sobre Assange, però no nega que
l'expulsió de l'ambaixada de Londres
pugui ser-ne una.
"Al senyor Assange li hem posat una
condició: que deixi d'intervenir en la
política, en l'economia, en la lliure
determinació que té cadascun dels
pobles, principalment els països amics."
El president de Veneçuela, Nicolás
Maduro, ha sortit aquesta matinada
il·lès d'un atemptat amb drons durant un
acte militar. Tot seguit n'ha culpat el
seu homòleg colombià, Juan Manuel
Santos, i la ultradreta colombiana i
veneçolana. Hores després de l'atemptat,
un grup anònim denominat 'Soldats de
Franela' ha reivindicat l'atemptat
descrivint-se com un conjunt de
"militars i civils patriotes i lleials
al poble de Veneçuela basats en
arguments legals i constitucionals".
Els fets han tingut lloc durant un acte
militar que presidia, quan un parell de
drons han descarregat una càrrega
explosiva que ha ferit set persones.
Maduro ha fet reviure les tesis de
magnicidi que ja havia mantingut amb
anterioritat i ha assegurat que es
tracta d'un atemptat, al mateix temps
que ha assegurat que alguns dels autors
materials de l'acte han estat detinguts,
tot i que no ha dit quants ni la seva
identitat. En el moment del succés el
cap d'Estat donava un discurs a
l'avinguda Bolívar de Caracas -una de
les més llargues de la capital
venezolana- per commemorar el 81
aniversari de la Guàrdia Nacional
Bolivariana (policia militaritzada). En
imatges transmeses per televisió es pot
veure com els soldats que estaven
formats en blocs escoltant al president
corren espaordits davant les explosions,
mentre Maduro és protegit immediatament
pels seus escortes i el ministre de la
Defensa, Vladimir Padrino, és evacuat
del lloc.
Maduro reacciona a l'atemptat, en una
captura del moment en vídeo / REUTERS
Maduro reacciona a l'atemptat, en una
captura del moment en vídeo / REUTERS
Tres hores després, Maduro ha narrat a
la ràdio i la televisió que "estava
dient que no baixem la guàrdia perquè la
conspiració ha retornat, i en aquest
mateix moment ha explotat davant meu un
artefacte volador, una gran explosió,
companys". Per la seva banda, fonts de
la presidència colombiana han negat que
el cap del seu executiu estigui
involucrat amb l'atemptat i ha assegurat
que les acusacions de Maduro "no tenen
base: el president està dedicat al
bateig de la seva néta, Celeste, i no a
tombar governs estrangers".
Ha assegurat que la seva primera reacció
ha estat d'observació i de serenitat
perquè té "confiança plena en el poble i
en la Força Armada, de la seva
lleialtat". Així mateix, ha dit que no
li cap cap dubte que es va tractar d'un
atemptat contra la seva vida i ha acusar
"la ultradreta veneçolana en aliança amb
la ultradreta colombiana" i ha
assenyalat directament a Juan Manuel
Santos, qui, ha afirmat, "està darrere
d'aquest atemptat".
"No han pogut ni podran amb mi, tinguin
la seguretat que continuarem el rumb de
la nostra pàtria, que vol pau,
desenvolupament", ha afegit. A la tarima
al costat de Maduro, a més de Padrino i
la primera dama, Cilia Flores, hi havia
representants de tots els poders públics
del país.
Amb la seva denúncia d'avui, Maduro suma
almenys una vintena d'alertes per
presumptes actes contra la seva vida des
de 2013, quan va arribar al poder
després de la mort del seu antecessor i
mentor, Hugo Chávez (1999-2013).
Per la seva banda, el fiscal general,
Tarek Saab, ha indicat a través de la
televisió estatal VTV que el seu despatx
ha obert una investigació per a la qual
han estat designats tres fiscals
nacionals. "No podria descartar-se que
aquí hi pogués haver hagut la cooperació
d'algun factor subversiu terrorista fora
de Veneçuela, això no es descarta dins
de les hipòtesis de les investigacions
que avança el Ministeri Públic que
confirmo i asseguro arribarà a la
veritat", ha dit Saab.
Després dels successos, el Govern
veneçolà ha guardat silenci durant
gairebé una hora, fins que el ministre
d'Informació, Jorge Rodríguez, ha
comparegut davant VTV i ha dit que
diversos drones amb càrregues explosives
han detonat a les rodalies de la tarima
on Maduro oferia el seu discurs. Hores
després un grup anònim autodenominat
"Soldats de Franela" s'ha pronunciat a
través de les xarxes socials i s'ha
atribuit l'autoria de la "Operació
Fènix", el nom amb el qual han
identificat el atemptant contra Maduro.
En un compte de Twitte,r "Soldats de
Franela" ha divulgat fotografies i
vídeos del moment en què es va registrar
l'incident. "Hem demostrat que són
vulnerables, no s'ha aconseguit avui
però és qüestió de temps", diu un dels
missatges escrits en aquest perfil. Els
"Soldats de Franela" asseguren, en el
mateix compte de Twitter, que són un
conjunt de "militars i civils patriotes
i lleials al poble de Veneçuela (...)
basats en arguments legals i
constitucionals". Aquests fets
succeeixen enmig de la severa crisi
econòmica que pateix Veneçuela -el país
amb les majors reserves de petroli al
món-, que es tradueix en escassetat de
productes, hiperinflació i una pèssima
prestació dels serveis públics.
Si esteu per hambug podeu visitar
l'exposició que s'inaugurara el dia 2
d'agost a les 14h a la Galeria KAM,
Lohbrügger Landstrasse, 5. 21031
Hamburg. L'exposició estarà oberta fins
el 28 de setembre 2018.
El govern de Dinamarca està tramitant un
paquet de lleis per regular la vida en
25 àrees que considera “guetos”,
formades bàsicament per persones amb
baixos ingressos i d’origen immigrant.
Imposar penes el doble d’altes als crims
comesos en aquestes àrees, prohibir
parlar àrab a les reunions d’escala o
obligar tots els nens d’aquests barris a
anar a la guarderia des que tenen 1 any
són algunes de les mesures més
rellevants que el primer ministre, el
conservador Lars Lokke Rasmussen, al
govern des del 2015, vol aplicar a
través d’un programa que té com a nom
Una Dinamarca sense societats
paral·leles: fora els guetos el 2030.
El pla s’aplicarà a les zones que
compleixen almenys dues de tres
condicions: tenir més d’un 40% d’atur,
una ràtio de criminalitat superior al
2,7% i més d’un 50% de població
estrangera. La majoria d’habitants
d’aquests barris provenen de països com
Turquia, Síria, l’Iraq, el Líban, el
Pakistan o Somàlia.
El paquet legislatiu doblarà
automàticament les sentències per
delictes comesos en aquestes àrees.
També prohibeix l’ús de la llengua àrab
i altres idiomes que no siguin el danès
en les reunions d’escala entre veïns,
encara que la majoria de persones no el
dominin. Aquest últim punt és una
iniciativa del Partit Popular Danès
(PPD), el grup d’extrema dreta que és
avui la segona força al país i dona
suport parlamentari a Rasmussen. El
ponent del PPD, René Christensen, va fer
mans i mànigues per obtenir el requisit
de l’idioma a l’acord. Tot i això, no
s’especifica com es farà perquè es
compleixi, o quines conseqüències tindrà
no fer-ho.
“Valors danesos” a la guarderia
El paquet inclou també la inscripció
obligatòria de tots els nens d’entre 1 i
6 anys que visquin als “guetos” a 25
hores setmanals de guarderia. L’objectiu
és que els infants siguin instruïts en
els “valors danesos”, incloses les
tradicions nadalenques i la Pasqua. Si
els pares s’hi neguen podrien quedar-se
sense ajudes socials. A més, s’imposa a
les guarderies un màxim del 30%
d’alumnes immigrants per forçar la
diversitat de l’alumnat. A partir del
curs 2019-20, les escoles que tinguin
més d’un 30% d’alumnat d’una àrea
considerada un gueto hauran de fer una
prova de llengua danesa a tots els
alumnes.
La reforma legislativa ja s’ha aprovat
parcialment al Parlament gràcies al
suport del govern i l’ultradretà PPD,
però també dels socialdemòcrates, que
justifiquen el pla per protegir l’ús del
danès, les tradicions, les normes i
valors del país.
Malgrat l’amplia majoria que hi dona
suport, partits com l’Esquerra Radical
en són molt crítics. Adverteixen que
“ser igual davant la llei és un dels
valors més fonamentals de la societat
danesa” i demanen “solucions reals als
problemes del dia a dia”. També el
partit anticapitalista Verd i Roig se’n
desmarca: el seu portaveu, Pernille
Skipper, critica el suport dels
socialistes i veu el nou pla com un
fracàs per als infants més
vulnerables.
Entre les mesures que planteja el govern
hi ha també la inversió d’1,6 milions
d’euros en 10 anys per tirar a terra
edificis d’aquestes àrees i afavorir
l’habitatge lliure en lloc de les
cooperatives que ara hi predominen. Per
aconseguir que s’hi instal·lin ciutadans
d’origen danès es prohibirà a les
persones que viuen de prestacions
socials de tornar a optar al mateix
lloc.
També es pretén acabar amb el costum
d’enviar els fills al país d’origen dels
pares durant les vacances escolars (cosa
que a Dinamarca es coneix com a viatges
de reeducació ) i es podrà castigar els
que ho facin amb penes de fins a quatre
anys de presó i l’expulsió del país.
Durant el debat del projecte el PPD va
proposar restriccions encara més dures,
com la d’obligar els menors de 18 anys
residents als “guetos” a quedar-se a
casa a partir de les vuit del vespre,
una idea que finalment va ser rebutjada.
Però la croada antiimmigració ja no és
exclusiva del partit d’extrema dreta,
com va quedar clar l’any passat quan la
ministra d’Immigració i Integració, la
liberal Inger Stojberg, va celebrar les
seves pròpies polítiques restrictives
amb un post de Facebook. “Avui s’aprova
la cinquantena restricció sobre la
immigració. Això s’ha de celebrar!”, hi
va escriure, i va afegir un enllaç amb
un llistat 98 reglaments del ministeri,
com “la llei de les joies”, que exigeix
als sol·licitants d’asil a Dinamarca de
lliurar objectes de valor com joies i or
per ajudar a pagar la seva estada.
La directora del diari Refugees Welcome
de Dinamarca, Michala Clante Bendixen,
explica a l’ARA que quan visita els
amics d’algunes d’aquestes zones
considerades guetos no veu res més que
nens jugant al futbol, mares amb nadons
i homes grans jugant a escacs sota els
arbres. Són llocs ordenats, ben cuidats
i acollidors, molt lluny de la imatge
deprimida a què la paraula gueto ens
remet, assegura. Clante posa també en
dubte que es puguin complir molts dels
objectius, com la quantitat màxima de
nens d’origen estranger a les
guarderies, ja que comportaria
transportar-los lluny d’on viuen. Tampoc
creu que hi hagi molts compradors per
als pisos nous d’aquestes zones, perquè
els que tenen diners, diu, aniran a un
altre lloc.
Sobre la possibilitat que els partits
canviïn la seva posició per frenar les
mesures que encara queden per aprovar,
Clante només veu possible canviar el vot
dels partits Radikale i Socialista, que
van votar certes parts del paquet i ara
podrien lamentar-ho. Però encara hi
hauria una majoria molt gran formada pel
govern, el PPD i els socialdemocràtes,
que no canviaran d’opinió.
Algunes mesures per a les 25 àrees de
“
gueto
”
Idioma
Prohibir parlar en àrab i cap altra
llengua que no sigui el danès en les
reunions d’escala.
Guarderies
Obligar a la matriculació a partir d’un
any d’edat i fixar un màxim del 30%
d’alumnat immigrant.
Delictes
Doblar automàticament les sentències per
infraccions si s’han comès en una àrea
de “gueto”.
Coaccions
Altes multes o fins i tot penes de presó
per als que no informin dels pares
sospitosos de violència domèstica.
Enderrocs
Tirar a terra edificis de les àrees
vulnerables i construir-hi nous
habitatges en què es vetarà l’accés a
les persones que viuen d’ajuts
socials.
Viatges
Penes de quatre anys de presó o expulsió
del país per als pares que enviïn els
fills al seu país d’origen durant les
vacances d’estiu per “reeducar-los”.
Les revoltes contra Daniel Ortega i
Rosario Murillo compleixen aquest dijous
100 dies. Més de tres mesos de les
protestes més multitudinàries que ha
viscut Nicaragua en les últimes quatre
dècades en la que ja és la crisi
política més gran que sagna el país. La
revolta que exigeix la dimissió del
president i la seva vicepresidenta i
esposa i el desmantellament d'un règim
contestat pels continus abusos de poder
s'ha cobrat almenys 448 morts i més de
2.800 ferits. El recompte provisional i
no oficial l'elabora l 'Associació
Nicaragüenca Pro Drets Humans (APNDH),
que té constància de 595 desapareguts
per l'aparell repressor de forces de
seguretat i paramilitars que Ortega ha
preparat per respondre a les
protestes.
El secretari executiu de l'ANPDH, Álvaro
Leiva, ha explicat en una roda de premsa
que la llista de víctimes és
"preliminar", ja que han tingut
problemes per confirmar casos registrats
en zones de difícil accés per obtenir
dades, i ha lamentat que un grup
d'aquests ferits patirà seqüeles de per
vida. Els activistes han denunciat la
maquinària del govern, que fins i tot
utilitza franctiradors per encertar
òrgans vitals dels manifestants. La
majoria de les víctimes són joves i la
llista d'atrocitats que expliquen els
supervivents i els activistes llarga:
assassinats, execucions extrajudicials,
tortures, pallisses i detencions
arbitràries per atemorir tant els
manifestants com les seves famílies.
Va ser un actiu centre cultural durant
l?Imperi Austrohongarès i la ciutat
manté la bellesa de fa cent anys, però
també guarda la memòria del seu convuls
passat durant el qual ha canviant
diversos cops de país
S i haguéssim de triar una ciutat que
hagi viscut a fons les commocions del
segle XX a Centreeuropa, podria ben bé
ser Lviv, a Ucraïna. És cert que Viena,
Praga i Budapest li passen al davant pel
que fa a importància històrica, però
Lviv té l’avantatge d’haver-se conservat
en bona part tal com era fa cent anys i
d’haver patit com cap altra ciutat
l’enfonsament de l’Imperi
Austrohongarès. Abans de la Primera
Guerra Mundial, Lviv era una ciutat
multicultural on convivien polonesos,
ucraïnesos, alemanys, grecs, jueus i
armenis, però les dues grans guerres van
portar canvis al mapa d’Europa i entre
1914 i 1945 Lviv va canviar fins a vuit
vegades de mans: de ser la capital de la
Galítsia, una de les províncies de
l’Imperi Austrohongarès, el 1918 va ser
integrada a Polònia; amb la Segona
Guerra Mundial va passar el 1939 a mans
soviètiques i dos anys després a
Alemanya. El 1944, en un altre gir de la
història, va ser inclosa dins les
fronteres d’Ucraïna, on encara
continua.
Una de les coses que sorprenen d’entrada
de Lviv és el seu transvestisme nominal.
En polonès s’anomena Lvov, en rus Lwow,
en ucraïnès Lviv, en alemany Lemberg, en
jiddisch Lemberyk, en armeni Leh i en
italià Leopoli. Tot ve d’un rei que al
segle XIII va decidir posar a la ciutat
el nom del seu fill Lleó, però amb
tantes variacions lingüístiques no ho
vaig tenir fàcil a l’estació d’autobusos
de Cracòvia per demanar un bitllet per
anar a aquesta ciutat, situada a uns
cinc-cents quilòmetres.
Llarg viatge en autobús
El viatge en autobús fins a Przemy[l,
l’última ciutat polonesa, va ser llarg i
avorrit, almenys fins a la frontera amb
Ucraïna. Allà, durant un parell d’hores,
els policies es van entretenir mirant i
remirant els passaports i revisant a
fons els equipatges. La cua de cotxes
era exasperant, com si el temps s’hagués
aturat, o com si haguéssim caigut en un
forat negre de la història. Més enllà de
la frontera, ja a Ucraïna, la bandera
groga i blava, juntament amb els
cartells en ciríl·lic, subratllaven el
canvi de país. Havíem passat de Bordúria
a Sildàvia, o de Sildàvia a Bordúria,
per dir-ho en termes tintinaires. El
paisatge es va fer més rural, les
carreteres més estretes i les esglésies
es van vestir d’un aire oriental, amb
cúpules amb forma de ceba. De tant en
tant passava un carro carregat de palla,
molt a poc a poc, sense pressa, com si
vingués de molts anys enrere.
En el llarg camí de Cracòvia a Lviv vaig
rellegir una novel·la: Calle Este-Oeste
(Anagrama), de l’anglès Philippe Sands.
De fet, va ser aquest llibre el que em
va empènyer a visitar Lviv. Es tracta
d’una obra de no-ficció en què l’autor
reconstrueix la vida del seu avi jueu,
Leon Buchholz, nascut prop de Lviv el
1904 i emigrat a Viena i París. Sands
complementa el fris històric repassant
la vida de tres juristes que van
confluir a Lviv en aquell temps: Hersch
Lauterpacht, catedràtic de dret
internacional nascut el 1897, autor del
concepte “crims contra la humanitat”;
Raphael Lemkin, nascut el 1900,
responsable del concepte “genocidi”; i
Hans Frank, un advocat amic de Hitler,
nascut el 1900, que va ser governador de
la Polònia ocupada pels nazis i que el
1942 va pronunciar a Lviv un discurs
d’amenaça als jueus tan sols dues
setmanes abans que els nazis
n’assassinessin més de cent mil, entre
ells uns quants parents de Lauterpacht,
de Lemkin i de l’avi de Sands. Els tres
advocats, per cert, van coincidir al
judici de Nuremberg, en què Frank va ser
condemnat a mort el 1946.
Un cafè de la ciutat vella de Lviv /
Xavier Moret
Un cafè de la ciutat vella de Lviv /
Xavier Moret
L’arribada a Lviv
L’autobús em va deixar en una estació
sense encís als afores de Lviv. Des
d’allà, un taxi va enfilar una avinguda
flanquejada de blocs d’apartaments del
temps soviètic que queien literalment a
trossos. En passar per davant d’una gran
nau el taxista, que només parlava
ucraïnès, em va fer saber que era una
fàbrica d’autobusos tancada. “
Katastrophe! ”, va resumir fent una X
amb els braços. Quan jo li vaig dir “
Kaputt! ” va assentir. La bona notícia
era que, malgrat tot, ens enteníem.
Els afores de Lviv no són gens
acollidors, però tot canvia quan entres
al centre, amb carrers empedrats i cases
de pisos de principis del segle XX. És
allà, entre edificis de reminiscències
vieneses, on vaig començar a respirar la
història de Centreeuropa, sobretot quan
vam desembocar a la Prospekt Svobodi,
l’avinguda de la Llibertat. En un extrem
hi ha un majestuós Teatre de l’Òpera que
data del 1900 i en l’altre l’estàtua del
poeta romàntic ucraïnès Taràs Xevtxenko
(1814-1861). El taxista, amb gestos i en
ucraïnès, em va dir que en el període
soviètic l’estàtua que presidia el
passeig era la de Lenin, però que el
1990, quan Ucraïna va ser independent,
la van enderrocar i retirar. “ Kaputt! ”
El monument a Xevtxenko es va inaugurar
el 1992 i es va completar quatre anys
després amb una gran onada de bronze,
que simbolitza el ressorgiment
d’Ucraïna.
L’Hotel George
El taxi es va aturar davant l’Hotel
George, un edifici del 1900 que des del
primer moment em va fer pensar en
l’antiga esplendor de l’Imperi
Austrohongarès. Un relleu de Sant Jordi
en presideix la façana i, a l’interior,
una elegant escalinata doble dona accés
a les habitacions, abraçant un menjador
desconcertat que molts anys enrere va
ser saló de ball.
Als pisos, amplis passadissos i portes
de fusta noble donen accés a unes grans
habitacions on les portes balconeres no
acaben de tancar bé i els miralls
reflecteixen imatges difuminades. Enmig
d’aquella elegància decadent, una placa
recorda que Balzac es va allotjar al
George. Altres hostes il·lustres van ser
l’emperador Francesc Josep I d’Àustria,
Tolstoi, Liszt, Brahms, Ravel..., un
reguitzell de noms exhibits com
condecoracions que em van fer pensar en
el Grand Hotel Budapest de la pel·lícula
de Wes Anderson, o en l’Hotel Savoy de
la novel·la de Joseph Roth. Des del
primer moment em vaig sentir a gust en
aquell hotel que pertanyia al “món
d’ahir”, per dir-ho en paraules de
Stefan Zweig. Gairebé tot hi remetia al
passat, però quan sortia al carrer els
cotxes m’avisaven que ja érem al segle
XXI.
La plaça de l’Ajuntament
La ciutat vella de Lviv és una meravella
de carrers estrets, cases antigues i
tramvies antics que excel·leix a la
plaça del Mercat. En aquest immens espai
rectangular, guardat per quatre fonts
clàssiques a les cantonades i per l’alta
torre de l’Ajuntament al centre, hi ha
quaranta-quatre cases construïdes en un
principi al segle XIII. Però al segle
XVI un gran foc les va destruir i es van
refer en estil renaixentista.
La plaça de l’Ajuntament de Lviv, amb
uns quants palaus renaixentistes i una
font neoclàssica / Xavier Moret
La plaça de l’Ajuntament de Lviv, amb
uns quants palaus renaixentistes i una
font neoclàssica / Xavier Moret
Entre les cases hi ha uns quants palaus
i edificis nobles, com la Casa Negra, el
palau Sobieski i la casa del cònsol
venecià, decorada amb un lleó amb ales i
amb una pastisseria als baixos on fan
uns deliciosos strudels. Miris on miris,
les cases pintades de diferents colors
meravellen, sobretot si et fixes en els
detalls que decoren les façanes. Fent
honor al seu nom, a Lviv, miris on
miris, hi veus estàtues de lleons.
Una visita al palau Sobieski, amb les
habitacions reials i el pati italià,
ajuda a entendre l’esperit de la vella
Lviv, com també el restaurant Atlas, que
data del 1871. Allà s’hi reunien
artistes i intel·lectuals abans de la
Segona Guerra Mundial, entre els quals
l’escriptor polonès Bruno Schulz, autor
de Les botigues de color canyella
(Quaderns Crema). Schulz, per cert, va
morir a mans d’un oficial nazi el
1942.
La pujada fins a les ruïnes del castell,
l’edifici de l’Òpera i la foscor de les
tres catedrals (l’ortodoxa, la catòlica
i l’armènia) ajuden a comprendre la
història de Lviv, mentre que una
passejada per les parades de llibres
vells completa la visió d’una ciutat que
també mostra el seu passat per mitjà de
llibres, medalles i uniformes d’un temps
que ja només sobreviu en la memòria dels
més grans.
El rastre del passat
Encara que sembli mentida, la bellesa de
Lviv conté també l’horror del passat. El
1939 la ciutat tenia uns 300.000
habitants, dels quals 150.000 eren
polonesos, 100.000 jueus i 50.000
ucraïnesos. Avui, amb el canvi de
fronteres imposat per la gran guerra, la
immensa majoria són ucraïnesos. Els
polonesos van emigrar a Polònia i de
jueus només en queden uns cinc mil; la
majoria van ser assassinats pels nazis i
una bona part dels supervivents van
preferir emigrar.
El jueu Sholem Aleichem (autor d’ El
violinista a la teulada ) va escriure el
1906: “La ciutat de Lviv ofereix una
imatge d’ordre, amplitud i bellesa. Una
visió que és una festa per als ulls...
Al cor de la ciutat hi ha un parc on pot
anar tothom, incloses les cabres. És el
país de la llibertat”. Un altre autor,
el polonès Józef Wittlin, subratlla a Mi
Lvov (Pre-textos) la vitalitat cultural
que es vivia als cafès de la ciutat. Ho
escriu el 1946 des de l’exili de Nova
York, com si Lviv fos ja tan sols una
ciutat de la memòria. StanisBaw Lem ( El
castillo alto, Funambulista) i Adam
Zagajewski ( Dos ciudades, Acantilado)
també han escrit sobre Lviv amb
nostàlgia.
A començaments del segle XX, Lviv era
una ciutat de cultura i llibertat, però
trenta anys i escaig després, amb
l’arribada dels nazis, es va convertir
en l’epicentre de l’horror. El juny del
1941, el governador nazi de Polònia,
Hans Frank, va ordenar confinar els
jueus de Lviv en un gueto. Poc després
van ser deportats als camps de
concentració, on en van morir més de
cent mil. Però Hans Frank, un home gens
compassiu, va escriure: “A Praga han
posat cartells informant que set txecs
han sigut afusellats. I m’he dit: «Si jo
hagués de posar un cartell per cada set
polonesos afusellats, no hi hauria prou
boscos a Polònia per fer el paper
necessari»”.
El mercat de llibres de segona mà, que
es fa en una plaça del centre, sota
l’estàtua d’Ivan Fiodorov, el primer
impressor d’Ucraïna / Xavier Moret
El mercat de llibres de segona mà, que
es fa en una plaça del centre, sota
l’estàtua d’Ivan Fiodorov, el primer
impressor d’Ucraïna / Xavier Moret
Un tros de les antigues muralles permet
imaginar el passat de Lviv, però el
present mostra botigues de xocolata, de
cafè i de caramels. O cerveseries i
restaurants amb bon menjar ucraïnès a
preus baratíssims.
El passat queda lluny, com ho demostra
que al mercat de souvenirs venguin
rotlles de paper de vàter amb la cara de
Putin. L’Ucraïna d’avui mira Rússia amb
ganes de revenja després de l’annexió de
Crimea.
El barri jueu
De les 44 sinagogues que hi va haver a
Lviv abans de la gran guerra, avui tan
sols en queda una. Desolació és la
paraula que més s’adapta a l’antic barri
jueu, on avui tan sols queda algun rètol
en jiddisch i pocs restaurants de cuina
jueva.
No gaire lluny, per cert, el restaurant
Trapezna, als baixos d’un antic
monestir, ofereix plats tradicionals en
un ambient monàstic que encaixa amb
l’esperit de la ciutat vella. Al mateix
barri hi ha un carrer que es vesteix amb
un nova placa cada any pel Festival de
Cinema. Entre altres noms es diu
Fellini, Tarkovski, Bergman, Chaplin,
Truffaut... I més que en vindran.
Al carrer Teatralna, una placa indica la
casa on va viure el jurista Lauterpacht.
Els motxillers que entren a l’edifici ni
s’hi fixen; només volen anar a l’alberg
que hi ha en un dels pisos. Les cases on
van viure l’avi de Philippe Sands i
l’advocat Raphael Lemkin queden més
lluny, a la part moderna de la
ciutat.
En el que va ser el gueto, un monument
recorda des del 1992 les nombroses
víctimes jueves. És una avinguda amb
tombes simbòliques, un canelobre de set
braços i l’estàtua d’un home que alça
els braços al cel per recordar un horror
que no es vol oblidar. Una nit a l’Òpera
va bé per arrodonir el viatge a Lviv.
Per tan sols tres euros pots assistir a
una representació i admirar de passada
l’esplendor austrohongaresa i les cares
emocionades dels ucraïnesos davant la
celebració terapèutica de la música.
La dama de l’ermini
El viatge de tornada a Cracòvia, en
tren, també va ser lent, però amb
l’avantatge que els controls de la
policia de frontera es fan al mateix
tren. Així t’estalvies llargues cues a
l’estació.
Un cop a Cracòvia, una ciutat preciosa
desbordada de turistes, vaig anar al
Museu Nacional amb la idea de veure un
quadre: La dama de l’ermini, pintada per
Leonardo da Vinci cap al 1490. A finals
del XVIII el va comprar el príncep
polonès Adam Czartoryski, que el va
exposar al Museu Czartoryski, al centre
de Cracòvia.
M’interessava veure l’obra per la
relació que té amb Lviv i, més en
concret, amb el sinistre personatge de
Hans Frank, el governador de la Polònia
nazi. El quadre va ser requisat el 1939
pels nazis, que el van enviar a un museu
de Berlín; però l’any següent Hans Frank
va ordenar que l’hi enviessin a Cracòvia
i el va penjar al seu despatx de
governador.
Acabada la guerra, les tropes aliades
van trobar el quadre a la casa de Frank,
a Baviera, i el van tornar a la família
propietària. Actualment, a causa de la
remodelació del Museu Czartoryski, es
pot veure al Museu Nacional de
Cracòvia.
El quadre, no cal dir-ho, és una
meravella. Em vaig estar una bona estona
contemplant-lo, però mentre n’admirava
la puresa de línies i de colors no podia
deixar de pensar que aquella obra d’art
havia sigut testimoni de l’horror que va
colpejar Europa durant la Segona Guerra
Mundial. Tot el dolor dels jueus de Lviv
semblava contingut en aquella obra del
gran Leonardo da Vinci.
La reforma de la Constitució consagra la
propietat privada i reconeix el
matrimoni homosexual
https://www.ara.cat/internacional/Cuba-e
sborra-del-comunisme_0_2055994502.html
Cuba emet senyals de canvi
contradictoris des dels últims mesos.
Per una banda, el desgel amb els Estats
Units ha quedat paralitzat i el govern
cubà anuncia mesures que restringeixen
el sector privat. I per l’altra,
s’anuncia una reforma “en profunditat”
de la Constitució per primer cop des del
1976 per consolidar les reformes que
s’han fet a l’illa sota el mandat de
Raúl Castro. En l’avantprojecte de la
reforma constitucional que ahir es va
començar a debatre a l’Assemblea
Nacional s’ha esborrat la referència a
avançar cap a “una societat comunista”
que apareix al text vigent, però
paradoxalment el Partit Comunista es
manté com la “força dirigent superior”
del país i, de fet, l’única formació
política, ja que no s’obre la porta al
pluripartidisme. “No vol dir que
renunciem a les nostres idees -va
advertir el president del Parlament,
Esteban Lazo-, ja que en la nostra visió
pensem en un país socialista, sobirà,
independent, pròsper i sostenible”.
Així, el socialisme seguirà marcant la
política social i econòmica.
Aquesta nit a l'estació meteorològica de
Ciutat Vella (Barcelona) la temperatura
mínima ha sigut de 24,1 ºC, una de les
més altes de Catalunya. El centre de
Barcelona és justament on se solen
registrar les temperatures nocturnes més
elevades de Catalunya a causa de
l'efecte illa de calor.
Costa de creure, però aquesta matinada
ha costat més dormir en algunes
localitats del nord de Noruega –dins del
cercle polar àrtic– que al punt més
càlid de Catalunya. A Makkaur, a 70,7
graus de latitud nord, aquesta nit el
termòmetre no ha baixat de 25,2 ºC. Fins
ara no hi havia precedents d'una
temperatura mínima tan elevada al nord
de la península Escandinava. El vent
reescalfat del sud –el fogony– n'ha
sigut un dels responsables.
Tres mesos de protestes al país deixen
300 morts i l?exigència popular que el
president dimiteixi
https://www.ara.cat/internacional/Daniel
-Ortega-emmiralla-Somoza_0_2052394747.ht
ml
Aquests dies a Nicaragua no hi falten
les referències a Somoza. El país està
enfonsat des de fa tres mesos en una
revolta popular a què l’Estat ha respost
amb una brutal repressió que ha deixat
ja al voltant de 300 assassinats. El
dictador Anastasio Somoza insistia -poc
abans de signar la seva renúncia i
enfilar cap a l’exili- que no cediria el
poder, malgrat que havia perdut el favor
d’empresaris, l’església i els Estats
Units i que hi havia en marxa protestes
ciutadanes reclamant llibertats. Era el
juliol del 1979, a les portes de la
Revolució Sandinista, que, entre
d’altres, liderava un jove Daniel
Ortega. Quatre dècades més tard s’ha
girat la truita i al president Ortega li
torna el ressò del dèspota: manté la mà
dura contra el poble aixecat en
barricades per tot el país. Insisteix
que no cedirà i no pensa avançar les
eleccions i, encara menys, abandonar
Nicaragua. “També ho deia Somoza, que no
marxaria”, diu Karina Valdivia,
coordinadora del Moviment Cívic de les
Joventuts. Aquesta estudiant de 21 anys
de la Universitat Centramericana és de
les que creuen que els manifestants, la
ciutadania, “aguantaran” fins al final,
fins a la fi política d’Ortega.
Els joves són la població més afectada
per la resposta de l’Estat davant de la
revolta. En total, hi ha hagut més de
300 morts, 2.500 ferits -alguns amb
seqüeles de per vida-, detinguts i 250
desapareguts, perquè la joventut ha
agafat la bandera de la “rebel·lió
cívica” contra el president Ortega i la
seva esposa i vicepresidenta, Rosario
Murillo. La crisi té una data d’inici:
dimecres 18 d’abril del 2018, a causa de
la reforma de la seguretat social i
l’augment d’impostos per als jubilats.
Però hi ha unanimitat en la idea que la
llavor d’aquesta crisi creix des de fa
una dècada, fins al punt que part del
fidel sector empresarial s’ha desmarcat
de l’executiu d’Ortega. Com li va passar
a Somoza. I, com el vell dictador, el
president també ha perdut el suport de
l’Església i, de fet, els bisbes han
estat colpejats físicament. Tot i que la
denúncia internacional no té el volum ni
el to que gasta contra Veneçuela, l’ONU,
la Unió Europea, els veïns regionals i
el Papa han mostrat preocupació per la
deriva autoritària d’Ortega.
La dictadura institucional
A Barcelona, on ha vingut convidada per
Oxfam Intermón, Marlin Sierra, directora
del Centre Nicaragüenc de Drets Humans,
no defuig el paral·lelisme amb el
somozisme i situa la tornada a la
presidència d’Ortega, el 2008, com el
punt en què “es va començar a destruir
els poders democràtics” al país. Ortega,
diu, va instaurar la “sistemàtica
violació dels drets fonamentals” per
tenir “un control social absolut” que ha
fet de la presidència una “dictadura
institucional” en què Ortega ha endegat
programes socials per crear xarxes
clientalistes.
Sense llibertats, inseguretat ni grans
perspectives per a les generacions
joves, les més ben formades però sense
feina ni futur, la població ha dit
“prou”. Està farta dels abusos de poder,
assegura la jove estudiant. Sierra
apunta que la reforma de la seguretat
social ha sigut només “la gota que fa
vessar el got”, i se suma al frau
electoral, la repressió tant física com
psicològica i la reforma constitucional
del 2011 per perpetuar Ortega al poder.
“La inconformitat ha anat calant en
moltes capes de la societat i els joves
van sortir als carrers però sense pensar
mai que volien derrotar Ortega perquè no
era un col·lectiu excessivament
ideologitzat”, indica Marlin Sierra.
Com un degoteig, els assassinats i
ferits per bales de foc real o per bales
de goma se succeeixen a diari. Les
cròniques sobre el terreny expliquen que
la ciutat és plena de barricades on la
ciutadania s’atrinxera per exigir la
dimissió del matrimoni Ortega-Murillo.
El govern ha desplegat milers de
policies i soldats que reprimeixen la
població sense miraments, sobretot els
joves i periodistes. Grups de
delinqüents i paramilitars molt més
sofisticats estan a les ordres de les
forces públiques per reprimir. Tants
actors i tanta violència ha deixat la
ciutadania desconcertada, tant, que
molts opten per autodictar-se un toc de
queda. La víctima més jove que es coneix
és un noi de 15 anys, però cada dia hi
ha enterraments de víctimes del que
alguns han anomenat la primavera de
Nicaragua, en referència a les revoltes
populars dels països àrabs de principis
d’aquesta dècada.
El centre que dirigeix Sierra ha
documentat nombroses tortures,
violacions tant a homes com a dones,
detencions il·legals i segrestos. “Als
joves se’ls emporten a centres per
torturar-los i quan ja no se’ls noten
els cops els deixen anar, amb ferides
psicològiques, però n’hi ha desenes que
encara no han aparegut”, denuncia
Sierra.
Teenage dancer, Maedeh Hojabri, was
arrested in Iran. She used to record
dance videos in her bedroom and upload
them to her instagram with 600K
followers.#E'&/G_G˜(1I
pic.twitter.com/3EDVR9veV3— Negar
(@NegarMortazavi) 8 de juliol de 2018
“No pretenia animar ningú a fer el
mateix. No treballo amb ningú més. No he
rebut formació. Només faig gimnàstica”,
deia dissabte plorosa i tremolant a la
televisió pública iraniana Maedeh
Hojabri. En una de les freqüents
confessions forçoses en horari de màxima
audiència, aquesta adolescent admetia,
al costat d’altres detinguts, el crim
d’haver penjat al seu compte d’Instagram
uns vídeos on se la veu ballant.
Hojrabi, de 18 anys i amb 600.000
seguidors a la xarxa social, ha caigut
en l’última onada d’empresonaments de la
ciberpolicia iraniana i el seu compte ha
estat suspès.
En les imatges, filmades a la seva
habitació, la noia balla cançons perses
i també d’altres d’autors com Shakira i
Justin Bieber. En un altre vídeo
apareixia explicant la història del
parkour, la tècnica de superar obstacles
urbans, molt popular a l’Iran. Però la
censura s’ha girat contra les autoritats
de Teheran: el cas ha despertat una
enorme polèmica i molts iranians han
compartit els vídeos a les xarxes.
Artistes, periodistes, activistes i
polítics i milers d’iranians han
expressat la seva indignació pel cas.
El Japó viu un autèntic malson en
comprovar com el nombre de morts a causa
de les pluges torrencials al centre i a
l'oest del país no paren d'augmentar.
L'últim recompte ja parla d'un centenar
de víctimes mortals i una seixantena de
desapareguts. S'han evacuat més de dos
milions de persones.
La zona amb més morts ha estat la
prefectura d'Hiroshima. Les inundacions,
el fang i les esllavissades dificulten
les operacions de rescat de milers de
persones. Al Japó no es recorda unes
pluges de tanta intensitat. I les
previsions diuen que ha de continuar
plovent.
Enmig de la tristesa i del caos, un
terratrèmol ha sacsejat el centre de la
mateixa illa i s'ha notat a Tòquio, la
capital, però no ha deixat víctimes ni
ha fet destrosses.
En poc més d'un dia va caure el triple
d'aigua que en tot un mes de juliol, i
això ha provocat desbordaments dels
rius, enfonsaments de ponts i
esllavissades. El rècord històric de
pluja ha escombrat barris sencers i ha
deixat piles de runa i fang. L'embat
dels rius desbordats ha arrasat edificis
i magatzems i ha convertit en illes
poblacions senceres.
Un dels episodis més singulars ha estat
a la ciutat de Kurashiki, on el
desbordament d'un riu ha deixat
atrapades més de mil persones, inclosos
els 300 pacients d'un hospital. Les
autoritats han començat a evacuar-los
amb barques i helicòpters.
El primer ministre, Shinzo Abe, ha
qualificat de "carrera contra rellotge"
la feina dels equips d'emergència per
poder atendre la tragèdia. En aquest
sentit, ha ordenat prioritzar els
rescats i les evacuacions. El primer
ministre ha tingut paraules de consol
per a les famílies afectades per una
situació que ha qualificat
"d'extremadament greu":
"Ofereixo les meves condolences més
profundes a les víctimes i les meves
simpaties a tota a gent afectada."
Hiroshima, Kyoto i Okayama són algunes
de les províncies més afectades pel
temporal. A les inundacions s'hi han
afegit esllavissades que han desfigurat
l'endreçat paisatge urbà japonès.
Hi ha prop de 50.000 policies, bombers,
soldats i personal de defensa civil
desplegats per restablir la normalitat
allà on cal. Els meteoròlegs han
advertit que és aviat per abaixar la
guàrdia. La previsió apunta que
continuarà plovent fort.
L'agència meteorològica ha decretat
l'alerta màxima en moltes regions del
Japó, acostumat als tifons que sovint
fuetegen l'arxipèlag, però no a aiguats
desmesurats.
Les imatges, que van ser pujades a
Facebook per un periodista ucraïnès, han
causat una gran enrenou al país
organitzador del Mundial, ja que el lema
"Glòria a Ucraïna" és utilitzat pels
antirussos nacionalistes que s'oposen a
l'annexió de la península de Crimea
La població de Síria -atrapada o
expulsada per la guerra civil- és una de
les prioritats de molts voluntaris i
ONG. I no solament per portar-los
aliments o medecines, sinó també
somriures.
Un d'ells és el pallasso Anskari. El seu
nom és Òscar Navarro i és de Vilafranca
del Penedès. L'intent de portar el seu
"Taller de somnis" als nens sirians es
va convertir en un veritable malson: deu
dies en una presó incomunicat.
Li va passar al Líban, on feia escala
per intentar entrar a Síria. Ja sabia
que seria difícil i, de fet, no ho va
aconseguir: no li van donar el visat. Ho
va aprofitar per actuar davant alguns
refugiats de Beirut, com ha fet desenes
de vegades arreu del món. Però, de
sobte, tot es va complicar.
"Resulta que em devia passejar per un
barri per on no m'havia de passejar.
Suposo que el controla Hezbollah, que
són gent molt perillosa. Em detenen,
perquè diuen que no porto el passaport,
i em fan un primer interrogatori. Em
semblava que em deixarien anar... i és
al contrari: va ser un dels moments més
terribles que he viscut. Et tapen els
ulls, t'emmanillen i et diuen que els
acompanyis. I clar, jo això ho he vist a
les pel·lícules i mai acaba bé."
Òscar Navarro diu que el va detenir
Hezbollah. Ell no en sabia el motiu,
però se l'imaginava.
"Si tu has estat a Israel, ets
potencialment un espia. Per tant, per
molt que els expliqués, que els ensenyés
fotos, deien: 'Però has estat a Israel,
i aquí no portaves un passaport. Per
tant, per què passejaves per aquest
barri?'"
Aquest vilafranquí va passar-se deu dies
en una presó, incomunicat.
"Ni rellotge, ni llum... res. Allà,
totes les hores són igual. Tens moments
de tornar-te boig i pensar que no pots
aguantar ni un minut més."
Des de dins la presó de Beirut va donar
un paper a un altre pres a punt de
sortir-ne. Hi havia escrit un nom:
Rafael Jariod. És el responsable de
l'ONG amb què col·labora Navarro i qui
va poder alertar l'ambaixada espanyola
per treure'l de la presó.
Esta es la cuarta entrega del reportaje
multimedia de La Vanguardia sobre la
Muskitia, realizado en colaboración con
la ONG Ayuda en Acción. Hasta el próximo
domingo, se publicará un capítulo...
Si algu estarà per HAMBURG del dia 2
d'agost, s'inaugura la VII
INTERNATIONALEN BIENNAL HAMBURG amb el
tema "Umwelt im Ökologiediskurs:
Artevielfalt", on m'han seleccionat una
obra.
L'exposició es podrà veure fins el 28 de
setembre.
La peça que he presentat, és el resultat
del treball que vaig fer el 2012 sobre
"Els sons de l'Englischer Garten" a
Munic, on vaig enregistrar diferents
sons naturals barrejats amb els sons
dels cotxes que passaven per el cinturó
que passa pel costat del jardí, que
próperament es cobrirà per a poder
escoltar els sons realment naturals dels
ocells que hi viuen, les persones que hi
passegen i dels nostres propis
pensaments.
L'actual president de Turquia, Recep
Tayyip Erdogan, tornarà a ser-ho cinc
anys més després de guanyar les
eleccions presidencials per més del 50
per cent dels vots.
En concret, amb el 90 per cent escrutat,
Erdogan ha obtingut el 53,32 per cent
dels vots, més de 20 punts per davant
del principal candidat opositor,
Muharrem Ince, que té el 30,4 per cent
dels vots.
Si aquest resultat es confirmés, Erdogan
evitaria haver d'anar a la segona volta
per disputar la presidència a
Muharrem.
Tot i no tenir els resultats oficials de
la Comissió Electoral, Erdogan ha sortit
a fer un discurs davant d'una multitud
de seguidors i s'ha declarat guanyador
de les eleccions presidencials. També ha
proclamat el seu partit guanyador de les
eleccions legislatives que també s'han
celebrat avui.
"Tenim els resultats no oficials, segons
els quals la nació m'ha donat el mandat
de president i de ser cap del
govern."
Els col·legis electorals han tancat a
les cinc de la tarda i no s'ha fet
públic cap sondeig realitzat a peu
d'urna.
Atenció, tot i que els anuncis del tauler son postejats per membres registrats de la web, Catalansalmon NO certifica ni comprova que siguin autèntics o actualitzats, i per tant NO es fa responsable, no fotem :)
